D'un temps, d'un pais

• Ja als anys 30  per alguns ja era un tema elemental, no solament la independència de Catalunya, sinó la del País Valencià! Ja en aquells temps els nacionalistes valencians sabien ben bé el que eren i el que volien.  Quan observes els termes utilitzats en els seus escrits , pau, amor, amables dreceres humanes, consciència, t’adones que el que s’emportà i aniquilà el cop d’Estat militar  foren, entre tantes coses,  les idees clares, democràtiques i humanes  que tenia aquella gent. És trist de constatar que desprès de 40 anys de dictadura i la democràcia restablerta, no ja els de sempre, sinó gent que es diu d’esquerra, encara no tingui massa clar que Catalunya pugua escollir democràticament  el seu detí. I diem Catalunya perquè el País Valencià, desprès d’uns errors polítics tàctics  que no s’haguessin produit sense el trencament i el desert  creat pel franquisme,  ha hagut de recomençar pràcticament de zero. Un País Valencià  que ha pogut recuperar la llengua, i tantes coses més, però que ara  s’ha de guanyar el dret a decidir. Tanmateix, ens omple de satisfacció la unitat assolida pels valencianistes,  així com  una acció, que ara sí, sembla  anar per bon camí. 

A.C.R.

Llegim però el que ens escrivia un nacionalista valencià repúblicà:

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo, valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humans més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

Angelí Castanyer Fons

el franquisme

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que se europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanitaris més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

*

En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perque determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’ostinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

*

Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

Angelí Castanyer Fonsarle de Catalunya

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederació d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanis més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes( pel que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinàra  un error, un error ben fatal, sinó pel que tingué d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment. Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  a totes lescloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

 Angelí Castanyer Fons