D'un temps, d'un pais

Amb la crisi has d´aprendre, per força, economia. Inclòs jo, que per no haver de perdre un segon en preocupacions tan prosaiques, domicilio tots els pagaments i visc en un món feliç, sense assabentar-me de res, fins que em fa tornar a la realitat un rebut impagat!

Però deixem el nivell domèstic per apropar-nos al global.

Existeixen diferents mesures per intentar sortir del marasme creat pels savis taurons de la alta finança i els seus ideòlegs còmplices, aquells que diuen “Fora regulacions; visca la llibertat (!); quan menys Estat millor”. Com s´ha pogut comprovar, millor per ells… mentre ha durat. I fins i tot després, car, pel compte que ens va a tots, ja ho arreglarem.

Segons Paul Krugman, flamant premi Nobel d´Economia, ajudar als propietaris de vivendes de les famoses hipoteques, malgrat que ho consideri desitjable, no impedeix les grans pèrdues ja ocasionades pels préstecs impagats i, de totes formes, l´efecte de la mesura arribaria massa tard per tenir incidència sobre el pànic que s´ha creat i no serviria de res.

Una segona mesura consisteix, per part de l´Estat, en proporcionar a les institucions financeres més capital a canvi d´una part de la seva propietat. És una “nacionalització” parcial que els entesos anomenen “injecció de capital social”.

I una tercera mesura preconitza la compra pública de l´origen de la crisi, els “actius hipotecaris tòxics” que en el meu barri, el botiguer anomena “incobrables”. Si els responsables de la crisi haguessin hagut de viure -com el botiguer- del “cobrat”, i no de martingales comptables, els crèdits no s’haguessin donat tan alegre i interessadament i potser no parlaríem de crisi.

En la segona mesura, l´Estat -en principi, tu i jo- compra possibilitat d´intervenir o com a mínim, els socis tenen un interès comú directe en resoldre el problema. En la tercera, l´Estat vol salvar els fracassats gestors fent-se càrrec dels resultats de la seva mala gestió; com per transformar els incobrables comprats, l´Estat només ho pot fer si ajuda els propietaris de vivendes, el resultat és que carrega tot sol, com es diu vulgarment, amb el mort. Bé ell no, tu i jo. Perquè aquí no hi ha “en principi” que valgui, quan es tracta de pagar, l´Estat som tu i jo.

El govern de Gordon Brown ha optat decididament per la “injecció de capital social”. És la mesura més lògica, la més raonable i ètica dintre del que cap. El president de la Reserva Federal als EUA es decantava també per aquesta solució però el secretari del Tresor havia refusat aquesta via i optava per la compra dels “actius hipotecaris tòxics”. A les darreres notícies resulta que finalment Bush s´ha decidit per la nacionalització parcial de la banca!

A Espanya, Zapatero tria no posar tots els ous al mateix paner. En consonància amb l´acorda´t per l´Eurogrup proposa avals per les operacions de finançament de la banca, però també compra d´accions i creació d´un fons per adquirir actius de qualitat de les entitats bancàries.

Ara bé, amb tot això, el premi Nobel d´economia confessa (era abans de la reunió de l´Eurogrup i el nou gir dels EUA) que és aviat per saber si les mesures preses funcionaran però considera que les de Gran Bretanya, les “nacionalitzacions” parcials (finalment més o menys adoptades per tothom) tenen sentit, i probablement indiquen el camí per superar la crisi.

La darrera qüestió que es planteja és: s´haurà après la lliçó?

Em temo que no, perquè altrament, fa temps que haguéssim hagut d´aprendre d´altres crisis i no ens trobaríem en la situació d´avui.

La crisi mundial està per tot i aquí no sabem com acabarà la negociació sobre el finançament.

Acabi com acabi però, conec gent totalment desenganyada desprès de les vicissituds del nou estatut i l´actitud de la dreta i l’esquerra espanyoles. I poc importa que la culpa del show que hem viscut i les retallades i “cepilladas” a les que hem assistit siguin culpa dels uns o dels altres, o de tots plegats; de Catalunya o de Madrid, o de tots dos.

