D'un temps, d'un pais

Algun lector haurà arribat a pensar que els meus reiteratius articles des de fa temps en contra de les actituds de l´Església catòlica espanyola responien a una obsessió derivada d´algun trauma llunyà, i no al resultat d´una profunda convicció -sustentada al llarg de molts anys d´interès pel tema- de que el principal adversari de la democràcia espanyola ha estat al llarg de segles, i continua sent, l´Església espanyola. Que tot el que pot tenir de bo i de consol la religió a títol individual i íntim per alguns, ho té de nefast i de condemnable a nivell social.

Tanmateix, no podia mai imaginar que a penes trenta anys després del final del franquisme i del seu nacionalcatolicisme, assistiríem, desprès de la prudència manifestada pel conjunt de l’esquerra en aquest i altres temes, a un atac en regla de la jerarquia eclesiàstica contra el sistema democràtic espanyol, amb la benedicció apostòlica i romana del Papa actual.

En aquesta nova ofensiva, la família és el pretext, perquè fa temps que la família tradicional cristiana està en crisis, a Espanya i a tot arreu. L´Església no ha necessitat de ningun Zapatero per veure com els seus fidels desertaven les esglésies, per assistir al tancament o vegetació dels seus seminaris per la manca de vocacions, com minvava el nombre de casaments religiosos i augmentaven els divorcis, les parelles de fet i els casaments civils; i com a corol·lari de tot això… haver de constatar un trist 24% de creuetes a la declaració d´impostos!

A l’actitud respectuosa del govern espanyol, cal oposar l´espectacle que es permet Nicolas Sarkozy, president de “la France, fille aînée de l´Église” des dels temps dels gals, amb divorci i casament mediatics quasi simultanis inclosos. Un exhibicionisme i una frivolitat que no l´han impedit ser rebut amb tots els honors a Roma el 20 de desembre passat i recollir un pergamí que l´acredita com a canònic d´honor de la Basílica Sant Joan de Latran, un privilegi que es remunta a 1604 del temps del rei Henri IV i que va passar als presidents de la República. No content amb això, Sarkosy es va permetre mantenir davant el papa un discurs sobre la laïcitat francesa i les relacions entre l´Estat, les religions i l´espiritualitat del qual extraiem aquestes frases:

“Que jo sàpiga, ja ningú contesta que el règim francès de la laïcitat és avui una llibertat: la llibertat de creure o no creure, la llibertat de practicar una religió i la llibertat de canviar-ne, de religió, la llibertat de no ofendre la consciència de ningú amb practiques ostentadores (…) França ha canviat molt. Els ciutadans francesos tenen conviccions més diverses. Aleshores, la laïcitat s´afirma com una necessitat i m´atreveixo a dir-ho, com una oportunitat. Ha esdevingut una condició de la pau civil”.

Més que el discurs del president d´un país laic consolidat que fa cent anys va realitzar la separació de l´Església i l´Estat sembla el discurs reivindicatiu que hauria de tenir un president d´un país castigat per la Història com és l’espanyol que necessita -un vegada per totes- desfer-se del llast intervencionista de la religió com han fet tots els Estats moderns.

És increïble que el que és bo per a França sigui inacceptable per a Espanya i el papa que rep Sarcosy i el seu discurs i li manifesta tot el respecte del món, és el mateix que apareix, per videoconferència interposada, al costat dels Rouco Varela i Agustín García-Gasco i els seus discursos fascistoïdes.

No només perquè les forces progressistes, com sempre, serien les primeres a patir-ne les conseqüències ens veiem en l´obligació d´oposar-nos de manera inflexible a la pretensió de l´Església de ressuscitar el passat. El problema no és solament de la esquerra i dels no creients, és de tota la societat, és de tots plegats, creients i no creients que hauríem de tenir la dignitat -i la dreta espanyola tan nacionalista ella, més que ningú- de no acceptar el menyspreu de l´Esglesia catòlica quan gosa tenir aquí un discurs que no es pot permetre al país veí.

El bicentenari de la “guerra contra el francès”, hauria de ser -a contrario- una bona ocasió per rectificar el fil de la peculiar i trista Història d’Espanya i treure´n les conclusions que s´imposen per sortir d´una tutela i una espiral sense fi. Mai les condicions han estat tan favorables.

