Archive for the ‘Memòria històrica’ Category

Don Arturo, mestre a Foios

Diumenge, agost 18th, 2013

A l’ocasió d’un article publicat a El País, em plau recordar el vaig escriure sobre el mestre DON ARTURO de Foios a les meues memòries: Els valors dels vençuts:

“Pel que fa als altres, els vençuts pobrets…

A alguns d’ells no els valgué la caritat; i no ens referim als qui aprofitant el desordre creat per la insurrecció militar cometeren actes criminals tot i volent fer creure –o pensant- que propiciaven actes revolucionaris, sinó als qui simplement no eren adictos al régimen. Aquests, al finalitzar la guerra, foren denunciats per les seves idees i anaren a parar a la presó o foren desterrats. Altres casos clamen al cel com el de Don Arturo que fou depurat a l’igual que milers de mestres i professors de les zones on la rebel·lió no havia triomfat el 18 de juliol, pel simple fet d’haver continuat exercint la docència sota la tutela de les autoritats legítimes republicanes, com era el seu deure. Per subsistir –Deu estreny però no ofega- gràcies a la complicitat del poble que no devia trobar massa just el que havien fet amb el docent, Don Arturo va poder donar a casa seva classes als xiquets i als adults del poble. Avui, a Foios, molta de la gent gran sap llegir i escriure gràcies a Don Arturo. Jo mateix li dec tot el que vaig aprendre en els meus primers anys d’existència ja que en un règim on el cabdill s’autoproclamava “por la gracia de Dios” l’escola pública -veges per on- estava deixada de la ma de Déu.”

 

No us perdeu l’article d’El País: El maestro que fue depurado

 

 

 

Arxiu Memòria Històrica

Dimarts, abril 2nd, 2013

El primer amic que vaig fer a l’escola a França va ser Francesc Utgé un petit refugiat com jo. Com ja  feia un temps que jo  anava a l’escola  i ja em defensava en francès  i ell acavaba d’arribar, el mestre el va posar al meu costat i van compartir pupitre. Més tard ens retrobariem al Casal Català de París i  fins avui, que Francesc ha vingut a passar uns dies a Barcelona, i m’ha portat  un  rebut del 4 d’agost del 1965 “pels arxius”. Això m’ha fet recordar que la Joventut vam tenir ocasió d’ enviar diners a València i a Rubí pels damnificats de les riuades de València de 1957 i del Vallès Occidental de 1964. En aquest cas es tracta d’una provisió de fons a l’advocat Rodolfo Guerra Fontana per un judici  en defensa  de militants del Moviment Socialista de Catalunya, els noms dels quals  són indicats.  L’avril de 1967 Raimon Obiols  retrobaria els seus companys del MSC a la Model . Sempre cal i és bo, ecordar!

 

 

 

 

 

Tema elemental

Dimarts, març 12th, 2013
  • Ja als anys 30  per alguns ja era un tema elemental, no solament la independència de Catalunya, sinó la del País Valencià! Ja en aquells temps els nacionalistes valencians sabien ben bé el que eren i el que volien.  Quan observes els termes utilitzats en els seus escrits , pau, amor, amables dreceres humanes, consciència, t’adones que el que s’emportà i aniquilà el cop d’Estat militar  foren, entre tantes coses,  les idees clares, democràtiques i humanes  que tenia aquella gent. És trist de constatar que desprès de 40 anys de dictadura i la democràcia restablerta, no ja els de sempre, sinó gent que es diu d’esquerra, encara no tingui massa clar que Catalunya pugua escollir democràticament  el seu detí. I diem Catalunya perquè el País Valencià, desprès d’uns errors polítics tàctics  que no s’haguessin produit sense el trencament i el desert  creat pel franquisme,  ha hagut de recomençar pràcticament de zero. Un País Valencià  que ha pogut recuperar la llengua, i tantes coses més, però que ara  s’ha de guanyar el dret a decidir. Tanmateix, ens omple de satisfacció la unitat assolida pels valencianistes,  així com  una acció, que ara sí, sembla  anar per bon camí. 

A.C.R.

Llegim però el que ens escrivia un nacionalista valencià repúblicà:

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo, valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humans més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fons

el franquisme

 

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que se europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanitaris més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 

*

 

En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perque determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’ostinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 

*

 

Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fonsarle de Catalunya

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederació d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanis més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes( pel que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinàra  un error, un error ben fatal, sinó pel que tingué d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment. Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  a totes lescloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

 Angelí Castanyer Fons

En un temps de retallades; ERES; desdonaments… He callat

Dimecres, desembre 12th, 2012

-Quan van venir

a  buscar els comunistes

NO HE DIT RES

Jo no era comunista

van venir a pels sindicalistes

No he dit res

Jo no era sindicalista

 

Quan van venir

a pels jueus

No he dit res

Jo no era jueu

Quan van venir a pels catòlics

No he dit res

Jo no era catòlic

Quan van venir a per mi

No quedava ningú per protestar.


Poema escrit a Dachau, pel pastor luterà Martin Niemöller

erroniament atribuït a Bertold Brecht.

 

Memòria històrica del PAÍS VALENCIÀ

Dissabte, setembre 29th, 2012

Creiem interessant, al moment en que la història sembla accelerar-se a Catalunya, publicar una carta  datada a Orà  el 9 de desembre de 1944 i adreçada  a Manuel de Irujo, ministre del Govern de la República   a l’exili, per Josep Castanyer president del Partit Valencianista d’Esquerra a l’exili .

D’aquesta carta en podem treure vàries  conclusions:

  La primera, que el valencianisme polític que des del primer moment havia reprès la seva activitat  a Orà, no va perdre temps  en  restablir els seus contactes internacionals quan les circumstàncies ho permeteren amb el desembarcament de les tropes americanes al Continent  Africà l’11 de maig de 1943.

La segona,  que el Partit Valencianista d’Esquerra celebra el dret d’autodeterminació de Catalunya, País Basc i Galicia reconegut pel cap del govern de la República Espanyola a l’exili.

I la tercera conclusió, El Partit Valencianista d’Esquerra  reclama aquest mateix dret pel País Valencià.

***

Oran 9 diciembre 1944

Sr. Dn. Manuel de Irujo

Londres

 

Mi distinguido amigo :

 

A raíz del desembarco aliado en estas latitudes, me apresuré a ponerme nuevamente en contacto con Vd., lo que intenté escribiéndole dos tarjetas postales que deben haber quedado prendidas en las redes de la censura, ya que eran ilustradas y pude enterarme luego que su circulación no era permitida.

