D'un temps, d'un pais

Quanta verborrea per part dels tertulians -tot i deixant de dir l´essencial- ha provocat la iniciativa del jutge Baltazar Garzón al reclamar a diverses institucions -quatre ajuntaments, Església, Defensa, abadia del Valle de los Caídos, Direcció de Regitres i Notariat i Centre Documental de la Memòria Històrica- informació sobre desapareguts i afusellats durant la Guerra Civil.

Per raons òbvies s´entén que durant quaranta anys el franquisme volgués ignorar els seus crims; en honrar els seus morts i en magnificar els crims atribuïts als seus adversaris en tenia prou.

Es pot admetre que, a la transició democràtica, amb l’objectiu de facilitar la “reconciliació” s´estengués un vel prudent sobre la qüestió.

El que no és de rebut és que setanta anys desprès dels fets i la democràcia consolidada, encara hi hagi gent que es negui a tractar humanament el tema dels desapareguts i les fosses comunes, i es negui a intentar saber el que va passar.

La iniciativa del jutge Garzón no és cap “disbarat ni cap error” com ho considera Jaime Mayor Oreja, ni és “reobrir les ferides del passat, ho faci qui ho faci” com pretén Mariano Rajoy. Tampoc es important conèixer si es pot o no actuar penalment contra els responsables dels crims (com a mínim tindríen més de noranta anys!), o si és convenient o no, fer-ho.

Tot és molt més senzill. Com sempre.

Amb tot aquest enrenou per part dels comentaristes el que es posa en evidència és la ideologia de cadascú, dreta o esquerra. El camp on es situa cadascú; en el camp dels vençuts de la guerra o en el dels triomfadors.

I està clar.

En el camps dels vençuts, anys fa que perderen tota vel·leïtat de revenja, la repressió va ser massa total i cruel.

En l´altre camp, en els que per les raons que siguin es situen en el dels vencedors, sembla que només els mou una inquietud: que no s´arribi mai a establir com, quan i quants, van pagar amb la mort “el crim” de ser alcalde de poble, o mestre d’escola, o pobre, o defensor de la República i el seu govern legítim.

Aquests que es passegen pel barri de Russafa a València no han necessitat de Rajoy però hem pogut constatar que el discurs del Partit Popular sobre l’immigració ha calat en gent normal i corrent: de les cues als ambulatoris i del robatori de taronges són culpables els immigrants! És comprèn que hi hagi gent que avorreixi les memòries històriques; volen tornar a començar, en tot.

He llegit al setmanari valencià El Temps una informació sobre els papers de Salamanca en la que sembla que el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, lamenta que no s´hagi produït el retorn dels documents espoliats pel franquisme i que s´hagi encallat per motius electorals.

Crec que el conseller està en el seu paper quan lamenta el retard, com penso que ho ha de lamentar tota persona que tingui dos dits de sentit de la justícia. El que no sé ja, és si el conseller, que també en lamenta els motius electorals, a més, els entén.

El que jo lamentaria per la meva part -les coses estant com són en aquest país– és que el conseller, o qui sigui a esquerra, no entengués que ens podem esperar dos mesos a que passen unes eleccions. Crec sincerament, per l´interès dels papers de Salamanca i de tantes altres coses, que el Partit Popular, a les properes eleccions legislatives, no ha de poder arrapar un sol vot que no provingui del seu nucli més dur.

I qui cregui des de l’esquerra, que explotant aquest tema o altres de semblants, els vots que no anirien al PSOE, anirien a parar al seu partit, s´equivoca totalment; i no seria, lamentablement, la primera vegada.

De la mateixa manera, el que tampoc és admissible si la informació és certa -i no tinc per què dubtar-ne- és que el ministre de Cultura espanyol, César Antonio Molina, digui ara que el retorn de la documentació serà posterior a la constitució d´un centre de la memòria històrica a Salamanca. De confirmar-se la notícia, la trobaria indignant perquè no hi ha cap raó objectiva que justifiqui una decisió falsament salomònica, sobretot que una cosa, de cap de les maneres, va lligada a l´altra.

