D'un temps, d'un pais

http://www.operaciostanbrook.org/2015/04/1931-2015-la-lluita-continua-visca-la.html

http://www.operaciostanbrook.org/2015/04/1931-2015-la-lluita-

continua-visca-la.html

Que en plena dictadura nacional catòlica falangista es cometera la irracionalitat ridícula de nombrar una Verge Alcaldessa honorària de València, no ens ha d’estranyar.

Que ho corroboraren els hereus de la dictadura trenta anys més tard, en plena democràcia  és molt més trist.

Amb la llei dels signes d’identitat el PP busca una altra divisió de la nostra llengua. Cal la creació de l’Acadèmia de la llengua amb seu a Andorra i integrada per filòlegs andorrans, ca talans, balears i valencians !

A l’ocasió d’un article publicat a El País, em plau recordar el que vaig escriure  a les meues memòries: Els valors dels vençuts, sobre el   meu mestre de Foios,  DON ARTURO :

“… L’alcalde de Foios   –designat a dit com ho eren tots els “representants del poble” en aquella singular democràcia dita orgànica- quan havia de prendre una decisió un xic compromesa, l’ajornava. A la caiguda del vespre se’l veia sortir de la Casa del Poble, travessar la plaça, i pel carrer Major, i rasant la paret de l’església, dirigir-se a la rectoria. I no penseu que era cap secret ni cap vergonya per ningú que les decisions importants i les menys importants del municipi no es poguessin prendre sense el vist i plau i la benedicció del capellà Don Eugenio. El fet era de domini públic i uns ho trobaven molt normal i n’estaven molt satisfets de la situació. Pel que fa als altres, els vençuts pobrets…

A alguns d’ells no els valgué la caritat; i no ens referim als qui aprofitant el desordre creat per la insurrecció militar cometeren actes criminals tot i volent fer creure –o pensant- que propiciaven actes revolucionaris, sinó als qui simplement no eren adictos al régimen. Aquests, al finalitzar la guerra, foren denunciats per les seves idees i anaren a parar a la presó, foren desterrats o afusellats. Altres casos també clamen al cel com el de Don Arturo que fou depurat a l’igual que milers de mestres i professors de les zones on la rebel·lió no havia triomfat el 18 de juliol, pel simple fet d’haver continuat exercint la docència sota la tutela de les autoritats legítimes republicanes, com era el seu deure.

Per subsistir –Deu estreny però no ofega- gràcies a la complicitat del poble que no devia trobar massa just el que havien fet amb el docent, Don Arturo va poder donar a casa seva classes als xiquets i als adults del poble. Avui, a Foios, molta de la gent gran sap llegir i escriure gràcies a Don Arturo. Jo mateix li dec tot el que vaig aprendre en els meus primers anys d’existència ja que en un règim on el cabdill s’autoproclamava “por la gracia de Dios” l’escola pública -veges per on- estava deixada de la ma de Déu.

No us perdeu l’article d’El País: El maestro que fue depurado

 La Universitat De Valencia organitza a La Nau fins al 18 de gener de 2015 una exposició sobre els exiliats il·lustrats que al final de la guerra van poder sortir des d’Alacant amb el vaixell britanic El Stanbrook . Entre ells figuren els nacionalistes valencians Josep i Angelí Castanyer i l’oficial Amat Granell, de la 2ª Companyia Leclerc,  La Nueve, formada per  republicans exiliats, i que fou el primer soldat a entar a Paris encara ocupat pels nazis.

A .C.

http://www.uv.es/uvweb/cultura/ca/exposicions/presentacio-/exposicions-preparacio/retrats-il-lustrats-exili-1285866236311/Activitat.html?

=1285903486383

•  Imagine que els que  es senten orgullosos de ser espanyols tenen els seus motius.
• Repassant els segles d’història d’Espanya fins el desastre del segle XX, jo no puc oblidar    la sort dels seus Intel·lectuals:

Garcia L0rca: assassinat a la seva Granada

Miguel Henandez,:  condemnat a mort i idultat, mor el 1942 a la presó d’Alacant el 1942 als 31 anys.

Antonio Machado: mort a l’exili

Juan Ramón Gimenez: mort a l’exili

Leon Felipe: mort a l’exili

Manuel de Falla: mort a l’exili

Picasso: mort a l’exili

Rafael Alberti: exiliat lluny de Cadiz

Cervantes,  Lopez de Vega,

NO SE SAP ON ESTAN ENTERRATS!

