Archive for the ‘General’ Category

Dubte existencial

Dijous, març 27th, 2008

Avui he hagut d´anar al Registre Civil de Barcelona a demanar una Fe de vida i d´estat, és a dir que certifiquessin que estic viu! I per això és evident que has de fer acte de presència.

Quina ha estat la meva sorpresa al llegir textualment en el document que m’han entregat:

La persona encarregada d´aquest Registre Civil, que subscriu aquest document,

CERTIFICA: que en virtut de l´acord, etc., etc., es declara amb valor de simple presumpció, que

el Senyor, etc., etc., natural de etc., etc., viu en el dia d´avui.

S´expedeix, etc., etc.

Primer m´ha fet gràcia això de simple presumpció.

Desprès m´ha inquietat: podria ser que només estigués presumiblement viu?

Al final he hagut d’acceptar l’evidència: com els savis, l´Administració no descarta que es pot ser viu, sense potser haver viscut!

Un fet

Dimarts, març 25th, 2008

En el seu bloc, Notes de Bruxel·les, Raimon Obiols respon a aquesta frase que Arcadi Espada li dedica:yo he utilizado más de una vez (…) aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos.

És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a la resposta que li fa Obiols. Tanmateix m´agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític -cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.

Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.

No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.

M’agrada la ironia d’Obiols condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi”.

Sobre dignitat

Dissabte, març 22nd, 2008

“Jesús no tuvo cuidados paliativos pero su muerte fue absolutamente digna”.

Aquestes paraules de l´arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernández Sebastián, que pretenen infligir als malalts terminals la tortura del dolor, no tenen nom.

Donen ganes d´exclamar-se: “De què va aquesta gent?”

En lloc de voler imposar un dolor evitable, més valdria que l’Església s’esforcés a erradicar avui, en el món, amb tota la influència i la contundència de la que és capaç quan vol, els sofriments que en d’altres temps uns altres poderosos infligiren a Jesucrist.

Però sempre és més fàcil atacar-se a l’indefens.

La restauració de l’església

Dissabte, febrer 23rd, 2008

L´església de Foios, el meu poble, de pedra i maons aparents, era esplèndida; dic “era” perquè ja no ho és tant. La seva construcció es va iniciar el 1728 i els 748 habitants que comptava la parròquia en aquells temps es van haver d´endeutar per a una pila d´anys degut a la monumentalitat de l’obra. L´església és una de les més importants de l’Horta. Destaca la seva façana i sobretot l’imponent campanar que servia de far als mariners en alta mar segons contaven els vells. També sembla que és coneguda com la catedral de l´Horta.

Doncs bé, com els anys no perdonen -ni tan sols als temples elevats a la glòria dels Déus- l´església del meu poble necessitava una restauració. El consistori de la passada legislatura, amb les esquerres al govern i el PP a l´oposició, va acordar per unanimitat sufragar-ne les despeses: tot sigui pel bé de Déu devien pensar uns, o salvem una joia arquitectònica, devien pensar els altres, gens sectaris i, com a bons defensors del laïcisme, respectuosos amb les creences dels altres.

A Foios, com a tot arreu, sol ser la gent de diners -que no necessita d’equipaments socials- la menys inclinada a pagar impostos, la que sol ser més de dretes, la que més a missa sol anar i que més influència tenen; al nostre país, més que enlloc, tot això va lligat. Així és com l´ajuntament, sense un euro, va haver de vendre unes parcel·les del patrimoni municipal amb la finalitat exclusiva de restaurar l´església, i el producte de la venda es va donar a la Junta parroquial.

No conec la composició de la Junta parroquial “culpable” de la restauració i no sé de quants diners ha disposat i si els ha dedicat en la seva totalitat al monument com estipulava l´acord municipal. Però això és un altre tema que incumbeix més directament a l´ajuntament i a la Junta.