I estaria també en contra de la decisió d’haver d´esperar la creació del centre a Salamanca abans de retornar els documents d´on no haurien mai hagut de sortir, perquè aquesta decisió absurda, tècnicament innecessària, suscitaria gran repulsió en el camp de les esquerres i cap adhesió fora, com sempre ha succeït quan s´ha volgut apaivagar la irracionalitat de la dreta espanyola.

Hem llegit a la premsa que el govern prepara la celebració de la guerra de la independència amb actes que es prolongaran del 2008, en referència a l´aixecament del 2 de maig 1808 contra Napoleó, fins el 2012, bicentenari de la constitució de Cadis.

Molt em temo, acomplexat com tenim el govern, que l´accent es centrarà -com ja s´està avançant- en referències a la “nació” i a la unitat i heroïcitat del “poble” espanyol i desitjo que no ens aclaparen únicament amb anècdotes heroiques i interpretacions “políticament correctes” tal com el tema s´hi presta si es mira d´una manera superficial -lluita contra l´invasor.

Es d´esperar però, amb els assessors escollits, que cap de les gestes que es recordaran deixaran de ser contraries als fets, i igualment que no es limitaran a la seva descripció, deixant “per a millors ocasions” -com sempre- la necessitat de fer canviar una mirada històrica que, per manca de continuïtat democràtica, la ciutadania espanyola mai ha deixat de tenir. Una mirada que ha fet que d´aquells “lodos” i d’altres de pitjors, han sortit totes les mancances democràtiques que ha patit la malaurada historia d´aquest país. Com diu el graciós acudit popular sobre la llegenda del timbaler del Bruc: altra cosa seria de la nostra historia, si hagués deixat de tocar el tambor per tocar-se altres coses…

És d´esperar que s´aprofitarà l´ocasió per què ningú pugui ignorar a partir d´aquesta fita, que la Constitució de Cadis -que va poder passar per una de les més “progres” d´Europa amb algun préstec al seu model francès- i que ja parlava de Rey de “las Españas”, es va posar tanmateix sota la invocació de “Dios todo poderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y legislador supremo de la sociedad”. Tòpics per tòpics, prefereixo els de l´Estat francès, “Liberté, Égalité, Fraternit锝, més que tòpics utopies, que per fer-les realitat depenen, en part i com a mínim, de nosaltres. La Constitution de l’an I francesa, si fa no fa de la mateixa època, tot el més que proclama, amb la voluntat del poble, és “en présence de l’Être suprême”. Ja sé, España és diferent; d’això em queixo, que ho sigui d’aquesta manera.

I recordar també que un dels primers actes de Ferran VII, desprès de la seva rebuda triomfal a Madrid, al crit de “Vivan las cadenas” fou restablir la Inquisició i reprendre les relacions diplomàtiques amb la “Santa Seu”. No solament va derogar l´Edicte de Carles III contra els Jesuïtes i va tornar al clergat els seus privilegis -fent, amb tot plegat, això sí, un innegable exercici de coherència- sinó que va refusar de jurar la mateixa Constitució! I per si fora poc, va fer cremar públicament, pel botxí, les actes de les Corts de Cadis.

Amb tot això va obrir una guerra entre “absolutistes” i “constitucionals” que, oh paradoxa -o no tant!- avui en dia encara continua, però amb els rols intercanviats; els qui, a la sortida de la dictadura franquista, van haver d´empassar-se la nova Constitució, són avui -segons ells mateixos- els “constitucionals”; els “anticonstitucionals”, també segons el PP, són els socialistes; els socialistes que per constitucionalisme, es disposen a enaltir “la unidad” de la “nación”. Penso que si van jugant amb el foc, no sé com s´ho faran per fer-ho compatible amb l´Espanya federal -ni tan sols plural– a menys que aquests darrers conceptes estiguin en el debat solament per entretenir el personal.

En aquest cas, compte, que com aquells que de derrota en derrota pensaven arribar a la victòria final, alguns, utopia per utopia no tindran inconvenient en apuntar-se a la independència.