Archive for the ‘General’ Category

El Valencianisme republicà

Dijous, novembre 10th, 2011

BANDERA Esquerra valencianaEl Valencianisme republicà, com la generació que el va defensar, pel temps passat i les raons de tots conegudes ha desaparegut del nostre horitzó, ha passat a a la història. Durant quaranta anys  s’ha  tergiversat el valencianisme republicà, i alguns, aprofitant les circumstàncies de la dictadura i  la seua posició de domini polític absolut han usurpat la paraula “valencianisme” servint-se’n única i exclusivament per lluitar contra el nacionalisme valencià que és el que justament era aquella gent. I de folklore res de res. Per copçar l’abisme que els separa  del moviment que s’ha convingut anomenar “blaveros” només caldrà citar un fet significatiu: Una de les primeres decisions que  va prendre aquella gent fou signar el 1932 les normes de Castelló, és a dir, si fa, no fa, el valencià  normalitzat actual, o català del País Valencià que els nostres blaveros tant han combatut. Una batalla que han perdut, cal pensar, definitivament.

En aquest Blog, a ESCRITS D’EXILI trobarem el curriculum, articles, conferències i manifestos de dos representants  d’aquella generació de nacionalistes republicans, els germans Josep i Angelí Castanyer.

L’amic Josep Palomero, membre de l’Acadèmia valenciana de la llengua ha tingut l’excel·lent  idea, durant les seves recerques a la revista El Camí dels anys trenta d’anotar i enviar-me els articles que ha trobat  d’Angelí Castanyer que hi col·laborava. Els anirem incorporant a ESCRITS D’EXILI encara que no siguin exactament  l’exili. Avui editem el titulat Valencianisme-Liberalisme.

L’article apel·la  a L’humanisme, al racionalisme, a la llibertat i a l’universalitat de l’ideal valencianista. Però fa un amarg retrat dels valencians que malauradament encara perdura. Hem respectat el vocabulari del’època; només farem una petita observació per a la comprensió del text: allà on llegim  Liberalisme, hauríem d’associar   la paraula amb el concepte  de llibertat sense òbviament  la connotació de caire econòmic que té actualment.

Sentiment i doctrina

Valencianisme – Liberalisme

“Hi ha un sentiment valencianista i hi ha una doctrina valencianista. I sentiment i doctrina conformen l’ideal. Per això, els que de cor seguirem la senda dreturera de l’ideal, sempre resguardant les normes constructives, ens trobem a l’hora en que les corrents universals ens conreen i ens atien.

La realitat és nostra perquè el moment universal és tema nostre. Valencianisme i racionalisme hauran de coincidir. L’esplendor de València no hagué de ser possible més que en aquelles èpoques d’un fort liberalisme, bé que relatiu. I en esta endreça triomfal cap al liberalisme absolut, València deu aprestar-se a la victòria de no perir com a poble.

El dilema va acusant-se cada dia més, i a casa nostra és precís dilucidar-lo.

Fou una generació de romàntics la que impulsà el sentiment valencianista. Les normes efectives, sortint de la gaia ciència –sempre poesia a l’avantguarda- crearen un estol immens de rebrotissos efectius. I és l’hora de la distribució. Cal, puix, que tots incorporen el seu sentiment valencianista a les doctrines racionals que hui imperen al món.

Però hi ha un altre dilema paürós, terrible. I és el següent: Per a la incorporació de la entitat col·lectiva “València” a este desvetllament universal, és precís, absolutament precís rectificar la nostra idiosincràcia: que la nostra idiosincràsia  viu d’espatlles a la nostra substantivitat. És a dir, que l’enemic de València és el valencià inconscient, que ha fet expressa renúncia de la seua substantivitat pròpia; renúncia, peresa mental, feblesa anímica, absència d’eixe nou  sentit d’autodeterminació que és a l’home modern la norma característica. Heus ací l’actual idiosincràsia del poble valencià.

Dien els nostres avis: “Quan més valencià siga, seré més espanyol.” I de tant emprar el truc, esdevingué un sofisma. I es deixà de ser valencià per ser espanyol; però un espanyol-castellà, que és la pitjor manera de ser espanyol.