Hoy me decido a insistir, habida cuenta de que ciertos acontecimiento requieren hacer uso de la benévola deferencia de Vd ha venido concediendo al movimiento valencianista. Nuestra situación en orden a la política del exilio, con relación al futuro ibérico,  puede resumirse en la siguiente forma : Cuando se constituyó en México la llamada Junta Española de liberación y leímos en su primer manifiesto la exclusión del nacionalismo vasco, pensamos que la citada Junta nacía con pecado original y determinamos no adherirnos a los órganos filiales que aquí surgieron con asombrosa docilidad. Después, hemos sido requeridos con insistencia por los representantes de la llamada Junta Suprema de Unión Nacional, para formar parte del órgano directivo de este movimiento, cuyo alcance y finalidad ( en aquello que hemos podido comprender) nos parecen ajenos al espíritu y conveniencia de nuestra península. Recientemente, hemos leído en la prensa local unas manifestaciones atribuidas al Sr. Pi y Sunyer, cuyo simple enunciado ha tenido la virtud de atraer nuestro máximo interés,

pues si el hecho que se cita tiene confirmación en la realidad, podemos afirmar que el porvenir Ibérico encuentra -al fin- el camino de la razón.

Es motivo de honda satisfacción para nosotros, observar la rectitud y energía con que Vasconia, Cataluña y Galicia, mantienen el principio de su personalidad inconfundible y el derecho al libre ejercicio de autodeterminación (tan torpemente definido por el Sr. Albornoz en uno de sus recientes discursos) ; pero nos duele en el alma, el olvido en que se tiene al movimiento nacionalista valenciano , cuya existencia Vd. bien conoce, así como la del Partit Valencianista d’Esquerra, que desde el ano1931 viene desempeñando cargos de elecciones popular y participando con todas sus fuerzas y responsabilidad en la guerra contra la sublevación franquista y la intervención extranjera. Hoy, cuenta con un numero reducido de hombres en el exilio y otro desgraciadamente superior entre las victimas de la represión falangista. Es por todo esto, que hemos creído oportuno no dejar en silencio nuestra actitud como nacionalistas valencianos, sumándonos con todo entusiasmo al movimiento liberador de las distintas nacionalidades y a la constitución de un estado federal que posibilite la inteligencia reciproca de la maravillosa diversidad Ibérica.

Desconocemos el domicilio actual de Presidente Sr. Aguirre y la de Dn. Carlos Pi y Sunyer, a quienes hubiésemos querido significar nuestro criterio y encarecer el estimulo que significaría para los valencianos, el verse reconocidos por las representaciones de los diversos movimientos nacionalistas de Iberia, con el solo enunciado de su existencia, pues entendemos que el principio de justicia que anima nuestros movimientos ha de tener valoración adecuada en el criterio de quienes se inspiran en las fuentes de la misma razón política.

De aquí que recordaremos la simpatía dispensada por Vd. a nuestra significación patriótica me haya decidido a la exposición de nuestras preocupaciones actuales frente a la posibilidad de un núcleo de coincidencia que valorice el verdadero perfil histórico de nuestra península y defienda el reconocimiento positivo de su diversidad, para que VD. nos honre haciéndose interprete de estas preocupaciones y las transmita –si en ello no hay inconveniente- a los representante de Vasconia y Cataluña.

Deseando que la salud y el espíritu se mantengan al nivel de sus elevados merecimientos, aprovecho esta nueva oportunidad para reiterarle la respetuosa consideración de su Afmo. ;

 

q.e.s.m.

 

 

 

Entrevistes Audio de 1966 a Angelí Castanyer, Antoni Gardó i Josep Gumbau

Divendres, setembre 21st, 2012

Fa uns dies Publicavem la conferència que va donar Angelí Castanyer  a l’ocasió de l’homenatge organitzat l’any 1966 per la Casa Regional Valenciana de París i l’Ateneo  Iberiamericano a Maximilià Thous Llorens. D’ençà, hem localitzat les entrevistes en MP3  fetes a Angeli Castanyer, president de la Casa Regional Valenciana, Antoni Gardó, president del Ateneo,  i al pintor Josep Gumbau que va realitzar el retrat de l’homenatjat a l’ocasió d’aquest acte;  unes entrevistes  que es van reretransmetre  a America llatina i que podem escoltar avui al final  del text de la la conferència Homenatge a Maximilià Thous Llorens

 

 

 

 

Homenatge a Maximilià Thous Llorens

Dijous, setembre 13th, 2012

L’historiador Santi Cortés ha pogut escriure que “Angelí Castanyer i Fons fou sens dubte l´ideòleg i l´animador més rellevant del valencianisme a l’exili.”

 Va ser amic íntim de  Thous Llorens, com a poeta i com a company de lluites. L’homenatge,  retransmès per  una emissora iberoamericana va ser iniciativa d’ell i fou organitzat l’any 1966 per la Casa Regional Valenciana de París de la que era president, i l’Ateneo Iberiamericano.

Al final de la conferència trobareu les entrevistes audio fetes a  Angelí Castanyer, Antoni Gardó i Josep Gumbau.  (A.C.R).

 Invite als joves nacionalistes valencians d’avui a llegir amb l’atenció que es mereix el text de la conferència. Circumstàncies adverses durant el franquisme i a la transició han fet que alguns hagin volgut confondre aquesta generació de nacionalistes republicans amb l’anterior, la de la renaixença, justament la del pare de Thous Llorens ,  Maximilià Thous Orts, l’autor de l’himne valencià (que no de l’himne valencianista que feu el seu fill Thouets”) i que adoptaren, com precisa Castanyer els nacionalistes valencians. És a dir que de folklore, regionalisme i “per ofrenar noves “glòries a Espanya”, res de res. En aquesta conferència, Castanyer ho deixa  prou clar per què no quedi el menor dubte.  També és innecessari precisar  que aquells nacionalistes, quan glossaven València, es referien òbviament al País.

El dibuix que il·lustra  aquest homenatge és un retrat del seu amic que sempre va guardar Angelí Castanyer.

 

 

 1. CONFERÈNCIA. ( donada al Ateneo Iberoamericano de París.1966)

Angeli Castanyer i Fons

Cuando se trata de homenajear a un poeta reconocido cuya implicación literaria  no le impide a la vez constituir una fuerte personalidad política, la tentación es grande de intentar deslizarnos subrepticiamente entre una nube de consideraciones abstractas, de ditirambos líricos mas o menos felices, siquiera sea por ver de demostrar a todo el mundo cuán cerca del alma exquisita del poeta hemos sabido situar nuestro espíritu, bien que pueda ser esta también la mejor manera de poder encubrir sobre qué mínimo pedestal de vana inconsistencia habríamos sido capaces de situar así para siempre a nuestro gran poeta querido y admirado. Porqué a fuerza de querer ignorarle como hombre público, como ente social activo y presente, en razón de no se qué otra virtualidad cualitativa más elevada, más elevada por cuanto más pura y recóndita, lo que en realidad habríamos llegado a hacer es esto: vaciar su obra literaria de aquellas sus cualidades propias más íntimas y directas, es decir, privarle de toda trascendencia objetiva realmente auténtica y veraz.

