D'un temps, d'un pais

D´aquest mapa del traçat de l´AVE es poden treure algunes constatacions.

La primera és la tendència a l´esquema radial del segle XIX car solament es prefigura un traçat en xarxa en les previsions per l´any 2020.

La segona constatació que no es desprèn directament del mapa però s’hi reflexa, és que, contràriament al que va succeir fa 150 anys al naixement del ferrocarril, l´AVE va començar la seva trajectòria, contra tota lògica econòmica, pel sud i no pel nord.

Aquesta decisió política era discutible. Ara bé, en una cosa tenia raó Felipe González: si s´hagués començat pel nord, la velocitat d´extensió cap al sud no hagués estat la mateixa que la que hi ha hagut cap al nord; i si França hagués fet arribar el seu TGV a la frontera, l´acceleració encara hagués estat més evident.

El buit però, més clamorós i el menys admissible, i en contra de tota lògica econòmica sense cap mena d’excusa en aquest cas -i aquesta és la tercera constatació que es pot treure- continua sent l’absència de l´eix mediterrani.

He llegit que quaranta anys més tard, és difícil trobar algú que no hagi fet el Maig del 68 de París.

Jo vaig ser-hi però no tirant llambordes des del carrer Guy Lussac sinó des de la vessant del món del treball. Hi vaig poder viure en primera persona aquell conflicte on per primera vegada van aparèixer, amb els obrers, uns nous actors: les cadres (els executius), els estudiants i els lycéens (els alumnes d´institut).

El Maig del 68 va ser la conjunció de dues crisis, l´estudiantil i l´obrera que es van entremesclar creant el factor d´èxit, però el no fusionar-se va ser la causa finalment -amb la divisió dels partits polítics d´esquerra- del fracàs.

Al gabinet tècnic i de recerca a la seu de l´empresa de material ferroviari on treballava (pràcticament tot l’equip amb la categoria de cadres i els més ben pagats després de la direcció), no solament vam fer vaga sinó que vam crear la secció sindical d´empresa, una de les conquestes del Maig del 68. Per donar una idea de l’abast de la mesura, l´empresa que no va acceptar la situació, va iniciar un procés que va acabar amb la supressió del gabinet, única manera legal d´acomiadar el personal i d´acabar “per falta de combatents” amb la recent nascuda secció sindical d´empresa. Malgrat aquesta derrota, Maig del 68 va ser per mi com per tots els qui el vam viure, un moment únic de gran exaltació.

Maig del 68 fou una revolta que va desembocar en una revolució dels esperits i com qualsevol revolució amb cara i ulls no va triomfar però va deixar marques indelebles en les consciències. No va canviar res en política malgrat la dimissió de De Gaulle, però va alliberar la societat. Desprès del Maig del 68, ni en el pla personal ni en el professional, encara que sovint imperceptiblement, el comportament col·lectiu, com per molts l´individual, ja no fou el mateix.

Nicolas Sarkosy voldria esborrar Maig del 68 de la Història pels avanços socials que malgré tout va significar, i sobretot pel seu impacte en la consciència de molta gent. Els periodistes que busquen sempre el clixé i el titular, n’han triat un de fàcil però il·lustratiu dels canvis intervinguts en les mentalitats: “sense la revolució i l´alliberament de les costums que aquelles jornades van representar, Sarkosy amb el seu doble divorci i l’exhibició de la seva vida sentimental, avui no seria President de la República”.

Fernando Savater, per la seva part, fa una reflexió que al meu entendre reflecteix l’esperit de Maig del 68. Constatant les manifestacions multitudinàries obreres passant per davant l’Assemblea Nacional i dels Ministeris buits del seu personal, treu la conclusió següent a El País: “Nadie queria asumir el poder sobre la sociedad sino sobre su vida personal y cotidiana”.

