D'un temps, d'un pais

  José Muñoz Castanyer amb les seues pintures alia  tècnica i sensibilitat.

A.C

• Àngel Castanyer: El text que reproduim tot seguit és un extracte de  les meves memòries (any  2003[1] : 

 .” Que el post-franquisme havia d’estar encarrilat per vies pacífiques els partits ho varen proclamar reiteradament fins l’endemà mateix de les eleccions de juny del 77 guanyades per les esquerres a Catalunya i el País Basc mentre a la resta de l’Estat triomfava el franquisme reformista representat en la UCD. I per si alguns no ho haguessin tingut prou clar el vicepresident del govern Gutiérrez Mellado –el mateix que faria front personalment a Tejero el 23 de febrer del 81 al Congrès de diputats- la vigília d’aquestes primeres eleccions, recordava les regles del joc quan declarava a la televisió espanyola: “Encara que són vostès els qui decidiran el futur d’Espanya, el govern no oblida la responsabilitat que li pertoca en les pròximes hores i en els dies que ens separa de la constitució de les noves Corts, i disposa dels mitjans necessaris per tal que la vida ciutadana es desenrotlli amb normalitat, sense consentir que sigui alterada per grups que realitzin actes de força o intentin situacions de fet, anticipant decisions que només corresponen a les futures Corts.”

El que no estava tan clar justament és que Catalunya pogués anticipar “decisions que només corresponien a les futures Corts” és a dir al vot de l’aclaparadora majoria “espanyola” en front de la minoria catalana. És cert que en política tot no s’acaba en majories i minories i que hi ha d’altres factors menys objectius que entren en joc. El ben cert també, és que des de Catalunya tots els polítics, cadascú per la seva banda, havien escombrat no cap a casa sinó cap al seu pati, buscant i alguns obtenint “negociacions” particulars amb el govern. El que passava és que les propostes a Suarez dels representants dels partits acabats de sortir de la clandestinitat i sense cap experiència de govern, eren forçosament imprecises de forma, de fons, i de timing mentre que el president Tarradellas i els seus assessors parlaven el mateix llenguatge que Suarez i que els poders de l’Estat. El president de la Generalitat i els seus assessors eren els únics que podien i van saber en aquelles circumstàncies parlar un llenguatge d’Estat i, junt amb les reivindicacions, aportar-hi punt per punt, les solucions o la sortida. Jordi Pujol havia realitzat unes declaracions que Juan Antonio Novais reculliria al diari francès “Le Monde” el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts:

“… Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El President Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte de que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932…. I el Sr. Pujol afegeix: Tarradellas, en realitat no és més que un símbol de continuïtat. Tarradellas és una il·lusió. Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys període de temps necessari per a que es comprengui, per fi, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme…”

I mentre el futur president Pujol feia aquestes previsions en les que el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert, a la mercè d’unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles, el president Tarradellas posava les seves paraules en escac i mat al igual que les de Gutierrez Mellado, negociant d’Institució a Institució. Amb la seva estratègia va obtenir que el restabliment de la Generalitat amb la derogació del decret franquista de 1938 que l’havia abolit, fos immediat i finalment l’únic acte rupturista de la transició espanyola.

Tothom va jugar legítimament les seves cartes i les del president de la Generalitat eren les bones per Catalunya políticament, estratègicament i fins i tot… moralment! I quan aquests tres elements coincideixen, els esdeveniments solen respondre. El PSUC que com Jordi Pujol també es va oposar amb certa constància al president Tarradellas acabaria tenint en el seu govern d’unitat dos consellers, únic cas a l’Europa occidental i extrem que difícilment els comunistes haguessin aconseguit en qualsevol altra circumstància.

La història no pot tornar enrera i sense la tenacitat del president Tarradellas no sabem per on haurien pogut anar els esdeveniments. Però si la qüestió que es planteja és saber qui del vell president o dels joves polítics acabats de ser elegits disposava de millors cartes pel que fa a les aspiracions de Catalunya, avui, tal com han anat i van les coses, penso sincerament que no pot haver-hi dubte, si és que mai n’hi ha hagut. I si l’oposició a Tarradellas provenia del fet, tal com hem pogut llegir últimament en la premsa, que “algunos políticos catalanes temían que el retorno de Tarradellas retrasara el anhelado estatuto y por ello mantuvieron un pulso con Tarradellas”, els esdeveniments es van encarregar de respondre-hi immediatament; el president no s’hi va oposar a l’Estatut ni el va retardar, i l’Estatut que tenim, negociat pels parlamentaris, ha estat el que és.

