Archive for the ‘Ètica/Laïcitat/Religió’ Category

Ànimes de “charol”

dimecres, gener 30th, 2008

El discurs dels polítics ha de ser positiu i sobretot han de fer propostes constructives a la ciutadania. És el seu treball. Els polítics d´esquerra per obligació, perquè els seus electors no els perdonen una actitud diferent. Els polítics de dreta és una altra història; el que ha fet el Partit Popular durant aquests darrers anys -anar a la contra en tot, política antiterrorista, política exterior, en contra de l’estatut i de Catalunya…, és demencial. S´ha servit de tot i ho ha tergiversat tot amb un sol objectiu, el poder. Cal esperar que, a part el cercle dur dels seus electors, els votants li ho tindran en compte.

L´actualitat dona mil motius per indignar-se contra els dirigents d´aquest partit. Avui els protagonistes són dues dones Ana Botella i Esperanza Aguirre que demostren que la moralitat no és la virtut més compartida.

La mitja poma o pera Aznar (recordeu les seves dissertacions sobre l´homosexualitat?) no té escrúpols en utilitzar i explotar el clixé i el muntatge de les trituradores d´infants per oposar-se a la llei sobre l´avortament. Aquesta gent no té sensibilitat, tenen ànima de “charol” com deia el poeta, o d´inquisidors que segueixen les consignes inquisidores dels seus confessors.

Pel que fa a Esperanza Aguirre, no sabem com és en privat, però pel que fa a la imatge pública que projecta, és una persona perversa, disposada a tot per arribar al seu objectiu; i si no, que li ho pregunten a Alberto Ruiz-Gallardon i a Mariano Rajoy!

A les notícies de la Quatro, Iñaki Gabilondo no ha dubtat en qualificar la seva actitud d´indecent desprès que l´Audiència Provincial de Madrid, que no admet recurs, hagi declarat el doctor Luis Montes i el seu equip de l´Hospital Severo Ochoa de Léganés innocents de l´acusació “anònima” d´eutanàsia activa (fins a 400 sedacions irregulars) i a la que el Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Manuel Lamela, va donar crèdit. En un primer temps va ordenar una investigació i els mateixos inspectors nomenats per ell van descartar tota relació entre les sedacions de malalts terminals i les morts. No satisfet del resultat creà una comissió que aquest cop sí, dictaminà 73 “sedacions irregulars” . D’això se’n diu acarnissament!

Fa un any un jutjat de Madrid va arxivar la denúncia. Avui l´Audiència arxiva definitivament el cas amb una resolució que obliga a retirar qualsevol referència a mala praxi mèdica i a netejar els noms dels 15 metges.

Com ha dit el doctor Luis Montes aquest cas “ha estat l’agressió política més gran que ha patit la sanitat pública en els últims trenta anys”. Tres anys de calvari d´uns professionals que van ser separats dels seus llocs de treball perquè no corresponien al perfil desitjat per la presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu conseller.

Aquí també, a l´origen de tot, trobem la Santa Inquisició i els seus seguidors. Han estat contraris al divorci, als preservatius i als anticonceptius, contraris a l’educació sexual, a la llibertat de les dones sobre el propi cos, a respectar l’orientació sexual i el casament homosexual. Des de la naixença pretenen regentar les nostres vides en nom d’una fe que són els primers en no respectar, i així fins al final, fins a voler negar-nos el poder morir dignament!

Van transformar la fe en arma de poder i en aquest país, encara hi som.

Diferències d’apreciació

dijous, gener 24th, 2008

No és la primera vegada que tinc ocasió d´escriure que aprecio els articles de Juan José López Burniol i que respecto la seva persona.

Puc subscriure pràcticament la totalitat del seu article Amb l´Església hem topat publicat a El Periódico (23/01/2008) com gairebé tots els que escriu. Dic pràcticament, perquè al final, a les seves conclusions, sempre hi ha un però.

López Burniol recorda les mesures immediates preses pel govern de la República en contra de privilegis, alguns abusius i altres surrealistes -al meu entendre- de l´Església: “en els primers 20 dies (després de la proclamació de la República) es va denunciar el Concordat, es va privar els eclesiàstics del fur personal, es van suprimir l´ensenyament religiós a les escoles primàries i superiors i la representació de l´Esglesia al Consell d´Instrucció Pública, es va prohibir el crucifix a les escoles, es van secularitzar els cementiris, es va prohibir a les autoritats civils i a l’Exèrcit prendre part amb caràcter oficial en els actes religiosos, i es van suprimir els honors militars al Santíssim, així com la missa obligatòria en casernes i presons”. Malgrat els atacs -escriu López Burniol– l´Església espanyola no va ser monolítica.

