D'un temps, d'un pais

  Governe PSOE o governe PP, continuen reforçant l’estructura radial de l’estat. La
caboteria no té límits, i la pocavergonya tampoc. Madrid, el centre del món i la
resta dues pedres. Mira que l’AVE és caríssim i poc amortitzable. Si malbaraten així
els nostres diners, serà que ja hem eixit de la crisi? O serà que es tracta dels
‘nostres’ diners….
____________________________________

MADRID I LA PERIFÈRIA. PRESSUPOSTOS ESTATALS 2012

Als pressupostos generals d’enguany, el govern del Partit Popular entre d’altres ha
reduït (¿encara més?) les inversions a Catalunya, Ses Illes i el País Valencià. La
‘Perifèria’, això és.

Com no podia ser d’altra manera, l’avarícia sense fre de la capital estatal deixa
arraconat el rendible Corredor Mediterrani i continua estenent, monstre voraç i
insaciable, tentacles ferroviaris d’alta velocitat per on circularan vertiginosos
combois, com el futur AVE entre Madrid i Galícia. Del centre cap a fora, de fora cap
al centre, forat negre que tot ho engul i tot ho vomita.

Amb crisi o sense crisi, l’estratègia espanyolista és clara com l’aigua, i no
s’amaguen de dir-ho: l’important és vertebrar Espanya.

Però, ¿què significa vertebrar Espanya? ¿Es tracta d’articular-la al seu antull
imperialista i centralitzador, sense comptar amb l’opinió dels que per a ells som
‘gent de perifèria’, ‘provincians’ o ciutadans de segona categoria?

Quan s’hi posen a ‘vertebrar Espanya’, ¿per què no ho fan de manera eficient,
connectant tothom amb tothom? Espanya no es teixeix en forma de teranyina, de xarxa
informàtica, flexible, adaptable, moderna…. concèntrica i transversal alhora….
No, la seua estructura és rígida i arcaïtzant, radial com les aspes d’un molí. Per
comunicar un extrem amb un altre, tothom hi ha de passar pel centre. Tot gira al seu
voltant, tot s’entén des de i cap a Madrid, la capital, amo i senyor absolut, domina
el panorama i els súbdits s’agenollen davant d’ella, raó de ser i espina dorsal –
columna ‘vertebral’- de l’estat.

Una vegada més, i no serà la darrera, Espanya infravalora les seues extremitats. Tot
i sense elles no poder avançar, continua alimentant el cos inflat de la Meseta
central, mòrbid ja d’obesitat, alhora que desnodreix del cinturó costaner membres
exteriors que també són vitals.

Als populars no els plau -i, no ens equivoquem, als socialistes tampoc- comunicar
valencians amb catalans en direcció sortida a Europa. No desperta l’interés
‘nacional’. Els fils de titellaire madrileny es tornen flonjos i s’esfilagarsen tan
lluny, tan lluny de Castella. Fomentar la nostra entesa, permetre la mútua
col·laboració entre catalanoparlants, del nord i del sud, faria trontollar la barrera
que entre nosaltres duen anys, segles, enlairant -que no per antiga deixa de tindre
peus de fang.

Tan braus que es mostren en públic, com galls fers en un corral, tenen por de la unió
de Catalunya i el País Valencià. Podria decantar la balança cap ací, i als de Moncloa
no convé que ni un raig de sol s’escape de Madrid.

¿Serà que en el fons no senten, no han sentit mai, la perifèria -Mallorca, Barcelona,
València….- com a part de la seua gran ‘nació’?

Contribuents monetaris sí que ho som, aüssades, però ciutadans al nivell de la Meseta
ancestral, ho dubte molt, i molt. Qüestió de física elemental. Serà que, amb
l’altitud, l’afany de dominació hi creix i cap a la costa, decau i desapareix.

¿Per què se senten incòmodes, molestos, en contacte amb la nostra llengua, amb la
nostra cultura i forma de ser? ¿Per què mai no ens volen entendre i acceptar com som?
Quan més ens uneix el català, més creuen que ens separa d’ells.

La fricció entre conquerit i conqueridor dóna grans pel·lícules èpiques i d’acció,
però resulta dur i esgotador quan ho vius dia a dia en ta casa, al carrer, al treball
i en mitjans de comunicació.

No és el fet de parlar català el que em fa sentir menys espanyol, són els atacs
espanyolistes (verbals i d’altra mena), la humiliació constant, la discriminació
contra la llengua, el que m’empeny a fugir d’aquest estat opressiu, de l’Estat
opressor.