El que sí que ens incumbeix a tots, és com ha tractat la Junta la façana de l´església com si fora una modesta esglesieta, com per exemple la d´Albalat, el poble veí. Sense ser cap expert en restauració però sí tenint un mínim de sentit estètic, no és pot admetre en aquest cas, el procediment de tapar els forats i recobrir en part de ciment els maóns, pintar-los de vermell, i refer les juntes amb pintura blanca; recobrir igualment de ciment els pilars en relleu, pintar-los i dibuixar a sobre, amb un filet de pintura blanca, falsos blocs de pedra.

No sé si el cost de fer la restauració que es mereixia aquesta església sobrepassava les possibilitats pressupostàries però si els ciutadans, a través dels seus representants, poden declarar intocable la façana d´una casa particular, amb més raó s´hauria d´haver preservat la integritat estètica d´aquesta joia que “era” l´església de Foios. La Junta parroquial s’ha lluït.

Àngel Castanyer. Article publicat al Levante El mercantil valenciano (23/02/2008)

Academies de la llengua catalana

Dijous, febrer 21st, 2008

El 2005 l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) elaborà un dictamen sobre l´entitat i la denominació de la llengua pròpia i històrica dels valencians on, per primera vegada, una institució de la Generalitat Valenciana reconeixia explícitament que valencià i català són el mateix, i que els dos termes són dues maneres de denominar la mateixa llengua.

El catedràtic de Filologia catalana i membre de l´AVL, Rafael Alemany recorda aquest fet a l´entrevista que li fan al Quadern del País a València (21/2/2008) i també senyala alguns punts interessants sobre el tema.

Conscient de la necessitat de fomentar l´ús del valencià, considera que el tema pendent és l´elaboració d´un ambiciós pla integral de l´extensió de l´ús de la llengua pròpia amb una dotació econòmica notable. I per això pensa que cal abandonar algunes “iniciatives disperses i dispars de l´AVL” i posar-se a treballar en col·laboració amb el Consell. El que no precisa el senyor Alemany és si el Consell està “por la labor”, cosa que seria d´estranyar si es remetem als fets.

Tanmateix l´entrevistat considera les relacions entre l´Institut d´Estudis Catalans (IEC) i l´AVL, “una necessitat de primer ordre que posaria fi al desficaci i el risc de fragmentació lingüística que suposa dur a terme els seus treballs normatius ignorant-se recíprocament”. I per això preconitza una mesura de sentit comú, “establir uns canals d´enllaç que asseguraren una col·laboració horitzontal permanent”. Segons ell, “una majoria considerable a l´Acadèmia s´hi avindria i per part de l´IEC, hi ha membres que estan a favor i uns altres que no hi estan tant”.

A què i a qui s´ha d´atribuir que en l´àmbit de la llengua catalana no s´actuï com preconitza Rafael Alemany i com ho fa la Real Academia Española i la resta de les acadèmies iberoamericanes?

No crec que sigui exclusivament per la situació política al País Valencià. També hi pot haver una certa indolència(?), prudència (?), despreocupació (?) per part dels membres de l´IEC i de l´AVL que haurien d´impulsar la iniciativa i incorporar també, a través l´Institut Ramon Llull, les Illes i Andorra i, perquè no, la Catalunya del Nord, o si es vol, el Departament dels Pirineus Orientals que acaba de reconèixer oficialment -desembre de 2007- al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.

Aquest és el camí i el que no es pot fer, és caure en el error de voler confondre, amb subtil estratagema, l´interès de la llengua amb uns interessos polítics partidistes minoritaris.

El cas del Teatre Romà de Sagunt

Dilluns, febrer 18th, 2008

En la restauració de monuments existeixen posicions enfrontades pel que fa al que es pot o no es pot fer. Simplificant, podríem dir que trobem experts partidaris de retornar als monuments l´aspecte que van poder tenir en el seu temps, els que opinen que la restauració no es pot fer si no és amb materials d´origen i posant en evidència les parts restaurades, i els partidaris de deixar les ruïnes “morir dignament”.

