Archive for juliol, 2009

Pels de sempre, el poder és sagrat

dimarts, juliol 7th, 2009

A Honduras el president Manuel Zelaya “les salió rana”. Les mesures que anava prenent indisposaven els estaments de dreta del país. El passat 28 de Juny, militars a les ordres del Cap d´Estat Major el van arrestar al seu domicili, i amb un avió militar el van expulsar del país. L´Organizació dels Estats Americans (OEA), l´opinió internacional i els mateixos Estats Units han condemnat el que no deixa de ser un colp d´Estat.

Davant d´aquesta situació s´aixeca una veu que no podia ser altra que la del cardenal Oscar Rodríguez (del que es va parlar per a Papa a la mort de Juan Pablo II) acusant per endavant al president deposat, de les eventuals morts que es poguessin produir si tornava al país i que han acabat produint-se tot i no haver deixat aterrar l’avió del president!

“Sé que usted ama la vida, sé que usted respeta la vida, hasta el día de hoy no ha muerto un solo hondureño, por favor medite porque después sería demasiado tarde”.

A més, no té el menor inconvenient en mostrar la poca consideració que li mereixen les urnes:

“Si el sistema interamericano se limita a proteger la democracia en las urnas pero no le da seguimiento a un buen gobierno, a la prevención de las crisis políticas, económica y sociales, de nada servirá reaccionar tardiamente frente a ellas”.

I per acabar, els colpistes, magnànimes, “ofereixen” noves eleccions!

No us recorda res tot això? Totes proporcions guardades, a la Comunidad de Madrid també va passar quelcom de semblant. L´exèrcit no va intervenir (ho va poder fer en altres èpoques) però aquesta mateixa gent compraren dos infausts personatges, organitzaren noves eleccions, i Esparanza Aguirre i el PP encara hi són.

Polítiques

diumenge, juliol 5th, 2009

A l´anterior escrit feia unes preguntes de sentit comú sobre economia que volien demostrar que les mesures econòmiques que aplica un govern determinen si la política que fa és de dretes o d’esquerres. Karl Marx ja va descobrir la relació, però en fi…

En El País-Catalunya de dissabte passat Joan Majó es fa una pregunta: ¿Subir (o bajar) impuestos? que situa com a titular d´un article on defineix amb claredat -sense ser el seu propòsit- què és una política de dreta o d´esquerra. L´ex ministre Majó no sempre m´ha convençut però en aquesta ocasió trobo que resulta molt entenedor.

Amb menors ingressos i més despeses degut a la crisi, els governs -considera- s´han d´endeutar -això sí, fins a uns límits- i la única solució que queda amb la moneda única on no valen devaluacions, és la pujada d´impostos. El problema no és doncs, com ens vol fer creure Rajoy, si impostos sí o impostos no, la qüestió és “quins impostos pujar i a qui”. I ens recorda Majó, molt a propòsit, la raó de ser dels impostos que sovint la gent vol ignorar: “permetre que existeixin serveis públics (escoles, hospitals, carreteres, policies, jutjats…). Però a més, també ens recorda una altra finalitat importantíssima: “disminuir les desigualtats gravant més als que més guanyen i transferint rendes o serveis gratuïts als que menys”.

I desprès de dir això, reblada el clau constatant que “els anys de precrisi han permès enriquiments importants en amplis sectors (…) amb un impost molt baix degut a l´invent de la doble escala per a les plusvàlues.” I dona xifres: un salari mig arriba a pagar entre un 25% i un 35 % mentre una plusvàlua “fruit de comprar avui i de vendre més car la setmana següent” no paga mai més del 18%!
Això pel que fa a Espanya; arreu ha de ser igual o pitjor. Quan es parla de sistema financer mundial, i que cal posar-hi ordre i afavorir la economia productiva sobre la especulativa, una de les primeres mesures la tenim doncs a l´abast de la ma.