I tampoc importa que s’hagi obtingut finalment un millor estatut. Es senten defraudats per l´encadenament d´actituds i de comportaments vinguts de l´altra banda de l´Ebre i del mateix cap del govern.

Aquesta gent, és gent d´esquerra, catalanista -algu d´ells s´ha mogut en l´òrbita del PSC i d´una possible Espanya federal. Han arribat a la conclusió que els espanyols, no és que no la vulguin aquesta Espanya federal, és que militen en contra. Han constatat que es rebutja una Espanya on Catalunya i les demés nacions, sense necessitat de tenir un Estat propi, tindrien el pes polític (i no solament el finançament) que necessiten. Veuen que l´Espanya actual està blindada per la Constitució i constaten, un dia sí i un altre també, que no hi ha voluntat política de fer cap pas endavant.

I front aquesta impossibilitat, aquest mur infranquejable, es passen sense vacil·lar a l´independentisme. I de res serveix intentar fer-los veure la incongruència i la contradicció en la que es mouen política i racionalment quan, arribats a la conclusió de que és impossible saltar el llistó… en doblen l´altura!

A això responen: “Totalment d´acord; davant dues impossibilitats –independentisme i federalisme- em permetràs que esculli el que em demana el cos!”

És totalment irracional i estan en la situació de qui ha patit un desengany amorós. Sens dubte. Però la política sense sentiments, no és política.

O millor dit, la política sense sentiments és una política exclusivament d´interessos, és a dir, que la practiqui qui la practiqui -i en tenim exemples històrics- acaba sent de dretes.

Els ciutadans es queixen amb raó que els polítics -alguns polítics més que d´altres- tergiversen els temes o com a mínim no fan res per aclarir-los i tot per embolicar-los .

Quan dic alguns polítics més que d´altres, no és una afirmació gratuïta perquè qui segueix l´actualitat de prop i s´hi interessa, haurà pogut constatar que els polítics de dreta poden permetre´s de dir i fer el que volen perquè la seva militància i gran part del seu electorat els hi perdona tot, mentre que els polítics d´esquerra saben que segons el que diuen o fan, els seus electors -inclús els més fidels- els ho tindran en compte a l´hora d´anar a votar. I això, vulguis que no, els evita dir o fer algunes tonteries; el que no vol dir en absolut que no en cometin!

Que alguns polítics no fan res per aclarir els problemes ho il·lustraré amb un exemple d´actualitat que em permetrà fer més comprensible el que estic dient.

Al darrer debat de política general, Albert Riera, el líder de Ciutadans, va atacar els espais d´acollida per a alumnes immigrants. Els va qualificar “d´aules de la vergonya” al considerar que es produeix una segregació per motius d´orígen i de llengua.

Senyor Riera, el que heu dit és, en primer lloc, una “peregrullada”, i desprès una falsificació perversa. Independentment de que la formula d’acollida adoptada sigui o no la bona, si aquests estudiants tenen necessitat de ser acollits és perquè venen de fora, i si venen de fora són d´orígen i de llengua diferents. El motiu d’acollir-los de manera especial temporalment és perquè venen de fora i no per a segregar-los per motius d’orígen i de llengua! Tanta confusió voluntaria i tanta irresponsabilitat confon, i és inadmissible.

Actuant d’aquesta manera no es beneficia a la política, ni tampoc a la classe política, i encara menys a la ciutadania que es pretén servir.

L’altre dia, en unes de les seves pàgines, El País donava la notícia que la Reserva Federal dels Estats Units ha hagut d´injectar a l’American Internacional Grup (AIG), la més gran asseguradora del món, 85.000 milions de dòlars (60.049 milions d’euros!) per evitar la seva fallida. L’auto regulació dels mercats consisteix en privatitzar els beneficis i nacionalitzar les pèrdues! Sí! És un tòpic, però també una veritat com una casa! I el cinisme d´aquesta gent sols està a l´altura de la nostra apatia.

