D'un temps, d'un pais

“S´ha de deixar ben clar que no subordinem ni subordinarem la política catalana a la lògica de la política espanyola”. Els resultats de les eleccions al Congrés poden fer “molt complicada“ la relació del president de la Generalitat i primer secretari del PSC, amb la Moncloa.

Frases com aquestes i la de que “la Generalitat no serà moneda de canvi en un eventual pacte entre el PSOE i CiU” no denoten ni anti-espanyolisme ni pro-catalanisme, ni el contrari. Denoten sentit comú i rigor de governant que es deu als seus electors. Frases tan meridianament clares i senzilles que no semblen les d´un polític -al menys dels que tenim actualment en circulació- fa temps que no les havíem sentit.

El president sap que a les properes eleccions, a Catalunya “l´oposició incrementarà l´intent d´erosionar la cohesió” del govern. És per això que primer es posiciona per tenir l´autoritat necessària i poder demanar als seus socis de govern, que les eleccions no generin tensions en el si del tripartit més enllà de la “lògica confrontació de programes”.

I aquesta actitud no data d´avui. Data exactament de la famosa reunió d´Artur Mas amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el 20 de gener de 2006 on el líder de CiU, el de la “casa gran del catalanisme” es va avenir a desbloquejar les negociacions sobre l´estatut a canvi d´allò que va anar a reclamar allà i que no havia pogut trobar aquí: el camí de la presidència de la Generalitat.

Ja en aquesta ocasió, el president Montilla ho va tenir molt clar i les eventuals pressions només van servir per accelerar un nou pacte amb el tripartit i evitar la imposició d´un govern sociovergent.

Alguns podran objectar, considerant el ampli panorama que tenim pel davant (desplegament de l´Estatut, finançament, rodalies, aeroport, etc.) que molt bé, però que tot això són paraules i… no fets! Aquí faré un incís per explicar una formula que en la meva vida professional no m´ha fallat mai: quan havia de valorar les qualitats del material que necessitava comprar, mai donava per bones, sense verificar-les, les moltes qualitats del seu material que em senyalaven els venedors, i acceptava sense necessitat de verificar-les, les poques virtuts que em deien que tenia el producte de la competència. No fallava mai.

Les declaracions del president Montilla el poden perjudicar, n´ha d´estar convençut, sinó evitaria fer-les.

I pel que fa a aquest article, no sé si fa falta precisiar que està escrit amb la tranquil·litat d´aquell que valora la importància de les actituds però que si els fets no segueixen les paraules, escriura un altre text amb el mateix titular que troba suggerent; això sí, afegint-li un simple No al davant.

L’emissió Àgora de Canal 33 cada setmana posa una pregunta que ens envien a casa acompanyada d’aquesta bonica frase “Esperem la seva participació, ja que ens és molt valuosa i enriqueix el debat. Moltes gràcies.”

Podem respondre per mail o per telefon i la pregunta del proper dilluns és la següent: “Com creu que la crisi del 2008 pot afectar l´economia familiar?”

No sé si la resposta és correcta i si la publicaran però he posat al mail:

“Sobretot, i vist que estem a dos mesos d´unes eleccions no esperin que arribi la crisi per parlar-ne! De la mateixa manera que hi ha el periodisme d´investigació, ara veig que també existeix el d´anticipació!”

Fins ara pensava que anticipar-se als esdeveniments per intentar pal·liar-ne les conseqüències corresponia a la bona política; resulta que el periodisme, no content de les notícies del dia, ara les anticipa.

Avui, ens acontentarem en citar algunes frases que hem recollit de la premsa del dia.

En primer lloc citarem a Joan Barril: “M´agradaria que la meva família extensa, que no és altra que la societat, hi hagués gent que es declarés cristiana i que donés exemple de la seva fe. I que ho fes amb l´alegria de les conviccions i no amb la ira dels inquisidors.” Em temo que Barril, que es declara cristià, en el fons sap que el que fa és simplement un “voeux pieux” que diuen els francesos, és a dir un vot sense massa possibilitats de ser escoltat, no sé si pels cristians, però, en tot cas, pel que fa a la institució.

La segona citació serà de Serra Ramoneda que després d´atreure l´atenció sobre el fet que si es compleixen les previsions, Barcelona serà la dotzena “capital de província espanyola“ a la qual arribarà l´AVE (!), escriu: “Barcelona i el seu entorn mereixen, per la seva història, la seva empenta econòmica, un altre tracte”. Ramoneda, tot menys un radical.

I finalment citarem Joan Tapia: “…la democràcia és el govern de la majoria i el respecte als drets de les minories. L´Església en pot discrepar. Però no li convé fer servir el nom de la democràcia en va. Perquè, a Espanya, té poca autoritat moral per fer-ho.”

Ahir, jugaven un partit de futbol les seleccions d´Euzkal Herria i de Catalunya. Els Anglosaxons accepten amb naturalitat que les nacions que componen el Regne Unit disposin de seleccions esportives a nivell internacional. I jo em pregunto: ho accepten per l´esperit democràtic dels britànics que tenen les nacions amb prou consideració com per acatar la seva voluntat, o perquè consideren l´esport un joc i una activitat prou anodina com per considerar que no posa res en perill?

Pel que podem comprovar, ací sembla que no es pensi ni una cosa ni l´altra, més aviat es limitem simplement a qüestions de prepotència i de testosterona, com en tantes altres qüestions.