D'un temps, d'un pais

L’exil repúblicà ha passat per tres etapes. La primera òbviament silenciat a l’interior durant el franquisme, la segona, al principi de la transició ignorat, o millor dit, com he tingut ocasió d’escriure, solament sortiren a la llum els noms d’aquells que tenien padrins, per una part els comunistes i d’altra part, per la simpatia internacional que sempre han suscitat, els anarquistes. Els valencians i sobretot els nacionalistes valencians, la defensa contra lluita desencadenada pels franquistes contra Catalunya els feu desaparèixer, víctimes d’alguns tòpics, quan més falta feia. Des de ja fa un temps la Universitat de València s’ha esforçat en retablir l’equilibre i avui ens presenta aquesta exposició on entre els noms d’espanyols il·lustres trobem el d’Amadeu Granell i els germans Castanyer, Josep i Angelí.

Les analisis que hem pogut llegir a la premsa es centren essencialment en el 9 de novembre, especulant amb la doble pregunta i si el govern català treurà o no les urnes al carrer davant l’oposició del Tribunal Constitucional, enfocant la mirada i responsabilitant de la situació  els polítics i sobretot en el President de la Generalitat Artur Mas. Quan en aquest cas en particular,  s’ha de dir que  el president de Convergència i Unió, per ara, solament ha pujat a un carro en marxa!

Conscientment es vol fer oblidar la transcedència del paper que han jugat els ciutadans  de Catalunya que s’han mobilitzat i han organitzat les manifestacions que s’han produit des del 10 de juny del 2010 i sobretot la d’aquesta DIADA 2014; manifestacions al meu entendre determinants, juntament amb la ibatalla  pel  “Dret a decidir”.

aquestes mobilitzacions s’originen  quan el Tribunal Constitucional, amb la meitat de membres  a l’espera de ser renovats, es va carregar -segons l’expressió d’Alfonso Guerra, “cepillar”-  el nou Estatut votat  pel Parlament de Catalunya,   igualment votat pels diputats del  Congrés a Madrid , i referendat pel conjunt del poble català.

En aquestes condicions els ciutadans de Catalunya no han acceptat de que els hi  prenguen  més el pel, sobretot si a aquests   fets, derivats del sentiment identitàri hi sumem l’exasperació per l’estafa de la crisi económica, el rescat de les Entitats Bancàries, i les retallades en Sanitat, Pensions i  i Eduació que també han sofert els altres pobles peninsulars.

El que passa és que mentre aquests s’ho estan pensant (de moment les enquestes electorals donen el PP guanyador de les properes eleccions!)  una vegada més Catalunya s’ha avançat al conjunt d’Espanya, com ho va fer al segle XVIII amb la revolució industrial o al final del franquisme amb l’Assemblea de Catalunya i la seva lluita amb els punts programàtics:  “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”! que va permetre revocar el decret franquista de 1938 anulant la Generalitat i   restaurar -la amb el retorn del seu President exiliat.

A partir d’ara, Pel que fa a les reaccions que pugui tenir l’Estat davant una Catalunya decidida a tirar endavant el seu sobiranisme, no crec que se li escapi a nigú que la situació a l’Europa del 2004 és lluny de correspodre a la dels fets d’octubre de 1934.

És evidentment  l’ aposta d’un poble mogut per un sentiment de dignitat, i estem convençuts de que si e l Govern no reacciona… mal pels seus interessos! I si reacciona violentment pitjor!

Pel que fa a l’opinió internacional s’ha especulat sobre el silènci dels Estats, exigint-los alguns un pronunciament ariscat abans d’hora, abans de saber fins i tot què es farà des de Catalunya i com.  Un pronunciament  que amb tota lógica els diferents països han esquivat i que dependrà en gran mesura dels resultats obtinguts  a la doble pregunta de en la consulta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat?  En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?

