Academies de la llengua catalana

febrer 21st, 2008

El 2005 l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) elaborà un dictamen sobre l´entitat i la denominació de la llengua pròpia i històrica dels valencians on, per primera vegada, una institució de la Generalitat Valenciana reconeixia explícitament que valencià i català són el mateix, i que els dos termes són dues maneres de denominar la mateixa llengua.

El catedràtic de Filologia catalana i membre de l´AVL, Rafael Alemany recorda aquest fet a l´entrevista que li fan al Quadern del País a València (21/2/2008) i també senyala alguns punts interessants sobre el tema.

Conscient de la necessitat de fomentar l´ús del valencià, considera que el tema pendent és l´elaboració d´un ambiciós pla integral de l´extensió de l´ús de la llengua pròpia amb una dotació econòmica notable. I per això pensa que cal abandonar algunes “iniciatives disperses i dispars de l´AVL” i posar-se a treballar en col·laboració amb el Consell. El que no precisa el senyor Alemany és si el Consell està “por la labor”, cosa que seria d´estranyar si es remetem als fets.

Tanmateix l´entrevistat considera les relacions entre l´Institut d´Estudis Catalans (IEC) i l´AVL, “una necessitat de primer ordre que posaria fi al desficaci i el risc de fragmentació lingüística que suposa dur a terme els seus treballs normatius ignorant-se recíprocament”. I per això preconitza una mesura de sentit comú, “establir uns canals d´enllaç que asseguraren una col·laboració horitzontal permanent”. Segons ell, “una majoria considerable a l´Acadèmia s´hi avindria i per part de l´IEC, hi ha membres que estan a favor i uns altres que no hi estan tant”.

A què i a qui s´ha d´atribuir que en l´àmbit de la llengua catalana no s´actuï com preconitza Rafael Alemany i com ho fa la Real Academia Española i la resta de les acadèmies iberoamericanes?

No crec que sigui exclusivament per la situació política al País Valencià. També hi pot haver una certa indolència(?), prudència (?), despreocupació (?) per part dels membres de l´IEC i de l´AVL que haurien d´impulsar la iniciativa i incorporar també, a través l´Institut Ramon Llull, les Illes i Andorra i, perquè no, la Catalunya del Nord, o si es vol, el Departament dels Pirineus Orientals que acaba de reconèixer oficialment -desembre de 2007- al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament.

Aquest és el camí i el que no es pot fer, és caure en el error de voler confondre, amb subtil estratagema, l´interès de la llengua amb uns interessos polítics partidistes minoritaris.

Tags: , ,
Posted in General, País Valencià | No Comments »

El cas del Teatre Romà de Sagunt

febrer 18th, 2008

En la restauració de monuments existeixen posicions enfrontades pel que fa al que es pot o no es pot fer. Simplificant, podríem dir que trobem experts partidaris de retornar als monuments l´aspecte que van poder tenir en el seu temps, els que opinen que la restauració no es pot fer si no és amb materials d´origen i posant en evidència les parts restaurades, i els partidaris de deixar les ruïnes “morir dignament”.

El 1988 la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) va promoure un concurs per la restauració del Teatre Romà de Sagunt que van guanyar els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli. Aquests professionals de prestigi van optar per retornar en part al monument l’aspecte que podia tenir i recuperar la seva funció de teatre.

El conflicte sorgeix quan en 1990, el PP, aleshores a l´oposició, va recórrer l´aprovació del projecte. El Tribunal Superior de Justícia de València el 1993, quan les obres ja s´havien executat, anul·là el projecte. El 2003, en execució de la sentència de 1993, el TSJV resol que cal revertir una part de les obres. La sentència ha estat confirmada pel Tribunal Suprem el 2008.

