D'un temps, d'un pais

Ens plau oferir-vos l‘articlepublicat a la Veu del País Valencià pel bostre amic Josep Miquel Bausset.

Lluny de mi la idea de negar els mèrits personals que pot tenir -i els té- Adolfo Suárez sobre e final  de la dictadura.

Però ja està bé de manipular la gent i enlloc de parlar d’una persona i de les seues llums com fan interessadament tots els mitjans de comunicació, prefereixo parlar  d’allò del que no parla ningú, de la ideologia política, social i religiosa de l’Estat espanyol, que es pot permetre el luxe de quant en quant, quan li convé,  de carregar-se per les armes els drets dels seus ciutadans, i ací no passa res…

I el millor exemple el tenim justament servit pel fraquisme el qual, a la llum del falangisme ajudat per l’hitlerisme alllemany,  el fascisme Italià i el nacional catolicisme autòcton, instaura una dictadura de quaranta anys . I a la mort del dictador”borron i cuenta nueva”, i encara gràcies! El restabliment de les llibertats no es deu als esforços dels vençuts i a les seues renúncies i generositat  sinó que els mèrits són dels vencedors!

I resulta que desaparegut Franco, la inevitable democràcia encara la devem a la mateixa gent que durant anys ha viscut del poder, assegurant-se just avant l’esdeveniment de la democràcia, la impunitat  a l’ombra de les metralletes.

 

 

 

 

No conec la capacitat  de les cotxeres De Sants però l’aforament era complert a la convocatòria dels grups socialistes catalanistes.

La primera intervenció  va acabar amb el vell crit de “Visca, Visca, Catalunya socialista”!.

Tanmateix cal reconèixer  que varem poder escoltar en els paraules demanades,  des de “ moriré PSC” fins qui volia que es creés una nova eina deslligada totalmente d’un PSC desprestigiat als ulls de la ciutadania pels errors polítics que s’estaven produint.

Els tres diput@ts represalia@ts per mantenir-se fidels al programa electoral amb el que varen ser elegits i  elegides  es rafirmaren, sota els aplaudiments dels passistents, en que mantindrien l’acta de diput@ts.

Un dels més encertats r al meu entendre fou Jordi  Soler que indicà que el PSC es va al·liar amb el socialisme espanyol quan aquest era marxista i partidari de l’autodeterminació de les nacions!

Això em va fer pensar que al final del franquisme la societat catalana amb les diferents associacions que havia creat i sobretot l’Assemblea de Cataluna va donar un impuls i va forçar el camí cap a la democràcia. I avui   tenim personalment el convenciment que la societat  catalana tornarà a mostrar a una opinió desorientada devant la crisi  social i identitaria, un cop més la sortida.

 

 

He seguit en directe per Internet l’Ofrena de les Falleres Infantils. Quins uins conceptes, quins comentaris, i quin llenguate més pobre…

I per si fora poc, totes les falleres sense  la senyera valenciana, totes  amb la bandera d’Espanya ! Quina tristor.

Tanmateix, deixeu-me repartir les culpes començant pels més responsables, per l’Església, omnipotentent també a les falles , i continuarem pel Partit al poder, el Partit Popular, i a la part que li correspon l’esquerra cobarde quan manava, i acabarem amb qui menys culpa té, el poble, el nostre poble.

Però no ens enganyem:  El poeta  EN LA NIT DESÈRTICA ja descrivia el poble que ens ha tocat! Angeli castanyer:

Ai Val’encia, València!

La de la rora fina?

La dela col rumbosa!

Femella i gran femella.

,femella esmaperduda en la borda entel·lequia

d’un etern desficaci.

Ai València, València…

El corn de l’abundància?

El jou de la vergonya que un tall de Cids Campeadors impúdics impúdics han près per badolera.

València enforfoguiga, València  abofegada de gorja i de rialles

baix la pota brusenta de la yegua bravía,

Oh l’imperi fal·loric del capdill immutable,

eixe capdill de sempre, sempre el mateix

i sempre adorat dels mateixos…

 

 

Estampa ruquerola d’una potència absurda,

la salvatge potència d’un poble que s’enlaira de folla egolatria

entre els versets insípids de l’AucaFalaguera.

 

 

equació insuperable d’una ciència inoida

 

 

I el poble? Pobre poble!