Este podría ser el caso hoy en lo que a mi respecta si, por el contrario, no me apresurara a decir ante todo que, para interpretar correctamente la personalidad literaria de Thous Llorens, lo único que a mi juicio no nos está permitido ignorar aquí es precisamente su condición política, la trascendencia inevitable de una actitud y una responsabilidad bien delimitada ante la cosa pública: al lado o en frente, jamás al margen, de la sociedad que lo ha conocido y lo ha adoptado. Pero es así también que, sobre esta base, la primera consideración práctica a deducir resultaría ser, en cierto modo, una negación: la de que, a causa de una actividad pública casi permanente, la obra específica literaria de Thous Llorens no ha debido ser extensa y homogénea sino varia y dispersa; en realidad, la más indispensable a dejar situada en primer plano aquella otra vocación que, tanto o más que la política, constituyera el nexo profundo de todas sus aspiraciones y actividades; quiero decir, el magisterio público.

Así, para llegar hasta el poeta y comprenderlo, el camino a seguir no habrá de ser precisamente aquel que mejor pudiera conducirnos hasta el recinto amagado de sus evidentes capacidades líricas, sino al más socorrido y fácil de la “petite histoire” normal y cotidiana. Y bien; en ella observamos que si a los diecinueve años Thous Llorens había adquirido ya el titulo de Maestro Nacional, no es esta vocación por la enseñanza pública la que precisamente llegará a practicar en toda su plenitud. ¿Por qué? La razón es simple. Porque en España, por paradoja, un maestro de escuela llevado a ejercer la profesión, lo primero que ha de resignarse a no practicar jamás… es su oficio de maestro; y ello en virtud, o a pesar, de que, por su propia naturaleza, este magisterio público habría de consistir precisamente en propiciar a mansalva la saturación moral e intelectual del pueblo, de un pueblo sobre todo como el nuestro, condenado ya des de la cuna a una confabulación sistemática, organizada, entre un Estado fundamentalmente teocrático y una Iglesia rabiosamente estática, un Estado absoluto y una Iglesia gregaria, anatemita, inconciliable a todas luces, es decir, virtualmente inconciliar o inconcilista.

Interpretar, pues, la ingerencia decisiva de un poeta en nuestra pétrea sociedad no es cosa a mi juicio que pueda resultar extraña a las peripecias mas o menos corrientes y hasta vulgares de la vida íntima; porque el problema que al poeta se le ofrece no es distinto, claro está, del de cualquier otro español sujeto también a tolerar su patria. Así, nuestro poeta, caballero letrado como Quevedo, pero sujeto sagaz como el Lazarillo, ha debido saber muy bien que en España no hay forma de existir si no es dando la sensación a todo el mundo de que se existe de veras… aunque de milagro; porqué existir de veras y milagrosamente consiste en ser poseedor de un capital deliberado de honestidad convencionada, es decir, constante y sonante; y que el único capital legítimo en un país legalmente amoral es el de hacerse asegurar, en nómina pública, el condumio diario, el peculio domestico.  Pues bien; es lo que nuestro poeta ha resuelto ya antes de hacer sus primeras armas, sus primeros versos, a sus catorce años justamente, obteniendo por concurso una confortable plaza de oficial administrativo en el Ayuntamiento de Valencia. Tratándose de un español, bien podemos decir que ha sabido poner a tiempo una pica en Flandes. Y esto no es capcioso ni tan vano o pueril como parece; porque es a partir de este objetivo esencial, previo, que un español idéntico a sí mismo puede permitirse el lujo de instalarse definitivamente en la piel sumisa de Sancho Panza o de Don Quijote, el personaje típico que mejor le convenga y más le plazca… puesto que con idéntica lógica y con igual dignidad.

Claro está, nuestro poeta prefiere devenir Quijote; pero un Quijote seguro, verdadero, sin amalgama fraudulentas, tal aquel singular hidalgo, loco y turbulento, pero que acabaría sus días tranquilo y juicioso, entre gente sensata y razonable… dejando a su pobre escudero en la estacada de sus sueños frustrados. No; el quiere ser Quijote como un hombre cabal, es decir, cabal de juicio como un hombre, como un hombre dispuesto a perder totalmente la razón a fuerza de saber discernirla y avalarla como es de ley, deliberadamente, con magno estoicismo, hasta convertirla en sangre de su propia sangre y derramarla a fondo y por doquier, como un regalo, no en pequeñas aventuras más o menos ingenuas y zaragateras, sino en un combate interior duro y permanente, claro y concreto. En una palabra; puesto que ya le es fácil dejar de practicar inútilmente su vocación, hará algo positivo y eficaz: se dedicará a orientar, al margen de su profesión, en franco tirador de la cultura, a todos aquellos aspirantes a maestro que quieran tratar de descubrir, con él, la manera mejor y más segura, aunque más penosa, de enseñar la enseñanza; enseñar la enseñanza tal como él la entiende y la practica: como una entrega absoluta y permanente de la propia riqueza interior, a la vanguardia del progresismo ideológico, sin complejos dogmáticos ni cabriolas pecuniarias, frente a todos los formalismos convencionalistas de la sociedad burguesa, una sociedad vinculada al positivismo más deliberado, adscrita a los principios inmutables del materialismo más rudo y más espeso, principios, claro está, que él, pensador racionalista, espíritu delicado y hombre bueno, no llegará nunca a encontrar ni suficientemente lógicos ni excesivamente justos. Así, Thous Llorens, mentor de maestros, será el animador, a todo lo largo del circulo de sus amistades, tan extenso y tan vario, de una especie de magisterio, si no público, popular; de una comunidad abierta por la enseñanza laica, tarea fascinante en aquella época de analfabetismo organizado, de oscurantismo consuetudinario y legal, que constituiría la punta de lanza de toda acción positivamente revolucionaria o simplemente renovadora: la emancipación del pueblo por la cultura como objetivo esencial, fundamental, a todo trance y por encima de todo; por encima de todo esnobismo culturalista de fachada, de todo exclusivismo dogmático y politiquero; y ello porqué es llegado ya el momento precisamente –así lo proclama él a toda hora- de tomar partido, de hacer una política determinada y determinante de la cultura; en una palabra: de adoptar una actitud pública de idealista responsable, de poeta en acción, poeta a fuerza de descubrir el pecho a la verdad y a la generosidad; de acabar para siempre, si es posible, con ese eufemismo hipócrita de la poesía pura y el arte por el arte y el juicio emergente y la razón equidistante y otras zarandajas por el estilo. Porqué para él está bien claro ya que en todo hombre de letras existe implícito un ente social dispuesto a darse o a venderse, dispuesto a convencer o darse por convencido, según que sea o no artista o intelectual auténtico, es decir, que no deje de ser, además de intelectual puro, hombre limpio y sincero, leal y audaz con sus propias ideas y ante sí mismo. Justamente lo que él es: audaz y leal a todo trance y a prueba de bomba. Nos lo demuestra en todas sus creaciones de orden cultural, tales como la Taula de Poesía, creación de vanguardia en el campo de las letras valencianistas, debido a su sola iniciativa entusiasmo y competencia; el Grup Escolar Nacionalista minoría audaz en el combate estudiantil por el derecho a la enseñanza en lengua materna; el semanario político Avant, de expresión avanzada; las canciones populares que escribe únicamente para fomento de las agrupaciones corales y excursionistas; las dos piezas teatrales que escribirá expresamente para actos de recreación del teatro vernáculo; los innumerables ciclos de conferencias contradictorias, políticas y culturales, que él promueve y organiza; su colaboración, siempre oportuna y eficiente, en los periódicos locales de orientación democrática, sus mítines políticos y, sobre todo, su intervención inicial, promotora, siempre decisiva, en la formación de todos los organismos políticos y literarios de la propaganda valencianista activa. Pero todo esto, con ser tanto, resultaría ínfimo en relación en cuanto nos demuestra en sí y nos infunde su propia poesía, su poesía que el no abandona nunca definitivamente en cuanto constituye el recurso supremo de llegar a imponer sus posiciones políticas desde el ángulo más puro y elevado; esa poesía suya tan natural, tan directa, que no obtendrá nunca el tono elegíaco del pesimismo y de la soledad y que ofrecerá por el contrario un cierto fondo discursivo, didáctico, sin duda en él inevitable, pero que procurará desviar hacia una alegre causticidad discreta que es como un muro de contención, como un velo opaco de lucidez contenida, de sensibilidad consciente y deliberada, extravertida, reconvertida al fin en un fervor deliberado por todo cuanto fuera de él considerará débil y sin defensa; amor al pueblo concretamente, al pueblo tal como es y porque es así: con su insuficiencia falazmente tratada y manipulada; ese pueblo suyo de tierras ricas y exuberantes y que, anclado placenteramente en un destino fácil, no querrá discernir y rechazar el lastre oneroso de un empirismo positivista que lo desvirtúa fatalmente y lo corrompe.      