Que Jordi Pujol no era independentista ho ha demostrat durant els seus 23 anys de presidència.

t. La sorpresa ha estat, amb la seva actual confessió, qu e el seu afay per  la “pela” hagi guayat a la seva obsessió per  passar a la Història per la porta gran com passarà l Josep Tarradellas.

1 Els valors dels vençuts (Pagès editors 2003)

Un cop més tenim, en el cas del dret a decidir el futur de Catalunya , com les tenim també en la qüestió social, les eternes dues cares de l’Església: 1- La  bona voluntat dels creients (la teoria), i  2- la realitat  política de la gerarquia., és a dir, la realitat. 

1- La teoria o  El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina Social de l’Església per Xavier Morlans (Facultat de Teologia de Catalunya) Barcelona 7 de juliol de 2014

“Què és una nació? Què és un Estat? Com es relacionen ambdós? “Hi ha fonamentalment dues teories:[1] a)      Hi ha la interpretació racionalista del dret natural que considera l’ésser humà com un individu desvinculat dels seus llaços socials. Cada individu té, per naturalesa, drets i deures inalienables que l’Estat ha de respectar. L’Estat és un sistema jurídic i tècnic d’organització política basat en el consens dels ciutadans, sense necessitat d’apel·lar a elements anteriors, com serien la cultura, la llengua o la història comuna. Margaret Tachter representava molt bé aquesta postura quan deia: “No existeixen les ciutats, només existeixen els ciutadans individuals”. Aquesta postura racionalista s’ha vist potenciada en els darrers anys per l’onada postmoderna que ha portat a una autèntica apoteosi del “jo” sense vinculacions socials. Aquesta actitud conflueix amb un suposat cosmopolitisme o universalisme que s’expressa amb la frase: “Jo no sóc nacionalista, jo sóc ciutadà del món”. b)      En contra hi ha la interpretació més atenta a la condició històrica, orgànica  i concreta de la persona que afirma que l’ésser humà és primàriament part d’una comunitat (família, poble o ciutat, nació) determinada per la llengua i la cultura pròpies. L’Estat és la forma jurídica d’una o de diverses comunitats nacionals. Què hi diu la Doctrina Social de l’Església? La Doctrina Social de l’Església, com que té la principal font d’inspiració     en la història de la revelació de Déu en el poble d’Israel i en l’encarnació de Jesucrist al servei de tota la humanitat, es decanta clarament per la segona posició. En efecte, en el núm. 149 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església (publicat l’any 2004)[2] s’afirma:   “La persona és constitutivament un ésser social, perquè així l’ha volgut Déu que l’ha creada. (…) La vida social no és, doncs, extrínseca a l’home: aquest no pot créixer ni realitzar la seva vocació si no és en relació amb els altres.”   La forma cristiana d’entendre què és l’ésser humà plasmada en la Doctrina Social de l’Església catòlica, proposa que cada ésser humà té una dimensió col·lectiva constitutiva que es desplega formant cercles concèntrics. Així apareixen:   a) el matrimoni i la família, b) la tribu, el clan, el municipi o la ciutat, i c) el poble o nació configurada per un territori, una cultura, una llengua, una història, una consciència i una voluntat col·lectiva expressades amb el llenguatge dels símbols (poesia, relats mitificats, llegendes, música, cançó) o amb el llenguatge reflexiu de la teoria política.   I pel que fa a la nació, el Compendi de la doctrina social de l’Església en el núm. 157 afirma que té: a)      «Un dret fonamental a l’existència»; b)      Dret a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»; c)      Dret “a  modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, d)     excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories»; i e)      Dret a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada».”   En múltiples ocasions els més alts representants de l’Església, els diversos papes del segle xx, han repetit i explicitat aquesta doctrina. Així, Joan Pau II pronuncià un discurs memorable davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el dia 5 d’octubre de 1995, amb ocasió del cinquantè aniversaride l’esmentat organisme.   “Sobre aquest fonament antropològic es basen també «els drets de les nacions», que no són altra cosa que els «drets humans» considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de «nació», que no s’identifica a priori i necessàriament amb l’Estat. És, tanmateix, una reflexió inajornable, si hom vol evitar els errors del passat i proveir a un just ordre mundial. El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.”[3]