Avui, la Generalitat Valenciana, governada pel PP, es troba doncs, per la seva política irresponsable quan era oposició -la mateixa que ha tingut a nivell estatal durant aquests darrers quatre anys- en la situació d´haver d’executar la sentencia i fer front a les despeses enormes de l’enderrocament. A més, si ho fa, ho farà en contra de la majoria del Consistori de Sagunt, on l’oposició en bloc ha guanyat al PP que governa en minoria, una moció oposant-se a l’enderrocament presentada pel PSPV-PSOE, BNV i EU. Per si fora poc, l´Acadèmia del Partal, principal grup corporatiu d´experts en restauració de tota Espanya, formada per arquitectes, arqueòlegs, historiadors o catedràtics universitaris, acaba de pronunciar-se en contra de la resolució. L’Acadèmia considera que l´obra “podrà agradar o no, però està realitzada per experts i la seva obra compleix una missió cultural” i que “seria fora de tota lògica i no admissible” l´execució de la sentència; el seu president ha declarat que “els polítics s´han de dedicar a la política i deixar que els experts en restauració analitzen i valoren la millora del patrimoni històric”.

Prengui la posició que prengui, el PP no ho té fàcil. Però coneixedor del seu electorat -que no vol saber, o si sap tant se li en dona- el PP es pot permetre el que vulgui, com sempre (com crispar durant quatre anys la vida política per acabar dient que el crispador és Zapatero).

El PP sap que el seu electorat no té cap escrúpol a l’hora d’anar a votar i que té molt assumides les seves motivacions egoistes; per això incita sistemàticament els baixos instints i juga sobre les pors, la més vil de totes, la por a l´immigrant i, l´ultima, als infants de dotze anys.

L’esquerra, òbviament, no pot permetre’s -sense renegar-se- tenir la mateixa actitud, i la seva resposta no pot ser altra que el vot massiu.

Mai, com aquesta vegada, no anar a votar serà donar el seu vot al PP.

 

Tags: , , ,
Posted in General, País Valencià | No Comments »

La culpa és sempre de l’altre

febrer 17th, 2008

No sé si ja he tingut ocasió d’expressar-ho, però el ben cert és que Juan Carlos Rodríguez Ibarra no acaba de ser sant de la meva devoció. I per un únic motiu. Per no entendre, home d’esquerra i intel·ligent com sembla, que la història d’Espanya no és la que li han contat els manuals escolars de sempre i, més recentment, els del franquisme en els quals li va tocar estudiar. Que no entengui ell, d’esquerres i intel·ligent, que és demagògic, per defensar la seva Espanya, utilitzar el concepte d’igualtat i de llibertat individual sense to ni so, a l’igual que fa la dreta quan descobreix els redits electorals de la invocació d’aquests valors que només fa servir quan li convé. Que no sàpiga que la llibertat de cadascú -i si ho sap que no ho apliqui- acaba on comença la de l’altre i que en la seva Espanya que tant estima, hi ha gent que no s’hi senten identificats, que se senten una altra cosa que “espanyols”, se senten gallecs, bascs o catalans i que, a més, tal com existeixen drets individuals, hi ha drets col·lectius, els de les nacions per exemple; i que els primers internacionalistes així ho entenien perquè sabien que la millor manera de fer desaparèixer fronteres era no necessitar-les per defensar-se i el primer pas en aquesta direcció és reconèixer a tots els pobles per igual. Democràticament les “nacions perifèriques” sempre tindran l’avantatge sobre l’espanyola de no negar-li la seva existència quan pretenen ser elles mateixes. Podrem discutir -les coses estant com són- quan i com arribar al ple reconèixement col·lectiu sense atropellar cap dels drets individuals, però el que no es pot -i un home que es pretén d’esquerres menys que ningú- és negar el principi democràtic del dret dels pobles a l’autodeterminació.

Això dit, passem al tema que m’ha mogut a escriure avui car el motiu no és altre que felicitar Rodríguez Ibarra pel seu ocurrent article que ha publicat El País (13/2/2008), ¿Por qué no cambiamos de tema?

Hi defensa la tesis de que tots caiguem en la temptació de buscar culpables fora del nostre àmbit de responsabilitats, i els bisbes espanyols els primers!

D’entrada posa l’exemple dels pares d´alumnes demanant als professors d’exercir l’autoritat amb uns fills que ells són els primers incapaços de tenir a ratlla, i desprès fa referència al nostre comportament reclamant més guàrdies civils per què ens imposen les regles de la circulació que no ignorem però que no volem complir i que ens costa centenars de vides tots els anys.