Si açò ho veu un tio com jo, corrent i del muntó, i m’encenc com altres valencians,
que en principi érem ‘molls’ i només féiem que obeir i callar, imagina com piulen els
catalans quan reben en pròpia carn, multiplicats per deu, insults i abusos d’allò més
enfurismats, sovint sense substància ni trellat.

¿De què s’estranyen molts quan avança, inexorable, l’independentisme en terres
catalanes, segons diuen les enquestes? ¿Podrien fingir-ho alguns espanyols, almenys
dels màxims dirigents? ¿I si en el fons hi ha gent visionària -Rajoy, Aguirre,
Montoro….- dins l’host del Partit Popular, i troben més prop la independència de
Catalunya que els mateixos catalans? ¿I si els pressupostos generals, eixos que ens
han imposat, no són més que una invitació, una espenteta jovial, perquè ens acomiadem
ja?

¿Per què, si no, inverteixen cada vegada menys en aquesta ‘regió’ de la ‘perifèria’?
¿Per què incompleixen la llei els populars -igual que feren socialistes- deixant fora
del pressupost d’enguany els 759 milions d’euros que encara deu l’estat a Catalunya,
dels comptes del 2011, i els 219 milions de la disposició addicional tercera, inclosa
a l’Estatut Català, que pertoquen a 2012? ¿Per què retallen el ferrocarril que uneix
ports, resseguint la zona marítima, si faria repuntar l’economia?

És possible que auguren, atés l’augment de sobiranisme, una Catalunya independent
d’ací cinc, deu, vint anys…. Des de Madrid, des de la torre d’ivori, es tanquen en
banda a revertir un cèntim més a fons perdut en una ‘regió’ que senten, que veuen,
que saben…. que de ‘perifèria’ -gairebé suburbi- en poc de temps esdevindrà, de ple
dret, un país estranger. Potser, per a ells, mai no ha deixat de ser-ho. Només caldrà
signar-ho, i fer-ho formal.

Sueca (País Valencià, Marènia [o Països Catalans]), 5 d’abril del 2012
Joanjo Aguar Matoses

Rebut, dijous 5 d’Abril 2012

Soñar no cuesta nada !!!

¡¡QUE CIRCULE!

LA REDUCCION DEL DÉFICIT HA DE PASAR, EN PRIMER LUGAR, POR LA REDUCCIÓN DEL SUELDO Y PRIVILEGIOS DE TODOS LOS POLÍTICOS. INCOMPATIBILIDAD DE SUELDOS Y DE CARGOS PARA TODOS LOS POLÍTICOS Y ALTOS CARGOS.

Me llega este escrito y me ‘invitan’ a que NO LO PARE. NO LO HARÉ ya que casi todo lo que dice es para tenerlo en cuenta, está abierto para todo aquel que crea y quiera poner más propuestas.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos, los políticos y los especuladores bursátiles.
Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:

–        Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de Euros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honrados.

TENGAN LA VERGÜENZA  de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos, en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicar las comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes, el 30% cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes, cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, etc., cuando aún no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en todas las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

ELIMINEN – Los sueldos vitalicios…

ELIMINEN-  Eliminar o reducir el senado o senadores, es el más elevado de toda Europa.

ELIMINEN – Eliminar las diputaciones

PROHIBIR POR LEY-  Que los ex presidentes puedan trabajar  y cobrar de la empresa privada y a la vez cobrar su pensión vitalicia.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o sus fechorías y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

Que los políticos coticen a hacienda como todo hijo de vecino, ellos son los primeros que defraudan.

Sea cual sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada”  mientras no se cambien las leyes que lo regulan.

¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Ja, Ja y Ja.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros como las tarjetas VISA, o como el despilfarro en coches oficiales y escoltas.
El ser político es una decisión libre, a nadie se le obliga a serlo, por tanto, el acceso a su “trabajo” debería ser como lo realiza cualquier trabajador, por sus propios medios.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

Algunes de les reclamacions no deixen de tenir un caire populista, tanmateix no invaliden les altres. A.C.

De You Tube:

Fa uns dies comentava que els periodistes eren incapaços d’informar si el model de finançament del 2009 havia estat millor per Catalunya que l’anterior. La casualitat ha volgut que avui disposem d’una primera resposta, no per part dels periodistes, sinó de primera mà, per part de l’ex conseller de finances dels governs progressistes de la Generalitat dels presidents Maragall i Montilla, i responsable del model, Antoni Castells. Una resposta concisa però sobretot precisa i honesta en la que nota, de pas, que “ uns han tingut un interès molt poc objectiu i molt partidista en donar el model per amortitzat”.
Ho declara en la presentació de la conferència del primer secretari del PSC Pere Navarro donada aquest 29 de febrer al col·legi de periodistes. Les paraules de Castells són molt importants en si mateix i no solament per la seva vessant econòmica; ho són també per l’ocasió en les que han estat pronunciades. I no és intranscendent tampoc que Miquel Iceta, ex- primer secretari del PSC s’hagi afanyat en reproduir-les, posant de relleu d’aquesta manera la seva importància.

