“Els periodistes queden. Els polítics passen. ¿Per què creure que els primers han de ser usats pels segons? El periodista no es ven. Simplement es regala als seus lectors pel mer plaer de fer pensar una mica”.
Aquesta citació és de Joan Barril a qui aprecio i admiro pels seus escrits i per això m’ha sorprès, venint d´ell, una frase tant gratuïta com aquesta.
Sempre m´han horripilat les frases com “tot es compra i tot es ven” o “tothom té un preu”. Perquè no és cert. Però és evident que no hi ha grup humà que no tingui el seu petit contingent d´ovelles negres. Tots menys els periodistes? M´estranyaria.
Al contrari trobo que hi ha massa periodista, no que es deixi usar, sinó que no pugui criticar una acció d’un polític de dreta manifestament inacceptable sense anar a extreure de la hemeroteca aquella acció d´un d’esquerra que hi pugui fer contrapès. I aquesta mena d´equilibri en una sola direcció que fan sistemàticament, conscient o inconscientment, alguns periodistes no és perquè els polítics passen, perquè si fos així no mirarien tant el joc d´equilibri, criticarien cada vegada el que haurien de criticar i prou.
Tampoc és que es venguin, és molt més subtil. És perquè qui arrisquen de retrobar en el seu camí professional, sinó avui demà, són els consellers influents -aquests molt més permanents que els polítics- dels consells d´administració de les empreses periodístiques. I això, com a mínim incita a la prudència.
Barril podria objectar-me: ” És que si he escrit el que he escrit és perquè considero que aquest tipus de periodistes no són periodistes!” i aquí tornaríem a estar d’acord.
Mai podrem evitar que quan l´economia va bé el govern se´n atribueixi el mèrit i quan va malament l´oposició n´atribueixi la responsabilitat al govern que no ha sabut evitar-la. Si bé, els uns i els altres saben, i tothom sap, que cada vegada més, el paper dels Estats -i per consegüent el paper dels governs- en l´economia mundial és més insignificant.
El que està passant en l´economia és comparable al cas del Prestige -recordeu? Aleshores no es tractava d´acusar el govern dels problemes que havia tingut el vaixell, es tractava de saber si les decisions preses pel govern en front d´una situació de la que no era responsable, eren les correctes. Exactament com en el cas de la gestió dels dies immediatament posteriors a l’11M.
Però siguin quines siguin les circumstàncies, sempre hi ha gent que té interès en embolicar la troca. I avui, amb l’economia, es tracta del mateix.
Jo no sé si l´economia té o no ideologia -els accidents, per descomptat, no. El que sí sé es que hi ha una manera d´esquerres de fer front a una crisi econòmica, i una manera de dretes (El New Deal de Roosvelt el 1929 als Estats Unita front a Hover, com recorda Santiago Carrillo avui mateix a El País).
I la manera d’esquerres és la que ha apuntat Rodríguez Zapatero en el Congrés del seu partit quan diu: “Anem a superar les dificultats amb mesures destinades a atendre als qui més pateixen la situació que travessem”. Car, en temps de crisi, per uns es tracta de deixar de guanyar o de guanyar menys, i per altres els hi va la subsistència; i en aquests altres no solament incloem les classes més desafavorides i els assalariats en general, sinó tot un teixit empresarial que cal mantenir. Rarament els partits de dreta tenen aquesta sensibilitat, les seves preocupacions i els seus interessos -o millor dit, els interessos dels seus mentors, per no dir amos- són de tot un altre calibre.
Ara bé, això sí, una cosa són les declaracions i una altra saber si els fets respondran a les intencions. Però en aquest tema com en tant d’altres -finançament, desplegament de l’estatut- cal ser vigilants però no val avançar-se als esdeveniments, i més, des de l’esquerra; aquest paper cal deixar-lo a la dreta.
El govern del PP valencià, contrari a l´assignatura Educació per la ciutadania, no ha trobat millor manera d´oposar-s´hi que decretar que s´ha d´impartir en llengua anglesa i ha emès una ordre que permet a les famílies objectores no cursar l´assignatura de forma presencial, tutelar el temari dels seus fills i a més ser avaluats de manera distinta a la resta de matèries Que què? No importa que aquesta posició pugui vulnerar varis decrets.
Però per sort, en aquest cas ha hagut reacció per part del cos ensenyant. Els directors d´institut de la província de València han acordat exigir a la Generalitat que “firmi per escrit una garantía jurídica de que impartir la assignatura d´Educació per la ciutadania en anglès no vulnera el dret dels usuaris a rebre aquesta assignatura en una de les dues llengües oficials reconegudes oficialment” i també exigeixen “la mateixa garantia de que, a l´oferir l´opció B d´avaluació d´aquesta matèria, no incompleixen ninguna norma de rang superior”.
La resposta del Conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora (Font de Mora, un cognom tan bonic, no l´avergonyeix, Don Alejandro?) no s’ha fet esperar i immediatament ha amenaçat de deixar “sense plaça i sou “ als docents que s´adhereixin a la campanya de “desobediència civil”.
Són els docents, no els pares carques els incivils! Quan els convé, les lleis “del gobierno de la nación” no són “nacionales” i en lloc de recórrer-les quan les troben injustes, editen ordres que les anul·len o les desvirtuen!
