D'un temps, d'un pais

El conflicte actual entre Catalunya i Espanya oposa el concepte  democràcia ( la consulta) a una llei (la Constitució).

Acceptar per part d’Espanya la consulta, és acceptar implícitament que Catalunya és una nació i que una “nación de naciones” és una fal·lacia; Espanya és en tot cas  un estat plurinacional, i per acabar-ho d’adobar, un estat plurilingüe!

La Constitució és una llei i com tota llei modificable; la democràcia és un concepte ( n’hi ha o no n’hi ha democràcia) i pel que   veiem, sembla  que a Espanya n’hi ha molt poca.

I pel que fa a la supremacía de la democràcia sobre la legalitat ens limitarem a un exemple que ens toca de molt a prop, el restabliment de la Generalitat.

El president Tarradellas tenia una experiència política de la que els altres polítics catalans mancaven . Jordi Pujol havia realitzat unes declaracions que Juan Antonio Novais reculliria al diari francès “Le Monde” el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts:

“… Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El President Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte de que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932…. (…) Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys període de temps necessari per a que es comprengui, per fi, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme.. ”

La situació política del 1977 era tan evident que no calia cap consulta per saber què volia la ciutadania   I òbviament el President Tarradellas i els seus assessors optaren  com tothom per l’evidència de l’estat de l’opinió ique reclamava  la democràcia i no  van optar per la legalitat esperant la votació del Congrès.

I mentre el futur president Pujol feia aquestes previsions en les que el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert, a la mercè d’unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles, el president Tarradellas posava les seves paraules en escac i mat negociant d’Institució a Institució que és el que finalment s’acabarà fent en la situació actual, resulti o no favorable  la consulta.  Una consulta que justament és el que  l’oligargaquia espanyola intenta d’evitar a tot preu per què sap el que representa de negatiu per Espanya.

No troveu curiosament similituds entre la posició legalista del Jordi Pujol de l`poca i la del PP i PSOE actuament?

Amb la seva estratègia El President Tarradellas va obtenir que  Suarez tingués que saltar-se la legalitat vigent restablint d’immediat la Generalitat amb la derogació del decret franquista de 1938 que l’havia abolit, decisió  que fou finalment l’únic acte rupturista de la transició espanyola.

Tothom va jugar legítimament les seves cartes i les del president de la Generalitat eren les bones per Catalunya, políticament, estratègicament i fins i tot… moralment! I quan aquests tres elements coincideixen, els esdeveniments solen respondre.

Pensem sincerament, però el que és  més important, els ciutadans de Catalunya pensen  que aquestes tres condicions  es donen  en el procès actual del dret a decidir!

Nascuda a París en 1948, Marie Claire Castanyer és una nena de l’exili. Els seus pares refugiats de la dictadura espanyola s’havien’instal·lat a la capital francesa on hi viuran uns trenta nays. Nostalgia del país on no ha nascut o hereua artística del seu pare poeta i pintor o conseqüència de l’accident que li fa perdre quasi totalment la vista a la edat de 4 anys, Marie Claire révèla une grand sensibilitat que  s’expressa en una multitud de facetes de l’activitat creadora: aprèn a cosir i tricotar ella sola, pinta sobre seda, Escriu petites novel·les, fa ceràmica , esculptura i baix relleus . Mare de dos fills, David i Aurèlia, avia d’Evann i Maël, es consagra a la esculptura en la Drôme provençal on ella i el seu marit Gilles s’han instal·lat per passar la seua jubilació. .
El diari francès LA TRIBUNE presenta la seua primera exposició  amb aquests termes:

Tocar veure:

havent-la trahit els seus ulls a la edat dels 4 anys, eMarie Claire Castanyer ha posat a l’extremitat  dels seus dits tota la sensibilitat, l’amor, però també una energia, barretja de dolçor i de violència que es manifesta en les seves esculptures i els seus baix relleus exposats a Montségur. No sé per quina magia , tenim la necessitat d’unir els postres ulls a les postres mans, un desitg d’acariciar, de palpar suaument  els seus personatges arrodonits, dolços, els seus monstres picants, rugosos com si ella ens ensenyara que també els nostres dits saven vore. L’exposició ha estat tot un éxit i molts Monsegurians l’han visitat. Anotar a partir del 20 avril , exposició de Mikl (MikaëlRémy). Així com el 25 avril a 20h30 a la biblioteca, lectura de Claude Hortail, “la travesia de la nit” de Geneviève de Gaulle  Anthonioz  i  poemes de la resistència.

.

Obres exposades:

El Quixot      flare                               El pensador deMGC         Dona

Aquest llibre del dibuixant andalús Vazquez de Sola, publicat per Ruedo Iberico a París el 1974 és l’execrable història  de l’Espanya del segleXX, la que els hereus del franquisme no volen recordar i les víctimes solament poden reclamar justícia fora del país.