Un país sol, probablement, no la pugui aplicar -sinó és que vulgui provocar una fugida de capitals- però només caldria harmonitzar els sistemes fiscals entre els diferents països començant per la Unió Europea i els Estats-Units, de manera a afavorir l´economia productiva (capital i treball!) sobre la especulativa. Pot no ser la única, però ja seria una bona mesura, clara precisa, concreta i, si es fiem del que existeix… revolucionària! De moment però, Europa ha revalidad la seva majoria conservadora!

Ara bé, si no es fa, com a mínim, que se´n parli i que se´ns expliqui perquè no es fa. Potser que hi ha raons tècniques que se’ns escapen…

Economia

dissabte, juliol 4th, 2009

Es parla molt de reordenar el sistema financer mundial. Pels que no entenem massa d´economia solament entenem que no s’entra al fons de les qüestions i es diuen moltes vaguetats.

Sens dubte s´ha d´establir el seu control però el sistema financer mundial és molt sistema! Ara bé, per què no començar a legislar sobre el control de les empreses, un tema al meu entendre més abordable? Per què no, en el camí d’establir més justícia social, no es comença a atacar el sacrosant secret empresarial? En l´aspecte tècnic és evident que les empreses necessiten preservar els seus secrets i en l´econòmic, en certa mesura també. Però posats a voler crear sistemes de controls financers mundials per què no començar per l’empresarial que té un caràcter més domèstic i més concret.

Que jo sàpiga en la gestió d´una empresa entren tres elements principals: la remuneració del capital, la remuneració del treball i els fons d´inversió per assegurar la continuïtat i l´expansió amb fons propis o endeutament. Es coneixen els percentatges idonis entre aquests elements per assegurar el bon funcionament de les empreses? Es podrien fixar límits raonables entre aquests tres elements, per arribar a més justícia social sense posar en perill les empreses? Es podria controlar la veracitat de les declaracions obligatòries dels percentatges d´aquests elements que apliquen les empreses?

Es possible que estigui descobrint la sopa en all i que sobre el paper -donat que de la necessària transparència empresarial ja se´n parlava el Maig del 68- la netedat probablement existeix i es coneixen les dades i no hi ha abusos.

Si es coneixen les dades com si no, és d´això que ens haurien de parlar els experts i els periodistes. Segur que els ciutadans comprendríem millor de què es tracta quan es parla de política i qui defensa qui i què.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA . 01/07/2009

El cartell més emblemàtic de la República

dimecres, juliol 1st, 2009

Hi ha gent que sempre té interès en repartir faltes i bones a tots els camps, el famós “tots són iguals”. A la nostra Guerra Civil, per exemple, es van cometre assassinats als dos bàndols, i en alguns casos de manera igualment execrable. La, o les diferències, tanmateix, són fonamentals.

Els qui primers van tirar la primera pedra foren uns, els sublevats. I no val a dir, en un règim democràtic com fou la República, que la situació havia arribat a un punt d´exasperació que legitimara una intervenció militar que sols té justificació -i encara, per ordre del govern legal de l’Estat- per repel·lir una agressió estrangera.

L´altra diferència fonamental entre els dos adversaris de la contesa és que els crims que es van cometre en el territori republicà, no foren les autoritats que els cometeren, foren actes d´incontrolats, dels excloses de sempre de la vida, mentre en el camp dels sublevats fou tota una màquina repressiva que procedia a les matances amb salvadors de pàtries, comandaments militars, escamots d´execució i redemptors d´ànimes inclosos.

I, fins i tot en el capítol de la propaganda, les actituds no són les mateixes. On hem vist la dreta invitar al poble a obrir els ulls, sense més consigna que simplement la d’instruir-se? Una consigna emblemàtica de l’esperit de la República, inclús en temps de guerra.

I em direu, a que ve tot això a aquestes alçades?

Doncs perquè he vist aquests dies a El País el cartell del pintor valencià Vicente Vila Gimeno “Wila” que acaba de morir als 101 anys, perquè encara avui hi ha gent que entreté dubtes, que no es resigna a condemnar aquest passat franquista i que per poc que les circumstàncies semblessin justificar-ho, tornarien a les mateixes.

I perquè per desgràcia, hi ha massa ciutadans que voten a aquesta gent!