Y es así, en esta amalgama tan difícil de hombre bueno y avisado, frágil y tenaz, idealista y práctico, que podremos llegar a descubrir finalmente nuestro poeta, ese poeta que el pueblo necesitaba y que nosotros también habremos deseado y presentido. Porqué es en medio de esta afortunada coyuntura que Thous Llorens llegará a verse centrado él mismo en sus propias dimensiones, situado automáticamente en el cauce real propio a la personalidad ambivalente que es la suya: a medio camino exacto entre la política y la pedagogía, el arte y la literatura; entre la vocación activa, el sentimiento puro y la noción razonada. Pues bien; esta conjunción ideal que él no ha buscado pero que ha resentido siempre, es la que viene a ofrecérsele espontánea, lógica, normal con el nacionalismo valenciano, el movimiento renacentista que acaba a penas de liquidar sus primeras expresiones timoratas del provincialismo anacrónico de Lo Rat Penat. Es el renacimiento literario y político de la personalidad valenciana, ya viva y orgánica, en que se verá él instalado de pronto como en una refloración maravillosa y definitiva de todas sus fuerzas interiores, como un eco real, cierto, infalible, de todo cuanto dentro de él venia adoptando la forma más limpia, el hálito más puro, la expresión exactamente bella y generosa. Porque ¿cómo sentirse en realidad lógico, justo desde un punto de vista universal y humano, si no es en comunidad total de espíritu con su mismo pueblo, sin coberturas ficticias ni especulaciones vanas de un exotismo frío y estéril? Él, profesor de español, ama escribir en lengua vernácula; porqué es su propia lengua y la lengua que hablan sus semejantes más próximos; ama a su tierra, estribación feliz de horizontes hermanos, pero que es la tierra propia, la más inmediata y la más íntima; y porqué es así, de esta forma directa, entrañable, que él llegará a percibir y asumir los ecos más propicios de otros hombres y de otros pueblos lejanos, de otras voces extrañas pero gemelas que recitan versos terriblemente iguales a los suyos y lloran sus mismas lágrimas, lágrimas de amor y de piedad, de piedad para los pueblos –todos- ignorados, para las naciones –todas- oprimidas. Y es así que un día llegará a percibir, al otro lado del planeta, la voz hermana de Rabindranath Tagore , el rapsoda indio de la voz vindicativa, voz que él hará resonar en las mentes perplejas de aquellos compatriotas suyos que no saben escuchar y no quieren oír:

Rabindranath , mestre, patriota i excels poeta.

En tu venere a lo teu poble

meravellós, pagà i asceta.

A lo teu poble de la jungla verge,

dormida baix el sol…

Si; porqué aquel pueblo, tan lejano en sí mismo y tan distante, tan distante del propio mundo en que apenas vive, también clama el vacío de su gran ignorancia, aletargado en su inmenso sueño, prenda segura del voráz extranjero.

Rabindranath: Benvingut sigues

Dins el sagrat del meu esperit.

D’aquest esperit que es desvetlla

per un deler inconseguit.

En tal foguera com la teua,

ma joventut se sacrifica.

Foguera ardenta de tres flames

que a un temps inquieta i purifica.

Mi juventud se sacrifica. He aquí la afirmación reveladora de un poeta auténtico, ese que estábamos seguros de encontrar; he aquí el haz luminoso que lo fija de pronto y lo sitúa en nuestro espíritu con claridad rotunda.

Flama d’amor pel sacerdoci

de molejar l’esperit infant…

Porqué es esa su vocación, su vocación primera, insustituible, de recrear y moldear las almas a expensas de la suya; el motor ideal que a él le mueve a recrearse también y fundirse en otras mentes, pobres mentes que, por ver abandonadas, él creerá infantiles.

Flama d’amor per nostres terres

amb un bessó deler ingent.

Company de Gandí, esperem l’auba.

També ma terra mira Orient.

Punxa de rosa feridora

que encara embauma la ferida…

Flama d’amor per la Bellesa

de sort i dol, de mort i vida.

Muerte y vida, porque la belleza es armonía obligada entre el dolor y la verdad, la verdad vital, entera, inabatible. Y así, en Thous Llorens el valencianismo no es, como para tantos agentes sucursalistas de las centrales políticas madrileñas, un trampolín de oportunismo circunstancial más o menos cómodo y rentable, ni tampoco, como para otros profesionales como él, un enunciado específico de especulación pedagógica que bien puede ser comprendido y olvidado simultáneamente. No; en él, el valencianismo es consubstancial; es todo y todo acción; todo lo que él piensa y todo cuanto ama; todo en cuanto él cree y aspira, fundido y confundido, profundamente y sin esfuerzo; y así, cuando habla al poeta amigo, tan lejano, es con el tono seguro de quien se sabe escuchado de su propio pueblo y en el espíritu mismo de un combate igual y de causa idéntica.