Per avalar la seva teoria cita el malaguanyat cardenal Vidal i Barraquer que és qualificat de possibilista i atribueix a aquesta actitud de l´Església “malgrat la jornada tràgica de l’11 de maig del 1931, en què es van cremar desenes d’edificis religiosos”, el fet que la República, sis mesos més tard, el 14 de setembre 1931, subscrigués amb l’Església un acord reservat pel qual es proposava concedir-li un estatut jurídic especial (com a corporació de dret públic) en el qual “se li reconeixia el dret a prosseguir les seves activitats religioses i d’ensenyament, es recordava negociar un nou modus vivendi amb la Santa Seu per reemplaçar el Concordat del 1851 –prescrit a efectes pràctics– i es prometia respectar l’existència i propietats dels ordes religiosos.”

L´actitud conciliadora (o de feblesa) de la República i el fet que una cosa eren les autoritats republicanes i una altra cosa els incontrolats al carrer incendiant edificis religiosos (una afició secular del poble espanyol que alguna explicació ha de tenir!) no és digne de ser pres en consideració.

El que valora López Burniol és l´actitud no monolítica de l´Església (gràcies per haver existit monsenyor Vidal i Barraquer!) en front de l´atac a edificis religiosos per elements incontrolats. Que, entre maig i el 14 de setembre 1931, el govern de la República no hagi tardat ni 6 mesos en cedir davant l´Església; que malgrat això, cinq anys més tard ens trobem amb la sublevació militar elevada a rang de creuada i amb la mort de Vidal i Barraquer a l´exili; això no és el més important, això no cal tenir-ho en compte, això no té per què fer part de l´anàlisi.

Per a López Burniol que ha escrit el seu article pensant en la situació actual, “constitueix un error greu per part de l´Estat radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església prenent la paraula dels seus pastors més extremistes com si fos expressió d´una postura unívoca.” És el govern de Rodríguez Zapatero que, tot i conservant el Concordat, comet l´error de radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església ampliant uns drets dels ciutadans que aquesta no accepta. A més, “aprofitar els excessos d’algun orador com a pretext per a una crítica global i impostada de l’Església és, encara més que una estupidesa, un error” acaba dient López Burniol.

Amic López Burniol, potser que tingui raó i que els Rouco Varela, Cañizares, Agustín García-Gasco, i el mateix papa Joseph Ratzinguer no són més que oradors que s´excedeixen. D´altra banda, vostè i jo som de la mateixa generació i és evident que tenim actituds cíviques comunes malgrat que hi ha moltes qüestions que en separen, la seva formació, el seu prestigi guanyat a pols i segur que moltes altres coses més. Però la diferència d´apreciació entre vostè i jo no cal anar a buscar-la més enllà d´un petit fet, res, un detall; vostè s´ha criat en el camp dels vencedors de la guerra civil i jo, a l´exili, en el dels vençuts.

El menyspreu de l’Església catòlica

dimarts, gener 8th, 2008

Algun lector haurà arribat a pensar que els meus reiteratius articles des de fa temps en contra de les actituds de l´Església catòlica espanyola responien a una obsessió derivada d´algun trauma llunyà, i no al resultat d´una profunda convicció -sustentada al llarg de molts anys d´interès pel tema- de que el principal adversari de la democràcia espanyola ha estat al llarg de segles, i continua sent, l´Església espanyola. Que tot el que pot tenir de bo i de consol la religió a títol individual i íntim per alguns, ho té de nefast i de condemnable a nivell social.

Tanmateix, no podia mai imaginar que a penes trenta anys després del final del franquisme i del seu nacionalcatolicisme, assistiríem, desprès de la prudència manifestada pel conjunt de l’esquerra en aquest i altres temes, a un atac en regla de la jerarquia eclesiàstica contra el sistema democràtic espanyol, amb la benedicció apostòlica i romana del Papa actual.

En aquesta nova ofensiva, la família és el pretext, perquè fa temps que la família tradicional cristiana està en crisis, a Espanya i a tot arreu. L´Església no ha necessitat de ningun Zapatero per veure com els seus fidels desertaven les esglésies, per assistir al tancament o vegetació dels seus seminaris per la manca de vocacions, com minvava el nombre de casaments religiosos i augmentaven els divorcis, les parelles de fet i els casaments civils; i com a corol·lari de tot això… haver de constatar un trist 24% de creuetes a la declaració d´impostos!