Creu J.J López Burniol que desprès de la caiguda del mur de Berlin, quan els EEUU van quedar com la sola superpotència mundial, el capitalisme va abandonar les normes i que cal que torni a la norma. El capitalisme, amic Burniol, no té normes, o millor dit, té les seves i són les que considera que corresponen a cada moment del seu desenvolupament. O, a cas, l’explotació dels nens al segle XIX -per donar només un exemple- no eren normes?

Però tornem a les xifres. Dues pàgines més endavant, el mateix diari donava una altra notícia: el president i conseller delegat del banc inversor Merrill Lynch, un tal senyor John Thain i el cap d´intermediació (com diria Juan José Millás, que dimonis voldrà dir intermediació) el senyor Thomas Montag, cobraran més de 47 milions de dòlars (32,8 milions d´euros) en el cas de ser acomiadats o si “el consell de Bank of America decideix concedir-los responsabilitats menors a les que tenien, un cop es completi la compra del banc d´inversió”. Més que un blindatge, això sembla un refugi antinuclear.

I El País encara ens dona més informació sobre el tema: aquest senyor Thain que era el principal executiu de la Borsa de New York, va estar contractat per Merrill Lynch solament el passat mes de desembre per remplaçar un tal Stan O´Neill, i durant aquest breu període de temps, el valor del banc d´inversió s´ha desplomat en més d´un 70%. Per la seva part, el senyor O´Neill, a l’haver d’abandonar Merrill Lynch, s´embutxacà 161 milions!

El diari no relaciona les notícies, però ho farem nosaltres per això d´intentar comprendre alguna cosa del que està passant.

Ã’bviament no hi ha relació de causa a efecte entre les indemnitzacions de Merrill Lynch i la situació de l’AIG, ni tampoc traurem la conclusió que hem descobert el rovell de l´ou de la crisi… o el per què la filla de Monsieur Jourdain és muda.

Solament ens permetrem constatar que hi ha uns executius que cobraran si són acomiadats o si els hi fan “mobbing” a la seva nova empresa, una indemnització que arriba a la meitat d’un capital que permet salvar un grup financer de la magnitud de l´AIG, i que un altre executiu es consola del seu acomiadament amb una quantitat que quasi triplica aquesta xifra!

És tan extraordinari i difícil d’assimilar com recórrer els 27 km de l’accelerador de partícules en un mil·lisegon.

La directora de L´Unità, l´òrgan de premsa del Partit Comunista Italià, fundat per Antonio Gramsci, Concita de Gregorio, declara a El País que no acceptà el càrrec “para hacer carrera ni por el dinero ni para gritar (sería insensato competir en todo eso con la derecha)”, sino “para bajar la voz, hablar de las cosas reales, e intentar explicar dónde está la sustancia y dónde el truco”.

“On està la substància i on el truc” és exactament el que em va explicar un vell exiliat republicà, referint-se a la política, quan jo encara era un adolescent: “En política -em va dir- cal distingir la substància del “truc”. I és el que sempre he intentat fer amb més o menys fortuna, probablement amb menys que amb més.

El pronunciament del Tribunal Constitucional contra la Ley de Consulta Vasca ens ofereix l’exemple més recent per poder separar la substància i el “truc”. El Constitucional, amb poques paraules -o més aviat, amb moltes- ve a expressar el següent:

• El poble basc no disposa del “dret a decidir” car suposaria l’existència de la qualitat de subjecte, equivalent a titular de la sobirania que la Constitució fa recaure exclusivament sobre “el Pueblo Español”.
• El procediment de consulta que Ibarretxe pretén obrir no pot deixar d’afectar “el conjunto de los ciudadanos españoles” o sigui que pretén modificar “el cauce legal” que no pot ser altre que una revisió formal de la Constitució.
• Es pot reformar la Constitució; “solament” es necessita la doble participació, la de les Corts Generals i la del mateix titular de la sobirania, “el Pueblo Español”, directament a través d’un preceptiu referèndum de ratificació.