Picnic el Maig del 68 en ple Champs Elysées amb l’Obélisque de la Concorde al fons, amb les fabriques tancades, i París una festa. (Foto A.C)

Els Champs Elysées quan les gasolineres estaven tancades (Foto A.C.)

No hi ha res com viure un període de bonança econòmica seguit d´una recessió per prendre consciencia de la llei que regeix el sistema en que vivim.

Quan la cosa va bé es va produint acumulació de capital, part del qual torna al circuit per alimentar “la màquina”, i l’altra part -substancial- permet a una minoria anar adquirint i acumulant poder i patrimoni, empreses, béns immobles, art, etc. I aquesta gent que es reclama de la “llibertat” únicament en l’aspecte econòmic, no volen interferències, ni intervencions de cap mena i menys de l´Estat que volen anorèxic; defensen el liberalisme, són “liberals”.

Mentrestant als altres actors de la pel·lícula, els assalariats, els toca les engrunes del progrés; el que no impedeix a una gran part d´ells de votar a aquests grans amants de la “llibertat” que són els “liberals”.

En temps de vaques magres, les primeres mesures que prenen els nostres “liberals” són la reducció de salaris i els acomiadaments, perquè per ells, deixar de guanyar, és perdre. I pel que fa als assalariats -incloent els votants dels nostres “liberals”- sols els queda encomanar-se a Déu o felicitar-se de que hi hagi l’esquerra al govern i que l´Estat no sigui tant anorèxic com alguns pretenen i desitgen.

En aquest 1er de Maig, els líders sindicals han recorregut a un senzill i vell eslògan (tot és vell en aquesta història) per definir en què consisteix una de les trampes que caracteritza el “liberalisme”: “privatitzar els beneficis i nacionalitzar les pèrdues”.

Per què no hi hagi malentesos començaré per dir que m´agrada el futbol, que en gaudeixo, i inclús, quan el miro, confesso que arribo a tenir actituds més properes al “hooligan” que a la persona assenyada que vull ser.

Això sí, al segon que s´acaba el partit, tant si s´ha guanyat com si s´ha perdut, el futbol surt del meu cap. Molts diran: “Home és normal!” Doncs no, conec gent que el seu estat d´ànim es mou al ritme dels resultats del seu equip favorit.

Això dit, es miri com es miri, aquesta portada, al meu entendre, no és de rebut.

Tenim costum de queixar-nos sovint del país i de comparar-lo a altres societats, cosa que no ve d´ahir. Recordeu? “… nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!..” I quan critiquem, no sempre tenim raó, ni molt menys. El poeta sabia quan ho deia i per què ho deia.

Ara bé -i que em perdonin els responsables- tota la portada d’un diari d’informació dedicada a un equip de futbol -per molt que sigui més que un club!- no es de rebut i explica moltes coses.

Esperaré que surtin veus més autoritzades que la meva, però molt em temo que els qui ho podrien fer consideraran que és un detall intranscendent.

Reciclatge

“Els conservadors que creuen que no són on haurien de ser en política tenen el camí de fer diners”

Alfonso Guerra

Sentit de l’oportunitat

En el precis moment en que Antoni Castells “busca complicitats” amb el País Valencià i les Illes Balears per reclamar més diners a l’Estat, i que el PSC, a través de Miquel Iceta, avala públicament la estratègia, va i ERC, en boca de Joan Ridau, es despenja en que Montilla planti cara al PSOE! No n’encerten ni una. Com en el tema de l’aigua. A l’Ebre, sense baixar del cotxe treuran la pancarta per la finestreta. D’això se’n diu coherència i sentit de l’oportunitat

Eleccions a Roma

Gianni Alemanno, candidat del centre-dreta i membre de l’organització exfeixista Aliança Nacional (AN) ha guanyat l’alcaldia de Roma, gràcies als vots de l’extrema-dreta. Per celebrar la victòria unes 3.000 persones van desfilar per la via Cavour i l’avinguda del Fòrum darrere de dues fileres de militants d’AN, uniformats completament de blau i amb el braç alçat.