A l’actitud respectuosa del govern espanyol, cal oposar l´espectacle que es permet Nicolas Sarkozy, president de “la France, fille aînée de l´Église” des dels temps dels gals, amb divorci i casament mediatics quasi simultanis inclosos. Un exhibicionisme i una frivolitat que no l´han impedit ser rebut amb tots els honors a Roma el 20 de desembre passat i recollir un pergamí que l´acredita com a canònic d´honor de la Basílica Sant Joan de Latran, un privilegi que es remunta a 1604 del temps del rei Henri IV i que va passar als presidents de la República. No content amb això, Sarkosy es va permetre mantenir davant el papa un discurs sobre la laïcitat francesa i les relacions entre l´Estat, les religions i l´espiritualitat del qual extraiem aquestes frases:

“Que jo sàpiga, ja ningú contesta que el règim francès de la laïcitat és avui una llibertat: la llibertat de creure o no creure, la llibertat de practicar una religió i la llibertat de canviar-ne, de religió, la llibertat de no ofendre la consciència de ningú amb practiques ostentadores (…) França ha canviat molt. Els ciutadans francesos tenen conviccions més diverses. Aleshores, la laïcitat s´afirma com una necessitat i m´atreveixo a dir-ho, com una oportunitat. Ha esdevingut una condició de la pau civil”.

Més que el discurs del president d´un país laic consolidat que fa cent anys va realitzar la separació de l´Església i l´Estat sembla el discurs reivindicatiu que hauria de tenir un president d´un país castigat per la Història com és l’espanyol que necessita -un vegada per totes- desfer-se del llast intervencionista de la religió com han fet tots els Estats moderns.

És increïble que el que és bo per a França sigui inacceptable per a Espanya i el papa que rep Sarcosy i el seu discurs i li manifesta tot el respecte del món, és el mateix que apareix, per videoconferència interposada, al costat dels Rouco Varela i Agustín García-Gasco i els seus discursos fascistoïdes.

No només perquè les forces progressistes, com sempre, serien les primeres a patir-ne les conseqüències ens veiem en l´obligació d´oposar-nos de manera inflexible a la pretensió de l´Església de ressuscitar el passat. El problema no és solament de la esquerra i dels no creients, és de tota la societat, és de tots plegats, creients i no creients que hauríem de tenir la dignitat -i la dreta espanyola tan nacionalista ella, més que ningú- de no acceptar el menyspreu de l´Esglesia catòlica quan gosa tenir aquí un discurs que no es pot permetre al país veí.

El bicentenari de la “guerra contra el francès”, hauria de ser -a contrario- una bona ocasió per rectificar el fil de la peculiar i trista Història d’Espanya i treure´n les conclusions que s´imposen per sortir d´una tutela i una espiral sense fi. Mai les condicions han estat tan favorables.

En efecte, tots els indicis apunten que la societat espanyola està preparada per soltar les amarres, per alliberar-se, d’un vegada per totes, d’una gent que parla, ni més ni menys, que en nom de Déu; sols falta que els governants en tinguin el coratge.

L’Església no vol que l’oblidin

dilluns, desembre 31st, 2007

A l’article del dia 29, no vaig voler amalgamar per pietat -sí, els no creients també professem principis judeocristians- la protesta de l’arquebisbe de Barcelona monsenyor Lluís Martínez Sistach contra la representació d’Els Pastorets a Polònia de TV3, amb les declaracions de Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife contra els menors “que desitgen i provoquen” els abusos sexuals dels quals són víctimes! Unes declaracions semblants a la dels maltractadors i violadors i que semblen, increïblement, paraules d’autojustificació.Davant la manifestació de l’Església d’aquest diumenge a Madrid a favor de la família, tercera ocupació de terreny en dos dies doncs de la jerarquia eclesiàstica, no hi ha per què tenir tant de mirament.