3. Catalunya és o no és una nació?

 El magisteri dels bisbes de Catalunya és molt clar en aquesta qüestió. En la carta pastoral  Arrels cristianes de Catalunya, publicada l’any 1985 i ratificada en el document Al servei del nostre poble, publicat el 2011, afirmen:   “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.”[4] Catalunya, en el context de la seva relació amb Espanya, té dret a decidir el seu futur polític com a nació?  4.1. Què hi diu el magisteri de l’Església  a)      La Doctrina Social de l’Església enuncia principis generals, recomana sempre obrar amb discerniment i no es pronuncia sobre els casos concrets. En la pràctica, en les darreres dècades, la postura del Vaticà d’entrada ha estat respectar l’statu quo –la situació vigent– i en tot cas després dels fets consumats ha reconegut noves nacions com Eslovènia i Croàcia.   b)        En la recent entrevista concedida pel papa Francesc al periodista Enrique Cymerman, va distingir entre independència per emancipació (el cas de les colònies americanes que es van emancipar dels Estats europeus) i independència per secessió, posant per exemple el cas de l’antiga Iugoslàvia. Referint-se a Catalunya va dir que cal estudiar molt bé cas per cas. I deia textualment: “La secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes”.[5]   Això és el que estem fent en els darrers anys estudiar molt bé el nostre cas, Catalunya, i analitzar-lo en tots els aspectes, amb moltes pinces i amb tota la cura que cal. En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força? ¿Com s’han de qualificar quatre segles de pràctica sistemàtica d’intent d’assimilació de Catalunya a l’Espanya de matriu castellana? La invasió de Catalunya per part de l’exèrcit borbònic, el 1714, ara fa justament tres-cents anys, anul·lant les llibertats del poble català és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), reprimint una vegada més la llengua i la cultura catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? L’entrada de l’exèrcit franquista a Catalunya, amb l’abolició de l’Estatut del 32 i quaranta anys de persecució de la llengua i de la cultura catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? La campanya sistemàtica de grups politics i mediàtics molt potents en contra de l’afirmació de la identitat nacional de Catalunya és una pretensió present d’annexió forçosa o no?[6] c)      Els bisbes espanyols –en els seus documents Valoración moral del terrorismo (2002) i Orientaciones morales ante la situación actual de España (2006)– donen a entendre que Espanya està formada per diverses nacions, a les quals intenten mostrar que no tenen dret a decidir unilateralment. En el núm. 28 del primer document afirmen: “Las naciones, en cuanto ámbitos culturales del desarrollo de las personas, están dotadas de una “soberanía” espiritual propia y, por tanto, no se les puede impedir el ejercicio y cultivo de los valores que conforman su identidad. Esta “soberanía” espiritual de las naciones puede expresarse también en la soberanía política, pero ésta no es una implicación necesaria. Cuando determinadas naciones o realidades nacionales se hallan legítimamente vinculadas por lazos históricos, familiares, religiosos, culturales y políticos a otras naciones dentro de un mismo Estado no puede decirse que dichas naciones gocen necesariamente de un derecho a la soberanía política.” Més endavant, en el núm. 29, posen com a raó per limitar el dret a la sobirania política d’aquests nacions,  el bé comú de la comunitat cultural i política de la qual formen part (és a dir l’Estat espanyol o la supra-nació espanyola). 4.2.                       Què respondre-hi?   Aquí cal obrir una reflexió sobre què és el bé comú. Per bé comú el Compendi de la Doctrina Social de l’Església entén: «la suma d’aquelles condicions de la vida social que permeten, tant a les col·lectivitats com a cada un dels membres, d’assolir amb més perfecció i rapidesa la pròpia perfecció» (núm. 164). El respecte al bé comúsuposa, en primer lloc, elrespecte de la persona com a tal. En nom del bé comú, els poders públics tenen obligació de respectar els drets fonamentals i inalienables de la persona humana. Però la definició de bé comú parla també del be comú de les col·lectivitats, de manera que, anàlogament  a com el bé comú suposa la defensa i promoció del desenvolupament ple de cada persona, també el bé comú ha de respectar i promoure la plena realització de les col·lectivitats (nacions) a les quals pertanyen aquests individus. De manera que l’Estat, en la seva obligada recerca del bé comú, és en funció de les persones, les famílies i les nacions, i no a l’inrevés (les persones, famílies i nacions en funció de l’Estat). Retrobem aquí la gran coherència de la Doctrina Social de l’Església: de la mateixa manera que defensa el dret dels pares a regir l’educació dels fills per sobre de l’Estat, també defensa el dret de les nacions al seu lliure i ple desenvolupament per sobre de l’Estat. Família i nació son realitats, segons la Doctrina Social de l’Església “anteriors” i a la seva manera “superiors” a l’Estat, per què responen a l’estructura constitutiva més pròpiament humana de la sociabilitat de l’ésser humà. Almenys cal concedir que el concepte de bé comú no és unívoc. Afirmar que cal defensar el bé comú no duu com a resultat una única manera d’articular el bé comú. Els bisbes espanyols reconeixen que Espanya està formada per diverses nacionalitats amb la seva personalitat històrica, però quan es tracta del bé comú retallen, de fet, el dret fonamental al ple desenvolupament de les altres nacions que formen Espanya. En un diàleg fratern caldria poder aclarir aquest punt clau sobre la manera d’entendre l’articulació justa del bé comú a tenor del reconeixement dels drets complerts de les nacions segons la Doctrina Social de l’Església.