En efecte, tots els indicis apunten que la societat espanyola està preparada per soltar les amarres, per alliberar-se, d’un vegada per totes, d’una gent que parla, ni més ni menys, que en nom de Déu; sols falta que els governants en tinguin el coratge.

El programa de TV3 Polònia d’ahir, sobre “Els pastorets”, va ser el més vist amb una mitjana de 972.000 espectadors i 32,7% de quota.

L´emissió d´humor sobre els polítics fa la unanimitat per una simple raó, perquè entre la classe política i els seus seguidors, els qui no tenen humor tenen sentit del ridícul i els qui no tenen ni una cosa ni l´altra, tenen el de la supervivència i calculen els vots que guanyen sortint i els que perdrien no sortint… i els que deixarien de guanyar protestant!

Qui no té per què preocupar-se de res de tot això és el flamant cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach que ha publicat un comunicat de protesta en el que demana als responsables de TV3 que “complint amb les lleis vigents, respectin totes les conviccions religioses dels ciutadans”.

No sé si se n´adonen però anem progressant; poc a poc, però progressant. No fa gaire haguessin escrit: “respeten la fe católica de todos los españoles”.

Si tots plegats no baixem la guàrdia, potser contribuirem a que es progressi més. Per exemple que alguns puguin admetre que tan respectables són les conviccions ètiques, morals i polítiques de la gent que les seves creences en matèria religiosa.

Perquè, no ens enganyem, la protesta de monsenyor Sistach parteix de què pensen just el contrari i faran tot el possible perquè la ciutadania no deixi de creure´s-ho mai.

Encara que paregui un contrasentit per a alguns, quan més transcendència li traurem a la fe -que no vol dir respecte- més bé es portarem tots plegats. Això es pot comprovar comparant els nostres polítics de dreta amb els dels països on, fa temps, ja han situat les creences, social i institucionalment, en el lloc que els pertoca. Altres països, com Polònia (la verdadera, la dels germans Lech i JarosÅ‚aw KaczyÅ„ski!) i algun país musulmà, estan lluny d´arribar-hi.

Nosaltres, no fa molt que hem emprès com aquell qui diu el camí, un camí llarg i feixuc, antipàtic però necessari i que no recorrerem si no ens ajuden els mateixos creients.

No acabo d´entendre com un Tony Blair que ha tingut a les seves mans –Aznar ni això, però ell probablement sí- el poder de parar a Bush i la guerra d´Irak, faci el “pas de menuet” que representa, per una persona pública com ell a aquestes alçades, abandonar una religió d´Estat i “convertir-se” a una altra, aquesta, curiosament, amb Estat.

Per molta espiritualitat que alguns -no em cap el menor dubte- hi voldran veure, per mi és una pirueta surrealista, però sobretot repugnant, si es compara amb l´apocalipsi desfermada a l´Irak.

De petit, a casa i a l’escola pública d’un país veí on per imperatius que tots coneixem vaig anar a parar, em van ensenyar educació i tolerància -fonaments del laïcisme- i he intentat practicar aquestes virtuts al llarg de la meva vida. A més, crec que la diferència fonamental existent -avui més que mai- entre el que se sol anomenar, en política, l’esquerra i la dreta, radica -cada vegada més- en que la primera defensa aquests valors i la segona els ignora. Ara, a l’edat de fer balanços, davant l’actitut de les jerarquies de l’Església Catòlica Espanyola en una qüestió com l’assignatura Educació de la Ciutadania -després de tants pronunciaments en contra sobre temes vitals per la humanitat (cèl·lules mares, prevenció del SIDA), i altres no tan vitals però no per això menys importants (divorci, avortament, drets dels homosexuals) m’entren ganes de no ser educat ni tolerant.

