Archive for the ‘País Valencià’ Category

Joan Francesc Mira i la via valenciana

Dijous, octubre 24th, 2013

mira_joan_francesc400

En varies ocasions he comentat  haver tingut la sort o la desgràcia de viure la transició del final de la dictadura a la democràcia des de l’exili.

I entre els antecedents familiars i el fet de pertànyer a la joventut del Casal català de París, sempre he tingut  clar  algunes coses sobre Catalunya i el País Valencià que em van permetre copçar el contingut  de “Nosaltres els Valencians, i haver tingut la sort de no haver-ho de traduir en acció política com els va tocar fer els eguidors de Joan Fuster a l’interor.

 Sobre els antecedents familiars, el meu pare  com el seu germà Josep, van ser dos nacionalistes valencians fundadors i representants del Parit Valencianiste d’Esquerres, tan durant la República (Josep en va ser president) com a l’exili. I pel que fa al Casal vaig tenir l’ocasió de constatar que el nacionalisme català era transversal , burgés i catòlic a l’interior amb Òmnium, i exclusivament d’esquerres a l’exili amb els socis del Casal, personalment catalanistes tot i sentrepresentant organitzacions com la CNT, POUM, PSUC, socialistes,etc. I per si amb tot això no n’hagués tingut prou, el pràgmàtic president Tarradellas em deia que el que haviem de fer els valencians era centrar-nos en elevar la conciència nacional del poble valencià; i sempre acavaba amb la mateixa frase: “que ja ens trovarem”!

Curiosament, molt més tard, quan he disposat dels  arxius dels germans Castanyer, que com a polítics valencians coneixien perfectament les característiques del seu poble i savien fins  on podia arribar la minoria que representaven, he retrobat aquesta mateixa  frase en els seus escrits.En una ocasió, el pare la posa en boca de Blasco Ibañez dient  a Constantí Llombart, “ja ens trobarem!”  parlant però d’ells dos, no del País Valencià i Catalunya.

Sempre he he pensat  escriure sobre  el que hem fet malament  els valencians a la transició per trobar-nos en la situació en la que ens trobem avui però sempre m’ha frenat  el fet que el tema era delicat. Aquesta setmana, una persona de fiar com és En Francesc  Mira en els seu exce·lent article d’EL PEMPS dona algunes pistes .  Observem-lo doncs  ja que rarament ho podrem fer millor: “Els anomenats ‘catalanistes’potser hem practicat un excès d’apriorisme i de racionalisme metòdic i potser hem descurat també en excès determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant- que semblen aquests emblemes, la seva potència és extrema i real (…) i de l’altre costat un rebuig a plantejar  algunes de les expressions del conflicte,  la llengua, la bandera, el nom…- en termes mínimament reductibles a una actitud racional. Tot òbviament, dins de la continïtat indiscutida de la més rigurosa ideologia nacional espanyola (…)

És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses i entre elles la llarga incomunicació entre l’antic principat i l’antic regne. (…) El recel anti català ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant  (castellano.espanyolisme, en realitat) i l’anticatalanisme valencià   és -amb components i orígens específics- una expressió d’aquesta ideologia la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot , o sobre tot, quan es presenta com capassionadanament regionalista. I que condiciona també gran part de l’esquerra majoritària.

Seguint aquestes pistes de Joan Francesc Mira, i separant-se  dels seus condicionants,  potser tindran les esquerres majoritàries  la possibilitat de  guanyar i de retrobar, junt amb les minoritàries  la idiosincràcia democràtica del País Valencià.

En la nit desèrtica.

Dimecres, octubre 23rd, 2013

Fabra

Ai València… Vaència!

La de la rosa fina? La de la . col rumbosa.

Femella i gran femella; femella esmaperduda

En la borda entelequia d’un etern desficaci.

València enlluernada de soroll i de traques!

Estampa ruquerola d’una potència absurda,

La salvatge potència

D’un poble que s’enlaira de folla egolatria

Entre els verserts insípids de l’auca falaguera…

Ai València… Vaència… El corn de l’abundancua?