5. La nostra reflexió teològica i filosoficopolítica a l’entorn del dret a decidir a Catalunya avui, té elements comuns amb la filosofia de l’alliberament d’arrel cristiana propugnada per la comunitat de teòlegs d’Argentina.

La revista Documents d’Església, editada pel monestir de Monserrat, en el seu número 1043 (1 març 2014) publica la traducció al català d’una interessant síntesi del pensament del jesuïta i teòleg argentí Juan Carlos Scannone (de vuitanta-dos anys), publicada abans a la revista oficiosa del Vaticà La Civiltà Cattolica (núm. 3920 del 19 d’octubre del 2013).   En aquest article, l’autor, pioner en la formulació d’aquesta filosofia de l’alliberament a l’Argentina dels anys setanta, descriu els signes del que anomena la “nova qüestió social”, caracteritzada per la globalització promoguda segons el “pensament únic” neoliberal. Aquest suposa un veritable atac a la humanitat, un atac a allò humà com a tal. Unes de les conseqüències més funestes d’aquest atac és l’exclusió fora del sistema econòmic global de milions de persones, de desenes de països i fins i tot de continents sencers (com l’Àfrica subsahariana), amb la desocupació estructural i la precarització del treball.[7] Es tracta de la cultura del “descartament” denunciada també pel papa Francesc a Evangelii Gaudium núm. 53. Una altra forma d’atac a allò humà com a tal, efecte d’aquesta globalització despietada, és també el fet que la política es posa al servei dels poders econòmics i financers, i que la cultura promoguda per aquests a través dels mitjans de comunicació de masses ofega les cultures dels pobles, tractant d’imposar una uniformització de pautes i conductes.[8]   En canvi, com a signes positius dels temps, Scannone –que representa el grup de teòlegs argentins amb els quals que va treballar amb l’arquebisbe Jorge Mario Bergoglio–, assenyala com l’amenaça a allò que és humà com a tal ha fet sorgir arreu una major consciència dels drets humans, no sols civils i polítics, sinó també socials i culturals, i l’emergència de la societat civil com a diferent de l’Estat i el mercat, fins a constituir-se en un nou agent del bé comú tant nacional com internacional. Crec que la situació del procés a Catalunya pot rebre molta llum d’aquesta filosofia de l’acció històrica –defensada també a finals dels noranta per filòsofs personalistes tan sòlids i seriosos com Jean Ladrière de Lovaina. Aquesta filosofia, per una banda, intenta criticar els supòsits ideològics –fins i tot pseudofilosòfics– del pensament únic neoliberal dominant. I així desemmascara aquell fals cosmopolitisme o universalisme –“jo no sóc nacionalista, jo sóc ciutadà del món”– que, de fet, a la pràctica, imposa una de les cultures dominants –l’anglesa, l’espanyola de matriu castellana…– a les cultures minoritàries, i prolonga pràctiques seculars de domini colonial ara de manera més sofisticada.[9] Aquesta filosofia de l’acció històrica intenta, a més, “elevar a concepte” la situació – en el nostre cas, la relació entre Espanya i Catalunya – per discernir-la, interpretar-la, comprendre-la i il·luminar els camins de la seva superació.[10] Defensar el dret de Catalunya a decidir el seu futur polític és una opció plausible, raonada i conseqüent que troba molta resistència i incomprensió  Queda clar que en aquesta qüestió, com en d’altres qüestions importants de la vida social –per exemple, l’opció capitalista per la llibertat absoluta de mercat o l’opció social pel necessari control del mercat per part de l’Estat– no es pot somiar un acord amb una sentència clara i distinta que deixi les coses ben establertes per sempre més i que ens dispensi de l’esforç de reflexionar, d’argumentar i de defensar allò que creiem just. Tant en l’àmbit civil com en l’intraeclesial, sostenir aquesta postura demana fermesa, paciència i audàcia.   Creure que Catalunya com a nació te el dret a decidir ara el seu futur és una opció fonamental, una convicció moral i política que, però,  no resulta evident a tothom. A Catalunya per raons ideològiques, històriques, socials, afectives i culturals, hi ha actualment entre un 20 i un 25 per cent dels seus ciutadans que no senten Catalunya com una  nació en els termes aquí exposats. Constatem que una part d’aquesta minoria és catòlica. Ho respectem; però creiem que la Doctrina Social de l’Església, aquí breument exposada, i la seva aplicació a Catalunya donen molt de si per a un diàleg fratern, obert a la veritat i a la justícia. Precisament per a poder conviure fraternalment, tot respectant la minoria,  necessitem saber clarament quines son les posicions majoritàries i minoritàries en aquest tema. Hi ha grups que apel·len constantment a una suposada gran majoria silenciosa que no compartiria aquesta convicció fonamental sobre la identitat nacional de Catalunya. Per poder conviure respectant la minoria, necessitem, doncs, saber la posició de cada ciutadà que així ho vulgui mostrar. Per higiene social després de quatre-cents anys de relacions conflictives i de quaranta anys de democràcia “vigilada” necessitem una consulta com a mínim de caire indicatiu, clarificadora de la situació i que permeti abordar el futur amb dades reals, per tal de continuar un diàleg constructiu que ens porti a un futur de convivència i respecte, més lliure i realment més fratern. Què hi podem aportar els cristians a aquest procés que es viu a Catalunya? L’esforç de diàleg, d’argumentació ben articulada i de defensa de posicions cíviques i politiques que tot aquest procés comporta i comportarà no serà fàcil. La resistència pertinaç a les justes aspiracions d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya pot comportar moments d’impas, que ens portin a la crispació, o moments fins i tot de retrocés que comportin temptacions de frustració i de passotisme. Els cristians, iguals a tots els altres en recursos de diàleg, d’argumentació i de militància social i política, tenim, però, una mena de “recurs extra” que podem i hem d’aportar a tothom qui ho vulgui. Nosaltres, que lluitem amb tota la força i amb tota la convicció, per uns objectius humans, socials, cívics i polítics de millora i de ple desenvolupament, comptem, tanmateix, amb una presència acompanyant  i un horitzó últim que doten a totes les nostres accions i vicissituds històriques d’una dimensió transcendent. Una dimensió que, lluny d’afeblir el nostre compromís humà, li dóna encara una especial intensitat i profunditat. Tenim, i oferim a qui vulgui i pugui acceptar-ho, la companyia amorosa i reconfortant d’aquell Déu Crucificat-Ressuscitat que porta al seu cos les ferides de la nostra humanitat i que ens promet la victòria final de la veritat, del bé, i de la justícia, i la reconciliació universal de tots els éssers humans en un cel nou i en una terra nova (Ap. 21,1). Aquesta Presencia i aquesta confiança ajuden molt a viure i a mantenir, fins i tot en els moments més difícils, una gran esperança. [1] Joan COSTA, Sessió sobre el dret a decidir, Acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona, organitzat per la Federació de Cristians de Catalunya, 30 d’octubre de 2012 (Pro manuscripto). 2. CONSELL PONTIFICI DE LA JUSTÍCIA I DE LA PAU, Compendi de la doctrina social de l’Església, Barcelona: Claret 2005. 3. Cf. Antoni M. ORIOL I TATARET, Nació i Magisteri Pontifici, Barcelona: Proa 2007. 4. ELS BISBES DE CATALUNYA, Arrels cristianes de Catalunya, Barcelona: Claret 1985, pp. 10-11; ID., Al servei del nostre poble, Barcelona: Claret 2011, pp. 6-7.Cf. Joan COSTA, Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani, Barcelona: Proa 2000.

