D'un temps, d'un pais

El nacionalisme català, en lloc de fer tot el que cal per fer entrar les seves tesis per la porta, ho intenta -com sempre- colar-les per la finestra,  i així ens va.

Aquesta actitud la trobem  tant a l’Estat espanyol com a Europa, en un joc de politiqueria barata a que allunya el ciutadà de la política i dona  als seus adversaris excuses per obviar la.

Aquí, tots  sabem que mentre no es canvie la Constitució, el dret a decidir s’aplicarà  -si s’aplica- a nivell de  l’Estat o com diuen ells “de todos los españoles”. La tasca doncs hauria de consistir en un primer temps en desfer aquesta trampa i no llançar-se a  fer brindis al sol solament cridant sense més “Tenim el dret a decidir”.  És necessàri abans concentrar forces per exigir canvis en la Constitució, incorporant-hi una mesura elemental i precisa, objectivament entenedora pels electors, i indiscutiblement democràtica: el dret  per una nacionalitat a autodeterminar-se  mitjantjançant un referèndum afectant únicament els ciutadans  del seu territori. La demanda  tindria com a mínim l’avantage de retratar els dos grans partits espanyols majoritaris que fins el moment  s’hi oposen  però que no ho podrien fer refugiant-se en cap valor democràtic.Igualtat en drets individuals, tota, col·lectius, parlem-ne.

Sí, ja sabem que fins  ara, Interpretant  la Constitució, uns membres desprestigiats del  Tribunal Constitucional han pogut canviar, a posteriori, uns punts essencials de l’Estatut, precisament el del reconeixement de la nacionalitat catalana,  ridiculitzant   a tres institucions de l’Estat, el Parlament català, l’espanyol, el Senat,  i un referèndum!I en lloc d’insistir per aquesta via i exigir  l’aplicació de l’Estatut votat,  els partits catalans en possessió moral de la raó , han decidit passar pàgina, i a continuació els partits nacionalistes s’han inventat un nou eslògan “el dret a decidir” amb les limitacions que hem explicat però que els dona corda per entretenir un temps més el personal, que és en fí de compte el que sembla que pretengui tothom!

Aquesta és l’actuació política que constatem aquí, a l’interior, però a Europa tres quarts del mateix.

Una  proposta de Ramon Tremosa CiU, Oriol Junqueras(ERC) i l’ecosocialista Raül Romeva, integrants d’un front comú per la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana  a Europa pretén aprofitar   una esmena a l’ingrés de Croàcia a la UE el 2013, i la incorporació del croat a les llengües oficials a Europa per fegir-hi també de retruc (sempre la mania d’entrar per la finestra!) el català  que és la tretzena llengua més parlada a nivell europeu, amb més de 10 milions d’habitants. Aquests diputats demanen “fer pinya” però comencen per no invitar  a la també diputada europea Maria Badia del PSC que  forma part d’aquest front comú pel català a Europa. “No solament no ens han convidat a afegir-nos a l’esmena, sinó que ni tan sols ens han informat” ha dit el Raimon Obiols que pensa  que aquesta gent creu que no necessiten el suport dels socialistes perquè ja tenen el dels populars, que són els socis de CiU a Catalunya.

Tanmateix Obiols considera que “no té sentit barrejar el reconeixement del català a Brussel·les amb l’adhesió de Croàcia. Els autors de l’esmena disposen amb els populars d’una majoria de 405 escons. És impensable però que Vidal Quadras i el seu grup parlamentari donin suport a l’esmena reclamant el català llengua oficial a Europa. Un cop més, volada de coloms, o si es vol ser indulgent, un simple exercici d’agit-prop .

