D'un temps, d'un pais

No votar la llista del partit Popular amb 11 imputats en la trama Gürtel, entre ells Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, significarà que els electors valencians creuen en les Institucions policials i de justícia de l’Estat espanyol.

Peridis. ElPaís

Convergència i Unió ja no és la vasa d’oli que era amb Jordi Pujol. Els cent primers dies del govern d’Artur Mas han estat un verdader desastre.  Al principi va ser un foc creuat contra les decisions de l’anterior Govern d’Entesa de les esquerres. Van començar per l’anu nci de la desaparició del Memorial Democràtic i la revocació de la limitació a 80 km de la velocitat a les carreteres  dels accessos  a Barcelona per pur populisme , sense percebre que la motivació de la reducció era deguda a l’estalvi d’energia i protegir el medi ambient. Van haver de rectificar a corre cuita.  En el seu afany de desmantellar la Conselleria d’Interior van voler canviar també el responsable  i el feliç escollit per Felip Puig va refusar el càrrec! Però el més greu encara estava per venir: la rebaixa de l’IRPF a les rendes més altes coincidint amb l‘anunci de les retallades sense cap fil conductor ni prioritats, en sanitat i educació.

Davant les properes eleccions municipals, els candidats de CiU es rebel·len i aposten per no tocar per ara l’impost sobre la renda i ajornar les retallades.  En aquests cent primers dies a Mas li han crescut els enans i fins i tot el seu assessor en sanitat s’ha posat públicament al costat  de la protesta del personal sanitari -metges inclosos- contra el tancament de plantes senceres en els hospitals. Des de l’arribada de Mas, les rectificacions de les decisions del govern han estat una constant. L’alarmisme sobre les finances de la Generalitat amb  l’anunci d’Oriol Pujol que l’anterior govern havia deixat les caixes buides, han provocat el tancament de l’aixeta del crèdit al govern de la Generalitat i el conseller d’Economia Mas Colell s’ha vist obligat  a rectificar.

A part  d’aquestes més que relliscades concretes, cal esmentar el ridícul fet en la consulta del 10A,  tant per Durant lleida amb el sentit del vot de la vice-presidenta Ortega com amb l’actitud de Mas. En un article Enric Company diu que  una cosa són els mitjans de comunicació que parlaren de la consulta del 10A amb  la terminogia d’un referèndum legal en termes de cens, vots, electors, urnes, col·legi electoral”,  i una altra, la dualitat ciutadà/president del president de la Generalitat : “ No hi havia una veritable convocatòria electoral, i per tant no podia haver dret a votar. Escoltar en el parlament la confusió en boca del president, produeix vergonya, un cop superat l’espasme.”

No sé quin periodista va escriure que en lloc d’un govern dels millors, el que hi ha és un govern d’aprenents!

Farreres. El Periódico

«Senyors diputats, el Govern i cadascú de nosaltres hem d’aportar tots aquells valors i ressorts que recollim i exaltem del poble català, per a servir-lo. Inesgotables, generosos i vibrants d’emoció i energia, assegurant la pau i el benestar. Hem de fer-ho enllaçats amb els altres pobles d’Espanya. La República espanyola és la suma de virtuts i heroismes de la consciència hispana. Som amants de Catalunya i fidels intèrprets i executors de la lletra i l’esperit de la Constitució.»

Són paraules que van ser pronunciades des de  tribuna del Parlament pel president Companys l’any 1936 ; i són paraules que compartim, encara avui i ara, plenament. (Montserrat Tura des de la mateixa tribuna el 16/o4/2011).

En les les condicions amb les  que s’ha materialitzat la iniciativa ciutadana, organitzada per voluntaris i amb uns resultats no vinculants, se l’ha de considerar tot un èxit.  Com és també significativa en les condicions citades, la feble xifra de  9% d’irreductibles antidemocràtics que van pendre la molèstia d’anar a  a votar per dir no  a l’autodeterminació. Els partits catalanistes  que consideren Catalunya una nació, mirant cap a un altre costat s’han equivocat; els altres partits han estat  conseqüents amb els seus postulats; però tots, els uns i els altres, i entre ells de tota evidència el PSC, acaben de donar l’esquena a més de 250.000 barcelonins (uns 900.000 catalans des de que es va votar al municipi de  Pineda de Mar).

La creació del PSC als inicis de la transició va respondre  a la necessitat que tenia el socialisme català de ser una cosa més que una simple federació del PSOE, és a dir del socialisme espanyol. I aquesta evidència  es va trencar -que no el partit- a partir del Congrés de Sitges i d’ençà, la necessitat s’ha anat imposant als ulls de la ciutadania cada vegada més. Avui el PSC, ho vulgui o no,  està condemnat d’ara endavant, a deixar escapar, no crec que militants però sí electors a l”ànima espanyolista o bé electors d’esperit catalanista que consideren Catalunya una nació que té el dret democràtic a l’autodeterminació . I en aquest cas, el millor per no equivocar-se, contràriament al que pensen els aparells dels partits,  és optar pels seus principis i no per  elucubracions matemàtiques de sumes i restes de vots. Al segle XXI, oposar-se a la possibilitat que una nació es pugui autodeterminar, ja és, i ho serà cada vegada més, insostenible. Els nous dirigents del PSC que sorgirà del poper Congrés no es podran limitar a mantenir el federalisme al calaix dels estatuts com fins ara i anar fent,sinó que hauran de treballar per promocionar-lo pedagògicament  i política, no en contra sinó al costat de les alternatives que proposaran  els altres partits per intentar acabar d’una vegada per totes amb l’etern tema identitari. De moment Antoni Castells, dirigent del PSC i ex conseller del Govern d’Entesa d’esquerres ja ha mostrat la seva coherència amb el catalanisme anant a votar en una consulta d’autodeterminació de la nació catalana. I cal esperar que la pròxima consulta, si encara no és vinculant,  ja no serà per iniciativa ciutadana sinó parlamentària i per la modificació de la Constitució en un primer temps, i que el referèndum  no es limitarà a tres possibilitats de vot,  com aquesta vegada: sí o no a la independència  i el vot en blanc, sinó   que a aquestes s’afigiran  les d’una Catalunya federada o confederada amb Espanya.