El jou de la vergonya

Que yn tall de cds campeadors impúdics

Han pres per bandolera.

València enforfoguida, València abofegada

gorja i de rialles…

baix la pota brusenta

de  la iegua bravía.

H l’imperi falòric del capdill immutable, eixe candil de sempre i sempre adorat dels mateixos…

I el poble? Pobre poble!

Equació insuperable d’una ciència inoïda,

Que fa Escot a tothora

De sa brusa hortolana

Amb un posat ingenu

Que rebenta les pedres;

Amb un Sadoc mig riere

Que crema les entranyes;

Sempre ummers, de bon grat, sota la boira cínica

D’una cultura pràctuca

D’una ignorancia útil…

 

 

I mentres tant, oh gloria,

oh Gloria  inverosímil dels faustes troglodites!

Oh la docta, la malva poesia

del la flor fredolenca,

de la flor consentida sobre el vell cementeri,

la flameta grogusade la nit calculada:

çsotanes infalibles

i smokings impecables

en una rumba seria

d’estirpe ordenadora…

Ai València, València— la moma t’enverina…

I la Verge t’ampata.

Sant Josep crea l’obra´

Sant Vicent fa el miracle;

I la creu i l’espasa –pensat i fet? Oh gloria!

Completa el sortilègi:

Sortilegi implacable de l’etern matamoros…

I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.

Que la patria-que diuen,

Jo no és més i només que una immensa

Contrada delitosa.

On el Pare Fallòria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

Enfila amb tot silenci

Son ventre a ras de terra…

I mesura i sospesa

Amb furia de golafre

 

La fresca encardadura

De la col poderosa.

 

De la col poderosa…

 

 

…I de la rosa fina, la candida assutzena,

El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…Angelí Castanyer i Fons

 

 

 

 

Confederació catalano-valenciana-balear

Dilluns, setembre 9th, 2013

paísos catalansLes meves arrels identitàries  les he mamat i les he pogut contrastar amb els exiliats republicans de París de tots els matisos ideològics, des de comunistes, socialistes, i  anarquistes que, individualment, personalment, eren catalanistes convençuts, si bé ideològicament en contra d’Omnium que  a partir dels anys 60 va intentar el seu proselitisme en els núclis exiliats. En aquells temps. el realista president Tarradellas ens va dir:”Catalunya està en la pols i Òmnium amb els seus “Paísos Catalans” es permet el luxe d’atacar-se a dos Estats a la vegada, l’espanyol i el francès! I el curiós és que la dictadura franquista, pel seu catolicisme sens dubte,  sembla tolerar-los més que la mateixa França  democràtica però centralista!

I de Josep Tarradellas també vaig treure  un altre  consell: “el que heu de fer els Valencians és elevar la consciència nacional del vostre poble, que ja ens trovarem! A aquesta escola i a la del pare que coneixia per experiència perfectament l’escàs  nivell de conciència nacional del poble valencià  en el seu temps i que ell mateix  havia intentat elevar,  dec  les meves reticències  a l’estratègia optada pel nacionalisme interior valencià a la transició. El temps ha passat i la estratègia ha caviat i els resultats no s’estan fent esperar.

I avui, per mi,  ha arrivat el moment de parlar clar sense por de perdre els “valencianistes”  anti catalans i posar-los en el seu lloc, és a dir deixant-los  pel que són: uns folklorics provincians espanyolistes! I si el qualificatiu els molesta, només depèn d’ells de poder deixar –ho de  ser-!

Si el Principat, al segle XIII ens aportà  la llengua sense anexar-nos, pretendre que ho farà al segle XXI és obra exclusiva dels adversaris del País Valencià! Treballem pel país , amb la certesa que els nostres interessos passaran, quan vinga el moment, per una confederació  cultural atalano-valenciana balear,  i òviament  econòmica (amb l’eix mediterrani com a vertebrador)!

I de moment, demà 11 de setembre, a la cadena!   