 és a dir , com no se sap on paren, els vençuts ade la guerra civil que encara jauen a les cunetes de mitja Espanya! 

L’amic Josep -miquel Bausset m’ha enviat aun article seu,  s sobre una conferencia  del P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador que no tinc inconvenient en oferir-vos seguit però d’un passatge sigificatiu del meu llibre Els valors dels veçuts que també parla de l’Esglesia i la guerra Civil.  Jo no soc historiador, simplement m’he documentat. Deixo als lectors d’aquest Blog la llibertat de jutjar i de treure’n les pròpies conclusions:

1- Article Bausset:http://opinions.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/4372/lesglesia-i-la-guerra-civil

2- Extracte del meu llibre:  Els valors dels vençuts:

“El 18 de juliol el país queda dividit en dos: la zona “nacional”, amb les regions socialment més atraçades, on d’entrada i sense pràcticament resistència triomfa la rebel·lió, i la republicana –amb Bilbao, Madrid, Barcelona i València com a principals ciutats- on es manté el govern legítim sorgit de les urnes. I entre mig, un front de guerra.

Salvat de comptades i dignes excepcions com la del cardenal Vidal i Barraquer que morirà a l’exili, la totalitat de la jerarquia de l’Església catòlica espanyola que no ha acceptat la pèrdua, no ja tant de privilegis, sinó de la més mínima influencia que sens dubte la República representa, es bolca en el suport a Franco: “Que la ira de Dios caiga sobre España si la República persevera” havia imprecat, a penes proclamada la República el 1931, el cardenal de Sevilla Pedro Segura. L’Església no es limitarà a ajudar l’aixecament militar, l’Església és franquista i farà part integrant del règim. És el bisbe Enrique Pla i Deniel, futur cardenal, més tard procurador i membre del Consejo del Reino qui va escriure el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. ¡Es guerra santa! Un dia volverán al seminario mejorados. Esta gloriosa diócesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto es y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”[1]. El Vaticà acceptarà la definició de Creuada, i beneïrà la dictadura com a Obra de Deu. El Caudillo serà condecorat per Pius XII amb l’Ordre Suprem de Cristo.

Durant els tres anys que durarà el conflicte els “nacionals” seran armats i ajudats pels països de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i l’Itàlia mussoliniana mentre que la República serà tristament abandonada per les porugues i poc solidaries democràcies occidentals. Una actitud que no tardaria en passar-los factura.

En defensa de la República van acudir la llunyana Unió Soviètica i les Brigades Internacionals formades per 35.000 voluntaris: antifascistes alemanys, francesos, anglosaxons, italians, nord americans… La intel·lectualitat de mig mon estava amb l’Espanya republicana com ho estaven els escriptors Malraux i Hemingway que hi acudirien amb el seu peculiar esperit aventurer. La immensa majoria dels brigadistes eren obrers i ciutadans conscients de la batalla que es preparava a nivell mundial i que es van avançar als esdeveniments abandonant treball i família per intentar frenar el feixisme. Un d’aquests brigadistes, l’irlandès Bob Doyle que als seus 87 anys acaba de publicar les seves memòries, explica que a l’època, va considerar que la guerra d’Espanya era el lloc ideal per detenir el fascisme: “Les bombes sobre les ciutats espanyoles, després caurien sobre Londres. Ho sabíem, i caigueren!”, afirma seixanta anys després.

Quan les Nacions Unides van imposar a Espanya la política de la “No Intervenció”, els brigadistes, les llàgrimes als ulls, van haver de retirar-se, deixant el terreny lliure a l’Alemanya hitleriana i a l’Itàlia mussoliniana que continuarien impunement la seva ajuda militar a Franco mentre la Unió Soviètica seguia venent al govern legítim republicà armes que es perdien pel camí, retingudes a la frontera francesa o interceptades molt sovint, per la mateixa flota de guerra alemanya.

En la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, els cometien contra la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces de l’ordre disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la guàrdia civil o de falange.

