D'un temps, d'un pais

—

FRANCESC VIADEL

NO MOS FAREU CATALANS

Història inacabada
del “blaverisme”

l’esfera dels llibres

Col·lecció:Biblioteca d’Actualitat (312 p.)

L´autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del “blaverrisme”, l´escriptor Francesc Viadel i Girbés, s’inicià com a periodista als diaris Levante i Avui, ha estat cap de redacció de la revista El Temps i redactor dels diaris El País i El Mundo. El seu llibre és la crònica documentada de la batalla que va lliurar el tardofranquisme contra la llengua i la identitat del País Valencià. Una batalla que encara dura, tergiversada, en el més pur estil fascista, en una lluita contra un fantasmal “‘imperialisme català”. Les citacions i explicacions abunden en el llibre i són clarificadores dels orígens i motius d’una situació surrealista en tots els aspectes i que arriba a límits vergonyants en el tema de la llengua. El llibre posa de manifest en quines condicions de violència física i verbal, d’impunitat política fins i tot, s’ha hagut de moure la democràcia valenciana durant els darrers trenta anys.

L´ofensiva contra la identitat i la llengua pròpia pren tota la seva força i es desferma als finals del franquisme, inicis de la transició: “Fet i fet -escriu l’autor- cal entendre que l’autonomisme, el nacionalisme, a diferència del País Basc o Catalunya, al País Valencià tenia una tradició més aviat modesta, minoritària[1] i majoritàriament conservadora. La posada en circulació dels postulats fusterians i la creixent articulació social al seu voltant en l’agitat context de la transició va provocar que els sectors adscrits a l’antic règim es consideraren greument amenaçats i és des d’aquests sectors que es va dissenyar la contundent contestació, sustentada des de la manipulació política i emocional, a les noves forces democràtiques que emergien. Aviat, per a molts valencians, el catalanisme es convertí en l’autor intel·lectual d’un intent de “genocidi cultural” orquestrat des de la rebotiga d’un fantasmagòric i poderós imperialisme català, una amenaça alhora per a la integritat de l’única nació sentida i amb una llarga i consolidada tradició: Espanya.”

…. “Aquella revolució tranquil·la (del nacionalisme valencià) fou, doncs, ràpidament precedida d’una contrarevolució en la qual no van faltar ni els atemptats ni les ràtzies violentes[2]. La dreta, aterrida pel nou règim democràtic, el qual se li prometia com la seua pròpia extinció, i més encara, amb la perspectiva d’una victòria de les esquerres a les urnes, va trobar per tant en la lluita contra el catalanisme i, per consegüent, en l’atemització també de la reivindicació lingüística a tots els seus nivells, un bon discurs de recanvi que li permetia de subsistir i d’enfrontar-se dins del nou context a les noves forces emergents.” (….) “El fanatisme polític, la resistència al canvi i a la modernització, a la no pèrdua del poder i la influència d´uns determinats sectors socials, donà lloc a la Batalla de València, batalla que no va ser sinó -i que continua siguent-, d´acord amb el desaparegut historiador Alfons Cucó, “una singular rebel·lió, incivil i antidemocràtica (…) una allau de violència induïda, gairebé sempre unilateral”.

El títol del llibre “No mos fareu Catalans” és un dels elogans utilitzats en una de les manifestacions convocades per la Coordinadora de Entidades del Reino de València a les quals assistia tota la crema franquista del “Reino”. Entre els primers anticatalanistes i mecenes d’aquest moviment cal citar per situar correctament els fets, el darrer alcalde franquista de la ciutat, Miguel Ramón Izquierdo i el també franquista i darrer president de la Diputació de València, Ignacio Carrau. També entraren en el joc La Unión de Centro Democràtico (UCD) i l’Alianza Popular (AP) de Fraga Iribarne. Més tard es disputarien el “xollo” anticatalanista l´inefable Vicente González Lizondo de Unió Valenciana i els prohoms del Partit Popular que acabarien quedant-se pràcticament amb tot el pastís. Han fet intents, això sí -sense reeixir-ho- de salvar la seva imatge del barroquisme inculte que sempre ha acompanyat el moviment blaver.