Exposats aquests dos exemples Ibarra arriba on volia anar a parar: “Por qué entonces, escandalizarse por la actitud de los obispos de la Iglesia verdadera? Cada proclama que hacen pública demandando de los poderes políticos que ajusten sus programas al ideario católico no es más que la manifestación de su fracaso y de la interiorización de que su doctrina es pura charlatanería para aquellos que deberían seguir sus mandatos y recomendaciones. (…) Debe ser descorazonador para los prelados observar el comportamiento de los fieles católicos que, a la menor oportunidad, hacen caso omiso de las recomendaciones pastorales, y se presentan a la misa de doce con otra pareja distinta de aquella con la que, ante el altar, se comprometieron a no romper aquello que su dios unió.

Amb sorna, Ibarra considera que si els bisbes catòlics es veuen obligats a reclamar als poders públics que adoptin els seus programes i principis ho fan -tot i que, com constata, no publicaren cap document semblant en els últims anys de l’Espanya fascista de Franco- no tant per “fastidiar al partido socialista (sinó) sencillamente porque ellos se muestran impotentes a la hora de conducir el rebaño por el camino recto”. I continua Ibarra, definint amb la mateixa ironia el greu problema amb el que, segons ell, ens trobem: “unos obispos que se desgañitan semana a semana indicándoles a sus fieles lo que se puede o no se puede hacer y unos fieles que, cada vez que les interesa, se convierten en infieles. (…) Si los políticos no hubieran aprobado leyes perniciosas, los fieles católicos no hubieran tenido la oportunidad de divorciarse, casarse con gente de su mismo sexo, pretender la igualdad de hombres y mujeres, etc. Vean si no es para estar hasta el gorro de socialistas y similares.”

En conclusió, un article que m’agradaria haver tingut el talent d´escriure, molt lleuger de to i molt seriós de contingut.

Tags: , ,
Posted in Ètica/Laïcitat/Religió, Política | 1 Comment »

Socialisme

febrer 15th, 2008

Escriu Raimon Obiols al seu Bloc:

El socialisme no és reduible a una doctrina o una ideologia: és un moviment real, un contrapunt permanent de la història humana, que ha existit, existeix i existirà. Un camí que es fa a vegades lúcidament, a vegades gairebé a cegues, com escrivia Albert Camus, recordant l´últim consell d´Antoine Thibault : “un chemin où des foules d´hommes, depuis des siècles, marchent en chancelant vers un avenir inconcevable“ (“Un camí pel que multituds d´homes, al llarg dels segles, marxen vacilants vers un futur inconcebible“). Albert Einstein el definia com l´intent de “superar i avançar més enllà de l´etapa depredadora del desenvolupament humà“.

Posted in General | No Comments »

Menteix que sempre queda

febrer 13th, 2008

He tingut l´ocasió reiteradament de denunciar la mania que tenen les dretes en general i el PP en particular de penjar-li sistemàticament el mort d´allò que elles fan als seus adversaris. I no em cansaré de parlar-ne perquè és una lacra que desfigura i embruteix en permanència el panorama polític.

Com tots sabem, el sistema ve de lluny, no sé si inventat però en tot cas practicat amb molta perícia per Joseph Goebbels ministre de l´Educació del poble i a la Propaganda sota el règim nazi. El nom d´aquest trist personatge ha quedat indissolublement lligat a les tècniques modernes de manipulació de masses. Ha esdevingut sinònim de les mentides i els odis que són capaços de difondre alguna gent. Des de les armes de destrucció massiva de l´Irak, fins l´autoria d´ETA de l´atemptat del 11M durant els tres dies avant les eleccions del 14M, substituïda poc després pels autors intel·lectuals de l´atemptat que “no calia anar a buscar en muntanyes llunyanes” i passant per casos més domèstics com haver venut Navarra, etc… la llista de les mentides del PP dels últims anys és llarga.

Avui tenim un altre cas molt il·lustratiu de l´estratègia que denunciem.

Càrrecs de l´Administració central a Catalunya en l´etapa de Govern del PP han estat acusats per la justícia de col·laborar amb xarxes il·legals de tràfic d´immigrants. Com respon a això aquest partit?