5. La Vanguardia, 13 de juny de 2014.

6. Cf. J. BENET, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1995. 7. J. C. SCANNONE, La filosofia de l’alliberament, Documents d’Església, 1043 (1 març 2014), pp. 182-183. 8. Ibid., p. 183. [9] Es tracta d’un plantejament realment pervers ( no se sap si de forma intencionada o inconscient): Aquest pensament únic neoliberal per una banda invita a viure una ciutadania universal directa tot ridiculitzant  com a anacrònic i sensibler el nacionalisme reemergent (el català, per exemple) i , per altra banda, en la pràctica, segueix imposant el nacionalisme dominant que, de tant interioritzat que està  en el dominador i en una part dels dominats, ja no cal ni mencionar-lo ni molt menys justificar-lo (per exemple, el nacionalisme espanyol). 10. Ibid., p. 185.

2- La realitat:

El Nuncio niega que Roma vaya a reconocer un futuro Estado catalán, como aseguró el abad de Montserrat

47 comentariosReligión Digital  España

El abad Soler, y el Nuncio Frattini

Dura nota de la embajada vaticana contra Josep María Soler. La abadía desconocía su publicación

“Son opiniones de su exclusiva responsabilidad personal, y no reflejan en absoluto la posición de la Santa Sede”

Jesús Bastante, 04 de febrero de 2014 a las 19:32

• Abad de Montserrat se muestra favorable al reconocimiento de “la realidad nacional de Cataluña”
• El abad de Montserrat pide perdón por el papel de la Iglesia en el franquismo
• El abad de Montserrat considera “un deseo y un derecho” que “Cataluña pueda ver reconocidos sus derechos nacionales”

• Forum Europa Tribuna Catalunya con el Abad de Montserrat Padre Josep Soler
• ENTREVISTA ABAD DE MONTSERRAT JOSEP M. SOLER

 Soler llegó a decir que Roma “establecerá relaciones diplomáticas” con un futuro estado catalán, y que “la Iglesia reconoce Cataluña como nación”.