Sindic de Greuges
Vint-i-quatre hores després de la publicació al Bolletí Oficial de les Corts valencianes (BOCV) de la nova reforma del Reglament d´Organització i Funcionament del Síndic de Greuges, el segon adjunt de la Sindicatura Carlos Morenilla s´ha autoproclamat defensor del poble de la Comunidad Valenciana a través d´un simple comunicat: “Ante el interés suscitado por algunos medios de comunicación en conocer la actual situación del Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana (“¦) Don Carlos Morenilla Jiménez comunica que: a fecha de hoy asume el desempeño, en funciones, del cargo de Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana con plenitud de facultades”.
Àngel Luna, portantveu socialista a les Corts ha recordat que “en un Estat de dret els càrrecs polítics o administratius s´ocupen en virtut d´un nomenament (“¦). Els únics que assumeixen els càrrecs en virtut d´una decisió pròpia són els colpistes. Qui firmarà el nomenament de Morenilla en el DOCV o el BOCV? Ningú?”
Urbanisme
En La Vila Joiosa, un poble d´Alacant, comencen en 1999 les obres de l´Atrium Beach, un luxós hotel amb llicència per deu plantes i 1400 habitacions.
En setembre de 2003, dos accidents laborals destapen que el complex tenia 22 plantes i 2000 habitacions que estaven fora d´ordenació.
El conseller de Territori, Rafael Blasco del PP anuncia una sanció exemplar i en setembre de 2004, el Consell acorda multar el promotor amb 12 milions d´euros y il·legalitzar l´excés d´obra.
En agost de 2005, el govern municipal, també del PP, aprova la sanció que recull la multa i la demolició de 15.000 dels 53.000 metros quadrats d´excés d´obra.
Fins aquí, de cara a la galeria, una actitud modèlica. Ara bé, per sota ma, la realitat és tota una altra.
La resolució del primer i únic expedient va ser comunicada fora del termini legal de sis mesos. Aquest fet ha dut al Tribunal Superior de Justícia (TSJ) a donar la raó a la promotora del complex per defectes de forma i ha declarat nul·la la sanció.
El més significatiu és que l´ajuntament i el Consell, les dues institucions en mans del PP, van disposar de tres anys durant els quals podien -la comunicació del primer expedient havent esta realitzada fora dels sis mesos legals de temps- obrir tants expedients per infracció urbanística de la mateixa vigència de sis mesos com hagués calgut, i evitar així el que finalment ha passat. No ho van fer.
Han deixat passar els quatre anys de vigència que tenen les infraccions urbanístiques abans de prescriure definitivament i que no es pugui actuar legalment.
En saben molt aquesta gent! Al seu costat els demés corruptes semblen aprenents!
Justícia
Per enèsima vegada ha tornat a quedar-se sense cobrir la plaça del titular del Jutjat número 1 de Nules que instrueix la causa oberta contra el president del PP de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, per possibles delictes contra l´Administració pública i frau fiscal!
Vicenç Navarro és d´esquerres. Una de les diferències entre una persona d´esquerres i una de dretes és que la primera anuncia que és d’esquerres i la segona ho dissimula que és de dretes, o ho nega, simplement.
La seva crítica a la Televisió i Radio de la Generalitat estic segur que és compartida per molts ciutadans, en tot cas, per la meva part, la comparteixo, i he tingut l’ocasió d´expressar la meva opinió en varies ocasions sobre un tema que és de primera importància per a la democràcia .
Tanmateix em permetré fer una reserva sobre un punt particular de l’article del professor Navarro.
Té tota la raó quan escriu: ” Un periodista pot ser molt bon professional i tenir -com tot ser humà té- els seus propis valors (valors de classe, raça, gènere, nació, religió, ideologia política) que reprodueix, conscient o inconscientment, en la seva labor periodística”.
No la té tant quan llegim: “Voldria aclarir que no qüestiono que el govern conservador anterior utilitzés als mitjans públics d’informació per a promoure la seva visió a Catalunya.”.
Jo sí que qüestiono la utilització dels mitjans d´informació per part d´un govern per a promoure la seva visió; sigui a Catalunya o arreu. La BBC, per exemple, si no m’equivoco no promou la visió del govern, es limita a assegurar un autèntic pluralisme.
És cert que el professor Navarro afegeix: “La meva crítica és que va abusar en aquesta obstinació, negant a altres sensibilitats polítiques l’espai mediàtic que els corresponia. Per aquest mateix motiu l’actual govern d’esquerres tenia tot el dret a nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi i permetessin que es promogués sense exclusions la visió majoritària existent a Catalunya”.
Potser sí tingui raó el professor quan indica el camí de “nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi.” Aquestes persones però, al meu entendre, no tenen perquè no caure en el mateix parany i el mateix abus que els periodistes.
Més que de persones jo parlaria de “mecanismes” a instaurar. I el professor tindria tot el dret de respondre’m: “I els mecanismes qui els instaura?”
La solució és complexa i potser alguns ho consideraran una ingenuïtat. Però a mi els anys m´han après una cosa. No s´ha d´actuar mai com la dreta però al revés. A la llarga les tenim totes les de perdre.
El pare s’exilià el 1939 al finalitzar la guerra quan jo tenia divuit mesos. La mare i jo passarem clandestinament a peu la frontera l’agost de 1947 per retrobar-se la família. A les meves memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona, parle del retrobament i el naixement a París de la meva germana el 26 de juny del 1948.
“Els periodistes queden. Els polítics passen. ¿Per què creure que els primers han de ser usats pels segons? El periodista no es ven. Simplement es regala als seus lectors pel mer plaer de fer pensar una mica”.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