D’aquest esperit que te contempla

clos en l’ambient de la ciutat,

d’aquesta urbs de l’artifici,

d’activitat irresoluta,

sense el lirisme que sustenta les rotatives de Calcuta.

Ah, que son duros como roca firme estos sutiles versos que él quizás no habrá lanzado mas que por verlos perderse como una leve emanación de su espíritu, duros por demasiado ciertos para ser perdidos y olvidados. Porque es claro el artificio en que se escudan los políticos aletargados de esa su bella ciudad dormida, dormida bajo el sol, una ciudad frustrada que él quisiera liberar -pobre poeta!- a fuerza de lírica razonada, de racionalismo ilusionado, entre el clamor ingente de un mar de rotativas que cantaran a un tiempo la gracia y la virilidad de su pueblo libre, su pueblo ya recuperado, propio, dueño de sus destinos. ¿Dueño de sus destinos? ¡Casi nada! Un sueño, sí, realmente, un verdadero sueño de poeta, de poeta soñador que le da por creer y confiar en los otros hombres, en la comunidad de espíritu de todos aquellos que su gran ciudad alumbra y protege; de esos hombres repletos de convicciones cívicas, pobres poetas todos que un día, como tantas veces al largo de su historia, habrán de ser vencidos y arrollados, escarnecidos, por las hordas criminales de la reacción totalitaria, esa confabulación internacional del capitalismo a ultranza que en julio del 36 dirá continuar –y no sin razón- la historia de España, de la España uniformada en la barbarie negra, contra el ideal de una conjunción creadora de hombres emancipados y de pueblos libres.

Como era de rigor Thous Llorens es condenado y encarcelado; como todo hombre de espíritu que ha tomado partido abiertamente por la democracia republicana; como todos los caballeros andantes que no han querido dejar de ser poetas de verdad. Fuera, en la calle, los otros, los poetas pancistas que se dicen puros, los emergentes y equidistantes, cantarán las glorias del Caudillo y verán el condumio asegurado. Thous Llorens tendrá que sobrevivir y hacer sobrevivir su poesía milagrosamente. ¿Milagrosamente? Sí; porque eso es nada menos lo que se le ocurre hacer con su lógica infalible. Puesto que él debe callarse irremediablemente ¿porqué no hacer hablar las piedras? En efecto, ¿qué otra cosa podría decirse de ese verdadero monumento poético suyo dedicado a la Lonja, el bello edificio civil de estilo gótico enclavado en el corazón de la ciudad levantina? Solo él, Thous Llorens, ha podido identificarse, como con su propia alma, con aquel

esplèndid oasi on la vista descansa

i on l’esperit en crisi, troba nova gaubança;

aquel oasis de columnas que emergen –dice- como palmeras plantadas en lo más intimo de la huerta…

La columna-palmera que el brancatge sustenta

i que munta serena, elegant i valenta.

Tan valiente y tan serena, tan idéntica al propio espíritu del poeta que

l’anhel salomònic palpitant en la soca

i s’enrulla amb la gràcia de no fer-se barroca…

Claro que no. Jamás él podría consentir ser una alma barroca, él, tan resto y tan fino, tan claro y tan firme. Que si la Lonja permanece allí, como un fuerte vegetal florido, él también quedará allí presente siempre, heraldo insustituible del arte y de la ciudadanía y con la misma prestancia vigorosa de aquel escudo afiligranado que campa a la puerta, concierto inverosímil de gracia y de vigor:

Floró florit en eixe mateix lloc;

més que buidat per un humà cisell,

sembles quimera que com un tomell

ha germinat en el clavill d’un roc.

I es allí, entre aquellos muros solemnes, que él, náufrago hermético, dice, descubrirá en silencio profundo pero alado que viene a quebrarse caprichosamente entre las piedras

com la randa marina que entre rocs se desfà.

Aquel silencio, es el de su propio espíritu atormentado, el silencio ominoso de su bella ciudad vencida, vencida como tantas veces lo fuera y por las mismas gentes extrañas y con los mismos cómplices de dentro. Pero que fuerte se siente él así, sumido en su tremenda soledad, su soledad tan rica de floraciones duras, duras como las piedras que ahora le envuelven silenciosas. Y qué lejos están ya aquellos días luminosos en que el poeta habrá querido contemplar desde un avión aquella su ciudad tan querida, en un magno equilibrio de todos sus resortes íntimos, libre y feliz.

Equilibre blaníssim …

Suspensió ideal …

D’alt, més prop, el sol nostre de migdia;

Des de mi –no baix de mi- l’alba ciutat,

I, al costat, tot creixent, eixamplant-se, combant-se

El Mar.

El Mar!

Reflecte i transparència, espill y finestral.

Evadit de la Terra, emancipat de l’ombra,

estic immers en llum per tots costats.

I com quan més m’eleve,

duc més en mi la meua ciutat!

Soc al punt de l’atmosfera

on sura, condensat,

L’alè que s’evapora

-gesmil, pebrella, alfals, llenç net y terra humida-

del “bouquet” valencià.

Equilibri blaníssim …

Planejant, planejant,

guie estols de gavines

sobre el mar.

No, no me corprén ser Icar

si, volant,

arribara a besar-te ara

oh mar!

Sobre el talem blaníssim

de ta meravellosa efloració abisal.

Però no;

vaig segur entre ales,

en el bell punt del fiel, equidistant:

horitzontal, oblicu, però sempre,

sempre equilibrat!