Com no pot adonar-se el catòlic espanyol que l´espectacle que ha muntat l´arquebisbat de Madrid amb participació del Vaticà, una batalla de rereguarda, més contra el govern que a favor de la doctrina (i així ho interpreten un gran nombre d’organitzacions cristianes de base), només el poden muntar en aquest país o en alguna contrada tercermundista, i para de comptar? Durant els seus anys de govern, Aznar ha aplicat la llei actualment vigent de l’avortament. Quantes vegades es varen manifestar en contra els bisbes? Ni una!I pel que fa a la família tradicional la crisi ve de lluny; arranca amb la incorporació progressiva de la dona al mon del treball, transformant-se el que podia ser una opció personal de la dona, en un imperiós dictat econòmic per la pressió conjugada del capitalisme i les noves necessitats creades per l´evolució mateixa de la societat. Zapatero, pobret, no hi té res a veure… A cas, potser, amb l’ampliació del període de descans per maternitat, intentar compatibilitzar servituds biològiques i emancipació de la dona. Mai hem vist l´Església fer costat a les lluites de les assalariades i dels assalariats per millorar les condicions de les mares de família treballadores, mai. Ni quan, en principi, podia imposar la seva voluntat durant la dictadura. Això sí, trobaves en un escrit de 1952, “La natalidad dirigida”, perles com aquesta: “Centrandonos en la mujer, vale la pena referir algunos de los factores sociales que pueden entrar en consideración como posible motivo de esterilidad o de infertilidad. Por ejemplo el trabajo feminino”. Tot el que eren capaços de fer, són “diagnòstics científics” com aquests, amb el rigor i l’eficàcia deguda. En el seu moment es van oposar al divorci, avui ja només rebutgen, sembla ser, el “divorci exprés” (del casament civil, cal pensar, perquè a ningú obliguen a desfer el seu casament religiós, encara que des de sempre, amb dinés -amb dificultat això sí, és a dir amb molts dinés- es pot desfer el que “Déu ha unit”). A part de Zapatero i les seves lleis, l´enemic a abatre és el laïcisme al qual li han de juxtaposar l´epítet de radical per parèixer una mica creïble com fa l’arquebisbe de València, cardenal Agustín García-Gasco amb un amalgama de causa a efecte al millor pur estil nazi, sí nazi: “La cultura del laïcisme radical és un frau i un engany, no construeix res, només desesperança pel camí de l’avortament i del divorci exprés”. Per si era poc, afegeix que els atacs a la família cristiana (encara no he entès com l’extensió d’un dret -en aquest cas als homosexuals- pot perjudicar als que no ho són) no respecten la Constitució i “condueixen a la dissolució de la democràcia”. I torna-li un cop més amb els conversos i les seves lliçons de democràcia!Tot plegat, el traç és tan gruixut que podríem pensar que no és possible que aquesta gent puguin aconseguir els seus objectius. No els aconseguirien, si els seus objectius fossin que els seus seguidors, no interromperen embarassos, ni es divorciaren, ni es tornaren a casar pel civil o -pagant- per l´església! Aquesta batalla ja l’han perdut. Al meu poble el perfil de la majoria dels pocs divorciats són: gent adinerada, de dreta i d´església o que se’n diuen; els altres s’ho pensen dues vegades. Però, és evident, que el que l’Església persegueix és altra cosa, molt més senzilla, persegueix la mobilització de la massa de creients a tres mesos d´unes eleccions, i fora de períodes electorals, el manteniment de la pressió sobre qualsevol govern d’esquerres per què no li passi pel cap tocar els privilegis que encara conserven gràcies al Concordat. Diumenge, Rouco Varela va demanar als assistents a la manifestació que siguin capaços “que es produeixi una verdadera conversió de les consciències de les persones […] tant en l’opinió pública com en l’estimació popular, en la valoració política i en la legislació de l’Estat”.

Ja ho saben, el qui a les properes legislatives contribueixi a tombar l’actual majoria política, tindrà el cel guanyat. No sé qui a dit: “seria més honest que demanessin directament el vot”.

I una última reflexió: us imagineu aquest mateix esperit de combat de l’Església -i més, degut a la època!- els anys 1931 a 1936, durant els fràgils anys de la República?

La transcendència és perillosa

dissabte, desembre 29th, 2007

El programa de TV3 Polònia d’ahir, sobre “Els pastorets”, va ser el més vist amb una mitjana de 972.000 espectadors i 32,7% de quota.

L´emissió d´humor sobre els polítics fa la unanimitat per una simple raó, perquè entre la classe política i els seus seguidors, els qui no tenen humor tenen sentit del ridícul i els qui no tenen ni una cosa ni l´altra, tenen el de la supervivència i calculen els vots que guanyen sortint i els que perdrien no sortint… i els que deixarien de guanyar protestant!

Qui no té per què preocupar-se de res de tot això és el flamant cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach que ha publicat un comunicat de protesta en el que demana als responsables de TV3 que “complint amb les lleis vigents, respectin totes les conviccions religioses dels ciutadans”.

No sé si se n´adonen però anem progressant; poc a poc, però progressant. No fa gaire haguessin escrit: “respeten la fe católica de todos los españoles”.