Fa dos dies escrivia que al referèndum jo votaré nul edeixant constància a la papereta que fer el ridícul  voluntàriament i a consciència, i no posteriorment  com ens el va fer fer el Tribunal Constitucional amb el referèndum sobre l’Estatut, ja no és de rebut .

No estic disposat a caure a la trampa dels partits nacionalistes, i quan dic “nacionalistes” estic pensant en CiU que la única cosa que fa és “agi-prop” (agitació-propaganda)  per fer passar la seva política conservadora de dretes.  La propera consulta és, com escriu l’editorial d’ El Periódico” balanitzar” la independència convocant els electors a una consulta mitjançant unes urnes mòbils i censos arbitraris . El que han de fer els partits catalans com CiU és posar l’organització del referèndum d’autodeterminació  al seu programa electoral  si la vol fer avançar i no intentar treure profit sense molestar els seus electors deixant-la    a una associació  benèvola. Desprès votant la independència al parlament i finalment anant a Madrid a negociar-la amb el govern .  Estem segurs  que cap partit català no voldrà deixar la cadira buida en aquesta negociació, uns per unes raons i altres per d’altres .   Són passos políticament l’ogics a fer cronològicament  un darrere l’altre.

Però què és això que Artur Mas  i Pujol que no perden una ocasió de fer-se “fotos”, en aquesta ocasió vagin a votar amb  alevosia i nocturnitat fugint de les càmares? Aquesta és a la màxima habilitat a la que arriben per defensar l‘autodeterminació del poble català.

La mesa del Parlament, amb una esmena a la totalitat votada pel PSC, elPPC i Ciutadans no va acceptar la tramitació d’una proposta de llei del partit independentista per votar la independència de Catalunya sense permisos  ni referèndum i que té el suport minoritari d’ERC i de Joan Laporta. Convergència i Unió (CiU), que per no perdre un vot és capaç de votar la independència de Catalunya i la governabilitat d’Espanya l’hora (per “sentit de la responsabilitat”, diuen! va permetre tombar la proposta de llei al·legant que la “transició nacional”de Mas no passa per la secessió a curt i mitjà termini  per dues raons principals: perquè el plantejament del debat fracturaria la societat catalana (cosa més que evident) i, probablement per una  altra raó més domèstica:  perquè Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hi està en contra. I Ara, la federació  convergent per neutralitzar els eventuals atacs d’ERC i i Solidaritat contra la seva poca fe nacionalista, proposa debatre al Parlament, sense votació(!)però,    una simple norma: “Catalunya és simplement una nació i té dret a l’autodeterminació”. Com si això no estigués clar a aquestes alçades i que del que es tracta -la violència restant  exclosa-  és de forçar els mitjans legals per fer constitucionals els referèndums d’autodeterminació d’aquelles autonomies que, en el seu estatut, fora o dins del preàmbul, es declaren nació, un punt per cert que el Suprem s’ha carregat a l’estatut català sense més pena ni glòria. Poder accedir en aquestes condicions a l’autodeterminació seria la  manera democràtica de retrobar el que hi va haver a la sortida del franquisme: dues vies per arribar  en aquell cas a l’autonomia i una manera responsable de retrobar l’esperit de l’inici de la transició enlloc de continuar els partits nacionalistes marejant la perdiu per suplir la política social que no tenen.

Aquí, per raons diverses, tots els partits han jugat el  paper que creuen ser el seu. Solidaritat i ERC, des de l’oposició i sense cap responsabilitat volent-se saltar laConstitució, intentant emular d’alguna manera el president Companys i els desastroços fets d’octubre de 1934.  El PSC actuant amb responsabilitat però inibint-se en l’elemental dret a decidir d’una nació i no donant la seva resposta política a l’etern conflicte entre Catalunya i Espanya. I Convegència i Unió, jugant el sainet de sempre amb els seus líders Mas i Pujol fent el ridícul donant-li plaer al cos  i “salvant la seva ànima”votant sí a una consulta sobiranista sense cap cap validesa legal.

Per la meva part  ja sé el que votaré: escriuré del meu punt i lletra a la butlleta, per no fer el ridícul de pronunciar-me  sense cap conseqüència :”Em pronunciaré quan aquest Estat i els meus representants catalans tractin amb  serietat els seus ciutadans. Evidentment suposo que el meu vot es considerarà nul.