D'un temps, d'un pais

Ton Caradell, vidua de José Agustin Goytisolo ha escrit al seu amic Carlos Vargas Llosa una carta que reproduím   a continuació. Ho fem pel tema tractat i el to utilitzat, ple d’apreci, afecte i sinceritat:

“Apreciado Mario: ven unos dias a Barcelona a conocer gente normal y a entender lo que representa el catalán para nosotros. Ni José Agustin Goytisolo ni yo hemos sido exagerados en que solo se hable catalán. El escribió siempre en castellano  a excepción de Novíssima Oda a Barcelona y Parcs Naturals de Barcelona, pero fue un buen traductor  de la literatura catalana, fundó una colección con el proyecto de 100 títulos traducidos al castellano y divulgó por España y Hispanoamérica la magnifica obra de nuestros autores.

Créeme, no te ajuntes con los que hablan de derechos del castellano aquí: no conocen la situación o la tergiversan. Si el catalán no hubiera defendido sus derechos, integrando al mismo tiempo a la gente llegada de fuera, hace tiempo que habría desaparecido, y tú sabes que los idiomas mas minoritarios, además de ser la expresión espontánea del alma de personas reales, son un tesoro que hay que defender.

¿Cómo podemos comparar el castellano, con tantes millones de hablantes, con el catalán que apenas lo leen y escriben habitualmente, unos tres millones de personas?

Para mi, con una infancia partida por las dos lenguas, tan queridas y admiradas las dos, es una tristeza que personas com tú no vengáis a conocernos, a preguntarnos , y no ayudéis a defender este tesoro, tambien tuyo Mario.

Pareces sensible, aunque te conozco poco: te conocí  en Barcelona por los años sesenta y te recuerdo muy simático el día que cenamos en un alegre restaurante chino, en Lima.Eran días difíciles ya en ese 1972 cuando Agustin llevó a Salvador Allende la carta de Pablo Neruda como presentación al proyecto de un barrio que un taller de arquitectura de Barcelona regalaba  a Chile.

Pero vuelvo a expresarte mi deseo que vengas y te pases  “como quién no quiere la cosa”. Luego llámame y tomaremos un café con unos amigos”.

Aquest magnífic escrit solament té un però.

Que vist el tema tractat, el to utilitzat, la seva autora i el seu destinatari , un diari com El País el relegue a la secció “Cartas al Director”.

Estarem atents a la resposta –si és que n’hi ha- per partde Vargas Llosa.

… aquells que tenen Estat propi que defensa els seus interessos, les seues banderes i la seua llengua!

En homenatge a Josep Termes mort fa poc reproduïm, amb el critèri que ens poden servir en la situació actual, alguns punts de l’excel·lent entrevista que li feia Enric Company a El País (13,07.06)  .Termes s’ha  centrat sempre a estudiar el moviment obrer català dels segles XIX i XX i les vinculacions d’aquest amb el catalanisme polític. Uns temes que estaran o haurien d’estar –actualitzats- al centre dels debats del proper Congrès del PSC.

Per Termes, el que té el catalanisme és una enorme àrea que no té res de burgesa. “En definitiva-diu- és el descobriment de la sopa d’all. El catalanisme pagès, menestral, botiguer, de l’obrer de fàbrica, etcètera. Començant per un tema que no es pot plantejar ara –constata- que és que tots els partits són partidaris del dret de l’autodeterminació exclusivament a Catalunya”.

R. Desrés afegeix Termes, “això es va estroncar. Va venir la guerra i se’n va anar tot enlaire. Ve el règim de’n Franco i tot és una altra cosa”.

Si, d’acord, però nosaltres ens podem preguntar: És una altra cosa als trenta anys de l’inici de la transició? No està reprenent la societat catalana, en d’altres circumstàncies més favorables el fil troncat per la dictadura?

A l’entrevista  Termes anuncia un llibre que fa temps que estava fent i on constata que “els grups obrers dels primers anys trenta del segle XX, la immensa major part són d’un catalanisme radical. El Partit Comunista Català, Estat Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer Camperol, tots. Per Termes, d’allò en queden els fonaments ètics. Els fonaments emocionals ètics, si grates en el fons, queda el dret a la llibertat, a la justícia, a la solidaritat. Components gairebé psicològics.

I en els partits d’ara, el PSC, Iniciativa Verds, Esquerra Republicana, hi veu un punt de contacte perquè segons ell, “aquest contacte emocional no és el dels anys seixanta, és més anterior encara. Perquè  el federalisme fa 150 anys que viu, a Catalunya. Un federalisme inconnexe, poc definit. Però molt clar. Que diu: no hi ha Espanya sinó les Espanyes. I en aquestes Espanyes cada ú és cada ú.

Per Termes l’Espanya dels Austria era plural. “Una monarquia absoluta però era una Espanya plural. El rei se n’anava allà i ho havia de fer en castellà. Venia aquí hi ho havia de fer, o escoltar, en català. Això ha passat a Bèlgica, també. Que, per cert, no veig per què no s’hi posen, aquí. Allà parlen en francès o en flamenc, depèn d’on vagin”.