Les illes Balears han quedat per a l’Historia com el paradigma de la repressió franquista perquè van tenir amb l’escriptor Georges Bernanos un testimoni d’excepció, i el seu llibre Els grans cementiris sota la lluna, està considerat com una de les acusacions més implacables i irrefutables del comportament franquista a les zones on l’aixecament, sense trobar pràcticament resistència, havia triomfat des del primer moment. Escriu Bernanos referint-se a l’illa de Mallorca:

“La xifra de morts que us vaig a donar l’ha facilitat el cap de la repressió de Palma. L’avaluació popular és molt diferent però tan li fa. A principis de març de 1937, després de set mesos de guerra civil, es podien comptabilitzar tres mil assassinats (…) és a dir quinze execucions per dia. Em permeto recordar’ls-hi que la petita illa pot ser fàcilment recorreguda de punta a punta en dues hores”.

En una altra part del llibre podem llegir: “Els recollien cada nit en les masies perdudes, a la tornada del camp; marxaven cap a l’últim viatge, la camisa pegada a les espatlles per la suor, els braços encara plens del treball del dia, deixant el sopar sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, sense alè, un petit farcell lligat amb el tovalló nou”.

Cal precisar que difícilment es podria trobar persona menys suspecta de parcialitat a favor del camp republicà que l’escriptor francès: no solament era catòlic i monàrquic -que ja és dir per un francès!- sinó que a més, tenia un fill de vint i dos anys lluitant amb els falangistes. El llibre el va escriure en un intent desesperat d’advertir les consciències catòliques del seu país del que aviat arribaria a Europa amb la invasió nazi, i per intentar salvar l’Església de l’abjecció, la “seva” Església que beneïa els horrors i crims que ell estava presenciant i denunciant com també els denunciaria un altre escriptor catòlic francès de gran prestigi, François Mauriac; aquella Església de Pius XII, que, poc de temps després, mantindrà un silenci culpable sobre l’Holocaust i els camps de la mort nazis.

En d’altres zones de la península, la repressió va ser tant o més cruel i sistemàtica. Al País Basc, com és ben sabut, la Legió Còndor alemanya a les ordres de Franco perpetrà a Guernika el primer bombardeig de la Història d’una població civil en un dia de mercat quan més població podia haver-hi concentrada, i les tropes franquistes tampoc dubtaren en afusellar capellans bascos lleials al seu govern legítim.

En Navarra, en un territori que no va arribar a veure’s afectat directament pels enfrontaments bèl·lics, uns 3000 republicans (socialistes, ugetistes i nacionalistes bascos) foren afusellats, l’estiu del 1936, pel règim de Franco. Seixanta-sis anys després el Parlament de Navarra acaba d’aprovar una resolució amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments:

• “Es publico i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno”.

• “Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningun atisbo de legalidad”.

• “Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquia católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”. Mentre escric aquest llibre la premsa publica que s’han trobat les primeres restes d’una fosa comuna clandestina de la guerra en Piedrafita de Babia en Léon. És en fosses com aquesta, situades en les cunetes de les carreteres que enterraven i feien desaparèixer en la zona “nacional” gran part de la gent d’esquerres que mataven. Una Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica formada de voluntaris promou actualment els treballs de localització de les fosses i les excavacions de recuperació i identificació de les restes. Alguns familiars de les víctimes coneixien l’existència d’aquestes fosses clandestines i han guardat silenci durant més de 60 anys subjugats i paralitzats per la por a la repressió.Recentment també, un grup d’historiadors[2], a la llum de diversos arxius i documents militars d’Andalusia i Extremadura ha escrit un llibre on demostra la falsedat de la tesis que alguns han intentat defensar i segons la qual el cop d’Estat s’escapa de les mans dels seus impulsors, molt malgrat ells, i es converteix en contesa fratricida. A la vista de la documentació i a judici dels autors del treball, en aquestes zones, conquistades pel sinistre Queipo de Llano –enterrat per cert en una de les capelles de la Basílica de la Macarena de Sevilla- la repressió va obeir a un pla d’extermini i de terror, a un genocidi acuradament preparat. Segons el coordinador del llibre, a Andalusia: “Amb a penes oposició ni terror roig, es va assassinar a milers de persones, començant per Garcia Lorca i diversos polítics il·lustres i acabant per una quantitat immensa de jornalers”.