Aquesta gent no es mereix el nostre respecte. Un respecte que hem mantingut durant anys -malgrat el paper indigne de l’Església durant la República i els 40 anys de franquisme- per consideració solament als “companys de viatge” catòlics, amb qui hem compartit les mateixes esperances i els mateixos anhels de llibertat. A esquerra tothom ha sabut aprendre de l’experiència i ha abandonat “esglésies” i “doctrines” quan la praxi no ha correspongut als ideals. Solament el catolicisme oficial, en el més pur estil totalitari, ha mantingut impertèrrit la seva “fe” i el seu combat implacable. I només el misteri i la fragilitat de la condició humana, junt a una conjuració permanent d´interessos i una actitud inflexible al llarg de segles, expliquen la perduració de la potència de l’Església malgrat allunyar-se cada vegada més dels fidels, o a l’inrevés, aquests de l’Església.

Aquesta gent que ha pretès -i ho ha aconseguit sobretot a Espanya- imposar i mantenir les seves concepcions a l’ampar de règims antidemocràtics amb una intolerància que en d’altres països els avanços del laïcisme han pogut fer recular, tenen la gosadia, avui, davant una opinió pública que creuen desinformada, apel·lar a aquests conceptes de tolerància i democràcia i presentar el laïcisme com el “mal” absolut, quan justament aquest es caracteritza per preconitzar el respecte de totes les creences i facilitar la convivència de tots, dels creients i no creients. I ells, que durant quaranta anys no han atorgat a cap família el dret de triar l’educació que preferien pels seus fills, es reclamen ara d’aquest dret i no dubten en demanar a les famílies que facin ús de l’objecció de consciència (!) exigint-los que refusin la nova assignatura. Només ara, quan no se’ls deixa imposar les seves concepcions, el dret dels pares esdevé un dret absolut. Per ells l’Estat democràtic no tindria res a dir, ni tan sols intentar inculcar als futurs ciutadans principis democràtics bàsics de tolerància i respecte dels altres i de les diferències. Com ha dit el filòsof José Antonio Marinam que es defineix com a cristià, “El dret educatiu fonamental no és el dels pares a educar, sinó el dels fills a ser ben educats”. Està clar que el pols permanent mantingut pels poders “espirituals” contra els poders “terrenals” va més enllà que la simple salvació de les “ànimes”. Que encara ens trobem en la tessitura de perdre temps en aquest combat quan tants problemes reals estan deixats de la mà de Déu, és lamentable.

La jerarquia de l’Església, tan amant i respectuosa ella del Poder, solament es tira “al monte” quan el Poder esdevé democràtic. Quantes dictadures s’han vist i es veuen beneficiades, com a mínim de la seva calculada neutralitat, pel sol fet d’entregar-los l’educació “moral” de la societat? Una neutralitat que, quan la dictadura ha estat suplantada per un regim de llibertats, es transforma sistemàticament en hostilitat, per poc que el nou règim tingui la vel·leïtat de treure’ls-hi suport econòmic i/o la “llibertat” de dominar les consciències.

Fins ara pensàvem ingènuament que el mal sols radicava en els Rouco Varela i Cañizares de l’altra banda de l’Ebre, però vet aquí que el cardenal Ricard Maria Carles acaba de donar el seu suport a la campanya en favor de l’objecció de consciència que preconitzen els sectors més radicals. En aquestes condicions, no s’entendria que partits com Convergència i Unió, després d’intentar civilitzadament fer valdre les seves concepcions sobre el tema escolar a Catalunya, sense reeixir-ho totalment, amagués ara el cap sota l’ala davant d’aquesta ofensiva integrista i es refugiés en un vergonyós silenci. Té una ocasió en or per demostrar, enfrontant-se directament si cal “als seus”, que el seu modern europeisme no és solament de façana sinó que respon a quelcom de més real i consistent.

Al meu barri de l’Eixample s’ha establert el Consolat del Marroc i l’altre dia em vaig creuar amb dues noies musulmanes que portaven el vel. Uns passos més enllà, dos autòctons de l’Eixample, d’una cinquantena d’anys, assistents puntuals a l’ofici dels diumenges i a la missa que fins fa solament dos anys, a la Festa Major del barri, encara es celebrava a l’interior d’una carpa plantada al ben mig del carrer, conversaven. S’havien aturat i observaven les dues noies que acabaven de passar. La seva actitud era una barreja de mofa i d’indignació, corroborada pel fragment de conversa que vaig captar al vol: “…ja no som a casa, comencem a estar envaïts…”