Si tots plegats no baixem la guàrdia, potser contribuirem a que es progressi més. Per exemple que alguns puguin admetre que tan respectables són les conviccions ètiques, morals i polítiques de la gent que les seves creences en matèria religiosa.

Perquè, no ens enganyem, la protesta de monsenyor Sistach parteix de què pensen just el contrari i faran tot el possible perquè la ciutadania no deixi de creure´s-ho mai.

Encara que paregui un contrasentit per a alguns, quan més transcendència li traurem a la fe -que no vol dir respecte- més bé es portarem tots plegats. Això es pot comprovar comparant els nostres polítics de dreta amb els dels països on, fa temps, ja han situat les creences, social i institucionalment, en el lloc que els pertoca. Altres països, com Polònia (la verdadera, la dels germans Lech i JarosÅ‚aw KaczyÅ„ski!) i algun país musulmà, estan lluny d´arribar-hi.

Nosaltres, no fa molt que hem emprès com aquell qui diu el camí, un camí llarg i feixuc, antipàtic però necessari i que no recorrerem si no ens ajuden els mateixos creients.

Comentari

dimarts, desembre 25th, 2007

No acabo d´entendre com un Tony Blair que ha tingut a les seves mans –Aznar ni això, però ell probablement sí- el poder de parar a Bush i la guerra d´Irak, faci el “pas de menuet” que representa, per una persona pública com ell a aquestes alçades, abandonar una religió d´Estat i “convertir-se” a una altra, aquesta, curiosament, amb Estat.

Per molta espiritualitat que alguns -no em cap el menor dubte- hi voldran veure, per mi és una pirueta surrealista, però sobretot repugnant, si es compara amb l´apocalipsi desfermada a l´Irak.

Una segona No-Intervenció

dilluns, setembre 3rd, 2007

La Llei de la Memòria Històrica no sembla anar per bon camí. A l’oposició frontal -per altra part perfectament explicable del PP- i a poc de que s’acabi la legislatura, se suma ara, per raons diferents, la negativa de Convergència i Unió i del Partit Nacionalista Basc a votar la Llei. El partit basc vol aprofitar l’ocasió -com si no n’hi hagués hagut cap altra en tota la legislatura- per pressionar el Govern central sobre la devolució dels papers del Govern basc de l’arxiu de Salamanca, mentre que, per la seva part, CiU demana canviar el redactat d’un dels articles de la Llei, l´article 2.

Sigui dit de pas, i per evitar malentesos, val a dir que a aquestes dues forces se´ls hi ha de reconèixer el gran mèrit i coratge -conservadores i catòliques com són- d´haver estat, per les seves conviccions democràtiques i nacionalistes, decididament antifranquistes i a favor de la República (CiU encara no existia, però sí Unió Democràtica de Catalunya).

L’article 2 del projecte de Llei estipula: “Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraron quienes la padecieron”. Aquest redactat no convenç CiU que vol anar més enllà. En altres circumstàncies s’hagués conformat amb un text que es pretén equànime, però, de tota evidència, ara és més exigent i vol que es reconegui que “la violència exercida en la reraguarda republicana fou contra nacionalistes i ciutadans catòlics”. S’ha de tenir en compte que bona part de l’electorat actual de la coalició catalana, procedeix sociològicament de la dreta (alguns venen de la tradició franquista) però que la majoria són nacionalistes i catòlics, i no es d’estranyar que d’alguna manera CiU es degui al sector més important dels seus electors.

És un fet que van haver-hi ciutadans assassinats a la reraguarda republicana però no tant per ser nacionalistes com simplement per ser catòlics i de dreta; els nacionalistes assassinats ho foren pel “Movimiento”. El cop d’Estat es va fer contra “los rojos separatistas”, o si es vol, contra “los rojos” i contra “los separatistas”. I no oblidem que els “separatistas” a seques eren pocs, altres eren de dreta i catòlics, i els més, pobrets!, “rojos i separatistas” (per seguir amb la terminologia franquista). Els “nacionalistes” assassinats com a tals no ho foren a la reraguarda republicana sinó pels franquistes. D’altra part, des del Govern de la Generalitat de Catalunya -com també les autoritats republicanes a Madrid, al País Basc i al País Valencià- s´intentava protegir les eventuals víctimes de les persecucions dels incontrolats, com en el cas del diputat d´Unió Carrasco i Formiguera perseguit per catòlic i conservador. I quan Carrasco cau a mans dels franquistes a Saragossa el 1938, enviat en missió al País Basc pel president Companys per allunyar-lo justament dels qui el perseguien a Catalunya, Franco -passejat sota pal·li per la jerarquia catòlica- l´executa per nacionalista, per “separatista”, i per res li va servir ser catòlic i conservador. Per tant si CiU vol que s´honorin les víctimes nacionalistes que parli del franquisme i no de la reraguarda republicana! Ja han hagut massa anys i massa gent per entretenir falsedats, confusions i imprecisions i no és el moment, a aquestes alçades i en temes com aquest, d’estratègies polítiques partidistes i de voler acomodar el text d´una llei sobre el nostre passat a conveniències presents evidents.