El llibre té molts mèrits i un d´ell és el de posar de manifest la petitesa i les insuficiencies de la societat provinciana valenciana amb la demostració de l´extravagant i desmesurada influència que va arribar a tenir un períodic com Las Províncias i la seva directora María Consuelo Reyna Doménech que durant molt de temps va fer ballar el país al so de la música que tocava. Escriu l’autor: ” Amb els anys, el diari configurà una realitat a mida de les obsessions i interessos de la seua directora i dels poders que servia. València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals, traïda per la Universitat… Però València també pròspera, panxacontenta, pacífica i conformada, generosa, treballadora i ocurrent, solidària, tot sempre segons una estampa grisosa que remetia, sens dubte, a la propaganda feliç dels anys de la dictadura franquista.”

Al mateix temps que l´autor del llibre deixa ben clar el paper jugat pel tardofranquisme en tot aquest drama, també traça les trajectòries d´altres protagonistes i entre ells el paper jugat per històrics valencianistes catòlics de dreta com Xavier Casp i Miquel Adlert defensors originàriament de la unitat de la llengua. És segurament pensant amb ells i també amb alguns altres com ells que Viadel apunta una altra vessant de la triste realitat valenciana: “Per increïble que puga semblar al foraster, els orígens de l´actual anticatalanisme són, en bona part, el resultat d´actituds bilioses dins del tancat i arnat món dels lletraferits de l´època, motivades per qüestions de rivalitat, vanitat i enveges.”

Hem trobat en el llibre uns detalls al nostre entendre significatius que l´autor deixa anar subtilment sense massa insistir i que estic segur un dia estudiósos recolliran i aprofundiran per intentar reequilibrar la història de la societat civil valenciana, una societat destrossada a la postguerra -contrariament a la catalana que va resistir millor, probablement perquè partia d´un sostre de consciència col·lectiva més alt. Un dia caldrà intentar pal·liar els efectes de la ruptura radical intervinguda entre la generació nacionalista de la preguerra, desapareguda o silenciada, i les posteriors generacions nacionalistes. I aquesta ruptura brutal es fa sentir per l´absència en el debat, del nacionalisme valencià autènticament d´esquerres i popular, i de l´obrerisme republicà -no tant en el debat historico-cultural recuperat en escreix- sinó en el debat polític, on aquí sí que s´ha pogut constatar un notable i tràgic buit. El debat del nacionalisme valencià dels anys seixanta, al nostre entendre, va resultar d´alguna manera marcat per aquestes absències; hi faltaren forçosament veus. Les circumstàcies foren les que foren i el moviment intel·lectual de recuperació, indiscutiblement brillant, es va desenvolupar al mig del desert d´una societat civil inexistent, sense capacitat de manifestar-se ni generar cap contraposició ni cap eco. L´eco va arribar a la transició a la democràcia amb la brutal reacció política franquista enfront dels nostres aprenents polítics. No sé si és exactament el pensament de l´autor però és la nostra interpretació d’aquest període històric.

Amb alguns detalls, l’autor deixa augurar una nova manera d´enfocar certs problemes que n´estem convençuts hauran de desenbocar en un apropament entre les forces nacionalistes i les esquerres. Com deia algú en altres circumstàncies, però és també vàlid pel País Valencià hem de “nacionalitzar les forces d´esquerra i “esquerranitzar” certes forces nacionalistes.

Citarem un passatge que parla del simbol de la Senyera.

“(…) la “Senyera” amb el blau -dirà Fuster en un opuscle d´urgència[3]– és la pròpia de la ciutat de València, i prou. Si alguna bandera pot ser la comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l´altra, la que no du el blau. En contraposar-les, el búnquer barraqueta i els seus aliats no fan sinó atiar una antigua i perillosa animositat de les comarques valencianes enfront de la capital. Perquè el recel davant el “centralisme” de valència també forma part de la deterioració de la nostra consideració de “poble” (…)”

Amb tots els respectes per Fuster, aquest darrer argument quan es contraposa a l´apatia secular del nostre poble, fa que resulti una mica forçat. No sé si amb un poc menys d´erudició i un poc més de sentit polític, potser -no n´estic segur vist l´adversari que teníem al davant- ens hauríem pogut estalviar una batalla inútil.