Si, esto fue Thous Llorens, el hombre y el poeta: un maravilloso ejemplo de altura moral y de equilibrio: En todas las órdenes. Naturaleza delicada, frágil, fue sin embargo un prodigio de integridad y consistencia. Bondadoso y sencillo, irradiaba una autoridad determinante. Avaro de su propia formación, se preparó con denuedo a todas las contingencias y no hubo actividad de cualquier orden literario y político en la que él no acoplara y se distinguiera siempre por su originalidad y eficiencia. Originalidad y eficiencia. Esa podría ser su calificación más adecuada. Porque, en el fondo, toda su actividad venia a resumir, como punto de partida, una actitud, un criterio original que obligaba a los otros a moverse y superarse. Y que implicaba sobre todo una condición previa incuestionable: el propio sacrificio; sacrificio que para el consistía, por ejemplo, en escribir versos únicamente cuando hallaba que no tenia otra cosa mejor, más eficaz que hacer. Y de publicar sus versos solo si se hacia indispensable: por nutrir una publicación o animar un espectáculo. Decía: “Un verso editado puede muy bien no ser leído; la poesía que yo practico y suministro diariamente en el partido, en la conferencia, en el mitin, ante amigos y adversarios, en comunión directa con los alumnos, esa no hay más remedio que avalarla y asumirla”. Cuando a fuerza de ruegos, en 1931, recién proclamada la República, se decide a editar un libro de versos, el propósito queda interrumpido en plena ejecución: La mitad de los pliegos, ya impresos, será destruida voluntariamente: El dice que de un día al otro sus ideas, sus sensaciones y hasta sus proyectos, se hacen viejos. No vale la pena, pues, hacerlos compartir. Aquel libro verá la luz en 1948, cuando ya no hay más remedio –dice- que morderse los puños y escribir la poesía; porque escribirla, ahora ya, es la única manera de pretender hacerla: una gran desgracia al fin y al cabo. Eso dice, pero no es verdad. Por querer no escribirla, por insistir en practicarla y tratar de asumir una actitud vindicativa de sus compañeros de carcel, será castigado y martirizado. -Para ejemplo de los otros, dirá el cancerbero. Y efectivamente: constituye un ejemplo. Sí; Thous Llorens es eso, lo que él ha pretendido ser: un Quijote auténtico, un poeta de verdad… Por eso, sus versos fueron siempre impregnados del aire de la ciudad y por eso la ciudad de Valencia quedará impregnada para siempre del aire de sus versos. Siempre que en ella se trate de valorar la poesía como acto de fe, como vínculo alado de una ación tenaz y generosa, útil, positiva, será de Thous Llorens que debremos hablar. Los nacionalistas valencianos, por lo menos, así lo hacen cuando entonan, secretamente, el himno valencianista, el himno que él escribiera durante la dictadura primoriverista y que tuvo su expresión gozosa en plena eclosión republicana.

Ja sobre els camps d’Iberia

Per tot arreu esclaten

Els fruits que són el símbol

De pàtria llibertat;

I mentres altres cullen

Els fruits de la victòria,

El poble de Valencia

No deu estar parat.

Poesía esta clara, rotunda, eficiente, de un profesor de maestros que escribe para el pueblo y únicamente para el pueblo, desdeñando éxitos fáciles y honores vergonzantes, comprometiendo en todo momento su bienestar económico normalmente asegurado. En el declive de su vida, los Amigos de la Poesía convocan un concurso y él gana el primer premio con una composición titulada “La presència inefable”. La presencia inefable es la de su propia ciudad -¡cómo no!- la ciudad ocupada, martirizada, sometida, que él trata de hacer revivir entre sus versos.

Càlida calma. Crema l’aire

En el migdia de l’estiu,

Amb sa fermesa i son bell caire,

les torres s’alcen junt al riu.

Cóm és que hi resten serenes

I amb tanta majestat?

És que fa guàrdia en les almenes

L’ànima en peu de la ciutat?

Decididamente es un poeta que no tiene remedio. Poeta i ciudadano, íntegro y trascendente; tanto, que su trascendente integridad no podrá resistir el golpe esporádico y banal, el suceso imprevisto con que no contaba un combate glorioso y permanente como el suyo. Un día, la capital levantina se despertará entre los estragos de una riada que inundará sus calles de lodo y miseria. Nuestro poeta, ya enfermo de gravedad, debilitado en extremo, no podrá resistir el tremendo espectáculo y acabará apagándose poco a poco, de dolor y tristeza, antes de que la ciudad haya podido recuperarse.

—————

Maximilià Thous Llorens: Poeta amic, company fervent en els dies inoblidables de la germandat valencianista: ja no sé si he degut creure’m digne de retre’t homenatge davant els nostres conciutadans, tots aquells lluitadors com tu que, lluny de la terra, ressenten avui el teu esperit inimitable, tanmateix com enyoren cada dia i a tothora el goig perdut de la terra amada, de la nostra pàtria, anorreada, esclavitzada, plena de fang i de misèria íntima, malgrat els signes exteriors d’una riquesa aparent que mai ni a ningú podrien enganyar; però, per concretar-me, per resumir la veritat d’aquest humil homenatge a la memòria teua, deixa que ara puga jo reprendre al teu indret aquells mateixos versos que un dia vares voler tu adreçar-li a aquell poeta que llavors va ésser símbol de les teues pròpies virtuts i dels teus grans delers:

Rabindranat:

El teu nom líric

Sura intensíssim en l’espai …

Més que tu muigues, el seu eco

No podrà perdre’s enjamai!

Angelí Castanyer i Fons

******

 2.   Entrevistes amb MP3: a ANGELÍ CASTANYER, ANTONI GARDÓ i JOSEP GUMBAU: ( desprès de recitar Gardó dues poesies, Castanyer acaba la retransmissió llegint  un passatge  de la seua conferència).

MP3: Homenatge París

El cop d’estat franquista no té perdó de Déu!

Dilluns, setembre 10th, 2012

El cop d’estat franquista contra la República, amb la complicitat de l’Església catòlica espanyola i el silenci del Vaticà, escampà pel món ense defensa mig poble espanyol vençut  amb una Europa dominada pel nazisme alemany i el feixisme Italià.

Traduim del francès,  guardant les expresions en castellà per conservar el tò de sinceritat del relat que fa de l’exili del seu pare el fill de Sinforiano Rodríguez,un refugiat espanyol del camp de concentració de Bouarfa a Argèlia*  en plè desert del Sahara, on també fou internat  qui fou president del Partit Valencianista d’Esquerra, Josep Castanyer, que en va sortir  el 1945 per  morir de tuberculosi poc de temps desprès als 51 anys.

Vet aquí el relat que fa el fill de  SinforianoRidríguez de l’exili del seu pare dirigint-se a un Corresponsal seu:

***

  “Abans de tot. Em presento, car en els dos primers missatges, amb la presa d’escriure-li i la emoció que m’a causat la seva pàgina he oblidat de presentar-me, el que faig  a continuació:

Em diuen Richard (o Ricardo en espanyol, tinc la doble nacionalitat) visc a Béziers.”

Com m’heu demanat, us envio algunes fotos del camp de concentració, o camp de treball, de Bou Arfa En Algèria*, lloc anomenat al mapa d’Argèlia Bidon 5. És aquí que hi ha avui  els pous de petroli, prop de la ciutat de Relizan.

Li resumeixo com puc (fins on la meva memoria arribi) el que varen ser els fets de guerra del meu pare Sinforiano Rodríguez. Era originari de València, graduat en l’artilleria, Teniente Maestro Armero, sota les ordres del comandant Aguiloche i del Capità Zasua o Zazua  que en basc vol dir Fuego. Va fer al principi com quasi tots, les barricades a València amb els mitjans que tenien i desprès a Barcelona on es va incorporar a l’artilleria com Teniente Maestro Armero.

(…)

El meu pare, també ha participat a la batalla de l’Ebre on va ser enterrat per una bomba.

Era ja la retirada, estava amb els seus homes i d’altres homes que havien perdut la seva unitat i que anaven recuperant pel camí. Estaven amagats en un camp llaurat (és això és el que el va salvar), quan els avions alemanys(pavas) varen passar. El capità Zazua era amb els seus homes a la cuneta. El meue pare li va dir, no nos ven, no te declares.