Molt simple. El vicesecretari del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, acaba d´acusar el PSC de ser el “principal aliat” de les màfies de la immigració il·legal. Tal com sona. I ho sosté associant-ho a un fet real però que evidentment tergiversa totalment: un informe de la Diputació de Barcelona de quan José Montilla n´era el president, dirigit als ajuntaments per explicar, segons García Albiol, com “evitar” respondre a les peticions de la Policia Nacional sobre dades d´immigrants il·legals empadronats.

Primerament, la llei orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal estipula al primer punt del seu article 4 que “Los datos de carácter personal sólo se podrán recoger para su tratamiento, así como someterlos a dicho tratamiento, cuando sean adecuados, pertinentes y no excesivos en relación con el ámbito y las finalidades determinadas, explícitas y legítimas para las que se hayan obtenido”.

Segon: l´interès dels ajuntaments era -i és- disposar de les dades de tots els residents del seu municipi, siguin legals o il·legals, per poder gestionar convenientment serveis com l´educació (escolarització) o la sanitat. En aquest sentit les recomanacions anaven orientades a incentivar l´interès dels immigrants a empadronar-se persuadint-los de les avantatges de fer-ho i assegurant-los de la confidencialitat de les dades garantida per llei.

Si a cada mentida del PP cal fer un article desmuntant-la, és evident que han guanyat d´entrada. Ells ho saben i per això menteixen i continuaran mentint, emulant il·lustres predecessors. És als ciutadans, per interès i dignitat a contrarestar-los, i per això cal només seguir minímament l’actualitat.

Posted in General, Política | No Comments »

Cogestió

febrer 11th, 2008

Quan llegeixo als diaris que Manuel Pizarro, l´expresident d´Endesa i avui flamant número dos del PP a les llistes per Madrid, vol vincular els salaris als beneficis empresarials, no puc deixar de pensar que un ja comença a complir alguns anys. En efecte no és aquesta cap idea nova i la qüestió fou un dels temes que ja es van plantejar al Maig del 68 a França.

El raonament de l´altruista Pizarro sembla lògic a primera vista: “Empresa a empresa cadascú ha de saber quant poden obtenir els treballadors. Com més guanyi l´empresa, més podran guanyar, i si no hi ha riquesa, si no es generen beneficis, misèria per a tothom, així de clar”.

No solament té un aire evangèlic -s´ho repartirem com a bons germans- sinó revolucionari, comunitari! I havia de ser el vilipendiat Pizarro el qui fes la proposta. Que injustos que som! Ara bé, com és bona persona, no ens ho té en compte, i com fan els bons de veritat, vol fer la nostra felicitat malgrat nosaltres mateixos.

Aquesta vegada, de moment, no tenim constància de què en pensen els treballadors i fins i tot si han respost.

Fa quaranta anys els sindicats van dir: “D´acord, acceptem lligar la progressió dels salaris als beneficis de l´empresa!” A continuació van afegir: “Solament posem una condició, que els treballadors puguin verificar els comptes, que no els donin gat per llebre. I per això han d´estar representats al nucli dur de l´empresa on es coneixen les xifres i on es couen les grans decisions -i no solament participar en la gestió de la cantina.”

Encara ressonen els esclafits de riure d´alguns Pizarro´s de l´època i els crits d´indignació d’uns altres. Aquesta pretensió era una indecent provocació, un atac pornogràfic al sacrosant concepte de la “propietat”. Voler equiparar el capital al treball! Quin disbarat!

Per fer-vos una idea, fou com pretendre avui, en un món globalitzat, que les persones tinguin la mateixa llibertat de moviment que els capitals. Idees de somiatruites…

Posted in Política | No Comments »

Sainet

febrer 8th, 2008

Un cop no és costum, la sensatesa ens ve d´Amèrica. Fa uns dies Barack Obama, l´aspirant a la presidència dels Estats Units declarava: “Cal oposar-se a la idea de que és acceptable dir o fer el que sigui per guanyar una elecció”¦ Això és el que està equivocat en la nostra política”. Té raó Obama i pretendre el contrari és prendre la gent en general i els electors en particular per beneits.