• Si per desgràcia, algun dia, aprofitant les circumstàncies de desordres dramàtics, algú cometés la salvatjada de profanar la tomba d’un Queipo de Llano, podem estar segurs que ningú denunciarà ni recordarà que el primer sacrilegi haurà estat d’enterrar un personatge com ell en un indret com aquell.
• Està en curs una reclamació formulada per la citada Associació per què l’ONU obligui a Espanya a obrir aquestes fosses; que es lliurin les restes als familiars per què els hi donen sepultura; que es creï una comissió de la veritat com en altres països on hi ha hagut dictadures i que es retirin d’Espanya tots els símbols franquistes que avui encara “ofenen la dignitat de les víctimes”.

El llibre dona unes xifres esgarrifoses: 100.000 víctimes en la zona “nacional” entre juliol del 1936 i abril del 39 (60.000 en la zona “roja”). Aquest procés genocida no s’acaba en la guerra ja que no deixava d’obeir a un pla previ d’extermini i repressió que tenia com objectiu arrasar tot el relacionat amb la República i aniquilar els seus protagonistes, les seves famílies i els seus amics i es prolongarà fins la caiguda d’Hitler i de Mussolini. Entre 1939 i 1946 foren assassinats 50.000 “rojos” més, víctimes de venjances, delacions i execucions sumàries, sense comptar les víctimes encara no registrades (es calcula que poden ser unes 13.000) en les últimes zones republicanes de Madrid, Toledo, Badajoz, Biscaia…

Què poden fets coincidents i documentats però tardanament denunciats com aquests, en front de quaranta anys de propaganda, dominació, silencis i pors? A Espanya el final de la guerra no va ser la pau, va ser la “Victoria” de mig país contra l’altre mig. Franco va utilitzar els presos polítics per reconstruir llocs i monuments emblemàtics o erigir-ne a la seva glòria com el Valle de los Caidos de la mateixa manera que l’Alemanya nazi instituiria el treball forçat dels presoners. A Espanya es venien joguines i roba realitzada pels presos i les preses polítics, en un sistema on tot era benefici per l’empresari. A Alemanya les grans empreses que s’havien aprofitat de la ma d’obra deportada van estar reprovades per l’opinió mundial i condemnades a fortes indemnitzacions, la pau restablerta. Aquí, silenci total. Ha hagut de morir Franco i passar dècades per què coses com aquestes o com les adopcions il·legals de nens de pares republicans, poc a poc, comencessin a saber-se.

La Història viscuda l’escriuen en un primer temps els vencedors i per això crec que no es farà mai prou justícia a la República i als homes que la van defensar. La guerra civil espanyola, com hem vist, no escapa a la regla general. A totes les èpoques i latituds, la violència “del terror blanc” -el de les classes privilegiades- sempre es presenta com la conseqüència i mai com la causa del “terror roig”, el dels desposseïts.

Dintre i fora de les nostres fronteres, i en tots els temps “el terror blanc” ha estat d’una brutalitat sense parangó -encara que només fos per la desproporció dels mitjans disponibles- i el nombre de les seves víctimes sempre infinitament superior al del “terror roig”. Inclòs en països com França trobem aquest fenomen. La Revolució francesa a part –aquí el terror no coneix de colors, és simplement “La Terreur” car no es tracta de dos camps sinó d’un procés i d’un engranatge on els botxins d’un dia són les víctimes del dia següent- si ens fixem amb la insurrecció de la Comuna de París el 1870, per exemple, el nombre de les seves víctimes no guarda cap relació amb les matances en massa, condemnes a mort en cadena i deportacions perpetrades pels representants de “l’ordre”, els Versaillais de Mr. Thiers quan aquests entren en París. I no és casualitat si avui el Sacré Coeur de Montmartre perpetua l’agraïment a Deu dels parisencs per haver-los salvat dels “horrors” de la Comuna.

I sempre són els mateixos els qui es queden amb la victòria i els altres amb la fama, i mai s’intercanvien els papers. I no és casualitat tampoc si, 60 anys després de la guerra civil espanyola, topem un cop més amb l’Església catòlica que tant té a fer-se perdonar per la seva actitud en la contesa i que encara no ha demanat perdó, ans el contrari. En un intent de perpetuar l’esperit de cruzada, Roma, santifica una part de les víctimes, les del “terror roig” i s’oblida dels milers de víctimes innocents que acabaren davant d’un escamot d’afusellament dels “nacionals” traïts simplement per les seves mans calloses d’obrer; ignora a alcaldes de petits pobles assassinats per haver estat simplement elegits en una llista socialista, o els capellans bascos afusellats; o d’altres víctimes com el diputat catòlic Carrasco Formiguera.