Per tant, els joves de hui estem en el deure de dir-li al castellà: “Quan més espanyol vullgues que siga, deuré ser més valencià; i per a ser valencià en estes hores de recuperació, és necessari esdevindre un valencianista.” Valencianista vol dir home conscient de la seua sustantivitat positiva, que és capaç de refer-se contra una idiosincràcia negativa aconseguida en la turbulència de les imposicions estranyes. Valencianisme vol dir universalisme al punt que un home deu mirar al món des de si mateix. Voler recuperar la pàtria inmediata, és tota una afirmació d’humanitat i, per tant, d’ universalitat.

No volguerem ser esclaus d’una mistificació de la pàtria. El nostre crit d’alliberament era un clam de liberalisme. I és l’hora del liberalisme. Puix anem a ell, que d’ell venim i València, sorgint de les noves teories com de la pròpia essència, sabrà retindre-nos, única forma lògica de que nosaltres puguem retindre-la a ella amb dignitat.

Àngeli Castanyer. EL CAMÍ – València 4/06/1932

Cohn Bendit, fa més d’un any al parlament europeu

Dijous, novembre 3rd, 2011

cohn benditEn efecte, tots els polítics no són iguals. Fa més d’un any el diputat europeu preveia la situació en que es troba Grècia avui. És increíble que les seves paraules siguin mot per mot el que podem sentir  ara en boca de doctes savis polítics i mediàtics. Tot no, no hi vèiem, només que esporàdicament la denúncia de la hipocresia de la venda, d’armament. El vídeo que publiquem és la versió en francés,  subtitulada però en castellà.

L’alliberament de París pels Republicans espanyols

Dilluns, octubre 31st, 2011

Granell desfilantEl 25 d’Agost de 1944 el primer tanc que va entrar a París fou el del valencià de Burriana Amadeu Granell, combatent de la novena divisió del General Leclerc amb el grau de tinent. Granell fou dels primers socis de la Casa Regional ValencianaParís que fundaren el 1947 els germans Josep i Angelí Castanyer . Us oferim  l’ excel·lent documental de la televisió espanyola  que explica a través del testimoniatge de dos supervivents de la “novena”,  l’asturià Manuel

Fernández i el català Lluís Royo, la història d’aquella divisió de repúblicans espanyols que s’avançaren a les tropes americanes en l’alliberament de la capital francesa. El vídeo és un document d’una gran humanitat amb unes imatges de  Manuel Fernández que acaba els seus dies en una residència francesa dient: “Lluitavem per per un ideal, per la llibertat, no per una bandera; no m’arrependeixo de res.”

El català a Europa

Divendres, octubre 28th, 2011

bandera europaEl nacionalisme català, en lloc de fer tot el que cal per fer entrar les seves tesis per la porta, ho intenta -com sempre- colar-les per la finestra,  i així ens va.

Aquesta actitud la trobem  tant a l’Estat espanyol com a Europa, en un joc de politiqueria barata a que allunya el ciutadà de la política i dona  als seus adversaris excuses per obviar la.

Aquí, tots  sabem que mentre no es canvie la Constitució, el dret a decidir s’aplicarà  -si s’aplica- a nivell de  l’Estat o com diuen ells “de todos los españoles”. La tasca doncs hauria de consistir en un primer temps en desfer aquesta trampa i no llançar-se a  fer brindis al sol solament cridant sense més “Tenim el dret a decidir”.  És necessàri abans concentrar forces per exigir canvis en la Constitució, incorporant-hi una mesura elemental i precisa, objectivament entenedora pels electors, i indiscutiblement democràtica: el dret  per una nacionalitat a autodeterminar-se  mitjantjançant un referèndum afectant únicament els ciutadans  del seu territori. La demanda  tindria com a mínim l’avantage de retratar els dos grans partits espanyols majoritaris que fins el moment  s’hi oposen  però que no ho podrien fer refugiant-se en cap valor democràtic.Igualtat en drets individuals, tota, col·lectius, parlem-ne.