Pel que fa a Lo Rat Penat, aquesta mateixa institució a aixoplugat generacions de valencianistes de tot calibre i és d´agrair a l´autor que lluny d´anatemes viscerals, tingui aquestes ratlles de reconeixement que personalment podem corroborar pel que fa als anys seixanta: “A la postguerra fou refugi de nombroses personalitats de l´esquerra i de la cultura així com l´únic referent lingüístic del país a través dels seus cursos de llengua iniciats el 1949 pel gramàtic Carles Salvador. A l´entitat, no només van formar-se les primeres fornades de valencianistes com Eliseu Climent, Alfons Cucó, Rafael Arnal, Lluís Vicent Aracil, Vicent Soler o Ferran Zurriaga sinó que fins i tot es protegiren activitats com la fundació en 1968 per Enric Tàrrega de CC:OO.

Sobre un dels valencians més universals i contravertits al país, Vicente Blasco Ibañez, l´autor escriu:

“Aquest odi per tot allò català ja va tenir però, a la València de principi de segle, episodis d´una relativa importància de la mà d´alguns seguidors polítics de l´escriptor i líder republicà Vicente Blasco Ibáñez en el context d´enfrontament entre lliurecanvistes i proteccionistes. Es tractava, no obstant això, d´una reacció conjuntural, díriem també que en certa manera -i amb totes les prevencions possibles- moderna en la mesura en què el blasquisme combatia un regionalisme dretà i burgès en defensa dels interessos de les classes populars, però és durant la transició democràtica quan sens dubte, el fenomen mampren unes dimensions considerables, quan es configura ideològicament i sobretot políticament, desfigurant de vegades aspectes més epidèrmics i superficials de la ideologia de l´escriptor valencià”.

Aquest text està lluny de la condemna sense pal·liatius feta durant el franquisme per un nacionalisme valencià reticent -voluntàriament o no- no ja a sortir en defensa de les idees anticlericals de l´il·lustre republicà i la seva visió o manca de visió del valencianisme, sinó al menys situar-les en el context de principi del segle passat, com no deixa de fer Francesc Viadal el qual, a més, té el detall de distingir el personatge dels seus seguidors. Una distincció que ajuda a comprendre el respecte i consideració -com a mínim- que autèntics nacionalistes d´esquerra contemporanis de l´escriptor i polític li tenien.

I en un altre passatge del llibre, l´autor ve a dir que no és el potent moviment faller amb tots els seus defectes que va passar al blaverisme sinó que és un cert elitisme nacionalista que el va abandonar d´alguna manera. Aquí també trobem una diferència de sensibilitat política entre els intel·lectuals valencianistes de la preguerra i les generacions posteriors: els primers volien recuperar, en el bon sentit de la paraula, el potent moviment popular faller, salvant-lo d´ell mateix i de les seves limitacions, els segons el van simplement menysprear.

Finalment no sé si és una realitat o les ganes que en tenim, però hem cregut detectar en el llibre tímids indicis de la necessitat d´un cert agiornamiento no tant cultural però sí indiscutiblement polític del nacionalisme al País Valencià.

En resum, No mos fareu catalans és un llibre que tot aquell que vulgui conèixer i entendre els orígens del desgavell que pateix el País Valencià no pot deixar de llegir.

Article publicat a NOU CICLE el color del progrés

---

[1] És, en altres termes, el que en aquesta mateixa revista explicavem a l´article Sobre la llengua al País Valèncià

2] El 8 d´octubre de 1978 esclatava una bomba als serveis de la plaça de bous de València durant la celebració d´un aplec nacionalista. El novembre una altra bomba al cinema Goya d´Alcoi on es projectava una paròdia cinematogràfica d´Albert Boadella sobre “el pare Vicent” el patró de la ciutat. El 18 una altre artefacte explotava a la porta de la casa de Joan Fuster a Sueca. Sachís Guarner, el filòleg que havia sofert unes pintades ofensives a la façana del seu domicili el julol anterior, el 4 de desembre rebia un macabre regal de Nadal en forma de caixa de torrons que per sort no acabà a esclatar. Quatre dies més tard, Pasqual Martín Villalba, president del Grup d´acció Valencianista (GAV), al més pur estil fascista, acusava des de Las Porvíncias Guarner i Fuster d´haver-se posat ells mateixos les bombes. Villalba que no arribà a personar-se a la querella que li va interposar Guarner per l´article delegà la seua defensa en el procurador Joaquin Pellicer Hervàs que acudí al jutjat amb una insigna de Fuerza Nueva a la solapa. Villalba acabà sent absolt.

[3] El subratllat és nostre