Si els valencians haguéssin de ser humillats ja fa temps que ho estariem: des de que els mateixos que parlen d´humillació en relació al problema de l´aigua han anat defensant teories sobre l´orígen de la nostra llengua, i no ens ha caigut la cara de vergonya.

Ara la demagògia s´ataca al tema de l´aigua, amb una irresponsabilitat total com sempre per part del PP: “Es permet a Catalunya el que no s´ha fet per València i per Murcia” diuen, oblidant-se del transvasament Xuquer-Vinalopó i dels 82 hectòmetres cubics des dels embassaments del Tajo a la conca del Segura.

I aquí els valencians no es queden sols. Sol passar sovint, però en aquest cas de l´aigua més que en cap altre, tothom parla i ningú escolta ningú!

– Tan difícil és posar-se d´acord en la semàntica i en algunes xifres?

– És transvasament prolongar la canonada que arriba a Tarragona (120hm3 ja permessos) i portar el cabal sobrant (40hm3) fins a Barcelona?

– Tant difícil és de controlar que no es fa trampa?

– Qui fa la trampa, els que no parlen de xifres o els que les diuen amb la boca petita?

– És igual l´us especulatiu i per interessos més o menys lícits de l´aigua, i l´aigua de boca?

– És pot parlar a l´hora de les solucions als problemes d´emergència i de la resolució dels problemes estructurals a mig i llarg termini, sense marcar-ne les fronteres i barrejant-les?

I per acabar, un dubte. No sé com interpretar la insistència sobre el transvasament del Roine per part d´Artur Mas i de Convergència, sense avançar cap xifra tècnica ni pressupostària -encara que a l´hora de la veritat es multipliqués per cinquanta. No penso que es tracti d’una qüestió de “percentatges” perquè en aquest cas ho dissimularien millor. Però és que la insistència és increïble, voreja de la manera que ho fan, els límits del ridícul.

Escrivint quasi diàriament una pàgina d’aquest Bloc, a vegades, un té el sentiment de llançar, un dia rere l’altre, una botella al mar amb la secreta esperança de que no sigui un gest en va, i que en una riba pròxima o llunyana, ara o algun dia, algú se la trobarà i -oh! pretensió- podrà treure-li algun profit. Això de la botella o “versos al mar” ja ho va escriure Mario Benedetti.

Del que acabo de dir es podria desprendre’s de que un és un pretensiós o que es pot trobar a la pell d’un trist nàufrag, que la probable manca d’eco als seus “crits” podria inquietar. En absolut. En el sol fet de poder-se expressar, un ja troba un gran plaer i la seva recompensa. I això és de suposar que ens passa a tots.

Quan un fa alguna cosa, ha de partir d’un postulat ben senzill: fer el que necessita fer i creu que pot fer, i d’entrada, ja en treu una satisfacció… la d’haver-ho fet!

I el que algun altre trobi la botella, pugui apreciar el seu contingut í treure’n algun profit és un plus, és la guinda; que no depèn però, d’un mateix.

“Lo que en qualquier caso parece es que nuestra constitución, eso que llamamos la natureleza humana, no està a la altura de los ideales que ella misma ha ido secretando y proclamando.“ (El País 06/04/2008)

La foto de l’esquerra ha estat publicada per El Periódico aquest diumenge 30 sota el titular: BCN i París “exporten” la bici pública a mig món, i un peu de foto: Una usuaria arriba a l’aparcament especial del Bicing, ahir al moll de la Marina.

La foto de la dreta, per la seva part, ha estat publicada el mateix dia per El País-Catalunya sota el titular: El “bicing” pincha en la fiesta del primer aniversario i amb el peu de foto següent: El aparcamiento provisional, ayer, sin excessivas bicicletas.

AMB QUÈ QUEDEM?