Equació insuperable d’una ciencia inoïda

que fa escut a tothora

de sa brusa hortolana,

amb un posat ingenu

que rebenta les pedres;

amb un badòc mig-riure

Que crema les entranyes ;

sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica

d’una cultura pràctica

d’una ignorància  útil…

 

I mentres tant, oh gloria,

oh Gloria inverosímil dels fautes troglodites!

oh la culta, la docta, malva poesia

de la flor fredolenca,

de la flor consentida sobre el vell cementeri,

La flameta grogusa de la nit calculada:

Sotanes infallibles

I smokings impecables´

en una rumba seria

d’estirpe ordenadora…

 

Ai València, València… La Moma t’enverina…

 

i laVerge t’ampara.

Sant Josep crea l’obra,

Sant Vicent fa el miracle;

I la creu I l’espasa –pensat I fet? Oh gloria!

Completa el sortilegi:

Sortilegi implacable de l’etern Matamoros…

I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.

Que la patria, que diuen

Ja no és més i només que una inmensa

Contrada delitosa

On el pare fal·loria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

Enfila amb tot silenci

Son ventre a ras de terra…

I mesura i sospesa

Amb furia de golafre

La fresca encarnadura

De la col poderosa.

De la col poderosa…

i de la rosa fina, la càndida assutzena´

El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…

Rajoy diu  que no pot autoritzar la consulta d’una part dels Espanyols perquè considera  la sobirania  com un bé “de todos los españoles”. Si fora així, Rajoy, cap del govern tindria raó.

Allò que no diu  Rajoy i no dirà mai  és que en 300 anys aquest Estat seu no ha estat capaç de fer la a seva unitat.

Des de la  victòria sobre  el regne de València el 1707 i Catalunya el 1714  -per parlar solament del problema  actual vigent que té plantejat Espanya, la Història espayola s’ha caracteritzat per oprimir els seus pobles  i   les seves llengües i cultures que haurien de ser  des del  punt de vista  del nacionalismeespanyol tan “espanyoles” com  les  castellanes.

l sense anar més  lluny, encara al segle XX, aquest Estat  ha tornat a imposar-se les armes a la mà “a todos los españoles” amb una altra victòria militar i una dictadura franquista de que ha durat 40 anys!

 A partir  de la transició democràtica , desprès de 25 anys el president Pasqual Maragall va considerar que Catalunya   necessitava un nou Estatut que respongués a l’esperit de la Constitució  del 1977, estatut votat com tothom sap pel Parlament  català, pel Congrès a Madrid i votat amb referèndum pel poble català.

La resposta del Partit Popular fou organitzar  immediatament per tota Espanya una campanya de signatures en contra,  un boicot als productes catalans i posar un recurs davant el Tribunal Constitucional. Un TC devaluat pel no cumpliment de la renovació dels seus membres va suprimir del nou Estatut (“cepillado” segons l’expressió d’Alfonso Guerra) uns articles que posteriorment foren copiats per d’altres autonomies en els seus estatuts avui vigents.

  La reacció de dignitat de la ciutadania de Catalunya -que no la classe política-  al veredicte  del TC  ha estat la que coneixem. Demanant ser consultada sobre el que vol ser en el futur ha guanyat de cara a l’opinoó internacional una batalla democràtica -que no la guerra-. I a l’Estat només li ha quedat l’agument de la “legalitat” oposant la legalitat a la democràcia , jugant  al  joc de què és primer, l’ou o la gallina? O què és primer la democràcia  o la legalitat?

i la resposta que   primer va la democràcia abans  de la “legalitat”  la tenim des de la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat , la qual,  gràcies a l’acció  del poble català i la fermesa del president  Tarradellas fou anterior a la Constitució.

una Constució en la que els seus redactors,  considerant precisament  Catalunya i el fet que Espanya és un Estat multinacional  deixaren una porta oberta  a la seva evolució parlant de “naciones i regiones”.

I la darrera contradicció d’un cap del Govern espanyol immobil per justificar el seu refús  a no consultar  la ciutadania catalana: dir que no sap quanta  la gent  ho demana!

Cada cop estic més convençut que el problema,  més que de Catalunya és d’Espanya, que ecessita  agafar d’una vegada per totes el veritable camí democràtic que no ha agafat mai, ni quan votà la Constitució amb totes les institucions franquistes encara instal·lades  sota la vigilància de l’exèrcit, ni fins i tot   quan va entrar a Europa.

I la conclusió que s’imposa demoocràticament és que quan més aviat els deixarem  sols, millor!Els ajudarem des de fora a fer allò  que no hem pogut obtenir  des de dintre, Que canvien !