La seva desposta fou aquesta:”porqué? No tenemos cojones?)

Amb això va començar a tirar amb el poc foc que tenia. Els avions feren mitja volta i començaren a bombardejar en la seva direcció. El seu quip fou liquidat i ell  mai retrobat.

Al meu pare una bomba va caure prop d’ell. Va ser enterrat per la terra que havia estat llaurada. Només treia el cap quan els seus homes el van rescatar. La seva cama estava dislocada a nivell del genoll, els seus homes la hi varen tornar a posar bé i amb un fusell lligat a cada costat de la cama el portaren a l’hospital de Figueres donant l’ordre als seus homes de no deixar-lo ni seguint  el criteri dels metges, perquè sabia que els franquistes mataven tots els militars republicans que trobaven en els llits dels hospitals.

I en efecte van haver d’usar la força per treure’l de l’hospital. Va passar la frontera amb els seus homes arrastrant la cama, just dues hores abans que la tanquessin, desprès d’obrir-se camí a cops de metralletes  (los naranjeros).

 

Un cop havien passat desmuntaren les armes, les varen amuntonar i les dinamitaren perquè sabien que França aviat seria ocupada . No volien que aquestes armes caigueren a mans dels ocupants. La seva, un parabellum,la va amagar en un forat d’un arbre pel cas de poder tornar. La seva arma oficial una Astra, la va donar a un oficial de la gendarmeria amb un rebut. Els seus homes li deien a mon pare Pancho Villa perquè disparava amb les dues mans.

D’allí, van ser conduits pels gendarmes com a besties, les dones i infants d’un costat , els homes d’un altre, alguns no s’han pogut retrobar. “Allez, allez!”deien els gendarmes em contava el meu pare. Arribats al camp d’Argelès no hi havia res, que sora i el mar. Calia dormir sobre la sorra, mitja cobertura  a sota i i mitja per cobrir-se, per fer les seves ncessitats, culo al mar. Crec que la frase vete a cagar a la playa ve d’aquí. Les dones feien cercle amb draps per protegir de les mirades la que es trobava al mig.

El camp estava dividid en dos, els civils d’un costat i els militars de l’altre.

Més tard es construiren barraques de fusta a la platja.

Un temps abans un avió republicà havia pogut aterrir. Amb la seva helis, la seva dinamo i la seva bateria els republicans havien fet un generador i algunes barraques tenien electricitat. Els gendarmes no se’n navenien.

El camp estava rodejat d’una tanca de fil ferro que arribava per cada costat fins el mar.

Havien homes que agafaven les maletes i entraven caminant en el mar. Els agafaven demanant-los: “donde vas?”. Responien: “me voy a mi casa, havien perdut el cap.

Mon pare havia hagut de vendre unes llarga vistes(catalejo) que hagués pogut tornar a casa, per comprar  quinina per un company que tenia la malària.

La gent anava els diumenges com a una festa per veure’ls a través de la tanca: “Però papa! No són rojos!”

Mon pare hi rva se-hi durant uns mesos. Gràcies a la Creu Roja havia pogut contactar amb la seva mare que era a València.

Ella demanava una foto d’ell “nu” car l’havien donat per mort en els bombardejos de Tarragona. El va informar que la seva germana, mestressa d’escola havia sortit amb nens a destinació d’Orà (Algèria).

El meu pare es posà en contacte amb ella i vist que tenia algú que el podia allotjar el van alliberar per què anés a Orà.

Va anar a la familia on la seva germana ja hi era. Aquesta família, Villatela era la d’un antic diputat deMadrid a qui els franquistes li havien fet fer un paseo i que no han retrobat mai més.

El meu pare tenia l’ofici d’ofebre . Però ha hagut de fer de mecànic, reparador de radiadors, per poder menjar…

Un dia una llei de Daladier va declarar que los rojos  eren “un perill” per la populació! Convocats a la caserne du Chateau Neuf a Orà, els republicans espanyols pensaven que anaven a incorprar-los a la resistència .

Al contrari, embarcats com’animals en vagons (no es podien seure de tan apretats) foren conduits a Bou Arfa en ple desert.

El capità Odras (o Audras) que comandaba aquest camp era un legionari casat amb una sevillana. Al arrivar els espagnyols els va dir: “com podeu veure el camp no té atanques, qui vullga escapar, el desert se’n carregarà d’ell”.  Alguns ho van intentar, no van arribar mai a destinació, el desert va poder amb ells o bé els Saharauis…

Aquest camp, com podeu veure a les fotos estava fet de tendes per 8 o d10 persones. Els qui tenien un ofici anaven als tallers pel manteniment del material. Els altres els tocava a pico i pala fer la via del transiberià.

Cada cop que hi havia una tempesta de sorra, calia tornar a començar.

Per esmorzar als espanyols els tocaba una capça de sardines per cinc persones, el quint sucaba  el pa amb l’oli. El tros de pa tenia 10 o 15 dies, dur i verd per dins calia treure amb el ganivet.

Tenien dret a dos litres d’aigua per dia per beure i rentar-se. Més tard feren un pou on van poder trobar aigua. Varen tenir fins i tot una dutxa. Per menjar eren sigrons i fessols. Els sacs els volcaben directamental perol sensense triar , amb el cullerot treien les palles que flotaven per damunt, les pedres anaven al fons.

Per millorar el menjar el meu pare i alguns amics el canviaven amb els beduïns que sempre rodejaven el camp, contra ous i dàtils.Amb això van poder resistir quatre anys però molts d’ells no pogueren resistir. estan enterrats allà directament en la sorra.

El meu pare va entrar al camp amb 75 kg, en va sortir amb 45kg.

Els espanyols foren tots alliberats al final de la guerra quan els americans entraren a Argèlia.

Vet aquí en resum el que us puc contar d’aquest camp de concentració d’Argèlia del qual qual no hi ha cap arxiu.

El meu pare hagués pogut contar-vos més, malauradament va moirir en 1996.

Us saludo cordialment i reitero les meves felicitacions  per la vostra pàgina.

1er de febrer de 2003.

Saludo amistoso de Ricardo Rodríguez.

Grafitero de 72 anys contra el franquisme

Dimarts, setembre 4th, 2012

José Gallego, jubilat, el juliol del 2009, i d’ençà, en dues ocasions va demanar a l’alcaldessa d’Aspe, del PP que retirés els símbols franquistes del municipi. Passà la legislatura i no feu re, Entraren a governar junts el PSOE i IU i  tampoc s’immutaren. Fins que, diu l’home, “me cansé”.