/>

Josep Maria Soler, abad de Montserrat.

/>

Manifestantes por la independencia de Cataluña.

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

(Jesús Bastante).- “Ante las declaraciones efectuadas el día 23 de enero de 2014 por el Abad de Montserrat, Dom Josep Maria Soler, y difundidas por los medios de comunicación, sobre que ‘un eventual estado catalán sería conocido por el Vaticano’, esta Nunciatura Apostólica en España quiere precisar públicamente que las mencionadas declaraciones del Abad son opiniones de su exclusiva responsabilidad personal y no reflejan en absoluto la posición de la Santa Sede“. De forma escueta y directa, el Nuncio Renzo Frattini soltaba un aldabonazo al abad de Montserrat a cuenta de la independencia de Cataluña. El brevísimo comunicado, enviado a través de la Conferencia Episcopal, pilló por sorpresa a la congregación benedictina, que aseguró no tener conocimiento alguno de la publicación de la citada nota. El abad, además, se encuentra en estos momentos embarcando hacia el extranjero, dentro de su condición de visitador de la provincia de Subiaco de la orden de San Benito. Lo que sí parece claro es que la situación entre Cataluña y España, en plena ebullición en lo político, no se queda atrás en lo religioso. Aunque desde Montserrat no se quiso valorar el comunicado del Nuncio, fuentes cercanas apuntaron a esta web quela reacción fue propuesta por el cardenal Rouco este mismo lunes, tras regresar de Roma, donde participó en el encuentro del Papa Francisco con el Camino Neocatecumenal. El día anterior, Rouco se había reunido con el Pontífice. Otras fuentes añaden que al todavía presidente del Episcopado no le gustó “nada” la presencia del cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, en el programa El Objetivo, presentado por Ana Pastor en La Sexta, el pasado domingo. Las declaraciones a las que se refiere la nota de Nunciatura son las siguientes, ya publicadas el 23 de enero en nuestra web. La misma se refiere a un coloquio mantenido por el abad en el ciclo de coloquios Moment Zero, organizado por el diario Punt-Avui. En el mismo, Soler apuntaba que una eventual Cataluña independiente no tendría ningún problema en ser reconocida por el Vaticano, apuntando que la Iglesia de ese supuesto Estado catalán se articularía entorno a la Conferencia Episcopal Tarraconense.

El abad de Montserrat, Josep María Soler, ha reconocido hoy que “a veces, las convicciones de los cristianos pueden entrar en contradicción con la leyes del Estado” y ha defendido: “en una sociedad plural, los cristianos no podemos pretender que la moral cristiana se convierta en ley de Estado”.

El abad benedictino ha participado este mediodía en el ciclo de coloquios Moment Zero, organizado el diario Punt-Avui, que se ha celebrado en El Born Centre Cultural, donde ha analizado, entre otras cosas, las aportaciones de la Iglesia a una sociedad laica.

En una alusión implícita a la reforma de la ley del aborto, el abad ha dicho: “Aunque los cristianos tenemos unas convicciones concretas por razones antropológicas, hay que respetar el juego democrático”.

“Esto pide que los cristianos -ha dicho- hagamos la propia aportación al debate social sobre los diversos temas para contribuir al diálogo y a la reflexión con vista a una mejor toma de decisiones”.

“A veces, sin embargo, las convicciones de los cristianos pueden entrar en contradicción con las leyes de Estado; leyes que, en democracia, algunas veces sólo pueden establecer el mal menor. Evidentemente, en estos casos, los cristianos no podemos pretender imponer nuestra visión antropológica; en una sociedad plural, no podemos pretender que la moral cristiana se convierta en ley de Estado”, ha sentenciado.

A renglón seguido, el abad ha puntualizado que “en el caso de que haya una contradicción flagrante, se podría hacer objeción de conciencia, como ya ocurrió en los primeros siglos del cristianismo, pero se tiene que hacer sin menospreciar a los individuos que en conciencia asumen comportamientos que contradicen la ética cristiana”.

Soler ha defendido que “a la hora de legislar, el Estado lo tiene que hacer siempre de acuerdo con el bien común, sin privilegiar ni discriminar ninguna opción ideológica, ni filosófica, ni religiosa”.