I tanmateix, a casa nostra, hem d´assistir al lamentable espectacle de veure quatre formacions polítiques votar, exclusivament per motius electoralistes, una moció de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya.

Veure, tant el Partit Popular com CiU, rebutjar des de l´oposició el traçat de l´AVE pel centre de Barcelona que van aprovar quan governaven, el primer l´Estat i el segon Catalunya, seria risible si no fos significatiu i lamentable. A més, com poden presentar i votar una moció sobre un tema del qual no es tenen les competències? Ells per simple “joc brut” i suposo per Esquerra Republicana, des del tripartit, perquè només pot ser -justament- un gest testimonial. No sé si cal indignar-se o somriure quan la representant d´ERC, des de la tribuna del Parlament, desprès de reconèixer haver caigut en el “joc brut” de CiU, els avisa que “canviïn d´actitud perquè no els hi trobaran més”.

Que la política sigui el comerç dels homes i que no és una ciència exacta ja ho sabem. Però d´aquí a desafiar el sentit comú hi ha un pas que massa polítics donen alegrament.

Tan difícil és tenir en política un mínim de la coherència que solen tenir els bons estrategs quan van anant aconseguint les posicions d´on podran guanyar l´objectiu que pretenen? Els polítics en general solament semblen tenir un sol objectiu: la conquesta del poder, sabent que el que no faran durant el seu mandat, qui els succeeixi no ho farà si el projecte no ha estat votat i pressupostat; i així i tot, encara està per veure!

En aquestes condicions és evident que plans a mig i llarg termini difícilment poden arribar a ser la norma. Sobretot -i aquest és un altre inconvenient- que no existeix tampoc al darrera dels polítics una potent i qualificada administració amb alts funcionaris i quadres competents que jugui el rol que li pertoca en la situació interina del relleu periòdic dels equips polítics. Totes aquestes carències afecten els plans en equipaments i infraestructures, però també en objectius estrictament polítics d´avanços com a país, d´organització territorial i de desenvolupament de la democràcia.

La declaració que resumeix i descriu millor tot aquest sainet ha estat la del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal que va acusar CiU de “convertir un acte d´oportunisme polític en un de suposada reafirmació democràtica”. “Democràcia” a la que es van apuntar -com no!- els de Ciutadans i els demòcrates de tota la vida, el PP.

Posted in Política | No Comments »

Déu ha entrat en campanya

febrer 4th, 2008

Que em perdonin per endavant els qui aquest titular pot molestar. Però és que la Conferència Episcopal parla en nom de l´absolut, parla en nom de Déu! O no és així?

I si baixa a l´arena, que no s´estranyi de rebre el mateix tractament que un vulgar partit polític que tot el que pot dir ja sabem que té un caràcter relatiu.

No discutirem l´ambigüitat calculada -com sempre- de la Conferència Episcopal però sí senyalarem la trista coincidència existent, a dos mesos d´unes eleccions, entre el seu comportament i el de l´ultra dreta de tots els temps i de totes latituds -en tot cas des de l´adveniment del nazisme- incloent, ara i aquí, el Partit Popular. Un comportament que consisteix sistemàticament i per metodologia en acusar l´adversari dels propis pecats, de la pròpia estratègia.

No, monsenyors, no és el govern amb els partits que formen la majoria parlamentària que us ataca, són vostès que ataqueu les lleis votades per la sobirania popular ampliant els drets individuals -no reduint-los per ningú- i us heu permès de pujar al carro del PP (o al revés, aquest al vostre, tant se val) tenint la mateixa política insensata de qüestionar objectivament la política antiterrorista del govern i instrumentalitzar les víctimes del terrorisme.