Per la nostra part, només podem que felicitar-nos de la iniciativa d’Iceta i celebrar que es confirmi la idea que avançavem fa poc de que el PSC de Pere Navarro semblava anar per bon camí. En la seva presentació, Castells comença per dir que Navarro Coneix les seves posicions que“ no han estat ben bé coincidents amb les de la direcció del PSC en els darrers mesos, entre d’altres motius “per la reacció (davant la sentència sobre l’Estatut poc nítida i conseqüent” per part del PSC”. En conseqüència Castells valora el gest del primer secretari de proposar-li de fer la presentació de la Conferència i, defugint de paraules de compromís, aprofita l’ocasió per declarar que “sempre (li) ha semblat imprescindible, i encara ho és més “després de la sentència de l’Estatut, que el PSC faci sentir amb força la seva veu. I avui això, fer sentir la seva veu, significa tenir clar que cal refer, gairebé de dalt a baix el pacte d’auto govern, un pacte unilateral, de Catalunya a Espanya”. En la seva opinió, “la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha deixat en la més pura provisionalitat l’encaix de Catalunya a Espanya. (…)hi ha una necessitat apremiant de reconstruir, gairebé des de zero, un projecte polític progressista, i independent i autònom de qualsevol força política espanyola(…) La sentència diu que el pacte d’autogovern que era l’Estatut, o aspectes prou importants del mateix, no té cabuda dins de la Constitució. I crec que no ens podem resignar a acceptar-ho. el PSC, és un gran partit, que ha contribuït com molt pocs ho han fet, a vertebrar el país, i que ha de recuperar aquest paper central en la política catalana. Ho necessita el partit ,per suposat, però també ho necessita Catalunya(…) les úniques respostes que s’escoltin davant d’una qüestió tan transcendental són, per un costat, la de la involució autonòmica, la de la revisió involutiva de la Constitució, discurs en el que semblen embarcades les grans forces polítiques espanyoles, I, en l’altre extrem, la de l’adéu a Espanya. (…) Seria bo que fóssim conscients que aquesta posició se situa cada vegada menys en un extrem i correspon a un corrent de fons molt potent, que ocupa creixentment un espai en la centralitat de la política catalana. (…)En tot cas i en definitiva, crec que no ens podem resignar a acceptar que els únics discursos possibles siguin el de negar Catalunya per firmar Espanya; o bé el de negar Espanya per afirmar Catalunya. De fet, les relacions entre Catalunya i Espanya estan presidides cada cop més per la dinàmica de la polarització entre aquestes dues posicions, que, no cal dir-ho, es potencien mútuament. No cal que els digui que si cal escollir un costat de la línia divisòria, tinc molt clar en quin estic”
Pel que fa a la vessant econòmica de la presentació, Castells ha deixat clars alguns punts.
“L’acord del 2009 va suposar “un canvi essencial de model i un canvi molt important des del punt de vista quantitatiu (…) Un model progressiu que “ja el primer any d’aplicació ha proporcionat 2.400 milions d’euros suplementaris i situarà a prop dels 3.700 milions d’euros en ple rendiment”. I pel que fa a la posició relativa de Catalunya amb les altres CCAA, dona aquestes xifres: “el primer any hauríem passat a estar uns 2,6 punts per sobre de la mitjana (cal recordar que veníem de quatre punts per sota), i que en el moment de plena aplicació ens situarem 5 6 punts per damunt”. el primer any (el 2009) estaríen 3,6 o 6 punts per sobre de la mitjana, segons es comptin o no els recursos destinats a competències exclusives.

Tot i això l’ex-conseller reconeix la seva decepció per l’incompliment de qüestions més de fons i essencials com, per exemple, el Consorci Tributari, punt fonamental.