Aunque ha defendido la laicidad del Estado, el abad de Montserrat ha dicho que ello “no quiere decir ignorancia” entre el Estado y las comunidades creyentes.

El abad de Montserrat ha hecho también una reflexión sobre el debate soberanista en Cataluña y ha reprochado a la Conferencia Episcopal Española que “nunca haya comprendido” la realidad catalana y que, “sin entrar nunca a valorar el fondo de las reivindicaciones de la sociedad catalana”, haya “ido repitiendo, sin matices, la defensa de la unidad de España como un bien moral que se debe cuidar y mantener”.

Josep María Soler se ha mostrado favorable al reconocimiento de “la realidad nacional de Cataluña” que, ha dicho, “es previa a la formación del actual Estado español”, y ha pedido abordar la cuestión “con mentalidad abierta y democráticamente dialogante”.

El monje ha pedido hacer una “reflexión serena para valorar seria y democráticamente las posiciones e ideas, y confrontarlas de manera respetuosa y equilibrada, sin interpretaciones distorsionadas”

Una semana antes, el abad ya había apuntado, en declaraciones a RAC1, su posición favorable al derecho a decidir, y su participación en un hipotético referéndeum sobre la independencia de Cataluña, llegando a decir que Roma “establecerá relaciones diplomáticas” con un futuro estado catalán, y que “la Iglesia reconoce Cataluña como nación”.

Ens plau retroduir aquest extracte de les nostres memòries de Foios a París, passant per Barcelona (Pagès, editors), per la similitud entre la situació durant el franquisme dels anys 60 que senyala i la situació d’avui en dia:

“De l’exili i de l’interior, rebíem cartes de felicitació o de critica que sempre ens omplien de satisfacció perquè això significava que érem llegits i la revista no era indiferent als seus lectors. El meu article sobre Gagarin en particular va suscitar una protesta virulent de Jordi Arquer en la qual, indignat, afirmava trencar amb la revista i inclòs amb les relacions d’amistat. I això malgrat (o potser a causa) que en aquell article, en la introducció advertia el lector de que nosaltres no érem dels qui creiem cegament en el “paradís soviètic”, solament dels qui seguíem amb simpatia els seus esforços per crear una societat diferent de la nostra que no ens donava satisfacció. Cal reconèixer que avui, després de tot el que sabem dels resultats d’un sistema basat en la nacionalització dels mitjans de producció amb els sols paràmetres de la burocràcia i el funcionariat, no es pot negar que no hagi estat pitjor el remei que la malaltia. El desastre ha estat tan gran que costaria continuar creient amb el progrés de l’home si no penséssim com Gramsci que “la única manera d’avançar és saber conjugar l’optimisme de la voluntat amb el pessimisme de la intel·ligència”.

Comentant un dia aquests i altres temes amb un company antic militant del PSUC, aquest afegia a la frase del polític italià el pensament del filòsof anglès Bertrand Rusell: “La meva filosofia de la vida? Doncs… tenir el valor d’acceptar les coses que no es poden canviar; tenir prou obstinació per canviar les que es poden canviar; i tenir la intel·ligència indispensable per no confondre les unes amb les altres”. Magnífic, rodó, qui pot no estar–hi d’acord? El problema, tanmateix, és determinar on es situa justament la línia divisòria entre allò que és possible, i l’impossible d’aconseguir. No lluitar contra el franquisme, a l’interior, als anys quaranta, era tenir la intel·ligència indispensable per acceptar les coses que no es poden canviar? No sempre es tracta d’una qüestió d’intel·ligència, o no únicament. De què s’està parlant quan u arriba a la conclusió de que no es poden canviar les coses? D’una impossibilitat material objectiva, física per dir-ho d’alguna manera, o d’una situació conjuntural, tot el potent que es vulgui peròsempre circumstancial? Com estar segurs en aquest darrer cas de no decantar-se cap a la comoditat i l’interès personal en lloc d’afrontar i de perseguir amb tenacitat allò que no és però podria ser? Em nego a no considerar “intel·ligent” el famós crit de Maig del 68: Soyons réalistes, demandons l’impossible! Car optar, en regla general, per allò que hauria de ser en lloc del que és,respon a una actitud vital que -personalment ho he pogut comprovar- no té perquè treure res a l’eficàcia del dia a dia; no distreu dels objectius immediats realitzables i és una inversió a terme sobre futures solucions. Això sí, he constatat que generalment aquesta actitud indisposa el teu entorn que presumeix de realisme, sobretot certspolítics que calculen en mandats i pensen que els resultats del treball a mig o llarg termini en defensa dels interessos col·lectius no seran ells els qui se’ls apuntaran i per tant ja no interessen o interessen menys.