El 1988 la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) va promoure un concurs per la restauració del Teatre Romà de Sagunt que van guanyar els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli. Aquests professionals de prestigi van optar per retornar en part al monument l’aspecte que podia tenir i recuperar la seva funció de teatre.

El conflicte sorgeix quan en 1990, el PP, aleshores a l´oposició, va recórrer l´aprovació del projecte. El Tribunal Superior de Justícia de València el 1993, quan les obres ja s´havien executat, anul·là el projecte. El 2003, en execució de la sentència de 1993, el TSJV resol que cal revertir una part de les obres. La sentència ha estat confirmada pel Tribunal Suprem el 2008.

Avui, la Generalitat Valenciana, governada pel PP, es troba doncs, per la seva política irresponsable quan era oposició -la mateixa que ha tingut a nivell estatal durant aquests darrers quatre anys- en la situació d´haver d’executar la sentencia i fer front a les despeses enormes de l’enderrocament. A més, si ho fa, ho farà en contra de la majoria del Consistori de Sagunt, on l’oposició en bloc ha guanyat al PP que governa en minoria, una moció oposant-se a l’enderrocament presentada pel PSPV-PSOE, BNV i EU. Per si fora poc, l´Acadèmia del Partal, principal grup corporatiu d´experts en restauració de tota Espanya, formada per arquitectes, arqueòlegs, historiadors o catedràtics universitaris, acaba de pronunciar-se en contra de la resolució. L’Acadèmia considera que l´obra “podrà agradar o no, però està realitzada per experts i la seva obra compleix una missió cultural” i que “seria fora de tota lògica i no admissible” l´execució de la sentència; el seu president ha declarat que “els polítics s´han de dedicar a la política i deixar que els experts en restauració analitzen i valoren la millora del patrimoni històric”.

Prengui la posició que prengui, el PP no ho té fàcil. Però coneixedor del seu electorat -que no vol saber, o si sap tant se li en dona- el PP es pot permetre el que vulgui, com sempre (com crispar durant quatre anys la vida política per acabar dient que el crispador és Zapatero).

El PP sap que el seu electorat no té cap escrúpol a l’hora d’anar a votar i que té molt assumides les seves motivacions egoistes; per això incita sistemàticament els baixos instints i juga sobre les pors, la més vil de totes, la por a l´immigrant i, l´ultima, als infants de dotze anys.

L’esquerra, òbviament, no pot permetre’s -sense renegar-se- tenir la mateixa actitud, i la seva resposta no pot ser altra que el vot massiu.

Mai, com aquesta vegada, no anar a votar serà donar el seu vot al PP.

 

Socialisme

Divendres, febrer 15th, 2008

Escriu Raimon Obiols al seu Bloc:

El socialisme no és reduible a una doctrina o una ideologia: és un moviment real, un contrapunt permanent de la història humana, que ha existit, existeix i existirà. Un camí que es fa a vegades lúcidament, a vegades gairebé a cegues, com escrivia Albert Camus, recordant l´últim consell d´Antoine Thibault : “un chemin où des foules d´hommes, depuis des siècles, marchent en chancelant vers un avenir inconcevable“ (“Un camí pel que multituds d´homes, al llarg dels segles, marxen vacilants vers un futur inconcebible“). Albert Einstein el definia com l´intent de “superar i avançar més enllà de l´etapa depredadora del desenvolupament humà“.

Menteix que sempre queda

Dimecres, febrer 13th, 2008

He tingut l´ocasió reiteradament de denunciar la mania que tenen les dretes en general i el PP en particular de penjar-li sistemàticament el mort d´allò que elles fan als seus adversaris. I no em cansaré de parlar-ne perquè és una lacra que desfigura i embruteix en permanència el panorama polític.