I pel que fa al Concert econòmic ,és a dir l’equiparació que pretén CiU de la situació de Catalunya amb la del País Basc, Castells declara: “hem de saber, continuant fent servir les dades relatives que he utilitzat abans, que això significaria col·locar-se no quatre, sis o deu punts per sobre de la mitjana, sinó setanta. Si les CCAA de règim comú tenen 100 per habitant, les forals en tenen170, és a dir un70%. (…)

“Jo he estat conseller d’Economia i Finances, de manera, que si algú em pregunta si m’agradaria incrementar els recursos de la Generalitat en un 70%,poden comprendre que la meva resposta, sense cap mena de vacil·lació, seria: on s’ha de signar? Coincidiran amb mi en que aquest és un tema essencial, perquè en definitiva estem parlant de quins són els límits que s’estableixen a la solidaritat, i quin és el resultat final expressat en increment de recursos. I si cal parlar seriosament, i crec que cal fer-ho, no pot quedar en la nebulosa i indeterminació amb la que alguns l’aborden. I l’èxit o el fracàs del projecte seran valorats en funció de quant de lluny o de prop quedem d’aquest objectiu. És per això, que caldria ponderar molt objectivament fins a quin punt és realitzable, perquè el que no es pot fer és crear unes determinades expectatives, per després tractar d’explotar la frustració de no haver-les assolit”.

Com un dibuix val més que un llarg discurs, a continuació us oferim unes quantes imatges.

CATALUNYA

AUSTRALIA

GRAN BRETANYA

JAPÓ

ESPANYA ESTATS UNIS

GRÈCIA

PAÍS VALENCIÀ

En aquests moments  en Espanya el jutge Garzón està perseguit  per donar suport als familiars de les víctimes del franquisme, i com instructor de la trama de corrupció Gürtel.La Justícia ha jutjat el magistrat en uns temps record,  cosa que hauria de ser la norma de funcionament  d‘una justícia eficient en qualsevol circumstància.
En aquest cas però s’ha jutja i condemnat a 11 anys d’inhabilitació el magistrat  instructor abans fins i tot que els mateixos corruptes de Gürtel arribessin a seure  a la banqueta del tribunal! Com ha dit algú, a Garzón li tenien ganes!
Si a un Garzón condemnat i un Francisco Camps absolt,  hi afegim la crisi econòmica,l’atur i les mesures del decret de la reforma laboral, ens sorpren  que els espanyols, la premsa i el govern no tinguin altra cosa més urgent a fer que defensar l’honor dels esportistes espanyols! Em perdonareu però Franco ja ho va dir, feu com jo, no us fiqueu en política i millor que parlem d’esport. I quin tema millor que una majoria d’espanyols cregui en l’enveja dels francesos als èxits dels atletes espanyols.
En aquest tema més hagués valgut que l’embaixador d’Espanya a França. en lloc de fer el ridícul escrivint al ministre francès d’Esports queixant-se del que fa o deixa de fer un mitjà televisiu privat francès com Canal Plus, li hagués escrit al ministre espanyol de justícia  per protestar del perill per la democràcia veure simultàniament un Francisco Camps absolt i Garzón condemnat.
Els qui s’han aixecat en defensa de l’honor esportiu patri -periodistes inclosos- ignoren o volen ignorar que els francesos no han descobert el dopatge el 2012 i fa 14 anys -abans dels èxits espanyols- que lluiten contra aquesta plaga i que a França els mitjans de comunicació ridiculitzen els seus esportius dopats tal com  la sexta, que per cert cal felicitar per la seva actitud responsable,  i el fet demostrar la manera de  canal+ de  tractar el ciclista Virenque quan aquest va ser sancionat per dopar-se.La imatge que encapçala l’article és un mapa del Tour amb un recorregut en forma de xeringa publicat en un mitjà de comunicació francès. Busqueu quin diari espanyol, esportiu o polític, s’atreviria a una cosa semblant sobre la Vuelta? No trobareu!
Els controls en el Tour no els fan el francesos ni a la Vuelta els espanyols. En tots els esports els controls els fa l’Agència Internacional contra el Dopage i les  sancions les pren aquesta mateixa agencia, i pel fa al ciclisme, ho fa la Unión Ciclista Internacional. A  vegades, les federacions nacionals sancionen, tot i que és molt rar que castiguen a un dels seus atletes.
El meu nebot que ha estat director esportiu d’un equip ciclista a França considera Contador un gran campió, però també pensa-el que sembla una opinió prou generalitzada a França- quetots els esportius d’èlit en tots els països es dopen més o menys, i si en els controls no cauen més sovint és perquè els seus mètodes s’avancen a les possibilitats que tenen els controls de detectar-ho.
Un cop més, amb la condemna del jutge Carzón i la istèrie patrio-esportiva Espanya s’ha lluït. Ho  vulguem o no, molts dels comportaments  actuals de la nostra societat són dèficits d’un passat molt recent i quan més aviat en prendrem consciència, millor ens anirà. De moment però, l’educació cívica a l’escola ja l’estan remodelant de nou seguint els valors d’aquest passat.