Georges Bernanos, citat en el text, monàrquic i catòlic francès amb un fill l de 21 anys lluitant amb les tropes de Franco. va presenciar la guerra a Mallorca i la va contar al seu llibre Les grands cimetières sous la lune.  

L’ajuntament del meu poble governat pel PP no té inconvenient    no solament  en autoritzar tirar a terra un patrimoni històric com una alqueria del segle XV, enlloc de restaurar-la, sinó que  fa un temps ja deixà pintar la nostra magnífica esglesia  a la manera sud-mericana!

L’església pintada

estat natural

És la sola foto que he trobat de l’Església amb tota la seua esplendor abans de pintar-la, amb la casa on vaig nàixer a les meues espatlles.

No ens cansarem de senyalar la intel·ligència de Jordi Évole, l’autor de Salvados que amablement i amb un estil sense pretenció intenta educar políticament la gent, i en l’emissió d’avui, amb l’entrevista a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya s’ha adreçat  a  la ciutadania espanyola i  a la vegada a la catalana.

Les prguntes d’Évole, com sempre, han estat intel·ligents i judicioses i les respostes de Mas no menys intel·ligents.

M’he passat mitja vida, des de la meva instal·lació a Catalunya criticant  Convergència i Unió per ser el que és, un partit conservador. No els he votat mai i no pense votar-los mai.

Tanmateix avui he pogut observar en Mas un llenguatge, com diria jo…, menys estereotipat que la majoria  dels meus polítics d’esquerra

Últimament amb el nou Papa Francesc i les monges feministes i d’esquerra comence a inquietar-me per les meves conviccions més profundes i arrelades.M’ho estan posant difícil i m’ho hauré de fer mirar, m’estant marejant. Això sí, tanmateix no deixe de tenir sort i de quant en quant apareix un Rouco -apareixia,  -(el trobaré a faltar) o algunes declaracions d’alguns bisbes contra les dones,  l’homosexsualitat,  la contracepció, l’educació sexual dels joves…  En definitiva, uns bisbes que estan obsessionats   pels temes sexuals  i parlen de tots menys de la pederastia. Bé, de la pederastia no en parlen, és cert, perquè un gran nombre impunement l’han practicat  com acaba de reconèixer el Papa  Francesc esperonat per l’ONU.

L’Església de FOIOS, ara.
Consell General de Foios Església(1)

5 –  Si en aquest mon hi ha una cosa intrínsicament violenta és , sens dubte l’Estat.

A partir d’avui, publicarem  un aforisme de  JOAN FUSTER cada dia. No els escullirem, els editarem  cronológicament fins al darrer seguint la selecció feta per l’editorial Bruguera.  Avui per ser el primer dia començarem pels  quatre primers i demà seguirm amb els següentsfins al final.

.

1– Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per un ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.

2- Quan s’ha perdut la fe, hom no roman en una completa neutralitat religiosa. Hi ha ressentiment, o hi ha nostàlgia. A vegades hi ha una mescla d’amdues coses: són els casos desesperats

3 –  La soledat és l’única virtud viríl. Vull dir: l’única que no poden practicar les dones i l’única que mereix ser practicada pels homes.

4 – No tothom és capaç d’avorrir-se. El tedi exigeix unatècnica refinada i una predisposició personal ben particular. En essència : cal tenir molta imaginació, esgotar-la i desprès sentir-ne ennyorament.

5 –  Si en aquest mon hi ha una cosa intrínsicament violenta és , sens dubte l’Estat.

Si Rouco Varela s’ha  permès d’evocar el cop d’Estat militar franquista   al funeral d’Adolfo Suárez  i parlar de de política, crec que jo puc recordar el que vaig escriure sobre el comportament  de l’Església Catòlica Espanyola al meu llibre de memòries, (Els valors dels vençuts):

(…) Salvat de comptades i dignes excepcions com la del cardenal Vidal i Barraquer que morirà a l’exili, la totalitat de la jerarquia de l’Església Catòlica Espanyola que no ha acceptat la pèrdua, no ja tant de privilegis, sinó de l’influencia que sens dubte la República representa, es bolca en el suport a Franco: “Que la ira de Dios caiga sobre España si la República persevera” havia imprecat, a penes proclamada la República el 1931, el cardenal de Sevilla Pedro Segura. L’Església no es limitarà a ajudar l’aixecament militar, l’Església és franquista i farà part integrant del règim. És el bisbe Enrique Pla i Deniel, futur cardenal, més tard procurador i membre del Consejo del Reino qui va escriure el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. ¡Es guerra santa! Un dia volverán al seminario mejorados. Esta gloriosa diócesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto es y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”[1]. El Vaticà acceptarà la definició de Creuada, i beneïrà la dictadura com a Obra de Deu. El Caudillo serà condecorat per Pius XII amb l’Ordre Suprem de Cristo.

