US RECOMANE AQUEST VÍDEO:
http://www.youtube.com/embed/BPkhcAEjjnI?rel=0
Aconsellem visualizar el vídeo amb el clic a la ma per tenir la possibilitat d‘aturar els texts i poder llegir-los amb la calma necessària.
US RECOMANE AQUEST VÍDEO:
http://www.youtube.com/embed/BPkhcAEjjnI?rel=0
Aconsellem visualizar el vídeo amb el clic a la ma per tenir la possibilitat d‘aturar els texts i poder llegir-los amb la calma necessària.
Poques vegades tenim la possibilitat de veure una gravació del JOSEP GIMENO “BOTIFARRA” actuant fora del País Valencià, però en aquesta ocasió m’ha arribat una que li feren durant el Concert celebrat al Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona) el 15 de gener de 2010. “”XXIII Festival Tradicionàrius.””, cantant “L’u d’Aielo de Malferit”
Com sempre, ben acompanyat, en aquest el conjunt el formaven:
Pep Gimeno “Botifarra”: Canya Badà, Pandereta, Postisses i Veu.
Juanjo Blanco: Arxillaüt i Bandúrria.
Paco Lucas: Llaüt i Saz.
Nèstor Mont: Guitarra i Veu.
Cristóbal Rentero: Dolçaina i Guitarró.
Pere Ródenas: Contrabaix.
En entrar en aquest enllaç,
a més d’escoltar l’actuació, tindreu l’opció d’accedir a les moltes altres connexions què es poden trobar a la part dreta.
Tot un luxe, què ens permet escoltar Botifarra en moltes altres actuacions.
Au!!! A gaudir-ne
Salvador Espriu va escriure el 1981 una carta de reconeixement als mestres de Catalunya on saluda particularment les figures de Rosa Sensat i Marta Mata que qualifia de dones extraordinaries i pedagogues excepcionals.
Aquesta carta es pot llegir en la seva totalitat ací.
Per la Nostra part ens complau destacar-ne tanmateix, dos punts.
1- L’opinió d’Espriu obre l’ensenyament:
Que Espriu “defineix en aquests termes : “els nens i nenes, els nois i noies “van aprenent i aprendran dels mestres a ser forts , valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, democràtes, no demagògics, liures, feliços, rigurososos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme”.
2- Sobre la Nostra llengüa comuna:
Sabran que el nostre Principat és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit- i tant de bo no esdevingui-, no hegemònic, mai no amo sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essecial unitat- i fins els noms amb els quals es vulgui designar aquests particularismes : no hi ha un dialecte central imperialista, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics –i de tot ordre- aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fossim fills de la Vall antiga i estimada.
Aquesta carta de Salvador Espriu , em reafirma si fes falta, en el fet que hi ha dos móns, un el civilitzat i el de la generositat i l’altre , el dels interesos bòrbids, per civiviltzar.
Sense el menor ànim de provocar,
VALENCIANS, ací tenim el nostre, i en front la barbàrie!
Història recollida de l’article del setmanari EL TEMPS:Josep Rodriguez Tortajada el president bandejat.
Fill de pares aragonesos, nascut a València (1899-1982), Josep Rodríguez Tortajada va crèixer al barri del Carme i és l’únic dels ex mandataris del Club que aparèix amb el nom en valencià. De petit havia estat escolanet i sagristà, i va esdevenir un defensor entusiasta de la cultura valenciana. En arribar la segona República va militar en el Partit Valencianista d’Esquerra, del qual Josep Castanyer en va ser president i regidor de l’Ajuntament de València, i Angelí, durant la guerra, el 1937, nomenat comissari de la Conselleria de Cultura del Consell provincial de València, i el 1938 en la Comissió permanent del Consell).
El president del CF València Rodríguez Tortajada, també ex regidor de l’Ajuntament de València fou condemnat a mort el 26 de juny de 1939, per delicte de rebel·lió, i la pena commutada per 30 anys i un dia de reclusió major que es reduiren a cinc.
A la presó va conèixer la qui esdevindria la seva dona que visitava el seu marit anarquista el qual va morir als 33 anys quan ella en tenia 25 i un fill, Francesc Cueva Mir,nascut el 1938, orfe als 6 anys i criat per Josep Tortajada.
Cueva explica amb emoció que l’expresident del València el va estimar com un pare però que mai va provar de reivindicar públicament la seva imatge “ malgrat la transcendència històrica del personatge. ”
A causa de la guerra i la repressió de la postguerra la família va acceptar amb resignació la marginació deliberada de Tortajada del CF València”.
Aquesta marginació i la vida del president del Valencia CF és una altra triste història entre les de centenars de milers d’espanyols,l’únic crim dels quals fou d’haver cregut en la democràcia com hi ha tants ciutadans que hi creuen i militen en partits actualment.
A l’Espanya generosa i humanista que s’albirava va succeir l’Espanya quartelària de la repressió i dels hurts de criatures als seus pares legítims, per quatre duros, o més terrible encara, per ideologia i fanatisme religiós, i avui dia encara no resolts.