El PSC, amb el PSOE, ja va rebutjar el juny passat al Congrés la mateixa proposta per aprofitar la incorporació del croat a les llengües oficials de la UE per incloure-hi també el català. El PSOE té cinc eurodiputats més a la comissió, entre membres de ple dret i suplents, que podrien participar en el debat: la mallorquina Teresa Riera, l’asturiana María Muñiz, els andalusos Carmen Romero i Luis Yáñez-Barnuevo i el madrileny Emilio Menéndez del Valle. El PP en té quatre, a més de Vidal-Quadras: Jaime Mayor Oreja, Francisco Millán Mon, Antonio López-Istúriz i José Ignacio Salafranca. Tremosa, Junqueras i Romeva no formen part de la comissió i només podrien votar l’esmena si s’aprova i arriba al ple.

La mala jugada  dels nacionalistes envers els seus companys socialistes integrants també del front comú per la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana  a Europa no ha de ser motiu de no  començar a aplicar, a l’espera de rrecuperar al congrès del PSC  el grup propi a Madrid, el vot positiu dels diputats catalans en assumptes d’interès per Catalunya.

Els amics i amigues de Nou Cicle, molts dels quals van tenir l’honor i el plaer de treballar políticament amb Maria Aurèlia Capmany organitzen  un acte públic en l’aniversari de la seva mort.

Nou Cicle vol que l’acte sigui una evocació de la dimensió pública de la Maria Aurèlia i també una reflexió col·lectiva sobre el moment actual i el futur, mirant endavant tal com sens dubte ella hauria fet.

L’acte tindrà lloc el dimecres 2 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala d’orquestra del Conservatori del Liceu, al carrer Nou de la Rambla n. 86, de Barcelona

Intervindran:

Anna Balletbó, Pia Bosch, Jordi Font i Raimon Obiols.

Xavier Bru de Sala afirma  en El Periodico que s’han acabat les dues Espanyes de Machado.  que ara  solament “hi ha una Espanya, de la mateixa manera que no hi ha dues Frances o dues Italies. Diu que hi ha una sola Espanya perquè així ho volen  el PSOE i el PP que posa en el mateix sac.

Bru de Sala no fa matisos entre aquests dos partits, ni del punt de vista econòmic -potser desprès d’Aznar n’hi hagué, però no a partir de la crisi- ni tampoc òbviament sobre el caràcter unitarista dels dos . Els que sí distingim matisos entre els les dues organitzacions  “nacionals” no podem deixar de constatar  que malauradament les dues organitzacions  tenen una concepció de “Nación Española” a la pràctica semblant  .  Per Bru de Sala les diferències entre els dos partits són fictícies, tan econòmicament com amb l’aspecte de la identitat.  i per ell  Espanya  és avui com els altres països ;  ara ja no és “diferent” del  seu entorn europeu”si bé els seus problemes continuen sent  el model econòmic i el famós problema de l’encaix de Catalunya, i l’escriptor constata  que el final de les dues Espanyes no s’ha produït per consens, per aproximació o confluència de posicions, objectius, mirades i estratègies (…)  car els desacords entre els dos partits nacionals són de politiqueria, no de fons”.  Segons ell el final de les dues Espanyes s’ha produït per rendició de l’esquerra, per claudicació. Espanya és una i democrática però és hereva d’una de les dues Espanyes en tot allò que pot perviure en democracia.”

I això s’ha produït afirma  Bru de Sala,  “amb plena complaença del PSOE i la major part dels líders del PSC”. Zapatero tenia un pln B que ha abandonat i Bru de Sala constata que ja no hi ha ningú que el defensi o pitjor encara que el plori.

Dubta que hi hagi gaires argumentadors o arguments amb ganes de contradir-lo en aquesta qüestió fonamental  que Espanya és una, tant en l’eix nacional com  el de classe.”

No sé si sortiran aquests argumentadors. Al començar aquest escrit, coneixedor de les  idees de l’escriptor, la meva intensió era de polemitzar amb  ell  i argumentar en contra. I ja veieu el resultat. Llegint  el seu article no he pogut deixar de pensar  que  amb raó o sense cada vegada hi ha  més gent  que opina com  ell.