D'un temps, d'un pais

No passa un dia en que el Papa Benet XVI, en el seu viatge als Estats-Units, no es mortifiqui pels abusos sexuals comesos sobre nens per representants de l´Església catòlica americana.

No dubtem que el Papa, la immensa majoria de la jerarquia eclesiàstica i òbviament la totalitat dels creients estiguin sincerament afligits de que això hagi pogut passar i horroritzats com ho estem tots nosaltres, pels actes i per l´autoria dels actes. Potser sí, com diuen al meu poble, que “en el pecat porten la penitència”.

Ara bé, sense voler fer llenya de l´arbre abatut, o aprofitar la circumstància per fer demagògia barata, sí que un pot legítimament permetre´s establir un paral·lel entre aquesta trista realitat i la grandiloqüència inacceptable d´infal·libilitats i veritats revelades.

Massa sumptuositat, massa pretensions, masa intervencionisme “moral”, massa aparença immaculada per un costat, i massa misèria humana per un altre, massa silencis, massa boques tancades i impunitats comprades, a dia d’avui, amb l´ajuda del vil diner.

Massa interessos creats per què res pugui canviar.

L´Església, desprès d´alguns anys de relativa discreció durant la transició, des de fa un temps sembla que vulgui ser omnipresent a la societat, o al menys així m´ho sembla a mi. Avui, a la premsa tres notícies tenen l´Església de protagonista.

No sabia -me´n acabo d´assabentar- que una hòstia, perquè es pugui considerar sagrada forma, ha de contenir una certa quantitat de gluten que les persones celíaques no poden tolerar.

Atenent-se a aquesta circumstància en una parròquia de la diòcesi d´Osca volien fer combregar un nen celíac amb vi i no amb una hòstia de blat de moro com desitjaven els seus pares. Aquests han remogut cel i terra -mai més ben dit- per finalment arribar a una solució: importar hòsties confeccionades a Alemanya amb prou de substància albuminoide per poder ser “religiosament” vàlides i no massa per poder ser tolerades per un celíac!

I ara les crítiques unànimes es dirigeixen contra l´intransigent bisbe d´Osca-Jaca i la seva intolerància. No hi estic d´acord; aquest home només feia que aplicar el “reglament”! Com tampoc estic d´acord amb la “víctima”, o millor dit, amb els pares de la víctima, capaços de tolerar la intolerància i jugar a un joc absurd, tan ridícul i surrealista com per fer perdre la fe a la mateixa Magdalena!

El segon tema d´actualitat és l´exposició de cartells de la Guerra Civil a Montserrat. La notícia sorprèn en un primer temps: què fa una exposició com aquesta en un lloc com aquest? Segons el pare benedictí Marc Taxonera comisari de l´exposició la idea és Recordar per no tornar-hi. I amb això estem totalment d´acord.

Però afegeix: “Va ser una salvatjada per ambdues parts”. No, no i no! En els dos camps es cometeren salvatjades, és cert, però és pervers i injust repartir d´aquesta manera les faltes i bones. Solament els qui trencaren la baralla aixecant-se militarment mantenen aquest discurs. Car no es pot posar en el mateix pla els crims comesos en el territori d´un govern legítim atacat pel seu propi exercit i desbordat pel “carrer” que la estratègia del terror planificat pels alts comandaments militars amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica. I és trist a aquestes alçades sentir-li dir a un membre d´una Església que un cop més es va bolcar en el camp de sempre, “Vull dir als hereus dels partits i sindicats que haurien de demanar perdó.”

Finalment el tercer i últim tema és de tot un altre nivell, es tracta de l´article Votar cristianamente de Toni Comín, diputat del Parlament de Catalunya (PSC-CpC) a El País.

És evident que en aquest cas no solament s´ha de respectar, sinó que no es pot deixar d´estar d´acord amb el que expressa en aquest article un cristià de base sincer i compromès amb la societat en la que viu.

Tanmateix em permeto senyalar des del meu punt de vista una petita contradicció al diferenciar laïcisme i laïcitat i a la vegada reivindicar el lloc públic de la religió que és igual que dir l’Església. Ara bé, Comin deixa les coses perfectament clares quan escriu: “En qualquier caso, si algún problema sigue teniendo Espanya hoy no es tanto de laicismo excessivo como de laicidad insuficiente”.

És per aquesta mateixa constatació -que jo també faig- que modestament em permeto insistir, un dia sí i un altre també, en un tema que al no estar resolt, està a la base -amb la qüestió territorial- de molts dels problemes que té plantejats aquest país.

Que em perdonin per endavant els qui aquest titular pot molestar. Però és que la Conferència Episcopal parla en nom de l´absolut, parla en nom de Déu! O no és així?

I si baixa a l´arena, que no s´estranyi de rebre el mateix tractament que un vulgar partit polític que tot el que pot dir ja sabem que té un caràcter relatiu.

No discutirem l´ambigüitat calculada -com sempre- de la Conferència Episcopal però sí senyalarem la trista coincidència existent, a dos mesos d´unes eleccions, entre el seu comportament i el de l´ultra dreta de tots els temps i de totes latituds -en tot cas des de l´adveniment del nazisme- incloent, ara i aquí, el Partit Popular. Un comportament que consisteix sistemàticament i per metodologia en acusar l´adversari dels propis pecats, de la pròpia estratègia.

No, monsenyors, no és el govern amb els partits que formen la majoria parlamentària que us ataca, són vostès que ataqueu les lleis votades per la sobirania popular ampliant els drets individuals -no reduint-los per ningú- i us heu permès de pujar al carro del PP (o al revés, aquest al vostre, tant se val) tenint la mateixa política insensata de qüestionar objectivament la política antiterrorista del govern i instrumentalitzar les víctimes del terrorisme.

Davant aquesta actitud deixeu-me puntualitzar algunes coses:

• En cap dels països que conec existeix un anticlericalisme tan profund com en aquest país. Sempre he sabut per què; la vostra actitud m´ho confirma.
• Els enfrontaments als quals, amb l´ultradreta, aboqueu aquesta societat, en d´altres països ja estan resolts des de fa més d´un segle, desprès de batalles perdudes per endavant com les que esteu plantejant.
• La separació efectiva de l´Església i de l´Estat, a tot arreu, ha estat un progrés del que s´ha beneficiat no solament el conjunt de la ciutadania sinó la mateixa Església que ha guanyat en consideració i respecte.
• Esteu treballant per un 20% de la població, aquella que respon Sí a qüestions com aquesta: “Admet que els bisbes orientin el vot dels feligresos?”
• Un estudi detallat de les enquestes que es fan en aquest país sobre temes puntuals i concrets de política general demostra la constància d´aquest 20% d´extrema dreta. La resta és gent més o menys “civilitzada” amb un 30% de votants fidels al PP.
• No sé si ha arribat el moment de denunciar el Concordat amb la Santa Seu però sí és hora d´abandonar progressivament l´ambigüitat de “l´aconfessionalitat” i plantejar-se seriosament el tema de la laïcitat del país.
• La laïcitat sempre ha estat una solució als problemes de convivència cívica com es demostra en els països que han seguit els seus principis de tolerància i respecte de totes les confessions, però amb els canvis sociològics que acompanyen l´immigració serà, més que mai, la solució.