És cert que molts que no van a missa -i que per desgràcia tampoc van enlloc- també cauen en aquesta actitud xenòfoba. El que passa és que els dos veïns del meu barri si que van a un lloc, van a missa. Sempre he considerat alienants i retrogrades les creences basades en la fe. Com se sol dir davant de certs actes de la Justícia- “respecto però no acato”. El sol fet positiu que he trobat a les religions, tot i considerar que són, com deia aquell, “l’opium del poble”, és que podien ser de gran consol per a la pobra gent castigada per la vida i que en té necessitat. Però també he de dir que ben aviat m’he adonat que els qui menys respecten els preceptes i manaments de la seva fe catòlica són els qui més ostentació i proselitisme en fan i menys castigats per la vida són! Com es pot comprovar a les manifestacions que es produeixen darrerament, un dia sí i l’altre també, a Madrid.

Un col·lectiu que no fa tant, ha pogut majoritàriament passar -contràriament al famós camell de les escriptures- per l’ull de l’agulla del franquisme, que ha anat gustosament a missa i a les processons, els homes d’un costat i les dones, amb vel i peineta, manegues llargues i mitges “decents” per un altre, no pot oblidar tan ràpidament i ser incapaç de tenir l’honestedat necessària per seguir, com a mínim, el senzill manament de la seva religió: qui està lliure de pecat que tiri la primera pedra. Em costa admetre que gent que es diu adoradora d’un “Déu misericordiós” pugui tenir envers un problema com el de la immigració -per no parlar d´altres temes de trista actualitat- actituds insolidaries, racistes i xenòfobes. Si els pares de l’Església que tenen la missió de “salvar” aquestes “ànimes”, són incapaços -per començar- de treure’ls aquests “dimonis” del cos, m’hauran d’admetre que u pugui pensar que és perquè els hi convé, o bé perquè no en saben més, o bé perquè la influència de l’Església, a Espanya, no és la que pretenen.

I si la influència no és la que pretenen, o ja no és la que tenien, va essent l’hora de desfer el quid pro quo i pensar en revisar el “contracte” que l’Estat manté amb l’Església. No passa dia en el que no assistim a una ingerència intolerable dels bisbes en la vida del país amb la seva pretensió de voler portar el govern democràtic legítim -fins contemplar l’arma de la desobediència civil- a acatar les seves concepcions totalitàries. No contents d’haver imposat al conjunt de l’escola pública classes de religió, la Conferència Episcopal planteja aquests dies que l’Educació per a la Ciutadania que inclou com a objectius, entre d’altres, “apreciar els valors i les normes de convivència”, “reconèixer la diversitat com un element enriquidor de la convivència”, “conèixer els mecanismes fonamentals de funcionament de les societats democràtiques”, “identificar i rebutjar situacions d’injustícia i de discriminació” i desenvolupar “comportaments solidaris i contraris a la violència”, no s’imparteixi en els seus centres religiosos que per més inri estan subvencionats amb fons públics!

Per aquesta gent que pretén imposar els seus valors d’intolerància i discriminació, és inacceptable ensenyar als infants els drets que es deriven de la Declaració Universal dels Drets Humans. En d’altres temps, al país veí, va costar una revolució poder tenir aquests drets, i a Espanya, no fa tant, una guerra civil per impedir poder-los exercir. I encara hi som.

M´imagino el que hauran pensat molts barcelonins en enfrontar-se amb les imatges dels xiïtes celebrant l´Ashura pels carrers de Barcelona. Segurament no els haurà vingut al cap la Setmana Santa de Sevilla, ni les processons amb penitents caminant descalços o de genolls. Alguns podran preguntar-se, legítimament, si Catalunya ha d´integrar els nouvinguts o si s´hi ha d´adaptar. La resposta és que els ha d´integrar i, a la vegada, s´hi ha d´adaptar. I la solució – ara més que mai- es troba en el marc d´una societat veritablement laica que faci realitat la màxima: la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres.
És la via més tolerant i respectuosa amb les creences de la resta. Optaran els poders públics amb coratge per un laïcisme conseqüent? I l´Espanya catòlica – en altres temps també musulmana i jueva- ho podrà entendre a temps?

Àngel Castanyer. La Vanguardia | 06/02/2007