És trist de constatar la inconsciència de molts que no volen saber de la història recent d’aquest país i s’esforcen en mirar cap un altre costat!
Federico Mayor Zaragoza (Barcelona 1934) era director general de la UNESCO quan aquest organisme va escollir el 23 d’avril com el Dia Mundial del llibre.
Mayor Zaragoza, d’UCD, sempre ha manifestat un caracter assenyat i no ignorant de les tradicions catalanes, entre elles -com no! La festa de Sant Jordi, una festa que es celebra a Catalunya des de l’any 1400! No juraria que Zaragoza suggerira la data del 23 d’abril pel dia mundial del Llibre, però tampoc el contrari!
Segons Empar Moliner el diari ABC conta que és un llibreter valencià que va impulsar la festa durant la dictadura de Primo de Rivera i Espanya l’assimilà inventant-se la història de la comemoració de la mort de Cervantes i Shakespeare… que no van morir un 23 d’avril!
“Millor que prohibir la festa -fa lleig- el que va fer Espanya és l’assimilar-la, pràctica habitual dels colonitzadors” diu Moliner al diari Ara.
Feia poc que havia començat a treballar i per tant, poc cotitzat a la seguretat Social francesa, quan vaig caure malalt dels pulmons al retorn d’un viatge extenuant en autostopt a Noruega, motxilla al coll. Em vaig poder beneficiar d’una estada en un sanatori totes despeses pagades percebent a més una petita pensió fins que em vaig curar. Més tard, durant tota la meva vida professional he pagat força a la Seguretat social, i quan devant meu algú es queixava de que se li retenia massa del seu sou, sempre he donat la mateixa resposta i contat la meva història, i la meva satisfacció de que en aquell moment podia haver un jove o un altre treballador que tenien solucionat el seu problema com el vaig tenir jo en el seu moment gràcies al que ara jo estava pagant cada mes.
A part d’aquesta anècdota, soc testimoni que durant tota la meva vida professional, davant els conflictes laborals i les demandes d’augment de sous que han permès l’augment progressiudel nivell de vida dels assalariats, sempre he sentit per part de la dreta i la Patronal la mateixa lletania: Però que pretèn aquesta gent? Anem a la catastrofe, que l’economia no es pot perpetre aquests augments!
No solament l’economia s’ho podia permetre, sinó que la crisi que constatem no prové d’aquest progressiu augment del nivell de vida de la gran majoria, com tots sabem, sinó d’un excessiu endeutament propiciat per la dinàmica i interès del mateix capitalisme i la comoditat de la classe política.
És evident que quan més ens treguin ara, més ens costarà recuperar-ho! Que no ens prenguin el pel!
El primer amic que vaig fer a l’escola a França va ser Francesc Utgé un petit refugiat com jo. Com ja feia un temps que jo anava a l’escola i ja em defensava en francès i ell acavaba d’arribar, el mestre el va posar al meu costat i van compartir pupitre. Més tard ens retrobariem al Casal Català de París i fins avui, que Francesc ha vingut a passar uns dies a Barcelona, i m’ha portat un rebut del 4 d’agost del 1965 “pels arxius”. Això m’ha fet recordar que la Joventut vam tenir ocasió d’ enviar diners a València i a Rubí pels damnificats de les riuades de València de 1957 i del Vallès Occidental de 1964. En aquest cas es tracta d’una provisió de fons a l’advocat Rodolfo Guerra Fontana per un judici en defensa de militants del Moviment Socialista de Catalunya, els noms dels quals són indicats. L’avril de 1967 Raimon Obiols retrobaria els seus companys del MSC a la Model . Sempre cal i és bo, ecordar!
Conec Gentil Puig del Casal de Catalunya de París que havien fundat el 1945 els exiliats catalans i on vam començar, a finals dels 50, a prendre el relleu alguns dels seus fills com Romà Planas, Francesc Utgé, jo mateix així com el Gentil Puig que “pujà” de Tolosa i va arribar a París el 1959.
uan Gentil Puig va llegir les meves memòries em va dir que pensava escriure les seves i el vaig encoratjar a fer-ho , tal com ell ho escriu al seu llibre, perquè sabia que tenia coses interessants per contar. En aquell moment vaig considerar que era bo saber de primera mà la evolució seguida per un jove militant comunista, pro-soviètic que, a partir de l’informe Krustxev, comença a dubtar fins abandonar el parti sense mai deixar de ser fidel als seus ideals d’esquerres.
J jo m’havia quedat amb el jove militant comunista Gentil Puig que venia al Casal a retrobar les seves arrels, militar contra el franquisme com tots nosaltres i ell, a més, com a bon militant, a emportar-se cap a Jean-Pierre Timbaud, a la Sala de festes del sindicat CGT comunista, els joves catalans i catalanes de la emigració econòmica dels anys 60 que fugien del franquisme i que venien a la tertúlia del Casal. D’aquestes circumstàncies en aquella època hem de dir que tots en varem treure profit i principalment el Casal que, gràcies a la Joventut va reconciliar els seus socis separats per barreres d’incomprensió que duraven des dels fets de maig del 37 de Barcelona , i es va poder apropar l’exili a l’interior, dos objecius que perseguiem els joves i vam reeixir.