Davant aquesta actitud deixeu-me puntualitzar algunes coses:

  • En cap dels països que conec existeix un anticlericalisme tan profund com en aquest país. Sempre he sabut per què; la vostra actitud m´ho confirma.
  • Els enfrontaments als quals, amb l´ultradreta, aboqueu aquesta societat, en d´altres països ja estan resolts des de fa més d´un segle, desprès de batalles perdudes per endavant com les que esteu plantejant.
  • La separació efectiva de l´Església i de l´Estat, a tot arreu, ha estat un progrés del que s´ha beneficiat no solament el conjunt de la ciutadania sinó la mateixa Església que ha guanyat en consideració i respecte.
  • Esteu treballant per un 20% de la població, aquella que respon Sí a qüestions com aquesta: “Admet que els bisbes orientin el vot dels feligresos?”
  • Un estudi detallat de les enquestes que es fan en aquest país sobre temes puntuals i concrets de política general demostra la constància d´aquest 20% d´extrema dreta. La resta és gent més o menys “civilitzada” amb un 30% de votants fidels al PP.
  • No sé si ha arribat el moment de denunciar el Concordat amb la Santa Seu però sí és hora d´abandonar progressivament l´ambigüitat de “l´aconfessionalitat” i plantejar-se seriosament el tema de la laïcitat del país.
  • La laïcitat sempre ha estat una solució als problemes de convivència cívica com es demostra en els països que han seguit els seus principis de tolerància i respecte de totes les confessions, però amb els canvis sociològics que acompanyen l´immigració serà, més que mai, la solució.

Posted in Ètica/Laïcitat/Religió | No Comments »

“Partits cívics”

gener 31st, 2008

El professor de Ciència Política de la UB Miquel Caminal ha publicat un article a El País titulat Para que sirve un partido político, que acaba amb aquesta reflexió: “Pero si los partidos realmente existentes en los poderes públicos viven del Estado y para el Estado, habrá que reinventar el partido político como partido cívico, como formación política que surge de la ciudadanía y reside en la ciudadanía.”

És malaguanyat que Caminal no expliciti més en què consistiria el partit polític transformat en partit cívic. Aquesta figura o una figura semblant, probablement ja es va inventar a França l´endemà del 13 maig de 1958 amb la creació del Club Jean Moulin. La seva carta es reclamava “d´un nou civisme republicà” i volia ser un laboratori d´idees on els seus membres -periodistes, sindicalistes, universitaris i alts funcionaris- treballaven en el si de diverses comissions a l´elaboració d´estudis sobre els problemes fonamentals de la democràcia. El 1963 el Club va decidir comprometre´s amb l´acció política i va donar suport a la candidatura del socialista Gaston Deffere i en 1966 es va adherir a la Fédération de la gauche démocrate et socialiste (FGDS). Va unir el seu destí a les desfetes polítiques de l´esquerra i va abandonar les seves activitats el 1970.

A la transició democràtica, a Catalunya, el tarradellista Romà Planas inspirant-se amb el Club Jean Moulin, va crear Emprius Club d´Opinió que donaria suport a les campanyes de Raimon Obiols a la Generalitat i a les de Pasqual Maragall a l’alcaldia. La fórmula seria represa més tard, dintre del camp socialista, amb la creació de Ciutadans pel Canvi i l’Associació Nou Cicle.

No sé si les fundacions de totes tendències que existeixen en l’actualitat, amb finançament privat o amb suport dels partits, responen a l’idea que Caminal té de “partit cívic”. Al meu entendre no, i segur que per ell tampoc, sinó ho hagués dit. Una cosa és certa però, els tipus de moviments cívics sortits de la ciutadania i autofinançats solen sorgir en temps agitats i solen durar el temps que dura l´agitació. És lamentable -però és així- la permanència en el temps sols es constata en els casos d’un mínim de professionalització que vol dir un mínim de finançament.

I un altre factor negatiu que fa que moviments cívics autèntics, amb participació de la ciutadania, no puguin prosperar, és l’actitud dels mitjans de comunicació. No és de rebut que existeixin moviments com la Convenció pel Futur capaç d’organitzar uns actes amb temes tan d’actualitat i suggerents com “Cultura, religió i laïcitat” o “Política i mitjans de comunicació”, actes d’un gran nivell per la participació de primeres espases en cada tema i pel que s’hi va dir, i que el ressò mediàtic hagi estat pràcticament nul. És evident que l’espai periodístic o el temps radiofònic i televisiu és car, però hauria de considerar-se un deure per part de les direccions dels mitjans de comunicació, promocionar les iniciatives ciutadanes mínimament solvents. I -en desconec el motiu- sembla resultar ser tot el contrari, un boicot permanent. Aquí també, com en el conjunt de la societat, solament es respecta qui té capacitat per fer mal o per tornar el favor.