Sí, ja sabem que fins  ara, Interpretant  la Constitució, uns membres desprestigiats del  Tribunal Constitucional han pogut canviar, a posteriori, uns punts essencials de l’Estatut, precisament el del reconeixement de la nacionalitat catalana,  ridiculitzant   a tres institucions de l’Estat, el Parlament català, l’espanyol, el Senat,  i un referèndum!I en lloc d’insistir per aquesta via i exigir  l’aplicació de l’Estatut votat,  els partits catalans en possessió moral de la raó , han decidit passar pàgina, i a continuació els partits nacionalistes s’han inventat un nou eslògan “el dret a decidir” amb les limitacions que hem explicat però que els dona corda per entretenir un temps més el personal, que és en fí de compte el que sembla que pretengui tothom!

Aquesta és l’actuació política que constatem aquí, a l’interior, però a Europa tres quarts del mateix.

Una  proposta de Ramon Tremosa CiU, Oriol Junqueras(ERC) i l’ecosocialista Raül Romeva, integrants d’un front comú per la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana  a Europa pretén aprofitar   una esmena a l’ingrés de Croàcia a la UE el 2013, i la incorporació del croat a les llengües oficials a Europa per fegir-hi també de retruc (sempre la mania d’entrar per la finestra!) el català  que és la tretzena llengua més parlada a nivell europeu, amb més de 10 milions d’habitants. Aquests diputats demanen “fer pinya” però comencen per no invitar  a la també diputada europea Maria Badia del PSC que  forma part d’aquest front comú pel català a Europa. “No solament no ens han convidat a afegir-nos a l’esmena, sinó que ni tan sols ens han informat” ha dit el Raimon Obiols que pensa  que aquesta gent creu que no necessiten el suport dels socialistes perquè ja tenen el dels populars, que són els socis de CiU a Catalunya.

Tanmateix Obiols considera que “no té sentit barrejar el reconeixement del català a Brussel·les amb l’adhesió de Croàcia. Els autors de l’esmena disposen amb els populars d’una majoria de 405 escons. És impensable però que Vidal Quadras i el seu grup parlamentari donin suport a l’esmena reclamant el català llengua oficial a Europa. Un cop més, volada de coloms, o si es vol ser indulgent, un simple exercici d’agit-prop .

El PSC, amb el PSOE, ja va rebutjar el juny passat al Congrés la mateixa proposta per aprofitar la incorporació del croat a les llengües oficials de la UE per incloure-hi també el català. El PSOE té cinc eurodiputats més a la comissió, entre membres de ple dret i suplents, que podrien participar en el debat: la mallorquina Teresa Riera, l’asturiana María Muñiz, els andalusos Carmen Romero i Luis Yáñez-Barnuevo i el madrileny Emilio Menéndez del Valle. El PP en té quatre, a més de Vidal-Quadras: Jaime Mayor Oreja, Francisco Millán Mon, Antonio López-Istúriz i José Ignacio Salafranca. Tremosa, Junqueras i Romeva no formen part de la comissió i només podrien votar l’esmena si s’aprova i arriba al ple.

La mala jugada  dels nacionalistes envers els seus companys socialistes integrants també del front comú per la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana  a Europa no ha de ser motiu de no  començar a aplicar, a l’espera de rrecuperar al congrès del PSC  el grup propi a Madrid, el vot positiu dels diputats catalans en assumptes d’interès per Catalunya.

Acte en l’aniversari de la mort de Maria Aurèlia Capmany

Dimarts, octubre 25th, 2011

Capmany copiaEls amics i amigues de Nou Cicle, molts dels quals van tenir l’honor i el plaer de treballar políticament amb Maria Aurèlia Capmany organitzen  un acte públic en l’aniversari de la seva mort.

Nou Cicle vol que l’acte sigui una evocació de la dimensió pública de la Maria Aurèlia i també una reflexió col·lectiva sobre el moment actual i el futur, mirant endavant tal com sens dubte ella hauria fet.

L’acte tindrà lloc el dimecres 2 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala d’orquestra del Conservatori del Liceu, al carrer Nou de la Rambla n. 86, de Barcelona

Intervindran:

Anna BalletbóPia BoschJordi FontRaimon Obiols.