Òviament Puig no fa el llibre que jo havia pensat d’introspecció de la seva evolució, sinó que naturalment fa el seu, i el fa sobre les seves vivències ien 70 anys d’història que ell ha presenciat o a la qual s’ha implicat de bon pricipi ! I llegint-lo no podem deixar de pensar que tanmateix podia haver fet, no un llibre, sinó cinc, perquè té matèria viscuda per això i molt més!
El passat ens empaita (Pagès editors 2012) comença amb el nen Puig en el passatge de la frontera de la ma del seu pare el 1939 i la seva infancia i adolescència a Tolosa del Llenguadoc, per acabar els nostres dies. I entre mitg Gentil Puig ens narra les seves vivències a París, al Casal, on reforça les seves arrels, i on posa en pràtica la militancia de jove comunista del PSUC amb els seus arriscats viatges a l’interior, el maig del 68 a París, la seva estància a l’Algèria independent com a cooperant (1963-65) a l’època de Ben Bella fins el cop d’Estat d’Houari Boumedienne i l’establiment a Algèria del partit únic FLN, i d’on serà expulsat cap a França com a “pied rouge” ( nom que donaven a Algèria als progressistes, comunistes i coperants, en consonancia a “pieds noirs” ) i el remeten a la policia francesa.
Desprès d’haver iniciat els seus estudis a la Sorbonne en sociolingüistíca i i no haver deixat mai d’estudiar, el 1968 quan encara no havia mort Franco i desprès de 30 anys d’exili s’instal·la a Barcelona on treballa de professor de francés. A partir del 1971 Gentil Puig participarà al grup inicial de l’Escola de mestres per Catalunya sota l’aixopluc institucional de l’Escola de Magisteri de Girona, una iniciativa de Josep Pallach ; pocs anys més tard, amb l’equip de mestres Rosa Sensat es creà l’Escola de mestres de Sant Cugat adscrita a la UAB.
Cal llegir el s llibre de Puig, 70 anys d’una vida molt plena d’inquietus i de militànci apolítica sempre fidel als ideals del seu pare, el rabassaire republicà.
Com diu Raimon Obiols de Gentil Puig, en el pròleg del llibre: “una vida marcada des de l’inici per les conseqüències i la passió de la política”.
l’Església argentina, arran del cop d’Estat militar de 1976 i durant la dictadura, se l’acusa d’inhibir-se devant els crims de Videla, d’haver contemporitzat i d’haver col·laborat amb el règim. Jorge MarioBergolio, el nou papa, era superior dels jesuites argentins i aleshores, segons sembla, va haver una operación de netetja en la companyia contra els que s’oposaven als militars; Tanmateix, el portaveu del Vaticà ha declarat que el papa “va denunciar les violacions dels drets humans, va fer molt per protegir les persones durant la dictadura i que una vegada nomenat arquebisbe de Buenos Aires va demanar perdó en nom de l’Església per no haver fet prou”. El que no diu el portaveu és que va denunciar les violacions i també la guerrilla.
, És a dir,la història de sempre: en nom de la justícia, la equidistància entre les víctimes que es defensen i els seus botxins! Déu ja reconeixerà els seus!
Per descomptat l’Església argentina i sobretot el futur papa no han tingut una actiud com la de l’Església espanyola durant la dictadura franquista. Aquesta, no és que no es va inhibir durant trenta anys, sinó que va combatre des del primer moment amb els autors del cop d’Estat i va ser un puntal del règim!
I avui encara estem esperant que demani perdó.
A.C.R.
Llegim però el que ens escrivia un nacionalista valencià repúblicà:
El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser una unió de potències ben consistents.
Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.
I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes es posaran d’acord.
L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé.
Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.
Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo, valencià només. Quedaré jo només.
Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humans més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.
*
En Europa es treballa febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.
Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinara un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes
*
Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma amb l’enteniment.
Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta obert a totes les escloses del futur.
*
Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.
Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´
Angelí Castanyer Fons
el franquisme
El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser una unió de potències ben consistents.
Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.
I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes es posaran d’acord.
L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé.
Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.
Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.
Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que se europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanitaris més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.
*
En Europa es treballa febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.
Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perque determinara un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’ostinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes
*
Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma amb l’enteniment.
Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta obert a totes les escloses del futur.
*
Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser precisa i correcta.
Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´
Angelí Castanyer Fonsarle de Catalunya
El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederació d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser una unió de potències ben consistents.
Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.
I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes es posaran d’acord.
L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé.
Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.
Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.
Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanis més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.
*
En Europa es treballa febrosament per esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.
Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes( pel que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinàra un error, un error ben fatal, sinó pel que tingué d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes
*
Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma amb l’enteniment. Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta a totes lescloses del futur.
*
Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.
Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes.
Angelí Castanyer Fons