Dit això, el redactat actual de l’article 2 que es vol equànime com hem assenyalat, en realitat comporta el greu error històric -un més en la línia de la transició- de voler situar els dos camps en un peu d’igualtat pel que fa a molts temes i en particular el de les víctimes, tergiversant d’aquesta manera la realitat. I quan parlem de víctimes no parlem del nombre més o menys elevat atribuïble als uns o als altres, tot i que les xifres contrastades, les més elevades apunten sense discussió el bàndol fascista. No. Es tracta de plasmar en el text de la Llei una realitat d’una altra naturalesa, reconeguda pels historiadors i que canvia totalment l’enfocament que es pot tenir de la contesa i del seu veritable caràcter.

No és cap contra veritat afirmar que a la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, ho feien en contra de la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces policials fidels disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, planificada i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la Guàrdia Civil o de Falange. I aquest és el fet important que caldria introduir a l’article 2 de la Llei i que no sembla preocupar CiU malgrat que el cas de Carrasco i Formiguera il·lustra aquesta realitat.

Per confirmar el caràcter “oficial” dels assassinats a la zona “nacional” no fa falta citar historiadors solvents ni prestigiosos escriptors catòlics com François Mauriac horroritzat pels crims “dels seus”, ni el testimoniatge sobre Mallorca[*] del també escriptor francès Georges Bernanos, catòlic i a més monàrquic -que ja és dir per un francès!- i que tenia un fill de vint-i-dos anys lluitant amb els falangistes. Però sí crec que val la pena transcriure la resolució aprovada pel Parlament de Navarra el 2002 amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments, no solament a Navarra, sinó a tot arreu on la sublevació va triomfar en poques hores:

  • “Es público i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno.
  • Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningún atisbo de legalidad.
  • Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquía católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”.

Si el Parlament de Navarra ha pogut aprovar una resolució tan contundent, no deixant cap dubte sobre el comportament dels “nacionals”, i si a la zona republicana, el panorama era el d’unes autoritats desbordades lluitant contra dos fronts per intentar salvar la legalitat i legitimitat republicanes, hauria de ser possible que la majoria del Congrés -a l’excepció evident del Partit Popular- votés un article 2, no equilibrant les faltes i bones dels uns i dels altres, sinó modificant el text en el sentit que els crims comesos en un camp ho foren amb l’assentiment de les autoritats i dels seus màxims responsables i en la zona republicana, per uns incontrolats en contra de la voluntat de les autoritats legítimes, impotents davant la situació creada pels facciosos.

Aquesta i no altra ha estat la realitat. I si no fora possible a la majoria de votar un redactat de mínims de l’article 2 en aquest sentit -amb l’excusa que solament es tracta d’una reparació a les víctimes, i no d´un jutjament dels botxins, com ha declarat la vicepresidenta del Govern- seria molt lamentable i una ocasió perduda -una altra més- de recuperar el sentit de la nostra Història. Sense exagerar, seria un error per part dels polítics actuals tan lamentable i acomodatiu com -totes proporcions guardades- covard el que cometeren els representants de les democràcies occidentals a les Nacions Unides quan optaren el 1938 per la “No-Intervenció” en el conflicte espanyol.

Educació de la Ciutadania

dijous, juny 28th, 2007

 

De petit, a casa i a l’escola pública d’un país veí on per imperatius que tots coneixem vaig anar a parar, em van ensenyar educació i tolerància -fonaments del laïcisme- i he intentat practicar aquestes virtuts al llarg de la meva vida. A més, crec que la diferència fonamental existent -avui més que mai- entre el que se sol anomenar, en política, l’esquerra i la dreta, radica -cada vegada més- en que la primera defensa aquests valors i la segona els ignora. Ara, a l’edat de fer balanços, davant l’actitut de les jerarquies de l’Església Catòlica Espanyola en una qüestió com l’assignatura Educació de la Ciutadania -després de tants pronunciaments en contra sobre temes vitals per la humanitat (cèl·lules mares, prevenció del SIDA), i altres no tan vitals però no per això menys importants (divorci, avortament, drets dels homosexuals) m’entren ganes de no ser educat ni tolerant.