A aquest nacionalista català d’Unió Democràtica, partit d’inspiració cristiana, la seva defensa de l’església i les ordres religioses li valgué a Catalunya la persecució per grups que l’acusaven de clericalisme, però no el salvà de ser afusellat a Burgos el 1938 pel Govern provisional franquista per “rojo separatista”. En plena guerra i des del govern de la Generalitat de Catalunya, el president Companys havia respectat i protegit de les persecucions dels incontrolats el seu adversari polític; Franco -passejat sota pal·li per la jerarquia de la Església- no va dubtar en executar un catòlic exemplar. Com no va dubtar, tres anys més tard i la guerra acabada, en fer afusellar el mateix president Companys, arrestat a França i lliurat a la policia espanyola per la Gestapo alemanya com ho serien els dos ministres dels governs de la República, el socialista Julián Zugazagoitia i el cenetiste Joan Peiró i també afusellats. A Peiró, secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) no li va valer haver estat atacat per reformista per la Federació Anarquista Iberica (FAI) després de denunciar el 1936, en una sèrie d’articles, “la violència cega dels incontrolats que deshonrava la revolució”. Serà condemnat a mort malgrat que al procés sumaríssim van declarar a favor seu militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris i gent de dretes -entre ells un futur ministre franquista- que van testimoniar de la seva oposició a la violència. Al darrer moment li van oferir salvar la vida a canvi de col·laborar amb el sindicat vertical; la seva integritat moral no li va permetre acceptar el troc.

Ens hem d’acontentar en què la Història posi cadascú al seu lloc però desgraciadament per un camp -sempre el mateix- a pilota passada. Parafrasejant la frase de Candel: “Ser obrero no es una ninguna ganga”, podríem dir i avalar: “Ser d’esquerres no és cap prebenda”, entenent per ser d’esquerres situar-se inequívocament, en tots els aspectes de la vida i de la manera més conseqüent possible, en el camp dels desposseïts i les víctimes d’aquest món. L’escriptor i lúcid periodista Eduardo Haro Tecglen, en un llenguatge colorat dóna aquesta definició: “l’esquerra es caracteritza per les seves dues vessants, la de classe i l’intel·lectual, mentre que la dreta fa olor a or, encens i sabre”. Tres elements, podríem dir, amb els que la humanitat s’ha topat en totes circumstancies i latituds des de que el món és món. S’ha dit també que ser d’esquerres és abans de tot un sentiment. Evidentment poden haver sentiments més o menys profunds i fins i tot falsos, i no és d’esquerres tot aquell que s’hi auto-proclama. Dir-se d’esquerres no és en efecte cap garantia de res i menys d’una natura generosa; i sense la generositat, i inclús un cert despreniment, difícilment un pot pretendre ser d’esquerres. Un dia un cosí meu d’aquells valencians de parlar franc i directe em va dir:

-“Tu i jo som d’esquerres perquè no tenim un duro!”-

-“Lògic -li vaig respondre- però té en compte que jo he conegut molta gent que no tenia un duro per ser d’esquerres.”-

Ángel Castanyer

***

[1] Escrit reproduit per Javier Figuero autor del llibre Si los curas y frailes supieran.

[2] Morir, matar, sobrevivir. Llibre col·lectiu de Francisco Espinosa, Conxita Mir y Francisco Moreno, coordinat per Julián Casanova.

(3) Els valors dels vençuts

De l’entrevista d’Ana Pastor a Artur a Mas sobre la signatura del decret sobre el Dret a decidir, voldria fer dues observacions prèvies, una sobre Artur Mas i l’altra sobre la periodista, abans d’oferir-vos l’entrevista als qui no heu tingut l’ocasió de veure-la.

difícilment -per no dir mai- votaré a Artur Mas per la cenzilla raó que no compartim les mateixes conviccions politiques sobretot  pel que fa a laqüestió social. Malgrat que alguns s’esforcin en voler demostrar el contrari les diferències entre dreta i esquerra existeixen. Les dues ideologies poden coïncidir en alguns punts però la línia roja existeix i la trobem amb els interessos que defensen l’una i el’altra. Des de Marx el vocabulari ha pogut variar però les classes no han desaparegut, es diguin clase obrera,proletària, salarial,de clase  baixa, alta  o mitjana!