Prenent forces per la manifestació:

Cap a la mani:

Totes les religions són creacions humanes. A l’Església espanyola en particular, difícilment li puc perdonar la seva incorporació al cop d’Estat militar feixista i als 40 anys de dictadura franquista a l’ombra de les baionetes. Tanmateix no és possible deixar de reconèixer que les religions –i la catòlica evidentment- han contribuït a la civilització de l’ home, si bé han representat durant segles una part fosca i negativa naixcuda per cert en Espanya com és la Inquisició  i la lluita pel poder (per la conquesta del seu en particular a través dels monarques!) – Les guerres de religió no són altra cosa. A un moment històric, a partir el periode de la Ilustració, la part positiva dels valors civilitzadors de les religions va ser suplantatada pels Enciclopedistes del segle XVIII sense implicar tanmateix les lluïtes de poder, al menys de manera directa! Des d’aleshores el paper civilitzador de les Esglesies va quedar antiquat, d’alguna manera desfasat, però  mantenint-se sempre a l’ombra i defensant el poder.
Avui en dia,pel que fa a l’ Esglesia catòlica el nou Papa intenta d’allunyar-se del poder -en aquest cas del capitalisme- intentant retrobar els seus orígens en defensa dels humils, o sigui, en una tentativa de nou ajornamiento personal.
Malgrat tot el que estem dient, no pot haver el menor dubte que no deixem de professar tot el nostre respecte als creients i no creient, a totes les persones de bona fe en definitiva.

Pendre la decisió d’instal·lar  el quadre d’Antoni Tàpies a la sala de l Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya amb les inicials del president Pujol en vida i exercint el poder , sempre ho he considerat una falta de sensibilitat democràtica de qui en va prendre la decisió i per part del pintor,  de fer prova de poca imaginació històrica  en el tractament del tema.

Desprès de la confessió De Jordi Pujol és possible, com tantes altres coses, que s’haurà de pensar  en el canlvi de decoración de la sala del Consell   la qual porta amb tota justícia el nom del  President  Josep Tarradellas que vetllà amb dignitat per la Institució durant els llargs anys d’exili i ens la retornà amb el suport i  l’entusiasme de tot el poble de Catalunya.

–

Estem parlant d’una democràcia representativa  i simplificant . Òbviament oblidem  els poders com el capital, l’empresarial, mitjans de comunicació, etc.

Actualment s’estan gestant, de cara a futures eleccions, ja siguin municipals o estatals dos tipus  de coalicions electorals  UP yD amb Ciutadans d’una banda, una coalició indiscutiblement de dretes, i d’un altre costat estem assistint a  un apropament d‘Izquierda Unida i Podemos que representaria  l’esquerra.  El PP sembla adonar-se del perill i intenta canviar la llei electoral! El PSOE, com des de fa un temps,  no sabe, no contesta. Si aquestes coalicions electorals quallessin seria evident que independentment d’altres consideracions estariem assistint a la suplantació de l’actual classe política, la famosa “casta” dels dos partits PP i PSOE que  s’han repartit els poders de l’Estat  i el municipal  amb alternança, ajudats quan calia per CiU i són, bé per activa o per passiva, els responsables de orrupció, Gurtel, Palau de la Música,ERES i  i culpables d’inversions  improductives com aeroports per a peatons, autopistes rescatades , circuits automobilistics  urbans, ciutats de la Llum,  construcció Estadis a clubs de futbol professionals, Terra Mítica, o Ffinançament propi . Tot això realitzat ,amb prestecs d’entitats financeres, ja siguin Bancs o Caixes els dirigents de les quals, segons sembla tprofessionsde la Banca  emèrits, estaven més atents a a satisfer el poder, a pujar-se els sous, i assegurar-se pensions vitalícies astronòmiques en plena debacle que a assegurar la bona marxa de les seves entitats, i mentre els polítics de torn, còmplices, mirant cap un altre costat!!

