D'un temps, d'un pais

Una senzilla frase sense ira en mig d’un llarg article a El País, d’una “nena robada” del franquisme, Antonia Radas, parlant de la seva mare, resumeix el que va ser el franquisme i tota la iniquitat i horror del feixisme: “A ella la habían hecho presa para coger a mi padre, que estaba en el monte. Él se entregó y lo fusilaron y a mi madre no la soltaron”.

Sota el titular ESCRITS D’EXILI avui obrim, a la columna de la dreta, un nou apartat. En un primer temps anirem editant texts d’Angelí Castanyer i Fons i més endavant, la seva correspondència d’exili així com la de la del seu germà Josep Castanyer i Fons, l’arxiu del qual ha conservat el seu net José Muñoz Castanyer.

L’arxiu del meu pare em fou requisat, junt amb llibres de les Edicions Catalanes de París, quan vaig ser retingut a la frontera el 1974. Els guàrdies civils que van escorcollar el cotxe, a aquelles alçades de la pel·lícula, ja no estaven “por la labor”. Tinc la impressió que més que material polític, estaven interessats per revistes pornogràfiques que es limitaven a requisar després de mofar-se i humiliar els “culpables”. Contràriament a aquesta actitud, amb mi van tenir un tracte respectuós però tanmateix em van retenir i van fer venir un jutge de Figueres. Aquest que ja no semblava tenir tampoc massa entusiame en la tasca que li tocava fer em va interrogar i per sort no es va adonar -o no va voler adonar-se- que l’adreça de les Edicions que figurava a la contraportada dels llibres era la del meu domicili a París. Em va demanar on residiria a Espanya i em va deixar lliure no sense retenir l’arxiu i els llibres i advertir-me que quedava a la disposició de tot requeriment de la justícia. No vaig sentir parlar mai més de l’incident. El 1978, ja en democràcia, vaig anar al jutjat de Figueres i acreditant la meva identitat i expliquant el cas, em van restituir els documents sense més problema. Sempre he pensat que no me’n van tornar la totalitat perquè l’únic text que recordava i que feia explicita referència en el seu titular al problema nacional de Catalunya i el País Basc, aquest no l’he recuperat. I com aquest, m’imagino que en devien haver alguns més.

Dit això per a “la petite histoire” i feta la presentació, entrem a ESCRITS D’EXILI amb el primer text que publiquem: Síntesi històrica del valencianisme polític.

Per fi s´ha obert la causa penal contra el franquisme. I crec que la primera en felicitar-se´n ha de ser la societat espanyola en el seu conjunt i no únicament els vençuts de la nostra guerra.

Era èticament insostenible el silenci mantingut durant tants anys i més encara des de que la justícia espanyola havia estat capaç de fer seure al banc dels acusats, per crims contra la humanitat, el Franco xilè, el general Augusto Pinochet.

Franco i els 14 caps militars que van dirigir el cop d´Estat contra el règim legalment constituït de la República, no hauran de rendir directament comptes a la Justícia perquè són morts, però sí davant la Història a través la Justícia, i davant els descendents de les seves víctimes.

La tesis que avala avui el jutge Baltasar Garzón de que la repressió va obeir a un pla d´extermini i de terror, a un genocidi acuradament preparat, fa temps que ha estat demostrada pels historiadors. A Andalusia -per no citar d´altres indrets- amb a penes oposició ni terror roig, es van assassinar milers de persones, començant per Garcia Lorca i diversos polítics il·lustres com Blas Infante, i acabant per una quantitat immensa de jornalers.

Desprès de més de 70 anys, l´important no és que la iniciativa del jutge arribi a terme o fracassi, o que sigui humanament impossible localitzar i identificar les 114.266 víctimes desaparegudes.

La simple obertura de la causa tanca les ferides de les famílies i sobretot rescata la dignitat de la societat en que vivim.