D'un temps, d'un pais

No és volgut que després de David Madí li toqui a Artur Mas, ho juro; l´actualitat mana!

El periodista Rafael Pradas, en un excel·lent article a El Periódico, En defensa de la política, escriu: “Al final, descobrim que la crítica a partits i polítics no sempre és innocent. Per damunt de la voluntat de regenerar el sistema democràtic pesen molt les posicions dels que, a una escala local, regional o planetària, defensen el seu poder econòmic, mediàtic, ideològic”¦ Una societat desestructurada, sense referents, és més manejable. (“¦) Un topic diu que “la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. Subratlla la dimensió col·lectiva de la política, sens dubte, però prefereixo unes paraules d´Yves Montand, que tan bon cine polític va interpretar: “Encara que no t´ocupis de la política, la política s´ocuparà de tu”. I Pradas acaba el seu article amb aquesta nota optimista: “La realitat ens dona una altra raó de pes per no dimitir dels nostres drets ni de la nostra responsabilitat, per trobar racons i àmbits de participació i per convertir la crítica i l´activisme des de la base de la societat en elements de regeneració democràtica i d´aposta per la dignitat”.

No sé si es pot ser optimista, però sí hi ha una necessitat de pes per implicar-se des de la base de la societat, quan, no més tard que anit, un polític -i no dels que passen desapercebuts- ens dona motius. A Tinc una pregunta per a vostè de TVE, Artur Mas confirmava el que tothom ja sabia, o sigui, que va proposar desbloquejar l´Estatut a canvi de demanar a Rodríguez Zapatero d´intervenir en la política catalana! No li va demanar que el fes president, no… no… “Vaig parlar amb ell de respectar la llista més votada. Va dir que sí, i Montilla, que no”. El nacionalisme de Mas, és… insondable!

I el seu sentit democràtic també. Es va passar la nit repetint que va guanyar les eleccions i que -oh, injustícia divina!- no és president. Algú li hauria de dir al senyor Mas -una vegada per totes- que ell va guanyar unes eleccions legislatives i no unes presidencials i que en un sistema parlamentari, ací i en la Xina (no, en la Xina… potser no!) si no s´obté majoria absoluta a les urnes, governa qui pot reunir aquesta majoria mitjançant acords amb d’altres partits de l´arc parlamentari; o bé, governar amb majoria relativa, si els altres partits no arriben a posar-se d´acord i li ho permeten. ERC i IC-V es van posar d´acord amb el PSC i tots tres reuneixen la majoria absoluta; i tan democràtic és això, com antidemocràtic fer creure que no s’entén.

En relació amb el problema de la excessiva concentració d´alumnes immigrants en algunes escoles públiques, en un quadern d´El País dedicat a l’Educació, es fa la pregunta següent: “S´ha d´arribar a treure els alumnes del seu barri?”

A Vic és el que han fet: s´han creat circuits escolars per distribuir equitativament l´alumnat.

Preguntats representants de pares, professors, administració, centres docents i col·lectius d´immigrants, tots, més o menys reflecteixen, com és natural, els seus interessos particulars, si bé sembla que l´opció de “transplantar” -com diu la representant de pares- els crios a altres barris no faci la unanimitat.

Solament el membre d´una associació d´equatorians considera que “redistribuir pal·liaria la discriminació”. En efecte els guetos dels alumnes és conseqüència dels guetos socials en els que viuen els seus pares i la solució requereix una visió global del fenomen en la que entren molts factors que impliquen costos elevats i terminis llargs de resolució, per exemple, el tema de l´habitatge.

Com aquests problemes tenen una dimensió que no es resoldrà en quatre dies, la solució de Vic em sembla, si no definitiva, com a mínim correcta. Al meu barri de l´Eixample passa, cada dia, un autocar que puja un grup d´alumnes cap a Pedralbes i els baixa als vespres.

Que jo sàpiga, ni els pares -tot i pagant en aquest cas!- es queixen, ni els fills estan traumatitzats pel “transplantament” al barri “selecte”!

Joan Tapia a El Periódico d’avui:

(…) el nomenament de González (com a president del comitè d’experts que dissenyarà el futur de la Unió Europea) és positiu per dos motius més. Perquè és una gran lliçó d’urbanitat democràtica a la dreta cafre, que va intentar assassinar políticament un dels artífexs de la modernitat espanyola acusant-lo de cabdillisme i de coses pitjors. En aquest sentit, la reacció de Rajoy és reconfortant. I perquè Felipe és un líder espanyol que va acceptar que Catalunya és un país diferent. En aquest sentit hi ha els protocols de fusió del PSC i el PSOE en què s’accepta l’excepcionalitat del PSC.

