Escriu Biel Mesquida en un article a El Periodico “La cultura, com a idioma de la bondat contra el mal; la civilització, el remei contra totes les formes bàrbares, antihumanes”.
I no sé perquè aquesta frase m’ha fet pensar en la societat valenciana contemporània on la dreta autòctona ha demostrat, en el tema de la identitat, dels orígens i de la llengua, no que siga bàrbara i antihumana però sí una manca total de cultura. I aquesta manca de cultura s’ha traduït en un atac del mal, en aquest cas no contra la bondat, sinó contra la racionalitat i la realitat del que som i d’on venim els valencians i la nostra llengua. Aquests atacs, caracterítzats -insistim- per la incultura, no han procedit d’una sola capa de la societat malauradament, però han estat propiciats i orquestrats per les classes benestants i el partit que les representa, el PP. Encara que pot haver-hi alguna Coalició’n que en reclame el copyrigth.
Arreu, històricament, qui ha tingut més accés a la cultura han estat precisament les capes benestants, la qual cosa els permet defensar de la forma més idonia els seus interessos, guardant les formes i no prostituïnt la seva intel·ligència. A més dels mitjans econòmics, la seva cultura justament els permet generalment trobar en cada ocasió el comportament adequat sense haver de recórrer a extrems indignes de la cultura a la que han tingut accés.
Què ha passat amb la societat valenciana? És que no hi ha una burgesia mínimament culta capaç d’alçar el crit al cel contra alguns arguments i actituds que avergonyeixen? Uns arguments i unes actituds que salpiquen fins a les més altes autoritats polítiques que regenten la vida del país. I no estic parlant dels regals rebuts dels “amiguitos del alma” corruptes i les mentides públiques en que la primera autoritat del país ha caigut, que també.
Els exemples per fer dir a la societat valenciana “Fins aquí hem arribat!” serien inacabables, com la pallassada del Conseller Font de Mora no trobant altra idea genial per eludir l’assignatura Educació per la ciutadania amb la que no està d’acord que pretendre impartir-la en anglès; o la pressió inacceptable exercida pel PP i en particular Frederico Trillo sobre el Tribunal Superior de Justícia de València, el president del qual, Juan Luis de la Rúa, és d’altra part, més que intim amic de Francisco Camps.
Però l’exemple que, el mires per on el mires, no hi ha per on agafar-lo i que resumeix el poc estil i la poca categoria que es despren de tot plegat és el següent: Arribar a formular en una Llei Orgànica com és un Estatut: “Volem això i això… i tot el que puga reclamar el nostre veí!
És la primera vegada que en aquest espai faig referència a l’esport però convindreu amb mi que aquest diari que es subtitula EL DIARIO DEPORTIVO DE LA COMUNITAT VALENCIANA, a la portada del seu número del 15 de juliol, va molt més enllà de l’esport.
– “Senyor Camps, es paga vostè els seus vestits?”
Potser el nom de Rubina Alí no us digui gran cosa. Rubina és la nena de nou anys protagonista de la pel·lícula Slumdog Millionaire. L´anaren a buscar al barri Garib Nagar, un poblat de barraques fetes amb material de recuperació -plaques de llauna, planxes de fusta y lones de plàstic- prop de Bandra, a l’India.

L’amic Francesc Viadel ens informa d’un curs interessant de valencià per Internet:
A la pregunta d’un diari de si “la desgravació per compra de vivenda s’ha d’aplicar sols a rendes baixes?”, una lectora respon que no, amb aquesta curiosa reflexió: “…la meva opinió és que s’hauria d’aplicar a tothom, ja que tots tenim els mateixos drets.”
“primer diario que no se vende” en el seu titular:



Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 