Durant els tres anys que durarà el conflicte els “nacionals” seran armats i ajudats pels països de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i l’Itàlia mussoliniana mentre que la República serà tristament abandonada per les porugues i poc solidaries democràcies occidentals. Una actitud que no tardaria en passar-los factura.

En defensa de la República van acudir la llunyana Unió Soviètica i les Brigades Internacionals formades per 35.000 voluntaris: antifascistes alemanys, francesos, anglosaxons, italians, nord americans… La intel·lectualitat de mig mon estava amb l’Espanya republicana com ho estaven els escriptors Malraux i Hemingway que hi acudirien amb el seu peculiar esperit aventurer. La immensa majoria dels brigadistes eren obrers i ciutadans conscients de la batalla que es preparava a nivell mundial i que es van avançar als esdeveniments abandonant treball i família per intentar frenar el feixisme. Un d’aquests brigadistes, l’irlandès Bob Doyle que als seus 87 anys acaba de publicar les seves memòries, explica que a l’època, va considerar que la guerra d’Espanya era el lloc ideal per detenir el fascisme: “Les bombes sobre les ciutats espanyoles, després caurien sobre Londres. Ho sabíem, i caigueren!”, afirma seixanta anys després.

Quan les Nacions Unides van imposar a Espanya la política de la “No Intervenció”, els brigadistes, les llàgrimes als ulls, van haver de retirar-se, deixant el terreny lliure a l’Alemanya hitleriana i a l’Itàlia mussoliniana que continuarien impunement la seva ajuda militar a Franco mentre la Unió Soviètica seguia venent al govern legítim republicà armes que es perdien pel camí, retingudes a la frontera francesa o interceptades molt sovint, per la mateixa flota de guerra alemanya.

En la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, els cometien contra la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces de l’ordre disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la guàrdia civil o de falange.

Les illes Balears han quedat per a l’Historia com el paradigma de la repressió franquista perquè van tenir amb l’escriptor Georges Bernanos un testimoni d’excepció, i el seu llibre Els grans cementiris sota la lluna, està considerat com una de les acusacions més implacables i irrefutables del comportament franquista a les zones on l’aixecament, sense trobar pràcticament resistència, havia triomfat des del primer moment. Escriu Bernanos referint-se a l’illa de Mallorca:

“La xifra de morts que us vaig a donar l’ha facilitat el cap de la repressió de Palma. L’avaluació popular és molt diferent però tan li fa. A principis de març de 1937, després de set mesos de guerra civil, es podien comptabilitzar tres mil assassinats (…) és a dir quinze execucions per dia. Em permeto recordar’ls-hi que la petita illa pot ser fàcilment recorreguda de punta a punta en dues hores”.

(…)

Cal precisar que difícilment es podria trobar persona menys suspecta de parcialitat a favor del camp republicà que l’escriptor francès: no solament era catòlic i monàrquic -que ja és dir per un francès!- sinó que a més, tenia un fill de vint i dos anys lluitant amb els falangistes. El llibre el va escriure en un intent desesperat d’advertir les consciències catòliques del seu país del que aviat arribaria a Europa amb la invasió nazi, i per intentar salvar l’Església de l’abjecció, la “seva” Església que beneïa els horrors i crims que ell estava presenciant i denunciant com també els denunciaria un altre escriptor catòlic francès de gran prestigi, François Mauriac; aquella Església de Pius XII, que, poc de temps després, mantindrà un silenci culpable sobre l’Holocaust i els camps de la mort nazis.

En d’altres zones de la península, la repressió va ser tant o més cruel i sistemàtica. Al País Basc, com és ben sabut, la Legió Còndor alemanya a les ordres de Franco perpetrà a Guernika el primer bombardeig de la Història d’una població civil en un dia de mercat quan més població podia haver-hi concentrada, i les tropes franquistes tampoc dubtaren en afusellar capellans bascos lleials al seu govern legítim.

En Navarra, en un territori que no va arribar a veure’s afectat directament pels enfrontaments bèl·lics, uns 3000 republicans (socialistes, ugetistes i nacionalistes bascos) foren afusellats, l’estiu del 1936, pel règim de Franco.  Seixanta-sis anys després (2002) el Parlament de Navarra a va d’aprovar una resolució amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments:

¯    “Es publico i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno”.

¯    “Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningun atisbo de legalidad”.

¯    “Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquia católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”.  

Ens plau oferir-vos l‘articlepublicat a la Veu del País Valencià pel bostre amic Josep Miquel Bausset.