Ara resulta que el qui es dona per ofès és Vicente Rambla Momplet, conseller PP de presidència i vicepresident primer del Consell valencià. Exigeix disculpes a la direcció de TV3, ell que les havia de donar als centenars de milers de valencians que de la mateixa manera que veuen la televisió de mig món, volen sentir, amb la seva pròpia llengua, la dels veïns!

Amb l’animalada de clausurar el repetidor pels temps que corren, aquesta gent, o ténen encara la censura ficada al cos, o no s’adonen que posar portes al camp és una iniciativa, tard o d’hora, abocada al fracàs!

Però com un dibuix val més que cent paraules, com deia aquell, aquí tenim la vinyeta de FERRERES a El Periódico:

Amb tots els rius de tinta que van produir les paraules del rei Joan Carles a Hugo Chávez encara no he vist ningú especular sobre com hagués canviat la cosa si en lloc de cridar: “Por qué no te callas!” el monarca li hagués llançat: “Por qué no dejas hablar!” La intenció hagués estat la mateixa, però els seus efectes totalment diferents. En lloc de la voluntat de fer callar, el sentit de la frase s’hagués pogut interpretar com una invitació al diàleg.

I així mateix amb les desafortunades paraules de Joan Ferran. Si en lloc de parlar de “crosta nacionalista” s’hagués limitat a denunciar el partidisme a favor d’unes sigles, el discurs hagués tingut la mateixa força o més, si bé la seva repercussió no hagués estat la mateixa.

Ara bé, potser també que el que es volia evitar justament fos que la denuncia passés sense pena ni glòria; i en aquest cas, s’ha reeixit plenament; al meu entendre, probablement amb més pena que glòria.

Al setmanari valencià El Temps, a Xavier Rubert de Ventós, aquesta setmana, li fan una entrevista d´on recollim aquestes perles:

“…hi havia un centre polític (assenyala a la llunyania, referint-se a Madrid) i, aquí, un centre comercial, cultural i industrial que demanava a Madrid que li posés uns aranzels per guanyar més calés amb unes samarretes de Manchester. Cedeixo poder polític en canvi d´una protecció.”

“Avui dia hi ha l´euro, les fronteres les marquen uns altres i, a més, Madrid i Barcelona han deixat de ser complementàries -perquè l´un era el centre polític i l´altre el centre comercial- i han passat a ser competitives.”

“Com pot ser que el senyor que defensa l´aeroport de Barajas hagi de ser el gerent del meu aeroport? És com tenir de gerent el director de la competència!”

“Els ha estat molt rendible (a la gent de Madrid) de tenir el poder polític, i en saben, en saben més que nosaltres. Tenen molts advocats de l´estat i economistes que miren com fer-te un gol amb els càlculs dels fluxos de no sé què. En tenen el cul pelat.”

“Si jo he esdevingut independentista és perquè he vist que la gent de Madrid tenen raó: si jo fos ells pensaria com ells.”

“El que poden tolerar és el pujolisme. “Usted haga de lobby de los catalanes.” Volen un senyor que vagi allà i vejam què en trec i vejam què et donem.”

“Jo soc més aviat espanyolista. (…) Però és que aquesta relació del peix al cove genera el pitjor d´ells i el ressentiment de nosaltres. S´autoperpetua la reticència d´ells i el ressentiment nostre; és pol·luent i degradant. Soc independentista per a poder estar a Espanya còmodament!

Els dos fracassos de Roca (Junyent) i Maragall demostren que no és possible sentir-se bé a casa d´Espanya. Tampoc no sé quina és la via independentista, no en sé el know-how.”

A Laguardia (Alava), l´únic regidor de EA, Gregorio López Gonzalo, trenca l´empat a favor dels quatre edils del PNV que governa, i els quatre del PP. Un intermediari, un tal Gregorio Ochoa, li proposa 90.000 ‚¬ per canviar el seu vot a favor del PP sobre un camp de golf i construir 320 cases en lloc de 120.

Gregorio López Gonzalo no accepta el suborn;

Ochoa està avui detingut;

i jo em quedo amb la conclusió que en treu el regidor alabés:

“Tener la consciencia tranquila no tiene precio”.