D'un temps, d'un pais

Algun lector haurà arribat a pensar que els meus reiteratius articles des de fa temps en contra de les actituds de l´Església catòlica espanyola responien a una obsessió derivada d´algun trauma llunyà, i no al resultat d´una profunda convicció -sustentada al llarg de molts anys d´interès pel tema- de que el principal adversari de la democràcia espanyola ha estat al llarg de segles, i continua sent, l´Església espanyola. Que tot el que pot tenir de bo i de consol la religió a títol individual i íntim per alguns, ho té de nefast i de condemnable a nivell social.

Tanmateix, no podia mai imaginar que a penes trenta anys després del final del franquisme i del seu nacionalcatolicisme, assistiríem, desprès de la prudència manifestada pel conjunt de l’esquerra en aquest i altres temes, a un atac en regla de la jerarquia eclesiàstica contra el sistema democràtic espanyol, amb la benedicció apostòlica i romana del Papa actual.

En aquesta nova ofensiva, la família és el pretext, perquè fa temps que la família tradicional cristiana està en crisis, a Espanya i a tot arreu. L´Església no ha necessitat de ningun Zapatero per veure com els seus fidels desertaven les esglésies, per assistir al tancament o vegetació dels seus seminaris per la manca de vocacions, com minvava el nombre de casaments religiosos i augmentaven els divorcis, les parelles de fet i els casaments civils; i com a corol·lari de tot això… haver de constatar un trist 24% de creuetes a la declaració d´impostos!

A l’actitud respectuosa del govern espanyol, cal oposar l´espectacle que es permet Nicolas Sarkozy, president de “la France, fille aînée de l´Église” des dels temps dels gals, amb divorci i casament mediatics quasi simultanis inclosos. Un exhibicionisme i una frivolitat que no l´han impedit ser rebut amb tots els honors a Roma el 20 de desembre passat i recollir un pergamí que l´acredita com a canònic d´honor de la Basílica Sant Joan de Latran, un privilegi que es remunta a 1604 del temps del rei Henri IV i que va passar als presidents de la República. No content amb això, Sarkosy es va permetre mantenir davant el papa un discurs sobre la laïcitat francesa i les relacions entre l´Estat, les religions i l´espiritualitat del qual extraiem aquestes frases:

“Que jo sàpiga, ja ningú contesta que el règim francès de la laïcitat és avui una llibertat: la llibertat de creure o no creure, la llibertat de practicar una religió i la llibertat de canviar-ne, de religió, la llibertat de no ofendre la consciència de ningú amb practiques ostentadores (…) França ha canviat molt. Els ciutadans francesos tenen conviccions més diverses. Aleshores, la laïcitat s´afirma com una necessitat i m´atreveixo a dir-ho, com una oportunitat. Ha esdevingut una condició de la pau civil”.

Més que el discurs del president d´un país laic consolidat que fa cent anys va realitzar la separació de l´Església i l´Estat sembla el discurs reivindicatiu que hauria de tenir un president d´un país castigat per la Història com és l’espanyol que necessita -un vegada per totes- desfer-se del llast intervencionista de la religió com han fet tots els Estats moderns.

És increïble que el que és bo per a França sigui inacceptable per a Espanya i el papa que rep Sarcosy i el seu discurs i li manifesta tot el respecte del món, és el mateix que apareix, per videoconferència interposada, al costat dels Rouco Varela i Agustín García-Gasco i els seus discursos fascistoïdes.

No només perquè les forces progressistes, com sempre, serien les primeres a patir-ne les conseqüències ens veiem en l´obligació d´oposar-nos de manera inflexible a la pretensió de l´Església de ressuscitar el passat. El problema no és solament de la esquerra i dels no creients, és de tota la societat, és de tots plegats, creients i no creients que hauríem de tenir la dignitat -i la dreta espanyola tan nacionalista ella, més que ningú- de no acceptar el menyspreu de l´Esglesia catòlica quan gosa tenir aquí un discurs que no es pot permetre al país veí.

El bicentenari de la “guerra contra el francès”, hauria de ser -a contrario- una bona ocasió per rectificar el fil de la peculiar i trista Història d’Espanya i treure´n les conclusions que s´imposen per sortir d´una tutela i una espiral sense fi. Mai les condicions han estat tan favorables.

En efecte, tots els indicis apunten que la societat espanyola està preparada per soltar les amarres, per alliberar-se, d’un vegada per totes, d’una gent que parla, ni més ni menys, que en nom de Déu; sols falta que els governants en tinguin el coratge.

El programa de TV3 Polònia d’ahir, sobre “Els pastorets”, va ser el més vist amb una mitjana de 972.000 espectadors i 32,7% de quota.

L´emissió d´humor sobre els polítics fa la unanimitat per una simple raó, perquè entre la classe política i els seus seguidors, els qui no tenen humor tenen sentit del ridícul i els qui no tenen ni una cosa ni l´altra, tenen el de la supervivència i calculen els vots que guanyen sortint i els que perdrien no sortint… i els que deixarien de guanyar protestant!

Qui no té per què preocupar-se de res de tot això és el flamant cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach que ha publicat un comunicat de protesta en el que demana als responsables de TV3 que “complint amb les lleis vigents, respectin totes les conviccions religioses dels ciutadans”.

No sé si se n´adonen però anem progressant; poc a poc, però progressant. No fa gaire haguessin escrit: “respeten la fe católica de todos los españoles”.

Si tots plegats no baixem la guàrdia, potser contribuirem a que es progressi més. Per exemple que alguns puguin admetre que tan respectables són les conviccions ètiques, morals i polítiques de la gent que les seves creences en matèria religiosa.

Perquè, no ens enganyem, la protesta de monsenyor Sistach parteix de què pensen just el contrari i faran tot el possible perquè la ciutadania no deixi de creure´s-ho mai.

Encara que paregui un contrasentit per a alguns, quan més transcendència li traurem a la fe -que no vol dir respecte- més bé es portarem tots plegats. Això es pot comprovar comparant els nostres polítics de dreta amb els dels països on, fa temps, ja han situat les creences, social i institucionalment, en el lloc que els pertoca. Altres països, com Polònia (la verdadera, la dels germans Lech i JarosÅ‚aw KaczyÅ„ski!) i algun país musulmà, estan lluny d´arribar-hi.

Nosaltres, no fa molt que hem emprès com aquell qui diu el camí, un camí llarg i feixuc, antipàtic però necessari i que no recorrerem si no ens ajuden els mateixos creients.