No cal deixar les fonts d´informació institucionals i dels partits, òbviament indispensables, per poder reservar en permanència un espai per a la línia informativa de les iniciatives polítiques ciutadanes.

Qui ho fes podria, fins i tot, augmentar l´audiència i rendibilitzar l´aposta. Qui sap?

Tags: , ,
Posted in Política | No Comments »

Ànimes de “charol”

gener 30th, 2008

El discurs dels polítics ha de ser positiu i sobretot han de fer propostes constructives a la ciutadania. És el seu treball. Els polítics d´esquerra per obligació, perquè els seus electors no els perdonen una actitud diferent. Els polítics de dreta és una altra història; el que ha fet el Partit Popular durant aquests darrers anys -anar a la contra en tot, política antiterrorista, política exterior, en contra de l’estatut i de Catalunya…, és demencial. S´ha servit de tot i ho ha tergiversat tot amb un sol objectiu, el poder. Cal esperar que, a part el cercle dur dels seus electors, els votants li ho tindran en compte.

L´actualitat dona mil motius per indignar-se contra els dirigents d´aquest partit. Avui els protagonistes són dues dones Ana Botella i Esperanza Aguirre que demostren que la moralitat no és la virtut més compartida.

La mitja poma o pera d´Aznar (recordeu les seves dissertacions sobre l´homosexualitat?) no té escrúpols en utilitzar i explotar el clixé i el muntatge de les trituradores d´infants per oposar-se a la llei sobre l´avortament. Aquesta gent no té sensibilitat, tenen ànima de “charol” com deia el poeta, o d´inquisidors que segueixen les consignes inquisidores dels seus confessors.

Pel que fa a Esperanza Aguirre, no sabem com és en privat, però pel que fa a la imatge pública que projecta, és una persona perversa, disposada a tot per arribar al seu objectiu; i si no, que li ho pregunten a Alberto Ruiz-Gallardon i a Mariano Rajoy!

A les notícies de la Quatro, Iñaki Gabilondo no ha dubtat en qualificar la seva actitud d´indecent desprès que l´Audiència Provincial de Madrid, que no admet recurs, hagi declarat el doctor Luis Montes i el seu equip de l´Hospital Severo Ochoa de Léganés innocents de l´acusació “anònima” d´eutanàsia activa (fins a 400 sedacions irregulars) i a la que el Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Manuel Lamela, va donar crèdit. En un primer temps va ordenar una investigació i els mateixos inspectors nomenats per ell van descartar tota relació entre les sedacions de malalts terminals i les morts. No satisfet del resultat creà una comissió que aquest cop sí, dictaminà 73 “sedacions irregulars” . D’això se’n diu acarnissament!

Fa un any un jutjat de Madrid va arxivar la denúncia. Avui l´Audiència arxiva definitivament el cas amb una resolució que obliga a retirar qualsevol referència a mala praxi mèdica i a netejar els noms dels 15 metges.

Com ha dit el doctor Luis Montes aquest cas “ha estat l’agressió política més gran que ha patit la sanitat pública en els últims trenta anys”. Tres anys de calvari d´uns professionals que van ser separats dels seus llocs de treball perquè no corresponien al perfil desitjat per la presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu conseller.

Aquí també, a l´origen de tot, trobem la Santa Inquisició i els seus seguidors. Han estat contraris al divorci, als preservatius i als anticonceptius, contraris a l’educació sexual, a la llibertat de les dones sobre el propi cos, a respectar l’orientació sexual i el casament homosexual. Des de la naixença pretenen regentar les nostres vides en nom d’una fe que són els primers en no respectar, i així fins al final, fins a voler negar-nos el poder morir dignament!

Van transformar la fe en arma de poder i en aquest país, encara hi som.

Tags: , , , ,
Posted in Ètica/Laïcitat/Religió, Política | No Comments »

« Older Entries
Newer Entries »