Va transportar ell mateix una escala i la policia el pillà in fraganti cobrint amb un esprai les plaques franquistes que ningú havia tret de la paret de l’església del seu poble . No és aquesta, diu orgullós, la seva única acció, també va cobrir la placa del general Moscardó d’un col·legi. Actualment està imputat per un delicte  contra el “patrimoni històric i cultural! I li poden caure d‘un a tres anys de presó i potser pagar els danys. El bon home diu que ell no és ni un heroi no un justicier , que tota la vida ha sigut un home discret, fins i tot gris. I ara, al poble, revolucionat, uns el feliciten i uns altres el tracten de “rojo”!Tanmateix diu, m’alegre d’haver fet el que he fet, Afiliat des del 1974 al se sent un poc traït. No entén que ara, l’alcalde socialista no apliqui una llei que aprovà el govern socialista. Li tenen por a l’Església, sentència.

I en efecte per mi, el més trist d’aquesta història no és que el PP no fera res sinó que des del govern municipal PSOE o IU  no s’atrevessin a tocar les plaques. I la confirmació d’aquesta por la tenim amb la imatge que il·lustra aquest text: les plaques franquistes estan a la paret de l’esgésia d’Aspe amparades per la creu. I en aquest país, aconfessional, ningú s’atreveix  a fer complir la llei a l’Església.

Els immigrants miserables poden no tenir assistència mèdica  però ningú pensa, i el govern Popular menys que nigú, retirar-la cobertura als capellans o fer-los pagar les cotitzacions a la Seguretat Social que mai han abonat!

Aniversari de l’alliberament de París

Dimecres, agost 29th, 2012

Un relat de Serge Utgé-Royo*

Els anarquistes espanyols circulaven més fàcilment per París, el 24 d’agost de 1944, que els seus descendents el 25 d’agost de 2012.

El 24 d’agost  de 1944, cap a les 21h20, els cotxes blindats dels espanyols* de la segona companyia, dita “la nueve”, columna avançada de la 2ª DB de Leclerc, sota el comandament del capità francés Raymond Gronne, i majoritàriament anarquistes es repartien en “eriçó”,  davant l’edifici de l’alcaldia de París. El recorregut o l’entrada en arís havien estat relativament fàcils.

El 25 d’agost de 2012, cap les 14 h, erem una bona quinzena de fills, nets , companyes i companys de llibertaris espanyols que convergíem cap a les dues plaques commemoratives d’aquest esdeveniment; les banderes republicanes espanyoles(en realitat de diverses associacions comunistes) ja hi eren… Un home llegia un discurs inaudible que únicament 30 o 40 persones agrupades al seu voltant ( sobre uns 200 a 300 francesos i espanyols) el podien sentir (no havia obtingut de la generosa alcaldia socialista l’autorització d’un megàfon ( ou un micro) . Varen arribar cinc o sis banderes roges -negres i negres; es van fer fotos i fins tot un petit film, abans que goril·les musculosos de la policia les feren recular i les isolaren sobre la vorera de l’avinguda Victòria. Vàrem decidir ajuntar-nos a elles per no deixar-los sols amb aquells gentils camarades musculosos amb uniforme. Ràpidament ens vàrem trobar rodejats per aquests graciosos joves de la força pública, que ens varen físicament impossibilitar sortir del cercle.

Vàrem protestar a aquelles cares afables, però semblaven no entendre… Alguns em varen respondre que tenien “consignes” i que esperaven.. L’espera va aparèixer sota la forma d’un llarg i magnífic furgó policial , on els esbirros  en uniforme (i d’altres de civil , telèfon enganxat a l’orella) varen pretendre fer pujar aquests perillosos maníacs de la memòria que som.

Per la meva part vaig decidir de seure en la vorera, explicant a un dels joves musculosos que jo refusava “el viatge” (“home lliure”, llibertat de circular”, etc.). Això va durar una bona mitja hora, al final de la qual un gran aparatshik en bell uniforme i barret blanc de superior  m’ha donat l’ordre d’embarcar. Com continuava refusant malgrat les amenaces, el cap m’ha dit que pujaria al furgó “d’una manera o d’una altra”… companys i companyes commoguts per la meva decisió varen decidir de quedar-se amb mi o de fer-me canviar de parer. Vaig proposar a tots de pujar sense discutir, però que jo continuava la meva prtesta…

.Un amic va voler quedar-se amb mi, però dues muntanyes el varen embarcar a la força. Quan tothom era a bord, les mirades des caps, sot caps, grans caps i simples brutes em miraven discretament : semblaven tots tanmateix un xic “emmerdés” per aquest clown a cabells grisos que continuava to assegut ximplement sobre el rastell.

El gran cap amb barret blans ha tornat cap a mi i m’ha anunciat amb desprisi, ja que no era “solidari amb els meus camarades “havia “guanyat”: podia anar on em donés la gana… Li vaig contestar (mostrant-li els meus cabells grisos) que ja no tenia edat per tragar-me aquesta bajanada, que era solidari dels meus camarades i de les raons que ens havien portat allí, o sigui, la memòria dels espanyols que havien garantit la llibertat dels francesos…

Frank, Antonio, i alguns altre, així com dones que havien assistit a la cena, es varen acostar a mi per parlr com conspiradors (un poc irritats però tanmateix somrients).

He esperat encara uns vint minuts, perquè policies encara estaven prop i que dues camionetes acabaven d’arribar; però com aparentment no m’estaven destinades, m’he aixecat lentament, acomiadant-me dels meus amics i amigues i me’n vaig anar cap el Châtelet. Deixí un missatge a una advocada i a vuns amics i amigues, i vaig tornar a casa a ocupar-me de la meva mare, perduda ella mateix en la seva pròpia memòria… Era la meva angoixa, la sola.: deixar-la sola massa temps.

Mentre, el furgó policial va fer visitar un poc el París del mes d’agost a la quinzena de perillosos commemorats, distribuint-los en els comissariats del8è districte, i del 9è, per ser-hi interrogats per esbirros armats que semblaven més aviat molestos… Un dels delinqüents era menor, cap policia va jutjar  necessariprevenir algun parent. Un altre policia va semblar sorprès d’haver d’escriure a l’atestat que la persona que hi havia davant d’ell  tenia un doctorat i li donava lliçons d’història, citant inclús De Gaulle en el seu discurs famós de la liberació, on citava els alliberadors de la França eterna, oblidant s els Espanyols que ironia de la història, anaven a servir-li d’escorta spels Camps Elísies amb els seus halfs-kraks… Els anarquistes podien ser cultivats?

Tothom ha estat “alliberat” a París, alliberat ell també, aquest 25 d’agost 2012. Malauradament es van perdre el discurs del president de la República francesa… I és molt trist.

 

 

 

*Serge Utgé- Royo de pares catalans republicans refugiats a París. Autor compositor en francès. Ha traduït el libre de Evelyne Mesquida La Nueve, 24 août 1944, aquests espanyols que han alliberat París, le cherche midi, 2011).

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

.D’un temps, d’un país…fa un temps va publicar ina nota sobre el valencià de Burriana, Amadeu Granell, el primer tanquista a entrar enParís.