El periodista Jordi Barbeta ha escrit a La Vanguardia: “Una ofensiva in extremis de Felipe González i Alfonso Guerra amb trucades personals, delegat per delegat, el divendres i dissabte pel matí acabà decantant la batalla per la secretaria general del PSOE a favor del candidat Alfredo Pérez Rubalcaba”. Si això és cert, com no és possible  que no ho sigui, aquestes mnaniobres d’última hora, a més de ser una burla democràtica a tota la militància socialista i a  tota la ciutadania, són de jutjat de guàrdia. Arribaria per dir que encara preferereixo una designació de candidat a dit com les que fa un partit com el PP on no hi ha la sensibilitat i les exigències democràtiques de la gent d’esquerra;  acabaria sent, vistes les circumstàncies més net.
No ens sorprenen les maniobres dels dos insignes socialistes que des de sempre, han apostat per una Espanya UNA, i el discurs del candidat Rubalcaba no deixava cap dubte en aquest sentit.
A la llum d’aquestes males pràctiques democràtiques, una primera constatació. De tots els barons socialistes espanyols això de l’Espanya plural, el vallesoletà Rodríguez Zapatero sembla ser era el sol que s´ho va creure, i probablement va intentar actuar en conseqüència fins que els barons o els poders fàctics li van marcar els límits i va haver de passar a un“donde dige digo, digo Diego” . Zapatero crec que va tenir el mèrit d’entendre que el tema de Catalunya no és un problema català sinó un problema recurrent d’Espanya. Per això i malgrat el fracàs, però sobretot pel final del terrorisme, la salvaguarda d’Espanya de la intervenció econòmica i pels drets individuals aconseguits durant el seu mandat en aquesta desgraciada i reaccionària Espanya, la Història crec que li farà justícia,  i la gent d’esquerra també.
La raó fonamental de la derrota de Carme Chacón a amb les intromissions denunciades, al meu entendre, no és per ser dona o catalana que també, és -o ironia- perquè no oferia “al “poder” espanyol suficients garanties, un poder amb el que PP i PSOE estan compromesos per igual com s’acaba de demostrar: Rubalcaba volia un partit altament centralizat per a un Estat descentralizat amb tres nacions i 17 autonomies! La hegemonia d’aquests dos partits a Espanya és comparable a la del PSC i CiU a Catalunya amb la diferència que aquells tenen clar els interessos d’Espanya, i aquests no saben ben bé el que volen. Quan de joves ens estranyàvem de l’actitud nacionalista de l’esquerra espanyola, el President Tarradellas sempre tenia la mateixa resposta: “sembla que oblideu que ells són espanyols, tenen més experiència de governar que nosaltres i defensen amb més determinació els seus interessos!”
I en efecte no sé si cal felicitar-se de que El PSOE sigui tan nacionalista espanyol, però el que cal deplorar al meu entendre és en que el PSC no sigui prou català, tal com així ho va percebent cada cop més la societat catalana.

I justament amb les maniobres i el resultat del congrés la pilota, ara, està en el camp del PSC en les mans de del seu nou secretari general. El pes del socialisme català en la nova executiva del PSOE ha disminuït, sinó en el nombre de representants , sí en influència. I cal analitzar-ne les causes. I una primera salta a l’evidència: l’actitud de prepotència del PSOE és el resultat de l’actitud submisa mantinguda durant anys envers aquest partit per un PSC  incapaç d’ensenyar-li les dents al seu germà gran.  Però a la vegada aquesta submissió és a l’hora fruit de l’actitud dòcil mantinguda pel sector catalanista en el si del mateix PSC. És evident que ha arribat el moment de parlar clar, que és allò que vol la gent i que rarament els polítics fan.  El sector catalanista del PSC està replet de gent preparada i ha arribat el moment d’anar tots a una, cosa que des dels inicis de la fundació del PSC no s’ha produit mai. També  és inegable que parlar clar podria fracturar la societat catalana, un argument que s’ha fet servir molt.  Però tot indica que aquesta fractura solament es produiria a instàncies del socialisme espanyol i cal pensar que aquest arribaria a la conclusió que la divisió li perjudicaria molt més  a  ell  en les seves aspiracions de governar Espanya. Per part del PSC i la societat catalana és un risc polític que cal córrer. Solament és necessàri escollir el moment, i ara sembla el moment, només es pot remuntar. Amb la sentència del Tribunal Constitucional seria la segona ocasió que es perdria d’acabar amb un statu quo  que solament satisfà a les  executives dels dos partits.