Eleccions al País Valencià

Dissabte, octubre 22nd, 2011

Aquest és el país que ens deixa el PP de cara a les properes eleccions.

forges

Forges El País

El principi i fi

Dimecres, octubre 19th, 2011

De retorn del meu poble on he passat un temps, he rebut de l’amic Viadel aquest poema  d’Estellés.

poble2El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993)

Els poetes i els amics saven interpretar els nostres sentiments

Les dues Espanyes de Bru de Sala

Dilluns, octubre 17th, 2011

SenatXavier Bru de Sala afirma  en El Periodico que s’han acabat les dues Espanyes de Machado.  que ara  solament “hi ha una Espanya, de la mateixa manera que no hi ha dues Frances o dues Italies. Diu que hi ha una sola Espanya perquè així ho volen  el PSOE i el PP que posa en el mateix sac.

Bru de Sala no fa matisos entre aquests dos partits, ni del punt de vista econòmic -potser desprès d’Aznar n’hi hagué, però no a partir de la crisi- ni tampoc òbviament sobre el caràcter unitarista dels dos . Els que sí distingim matisos entre els les dues organitzacions  “nacionals” no podem deixar de constatar  que malauradament les dues organitzacions  tenen una concepció de “Nación Española” a la pràctica semblant  .  Per Bru de Sala les diferències entre els dos partits són fictícies, tan econòmicament com amb l’aspecte de la identitat.  i per ell  Espanya  és avui com els altres països ;  ara ja no és “diferent” del  seu entorn europeu”si bé els seus problemes continuen sent  el model econòmic i el famós problema de l’encaix de Catalunya, i l’escriptor constata  que el final de les dues Espanyes no s’ha produït per consens, per aproximació o confluència de posicions, objectius, mirades i estratègies (…)  car els desacords entre els dos partits nacionals són de politiqueria, no de fons”.  Segons ell el final de les dues Espanyes s’ha produït per rendició de l’esquerra, per claudicació. Espanya és una i democrática però és hereva d’una de les dues Espanyes en tot allò que pot perviure en democracia.”

I això s’ha produït afirma  Bru de Sala,  “amb plena complaença del PSOE i la major part dels líders del PSC”. Zapatero tenia un pln B que ha abandonat i Bru de Sala constata que ja no hi ha ningú que el defensi o pitjor encara que el plori.

Dubta que hi hagi gaires argumentadors o arguments amb ganes de contradir-lo en aquesta qüestió fonamental  que Espanya és una, tant en l’eix nacional com  el de classe.”

No sé si sortiran aquests argumentadors. Al començar aquest escrit, coneixedor de les  idees de l’escriptor, la meva intensió era de polemitzar amb  ell  i argumentar en contra. I ja veieu el resultat. Llegint  el seu article no he pogut deixar de pensar  que  amb raó o sense cada vegada hi ha  més gent  que opina com  ell.

Increïble però va passar!

Divendres, octubre 14th, 2011

Franco i HitlerAcabem de rebre un mail sobre la “Memòria Històrica” que considerem mereixedor d’una àmplia difusió:

“A propósito de la famosa “Memoria Histórica”, parece que nunca podremos saber bien los crímenes que realmente llevó a cabo Franco en España y todo quedará en rumores, buenos deseos de averiguar y ahora un Power Point que no está avalado por ninguna “autoridad” ni se encuentra en las manos de un juez imparcial, solo va dando vueltas por el ciberspacio como un llanto buscando consuelo. Perdimos la guerra y hemos perdido la oportunidad de conocer la verdad. Lo que sabemos es lo que le ha convenido explicar a ese reducido grupo que maneja España  lamentablemente i que ya los estamos viendo volver a apoderarse de las cortes. En menos de dos meses todo, todo lo que se intentó, volverá a la obscuridad y al olvido.

Espero que se amarguen como me amargó este Power Point. Néstor”

L’Església diu SÍ al Preservatiu

Dilluns, octubre 10th, 2011

Que em perdonen els creients sincers, no m’ hi he pogut resistir.

És cert que amb aquesta imatge caiguem amb l’irrespecte. El mateix però que l’Esglesia professa – allà on pot  com en aquest país per exemple- contra  els increients, els agnòstics o simplement   els partidaris del laícisme.preservatius