De la periodista Ana Pastor tothom coneix la vàlua però el tema no anava sobre qüestions econòmiques ni la crisi que patim sinó pel “dret decidir”  i el President de la Generalitat amb tota lògica  tenia els seus arguments sobre els que han treballat els seus serveis  i l’ANC que no contradiuen la Constitució perquè no es basen un referèndumvinculant sinó amb una simple consulta que pot obrir o no –segons els seus resultats- unes negociacions entre Catalunya i l’Estat. Tal com s’ha desenvolupat l’entrevista Ana Pastor s’ha aferrat a la cosabuda “legalitat” de la Constitució reiterada pel Govern i els mitjans d’informació estatals i s’ha emanifestat, com no podía ser altrament, una autèntica representant dels interessos espanyols. En un apartat previ a l’entrevista Ana Pastorhavia interrogat Cerdà que va resultar confus, i júlia Otero contudent , mostrant-se partidària i justificant ella sola la consulta declarant que  tenia la intenció de votar no.

Tot plegat i tal com es va desenvelopar l’entrevista, Artur Mas solamente deixà a a Ana Pastor una sortida, un  únic argument que obviament la periodista no es podia permetre d’utilitzar per anti històrica  ni probablement per convicció, negar o qüestionar que Catalunya és una nació!

En tot aquest procès la primera victoria ha estat d’ imposar el dret a decidir, i la segona transformar el referéndum en una consulta; el següent pas dependrà dels resultats!

ENTREVISTA:

l’avi patern  va morir el 1907 molt jove, deixant l’avia Aurèlia vidua amb 3 fils, el major de 7 anys i embarassada d’una nena. Els dos petits van anar al col.legi d’orfes de Sant Vicent a València, i mentre el major cuidava de la germaneta, la mare es va posar al servei d’una família rica. En general el record que guardava el pare del col·legi no era totalment negatiu si bé el tractament que rebien els xiquets era vergonyós i no exempt d’un cert sadisme, recordant en alguns aspectes les obres de Dickens.

Pel que tinc entès, l’avia Aurèlia era tot un temperament. Va afrontar la seva dramàtica situació en aquella València de principis de segle i va saber portar la seva mainada pel camí dret. Des de petits i fins a ben grans, els tres germans filaven prim. Les sortides de casa, inclòs per assistir a les activitats de caràcter cultural que van ser, de bon principi, el principal centre d’interès dels tres germans -perquè no costaven un duro, em deia el pare!-, no es feien sense el permís de l’avia. Abans de sortir, el pare havia de recitar-li la poesia que declamaria a la velada de Lo Rat Penat o llegir-li una escena de l’assaig del dia de la companyia teatral de Josep Peris Celda de la qual feia part des de molt jove. Crec que tots, tant els fills com la mare, van saber fer -mai tan ben dit- el paper!   L’avia Aurèlia va morir el 22 de Mars de 1942 amb el fill segon Aureli a la presó d´Alacant i sense saber que havien esdevingut, des del final de la guerra, els altres dos fills, el major Josep i el tercer Angelí, que per sort havien pogut embarcar en el Stanbrook, el darrer vaixell a eixir del port d’Alacant replet de refugiats destinació a Orà. L’avia Aurèlia era molt creient, era de missa diària. Al finalitzar la guerra l’àvia Aurèlia va dir: “Els capellans m’han pres els fills, no tornaré a entrar en una església”. I en efecte, continua amb les seues creencies però no va tornar a posar mai més els peus en cap església.

Tres dies desprès de la seva mort, el 25 d´aquell mes de març del 42, es rebria la primera carta que el seu fill Josep va poder fer arribar des d´Orà amb una foto i una dedicatòria: A ma mare “xicoteta” perquè l´àvia Aurèlia era molt menuda.

 Angelí                                               Josep

 El mèrit, amb les circumstàncies familiars tan adverses,  de que Josep i Angelí , tots dos polítics, dramaturg el primer i poeta el segon, destacaren a la societat valenciana es deu sens cap dubte a la fortalesa de carácter de l’Àvia Aurelia.

                     Josep

Angelí