Com tots sabem, el sistema ve de lluny, no sé si inventat però en tot cas practicat amb molta perícia per Joseph Goebbels ministre de l´Educació del poble i a la Propaganda sota el règim nazi. El nom d´aquest trist personatge ha quedat indissolublement lligat a les tècniques modernes de manipulació de masses. Ha esdevingut sinònim de les mentides i els odis que són capaços de difondre alguna gent. Des de les armes de destrucció massiva de l´Irak, fins l´autoria d´ETA de l´atemptat del 11M durant els tres dies avant les eleccions del 14M, substituïda poc després pels autors intel·lectuals de l´atemptat que “no calia anar a buscar en muntanyes llunyanes” i passant per casos més domèstics com haver venut Navarra, etc… la llista de les mentides del PP dels últims anys és llarga.

Avui tenim un altre cas molt il·lustratiu de l´estratègia que denunciem.

Càrrecs de l´Administració central a Catalunya en l´etapa de Govern del PP han estat acusats per la justícia de col·laborar amb xarxes il·legals de tràfic d´immigrants. Com respon a això aquest partit?

Molt simple. El vicesecretari del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, acaba d´acusar el PSC de ser el “principal aliat” de les màfies de la immigració il·legal. Tal com sona. I ho sosté associant-ho a un fet real però que evidentment tergiversa totalment: un informe de la Diputació de Barcelona de quan José Montilla n´era el president, dirigit als ajuntaments per explicar, segons García Albiol, com “evitar” respondre a les peticions de la Policia Nacional sobre dades d´immigrants il·legals empadronats.

Primerament, la llei orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal estipula al primer punt del seu article 4 queLos datos de carácter personal sólo se podrán recoger para su tratamiento, así como someterlos a dicho tratamiento, cuando sean adecuados, pertinentes y no excesivos en relación con el ámbito y las finalidades determinadas, explícitas y legítimas para las que se hayan obtenido”.

Segon: l´interès dels ajuntaments era -i és- disposar de les dades de tots els residents del seu municipi, siguin legals o il·legals, per poder gestionar convenientment serveis com l´educació (escolarització) o la sanitat. En aquest sentit les recomanacions anaven orientades a incentivar l´interès dels immigrants a empadronar-se persuadint-los de les avantatges de fer-ho i assegurant-los de la confidencialitat de les dades garantida per llei.

Si a cada mentida del PP cal fer un article desmuntant-la, és evident que han guanyat d´entrada. Ells ho saben i per això menteixen i continuaran mentint, emulant il·lustres predecessors. És als ciutadans, per interès i dignitat a contrarestar-los, i per això cal només seguir minímament l’actualitat.

El bicing !

Dilluns, gener 28th, 2008

Qui no ha oït o llegit una vegada en la seva vida la cèlebre frase revolucionaria de “cadascú segons les seves habilitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Aquesta frase és un dels principis exposats per Louis Blanc, revolucionari francès (1811-1882) al seu assaig Organització del Treball publicat en una revista el 1839.

Desprès, la frase ha fet fortuna i ha estat adoptada pels anarcocomunistes. Tanmateix, Jules Guesde, en un escrit de 1882, la refusa en nom del comunisme pràctic tot i reconeixent que els qui l´havien fet seva obeïen a una preocupació de solidaritat i d´igualtat veritable.

Bé -em direu- a que ve parlar al segle XXI d´un principi que ja al segle IXX, un comunista com Jules Guesde considerava que era una utopia, bella -això sí- però una utopia a combatre?

I sobretot a que ve la ocurrencia d´associar-la al bicing?

Reflexionem.

Qui podia preveure al segle passat que al cor de les capitals del “capitalisme triomfant”, es posaria a disposició de qui en tingués la necessitat, un mitjà de transport individual, que no seria de ningú en particular, i que tots compartirien “segons les seves necessitats”?

l que aquests bens materials romandrien al carrer a la disposició de tothom i que tots -de moment!- en respectarien la integritat?

Us veig escèptics.

Sempre he considerat la bicicleta un enginy remarcable, ple de petites troballes i mecanismes genials per la seva simplicitat.

El que no havia imaginat mai, és que un dia també em faria somiar. Puc. No?

Amb el permís de Forges i El País

Diumenge, gener 27th, 2008