Aquesta gent no es mereix el nostre respecte. Un respecte que hem mantingut durant anys -malgrat el paper indigne de l’Església durant la República i els 40 anys de franquisme- per consideració solament als “companys de viatge” catòlics, amb qui hem compartit les mateixes esperances i els mateixos anhels de llibertat. A esquerra tothom ha sabut aprendre de l’experiència i ha abandonat “esglésies” i “doctrines” quan la praxi no ha correspongut als ideals. Solament el catolicisme oficial, en el més pur estil totalitari, ha mantingut impertèrrit la seva “fe” i el seu combat implacable. I només el misteri i la fragilitat de la condició humana, junt a una conjuració permanent d´interessos i una actitud inflexible al llarg de segles, expliquen la perduració de la potència de l’Església malgrat allunyar-se cada vegada més dels fidels, o a l’inrevés, aquests de l’Església.

Aquesta gent que ha pretès -i ho ha aconseguit sobretot a Espanya- imposar i mantenir les seves concepcions a l’ampar de règims antidemocràtics amb una intolerància que en d’altres països els avanços del laïcisme han pogut fer recular, tenen la gosadia, avui, davant una opinió pública que creuen desinformada, apel·lar a aquests conceptes de tolerància i democràcia i presentar el laïcisme com el “mal” absolut, quan justament aquest es caracteritza per preconitzar el respecte de totes les creences i facilitar la convivència de tots, dels creients i no creients. I ells, que durant quaranta anys no han atorgat a cap família el dret de triar l’educació que preferien pels seus fills, es reclamen ara d’aquest dret i no dubten en demanar a les famílies que facin ús de l’objecció de consciència (!) exigint-los que refusin la nova assignatura. Només ara, quan no se’ls deixa imposar les seves concepcions, el dret dels pares esdevé un dret absolut. Per ells l’Estat democràtic no tindria res a dir, ni tan sols intentar inculcar als futurs ciutadans principis democràtics bàsics de tolerància i respecte dels altres i de les diferències. Com ha dit el filòsof José Antonio Marinam que es defineix com a cristià, “El dret educatiu fonamental no és el dels pares a educar, sinó el dels fills a ser ben educats”. Està clar que el pols permanent mantingut pels poders “espirituals” contra els poders “terrenals” va més enllà que la simple salvació de les “ànimes”. Que encara ens trobem en la tessitura de perdre temps en aquest combat quan tants problemes reals estan deixats de la mà de Déu, és lamentable.

La jerarquia de l’Església, tan amant i respectuosa ella del Poder, solament es tira “al monte” quan el Poder esdevé democràtic. Quantes dictadures s’han vist i es veuen beneficiades, com a mínim de la seva calculada neutralitat, pel sol fet d’entregar-los l’educació “moral” de la societat? Una neutralitat que, quan la dictadura ha estat suplantada per un regim de llibertats, es transforma sistemàticament en hostilitat, per poc que el nou règim tingui la vel·leïtat de treure’ls-hi suport econòmic i/o la “llibertat” de dominar les consciències.

Fins ara pensàvem ingènuament que el mal sols radicava en els Rouco Varela i Cañizares de l’altra banda de l’Ebre, però vet aquí que el cardenal Ricard Maria Carles acaba de donar el seu suport a la campanya en favor de l’objecció de consciència que preconitzen els sectors més radicals. En aquestes condicions, no s’entendria que partits com Convergència i Unió, després d’intentar civilitzadament fer valdre les seves concepcions sobre el tema escolar a Catalunya, sense reeixir-ho totalment, amagués ara el cap sota l’ala davant d’aquesta ofensiva integrista i es refugiés en un vergonyós silenci. Té una ocasió en or per demostrar, enfrontant-se directament si cal “als seus”, que el seu modern europeisme no és solament de façana sinó que respon a quelcom de més real i consistent.