En un anàlisi de la immigració amb conclusions polítiques, Termes també ha expresat “la necessitat d’integració, o com se n’hagi de dir; els perills i reptes per a la llengua. I l’escola, apuntant ja que així com abans apreníem a l’escola en castellà i al carrer el català, ara ens podíem trobar al l’inrevés, que a l’escola s’aprengués el català i en canvi al carrer dominés el castellà.

Respectant sempre els nouvinguts: la manera de ser, com són, què volen i què tenen. Sempre s’ha de respectar. Als d’ara i als d’abans. Ara bé, sempre hi ha d’haver una tasca integradora, perquè sinó el país es descompon. La tàctica del liberalisme light, de dir “aquí que passi el que Déu vulgui”, aa Termes li  sembla absolutament suïcida. Tant en aquest com en tots els grans temes de política social.

En les grans magnituds de la vida contemporània el problema és la supervivència. La del castellà no està en dubte enlloc. I per tant, sí que és propi, és seu, però no és el que ha de ser defensat i promocionat, perquè ja sobreviu sol. El nostre no. Som una minoria i podem ser una minoria dintre de Catalunya en procés d’extinció com ha passat en tots els idiomes minoritaris contemporanis.

El que ells demanen és el bilingüisme. Però nosaltres ja ho som sempre. Per naturalitat de la situació, de l’estructura de l’Estat, ja ho som. Pots preguntar a qualsevol. ¿Vostè quan va aprendre a parlar castellà? Ni ho sap. Jo, que sóc de Barcelona, ni ho recordo. Per tant, ja ho sóc, de natural. Ara, el magribí que arribi, el senegalès, et cètera, això s’ha de jugar amb un doble moviment. Un, respecte, a l’enèsima potència, pel nouvingut: té la seva manera de ser, de viure, la seva llengua, etcètera. Dos, l’adaptació. Tampoc no és un procés tan difícil. La prova és que aquí s’ha produït naturalment.

Milans del Bosch que és de llinatge català, no és català, en canvi el negre que vingui i parli en català, serà català. Un català negre. Ja te’n trobes.

Acabarem amb una frase de Termes que sempre hem fet nostra i que sobretot l’esquerra espanyola hauria de meditar: “l’Espanya plural és una revolució”.

La nit del 29 de desembre de 1936, a la curba de l’Esparragal en la província d’Avila, prop dels pobles de Candeleda  i Poyales del Hoyo, tres dones, Virtudes de la Puente Pérez de 53 anys, Pilar Espinoza Carrasco de 43 i Valeriana Granada de 26  i embarassada de mesos foren “passejades, ultrajades, assasinades i enterrades al mateix indret”.

Gràcies a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) fa uns anys varen ser exhumades i enterrades en  una tomba del cementiri municipal de Poyales malgrat  l’oposició de l’alcaldessa del PP que segons conten en el poble era una descendent de qui les va matar, i es negava a cedir l’espai al cementiri. L’exhumació va tenir en aquell temps una gran repercussió inclus a la premsa dels Estats Units perquè era la primera vegada que un testimoni directe de nom Obuldia -morta d’ençà- assistia a una exhumació, desprès de tenir la satisfacció d’haver donat per fi sepultura a la seva mare . Obuldia tenia 12 anys al moment de lcrim.Tanmateix la van pujar al mateix camió, però se  salvà perquè un dels falangistes s’apiadà d’ella a l’últim minut. Obuldia va haver de conviure tota la vida amb els assassins de la seva mare i haver de passar al costat d’on intuia que estava enterrada.

El passat 30 de juliol, amb la sola potestat del seu càrrec, el reelegit actual alcalde, també del PP, ordenà obrir el panteó, sense la presència dels descendents que tant havien lluitat per donar als seus una tomba digna  , feu retirar els cossos que hi descansaven i inhumar-los de nou a escassos metres en la fossa comú del mateix cementiri, i sense que hi figuri cap nom ni la data en que foren assassinades.Per si no fora poc,  a principis d’any set represaliats de pobles veïns foren depositats en la mateixa tomba i els seus noms afegits a la làpida que havien sufragat els familiars de les tres dones sense cap registre ni que algú ho autoritzés i prengués la decisió. A la neta de Virtudes no li va agradar això i decidí  desenterrar la seva avia i donar-li sepultura junt al seu pare. Per això va comptar amb un amic de la famílaelecte també del PP que assetjat per la neta va obtenir l’autorització de desenterrar els 10 cadàvers, tornar a Virtudes el cos de la seva avia i tornar a enterrar els altres nou en la fossa comú!

Aquesta història és il·lustrativa de per què havien de passar tants anys amb la dictadura: per protegir amb la complicitat de tothom els vencedors  dels crims que havien comès. Els morts a mans dels vençuts varen tenir temps de ser censats, inventariats i publicitats.

I l’altra lliçó de la història és que el PP és el digne representant dels vencedors i no mou un dit que pugui aportar pacificació. A contràri, alimenta  la discòrdia allà on pot per  mantenir content el seu electorat franquista.