I aquí tenim la substància, a la qual s’agafen tots els juristes i tots els comentaristes i la que no nega, d’altra banda, que a la Constitució hi caben totes les opcions polítiques -com no!- sempre i quan no vulnerin “los principios democráticos o los derechos fundamentales” és a dir la Constitució. I arribat a aquest punt, com amb el joc de l’Oca, tornem a la casella zero. Per cert, la portada, amb l’àguila, és la de la Constitució vigent de 1978; tot un símbol.

Mai, mai, ni arribant en el si d´alguna de les parts -diguin-li País Basc o Catalunya- a la unanimitat per la independència, posem per cas, ni acceptant els dos grans partits d’àmbit espanyol el principi de l´autodeterminació, podria una part “del Pueblo Español” superar el segon obstacle del referèndum de ratificació a nivell de tot l´Estat.

El truc -que s’amaga a la pròpia Constitució òbviament- el trobem igualment en els partits nacionalistes. Des del primer moment estan jugant en falç. El seu truc consisteix -en alguns més que en d’altres, això sí- en oferir la “terra promesa” dintre de la legalitat sense enfocar ni centrar el seu discurs polític sobre el primer pas que permetria entreveure-la, un pas que no és altre que la reforma de la Constitució. Pel nacionalisme democràtic hauria de ser l’bjectiu número 1.

Aquest seria un objectiu clar i net: denunciar “el truc” que conté la Constitució amb la complicitat de tots els partits de la transició, amb la intenció de suprimir-lo com a pas previ i necessari a tota actuació coherent cap el “dret a decidir” o cap a la independència dintre de la legalitat.

Probablement els partits nacionalistes no ho fan per por a perdre vots; i no és segur que en perdessin. Perquè reformar la Constitució en un sentit democràtic real és ampliar el ventall d´eventuals electors, encara que desprès, a l’hora de la veritat, dintre del territori que s´autodeterminés, més que probable, que les majories continuarien sent les que són.

A part de complaure’s en marejar la perdiu, hauríen guanyat tots plegats -els uns exigint la reforma i els altres acceptant-la- coherència i un plus democràtic -que mai es pot desdenyar. Però sembla que el més còmode per tothom és que els designis de la política siguin inescrutables.

Manuel Chaves, el president del PSOE i de la Junta d’Andalusia, acaba de declarar que ni el PSC entén la defensa que fa de l´Estatut el president de la Generalitat i primer secretari dels socialistes catalans, José Montilla.

Després de trenta anys d´una actitud més que correcta per part del PSC -el de Reventós, el d´Obiols, el de Maragall i el de Montilla– pel que fa a les relacions institucionals amb el PSOE, el president Chaves es permet, ell, parlar en nom dels afiliats del PSC.

Senyor Chaves, prefereixo pensar que vostè defensa la seva concepció d´Espanya, i que els socialistes andalusos entenen més que vostè, no sé si Andalusia, però sí Catalunya. I si s’han reincorporat a casa seva desprès d’haver conviscut un temps entre nosaltres, quasi que m’atreviria a afirmar-ho.

I Alfonso Guerra, per la seva part, continuant volent donar lliçons de progressisme! Com hem dit en una altra ocasió : “Quan se és progressista, o no se és nacionalista o se és per tots, que és la manera progressista de ser-ho!

La UGT de Catalunya que proclama:

“El que exigeix Catalunya és la definició dels instruments fonamentals per a assegurar el model d´estat del benestar que va consagrar l´Estatut com a paradigma de societat cohesionada i sostenible que volem ser”

o bé,

“El que volem els ciutadans de Catalunya és l´encaix definitiu en l´Estat, des del respecte a la nostra singularitat, a la nostra cultura i des de l´assumpció de la diferència”

o bé també,

“Un moment difícil que mereix la màxima fermesa política del Govern de la Generalitat, acompanyada d´un extraordinari esforç d´unitat i de responsabilitat dels partits”

la UGT de Catalunya no és progressista segons el senyor Guerra, només ho és ell, i uns quants com ell.