Aleshores, a l’article que tant va molestar al Jordi Arquer escrivíem: “Si de 1917 a 1961, la URSS ha pogut donar el pas gegant que li permet enviar un home a l’espai, no ho deu ni a un miracle ni a l’atzar sinó a una coordinació, a una coherència, una vitalitat pròpies a una forma determinada de societat. Una societat que troba la seva raó d’ésser llançant a la vida pública del país totes les energies, totes les intel·ligències, que no deixa perdre cap valor. A casa nostra tots els esforços del règim tendeixen a mantenir privilegis condemnats a desaparèixer. Les forces vives de la nació veuen llurs aspiracions professionals i culturals travades per la inèrcia d’interessos creats. La joventut es veu obligada a emigrar a França o Alemanya per poder viure decentment; els estudiants, per exemple, es troben a la sortida de la Universitat en la impossibilitat d’exercir llurs competències per manca d’activitats noves al país. (…)”

Com la història s’ha encarregat de demostrar, aquestes afirmacions sobre la Unió Soviètica eren desitjos més que realitats. És probable que el sistema soviètic no fos capaç de llençar a la vida pública del país totes les energies, totes les intel·ligències i com d’altres societats deixés perdre molts valors.O més segur encara que fossin altres factors els qui precipitaren el desastre. Tan se val. Sigui com sigui, els anhels d’una més gran solidaritat i racionalitat en les relacions humanes eren i continuen sent ètics i objectivament vàlids. Per tant sempre seran objectius vigents i encara avui, sobretot avui, els podem subscriure; avui que com s’ha dit, no és que hagin desaparegut els interrogants és que no tenim les respostes. Soc i vull ser allò que vaig llegir que es qualificava algú: “un optimista històric”! I subscric totalment Günter Grass quan escriu sobre la necessitat d’oposar-se a les injustícies: “La pedra que fem rodar muntanya amunt estarà una altra vegada al peu de la muntanya. Però la ferem rodar de nou cap amunt, a pesar d’intuir que, a penes a dalt, tornarà a esperar-nos al peu. Això, al menys això, és una protesta i una oposició inacabables, i és i seguirà sent humanament possible.”  

Benvolgut Joan Francesc:

Del que em dius al teu mail  m’han sorprès dues coses, la primera que els meus comentaris eren ofensius, i ho lamente sincerament perquè pensava que eren simplement sincers. I la segona sorpresa ,ha estat  allò que escrius de “guardar les distàncies”.

Contràriament a tu, a mi les teues idees m’interessaven.  Tanmateix he de reconèixer que en general  les idees de dreta me són indiferents o més ben dit, no m’afecten ni m’ofenen. Les que sí m’afecten són les idees de de la gent d’ esquerres, i no tant pel que diuen ,  sinó per allò que fan o deixen de fer!  M’afecten tant, que sóc capaç d’abandonar, no les idees (solament amb el pas del temps i les circumstancies puc rectificar-les), sinó,   abandonar per coherència, les organitzacions que  deixen de complir-les i les traeixen.

I aquest malentès entre tu i jo (perquè no pot ser altra cosa), em permetràs que l’aprofite per expressar un cop més, i tornar a repetir i a escriure la diferència que sempre he vist entre el món de les esquerres i el món de  la dreta; en el primer  cas, al meu entendre primen les idees i l’interès general, i els individus pensen més en universalitzar drets per als altres  que en ells mateixos ;  i en el segon cas, la gent mostra una visió més egoïsta  i personal de l’interès  i probablement influènciats per la religió encarrilen els seus  sentiments  cap a la caritat en lloc d’ ampliar els drets, i sobretot  interioritzen una concepció empresarial  de la vida tan forta que els fa  votar, una i altra vegada, als que consideren (i no s’equivoquen!) que defensen  abans de tot,l’empresa i els emprendedors( terme  que Bárcenas ’ha posat de moda darrerament) més que als treballadors .  Aquesta gent segurament s’esforça per   què els del seu món  encara puguin continuaran  al poder quan ells per fí tindran la possibilitat de montar la el seu negoci!

Sembla una broma però no ho és tan. Les majories absolutes del Partit Popular a Espanya i sobretot a País Valencià que han devastat , votades una i una altra vegada  malgrat la ineficàcia i la corrupció, no s’expliquen altrament! Per aquesta  raó, o bé per una altra més seriosa: per la influència de l’Església, l’altra pota del poder!

I que no vaja jugant el nou Papa Francesc amb  frases com la que el comunisme ha robat a l’Església la bandera de la pobresa, o la seva compreensió de la homosexualitat. Si intenta posar en pràctica allò que diu, molt em teme que quan es descuidi, provablement que ja se l’hagin menjat … els porquets!

No els “meus, “, sinó els seus!