• A llarg de la Història de  comptem:
• Bombardeig de Barcelona (1704), per la flota anglo holandesa del’ almirall Rooke, durant la Guerra de Sucesió Espanyola.
• Bombardeig de Barcelona (1842), por les tropes reiales dirigides per Antonio Van Halen, contra la ciutat sublevada en oposició a la política lliurecanvista del Regent Espartero.
• Bombardeig de Barcelona (1843), per les tropes reials dirigidas per Laureano Sanz, contra els sublevats que reclamavan el ínal de la Regència, la majoría d’ edad d’Isabel II y la seva coronació.
• Bombardejos aéris de Barcelona en egener de 1938, per  part de l’ aviació italiana i de la aviació franquista.
• Bombardejos aéreos de Barcelona en març de 1938, per parte de la aviació italiana y alemanya en la Guerra Civil.

Esta página

Un cop  resolt el procès del dret a decidir a Catalunya, seria interessant saber que preferirien els valencians. Ser una de les tantes províncies espanyoles o ser un país  sobirà integrant una Confederació Mediterrània amb  el Principat i les Illes Balears amb qui compartim llengues, la nostra i el castellà que res impidiria que foren totes dues llengues oficials, potenciant els interessos que ens són comuns, entre els quals  la nostra i cultura trobaria per fi el seu lloc com durant el Segle d’Or Valencià.

EL FRANQUISME NO TÉ PERDÓ DE DÉU:

carta que va escriure Julia Conesa a( una de les 13 roses)  a la seva família  el dia 5 d’ agost de 1939:Madre, hermanos, con todo el cariño y entusiasmo os pido que no me lloreis nadie. Salgo sin llorar. Cuidar a mi madre. Me matan inocente, pero muero como debe morir una inocente. Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. 

_________________
No dejes que tus alas de libertad pierdan una sola pluma

Ca rlos Giménez Villarejo declara: “Els fiscals generals de l’Estat nomenats pel PSOE em van prohibir investigar Pujol”.

Sempre he respectat villarejo(1)  tot i que hi hagi punts per mi sorprenents en la seva persona: que desprès de tants anys vivint a Catalunya, un intel·lectual com ell no parli català, i per altra part, que sigui incapaç de veure que els sentiments identitàris i socials no tenen per què anar associats, que són dos temes diferents que es poden tractar per separat i que els independentistes d’esquerra, pel que han de vetllar és fer un país d’esquerres; els anarquistes catalanistes exiliats que he conegut així m’ho van demostrar.
Dit això, el malagueny Villarejo té tota legitimitat per considerar-se espanyol i partidari de l’Estat Espanyol tal com ens l’ha deixat Felip V, dues dictadures al segle XX i trenta ans de democràcia parlamentària .

I tan legítimament nacionalista espanyol és el PP com el PSOE. El problema no està aquí. Recorde que quan ens estranyàvem d’això davant el president Tarradellas, la seva resposta sempre era la mateixa: sembla que oblideu que els dos partits són espayols!

Òbviament el PSOE i el PP no són iguals, però si volguerem ser irònics diriem: perquè el PP és de dretes i aplica la seva majoria de dreta quan governa, social i filosóficament com és la religió, i el PSOE, perquè decepciona els seus electors quan es tracta d’afrontar des del govern els veritables poders fàctics com són la Banca i l’Església.

I per nosaltres el problema no ha estat mai el PP sinó el PSOE, i més que el PSOE, el PSC! No sé com interpretar les paraules del tot recent t nombrat primer secretari del PSC quan diu que creu que “el cas Pujol afecta el catalanisme en el seu conjunt”. De què es tracta, de burla o de cinisme? Desprès de portar el PSC a les quotes electorals més baixes de la seva història separant-lo dels seus elements més catalanistes per posar-lo al servei dels barons del socialime espanyol, ara sembla que vulgui repartir d’on va deixar el partit. Cal imaginar que pot jugar amb el fet que els electors no tenen massa memòria i nosaltres pensar que no serà el cas de la militància.