D'un temps, d'un pais

Amb aquest titular Aquil·les Rubio a l’Accent.CAT acaba de publicar  un article que m’hagués agradat fer i no m’he he atrevit a escriure. I no perquè no n’hagi tingut alguna vegada ganes. No l’he escrit  perquè sempre he pensat que el valencianisme- entenent-nos, que quedi clar per si fes falta- no el valencianisme espanyolista dels enemics del país Valencià, sinó el nacionalisme valencià, tenia justament massa enemics a la sortida del franquisme desprès de 40 anys de dictadura per ser  el moment d’anar marejant la perdiu; i quan homes com Eliseu Climent o el mateix Fuster han pogut cometre errors -i n’han comès alguns – no pel que fa a la cultura comuna que compartim amb el Principat i les Illes, però sí polítics- no era qüestió d’anar distraient  el personal. A aquests dos personatges els hi devíem i els hi devem massa  per prendre el risc de donar gasolina als enemics del País Valencià.

Aquil·les Rubio ens acaba de demostrar que es poden dir les coses de manera com cal sense confusionisme possible. Us invito a llegir el seu article del qual extraeiem aquesta  frase: “El tancament de TV3 i les multes contra Acció Cultural han acabat de donar el colp de gràcia a una entitat víctima de la seua prepotència, de la seua desconnexió dels moviments de base, de la seua elitització i burocratisme, i d’una macroestructura sustentada en les subvencions i no en les capacitats econòmiques i militants del moviment popular”.

Actualment algunes forces -entre les qals  Compromis-,  están pel bon camí. No sé si sempre ho han estat   però ara tot indica que sí. Estan lligant fils,  els fils que van del valencianisme popular republicà que durant el franquisme no es podía ni esmentar i  solament es podien utilitzar  aquelles  armes que el franquisme no tenia més remei que tolerar, el catalanisme catòlic conservador “bien pensant” d’Omnium Cultural. Un catalanisme que en aquell temps personalment  vaig seguir des de l’exili.

Finalitzada la guerra, Òmnium, fundada per catalans que combatiren des de Burgos amb els sublevats, però que tanmateix va tenir més endavant  el mèrit de subvencionar la cultura catalana, de mantenir el foc d’alguna manera, amb aquesta visió dels seus interessos de classe  de cara al futur que tenen els consevadors de tot el món, però amb l’objectiu d’altra banda, de silenciar i liquidar l’exili repúblicà català i en particular el seu màxim representant, el president Tarradellas. Un president que tal com va demostrar, va ser capaç de fer trontollar tots els plans dels seus adversaris, en tot cas els personals; Més enllà, les solucions políticament s’els escapaven a tots, incl.òs al mateix president.

Pel País Valencià ha arribat el moment de parlar clar i unir esforços. Com dèien  els de la generació del 30 als companys del Principat: a “fent país valencià segur que ens trobarem!” De moment la unitat de la llengua  ja és una realitat, i no és poca cosa.

De la tragèdia deNoruega probablement es pot treure la conclusió -o millor dit- cal treure la conclusió,  que tots els fonamentalismes són tots igual d’execrables. Però no ens enganyem, de la mateixa manera que tots els polítics no són iguals, tampoc totes les ideologies són iguals.

Hi ha ideologies humanistes per qui el ser sagrat és la persona mentre que d’altres  busquen transcendències i veritats supremes i consideren que tot aquell que no pensa com ell és  el seu enemic,  i que les misèries humanes, propagació del Sida prohibint  els  contraceptius o la fam en el continent  africà, veritables escàndols inacceptables, sembla que siguin el preu a pagrar per la humanitat a canvi d’una hipotètica salvació eterna. La política i els polítics són l’emanació de nosaltres mateixos, ni pitxors ni millors,  i hem de pensar que les religions, malgrat l’enorme  influència i potència que els dona la fe dels seus seguidors i els grans mitjans econòmics dels que disposen o poden disposar ,  no són altra cosa!   I no solament les religions són incapaces d’erradicar el mal sinó que per les seves decisions  i doctrines susciten en mentalitats com les del jove norueg Anders Breivik un creuament de cables que l’han portat a considerar que l’assassinat d’un centenar de persones d’ideología contrària a la seva era un acte terrible  però necessari!Les religions potser hagin estat als inicis un factor de civilització difícilment compensat però pels enormes i múltiples conflictes armats de caràcter religiós generats per la lluita per la supremacia. Avui l’enfrontament directe  armat ha desaparegut per motius obertament religiosos però no, com es pot comprovar,  de la mentalitat dels diferents creients. Sense anar més lluny, als anys trenta la guerra civil espanyola, a part de factors internacionals que avui no es donen,   no s’explica altrament.   I no ens ha d’extranyar que el mateix Anders Breivik citi la  història d’Espanya amb el Cid Campeador i confessi la seva afinitat amb “hermanos i hermanas” de España 2000, Falange , Alianza Nacional  i Fuerza Nueva que són referència del perturbat norueg, i que la “Comunidad” valenciana actual, territori comanche  on campa lliure el feixisme espanyol, sigui citada al seu llibre. I no cal amagar el cap sota l’ala i cal denunciar amb contundència que lluny òbviament dels  actes terroristes sanglants , la filosofia  de Breivik,  no és diferencia, tan políticament  com religiosa,  de la del PP, tendència Aznar i “sus montañas cercanas”.