Intolerància

dissabte, març 3rd, 2007

Al meu barri de l’Eixample s’ha establert el Consolat del Marroc i l’altre dia em vaig creuar amb dues noies musulmanes que portaven el vel. Uns passos més enllà, dos autòctons de l’Eixample, d’una cinquantena d’anys, assistents puntuals a l’ofici dels diumenges i a la missa que fins fa solament dos anys, a la Festa Major del barri, encara es celebrava a l’interior d’una carpa plantada al ben mig del carrer, conversaven. S’havien aturat i observaven les dues noies que acabaven de passar. La seva actitud era una barreja de mofa i d’indignació, corroborada pel fragment de conversa que vaig captar al vol: “…ja no som a casa, comencem a estar envaïts…”

És cert que molts que no van a missa -i que per desgràcia tampoc van enlloc- també cauen en aquesta actitud xenòfoba. El que passa és que els dos veïns del meu barri si que van a un lloc, van a missa. Sempre he considerat alienants i retrogrades les creences basades en la fe. Com se sol dir davant de certs actes de la Justícia- “respecto però no acato”. El sol fet positiu que he trobat a les religions, tot i considerar que són, com deia aquell, “l’opium del poble”, és que podien ser de gran consol per a la pobra gent castigada per la vida i que en té necessitat. Però també he de dir que ben aviat m’he adonat que els qui menys respecten els preceptes i manaments de la seva fe catòlica són els qui més ostentació i proselitisme en fan i menys castigats per la vida són! Com es pot comprovar a les manifestacions que es produeixen darrerament, un dia sí i l’altre també, a Madrid.

Un col·lectiu que no fa tant, ha pogut majoritàriament passar -contràriament al famós camell de les escriptures- per l’ull de l’agulla del franquisme, que ha anat gustosament a missa i a les processons, els homes d’un costat i les dones, amb vel i peineta, manegues llargues i mitges “decents” per un altre, no pot oblidar tan ràpidament i ser incapaç de tenir l’honestedat necessària per seguir, com a mínim, el senzill manament de la seva religió: qui està lliure de pecat que tiri la primera pedra. Em costa admetre que gent que es diu adoradora d’un “Déu misericordiós” pugui tenir envers un problema com el de la immigració -per no parlar d´altres temes de trista actualitat- actituds insolidaries, racistes i xenòfobes. Si els pares de l’Església que tenen la missió de “salvar” aquestes “ànimes”, són incapaços -per començar- de treure’ls aquests “dimonis” del cos, m’hauran d’admetre que u pugui pensar que és perquè els hi convé, o bé perquè no en saben més, o bé perquè la influència de l’Església, a Espanya, no és la que pretenen.

I si la influència no és la que pretenen, o ja no és la que tenien, va essent l’hora de desfer el quid pro quo i pensar en revisar el “contracte” que l’Estat manté amb l’Església. No passa dia en el que no assistim a una ingerència intolerable dels bisbes en la vida del país amb la seva pretensió de voler portar el govern democràtic legítim -fins contemplar l’arma de la desobediència civil- a acatar les seves concepcions totalitàries. No contents d’haver imposat al conjunt de l’escola pública classes de religió, la Conferència Episcopal planteja aquests dies que l’Educació per a la Ciutadania que inclou com a objectius, entre d’altres, “apreciar els valors i les normes de convivència”, “reconèixer la diversitat com un element enriquidor de la convivència”, “conèixer els mecanismes fonamentals de funcionament de les societats democràtiques”, “identificar i rebutjar situacions d’injustícia i de discriminació” i desenvolupar “comportaments solidaris i contraris a la violència”, no s’imparteixi en els seus centres religiosos que per més inri estan subvencionats amb fons públics!

Per aquesta gent que pretén imposar els seus valors d’intolerància i discriminació, és inacceptable ensenyar als infants els drets que es deriven de la Declaració Universal dels Drets Humans. En d’altres temps, al país veí, va costar una revolució poder tenir aquests drets, i a Espanya, no fa tant, una guerra civil per impedir poder-los exercir. I encara hi som.

L’Ashura a Barcelona

dimarts, febrer 6th, 2007

M´imagino el que hauran pensat molts barcelonins en enfrontar-se amb les imatges dels xiïtes celebrant l´Ashura pels carrers de Barcelona. Segurament no els haurà vingut al cap la Setmana Santa de Sevilla, ni les processons amb penitents caminant descalços o de genolls. Alguns podran preguntar-se, legítimament, si Catalunya ha d´integrar els nouvinguts o si s´hi ha d´adaptar. La resposta és que els ha d´integrar i, a la vegada, s´hi ha d´adaptar. I la solució – ara més que mai- es troba en el marc d´una societat veritablement laica que faci realitat la màxima: la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres.
És la via més tolerant i respectuosa amb les creences de la resta. Optaran els poders públics amb coratge per un laïcisme conseqüent? I l´Espanya catòlica – en altres temps també musulmana i jueva- ho podrà entendre a temps?

Àngel Castanyer. La Vanguardia | 06/02/2007