D'un temps, d'un pais

En el seu bloc, Notes de Bruxel·les, Raimon Obiols respon a aquesta frase que Arcadi Espada li dedica: “yo he utilizado más de una vez (…) aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos.

És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a la resposta que li fa Obiols. Tanmateix m´agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític -cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.

Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.

No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.

M’agrada la ironia d’Obiols condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi”.

He tingut l´ocasió reiteradament de denunciar la mania que tenen les dretes en general i el PP en particular de penjar-li sistemàticament el mort d´allò que elles fan als seus adversaris. I no em cansaré de parlar-ne perquè és una lacra que desfigura i embruteix en permanència el panorama polític.

Com tots sabem, el sistema ve de lluny, no sé si inventat però en tot cas practicat amb molta perícia per Joseph Goebbels ministre de l´Educació del poble i a la Propaganda sota el règim nazi. El nom d´aquest trist personatge ha quedat indissolublement lligat a les tècniques modernes de manipulació de masses. Ha esdevingut sinònim de les mentides i els odis que són capaços de difondre alguna gent. Des de les armes de destrucció massiva de l´Irak, fins l´autoria d´ETA de l´atemptat del 11M durant els tres dies avant les eleccions del 14M, substituïda poc després pels autors intel·lectuals de l´atemptat que “no calia anar a buscar en muntanyes llunyanes” i passant per casos més domèstics com haver venut Navarra, etc… la llista de les mentides del PP dels últims anys és llarga.

Avui tenim un altre cas molt il·lustratiu de l´estratègia que denunciem.

Càrrecs de l´Administració central a Catalunya en l´etapa de Govern del PP han estat acusats per la justícia de col·laborar amb xarxes il·legals de tràfic d´immigrants. Com respon a això aquest partit?

Molt simple. El vicesecretari del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, acaba d´acusar el PSC de ser el “principal aliat” de les màfies de la immigració il·legal. Tal com sona. I ho sosté associant-ho a un fet real però que evidentment tergiversa totalment: un informe de la Diputació de Barcelona de quan José Montilla n´era el president, dirigit als ajuntaments per explicar, segons García Albiol, com “evitar” respondre a les peticions de la Policia Nacional sobre dades d´immigrants il·legals empadronats.

Primerament, la llei orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal estipula al primer punt del seu article 4 que “Los datos de carácter personal sólo se podrán recoger para su tratamiento, así como someterlos a dicho tratamiento, cuando sean adecuados, pertinentes y no excesivos en relación con el ámbito y las finalidades determinadas, explícitas y legítimas para las que se hayan obtenido”.

Segon: l´interès dels ajuntaments era -i és- disposar de les dades de tots els residents del seu municipi, siguin legals o il·legals, per poder gestionar convenientment serveis com l´educació (escolarització) o la sanitat. En aquest sentit les recomanacions anaven orientades a incentivar l´interès dels immigrants a empadronar-se persuadint-los de les avantatges de fer-ho i assegurant-los de la confidencialitat de les dades garantida per llei.

Si a cada mentida del PP cal fer un article desmuntant-la, és evident que han guanyat d´entrada. Ells ho saben i per això menteixen i continuaran mentint, emulant il·lustres predecessors. És als ciutadans, per interès i dignitat a contrarestar-los, i per això cal només seguir minímament l’actualitat.