Fernando Barrachina Ausina:Pregoner de les Festes de Foios 12 d’agost de 2013

Dissabte, agost 24th, 2013
Fernado Barrachina és un pintor de Foios que tot i haver començat tardanament la pintura, ha arribat a constituïr una obra considerable que s’ha pogut contemplar durant les Festes en tres exposicions simultànies  i que també podeu apreciar ací.

 PREGÓ

 
Moltes gràcies, Sr Alcalde. Moltes gràcies, Hèctor, per les teues amables paraules i per la presentació tan afectuosa que m’has dedicat.
   Permet-me el públic tuteig, en raó de què el respecte i la confiança no són conceptes antagònics; al contrari, poden resultar ben compatibles i harmònics si és que van junts i de la mà, com és el cas.
   Abans de començar volguera expressar-vos, a tu i a Mª Jesús, regidora de festes, el meu agraïment per la distinció que m’haveu fet, en confiar-me esta grata responsabilitat.
 
         BarrachinaAusinaPLANTEJAMENT  
    Així que, amb el vostre permís vaig a tindre l’honor de dirigir-me a tots: autoritats, familiars, amics, veïns, i a tots els que molt amablement haveu acudit a esta plaça. I a tots, per tal amabilitat, tinc l’obligació i el gust de donar-vos les gràcies, com així també, la més cordial benvinguda.
   Meditant sobre els temes que podria tractar en esta intervenció, em vaig trobar rebuscat entre els records i vivències de la meua infantesa i, quasi sense voler, feia comparacions entre els temes que estava recordant de l’època aquella, amb els mateixos de la realitat actual.
   La gran diferència que anava trobant, em feu pensar que ací podria tindre tema més que suficient, ja que mai hi ha hagut i difícilment hi haurà, en tota la Història, no sols de Foios, sinó d’Espanya sencera, un període com este, que jo he viscut, on es registre un canvi de tanta envergadura.
   Permeteu-me que faça un xicotet examen sobre esta qüestió, per a la qual em basaré en records; molt personals, ja ho sé, però que resumiré de la forma més objectiva possible. Això sí, tractaré de no plantejar, ara, massa comparacions, ja que el millor és deixar esta possibilitat al criteri de cadascú.
   Dirigiré la mirada al Foios que vaig conèixer des del moment que ma mare, Clara, “la cabilda”, em va portar al món, l’any 1933.
 
                                LA GUERRA –
    Els primers records pertanyen a la nostra guerra civil ( o incivil, com diuen alguns).
   El més destacat i que em causà gran impacte, és el d’un succés singular i del que m’estranya molt la poca atenció que, en general, ha merescut.
   Parle de l’explosió del polvorí que hi havia en el que es deia “la porcatera de Rabosa”, a la partida de Macarella i a cosa d’1 Km del poble. Allí s’emmagatzemava gran quantitat de municions, projectils, explosius, etc.
   Recorde que ma mare, espantada, em duia de la mà, corrent tot el que podia, cap a un refugi que hi havia al corral de la tia Francisqueta, al carrer de Francesc Corell. Els vidres de les finestres, a dreta i esquerra, esclataven i queien al carrer, per les fortes vibracions d’aquella explosió.
   I, mira tu, que d’aquell tremend soroll i estrèpit que allò tindria, no m’ha quedat memòria ninguna.
 
                              – LA POSTGUERRA 

 

   De la postguerra sí que guarde molts records.
   Crec necessari assenyalar que les circumstàncies que s’ajuntaven només acabar-se la guerra, eren senzillament tremendes.
   Al notable i maleit retard que registrava Espanya en diversos fronts, es van unir les negatives conseqüències d’una guerra de tres anys i entre germans, amb les seqüeles de destrucció, ruïna, pobresa i sofriment.
   Per si fóra poc, el començament de la segona guerra mundial i les seues implicacions polítiques, ho acabà de complicar.
   Aquest panorama, vertaderament negre, anirà suavitzant-se, molt poc a poc, fins els anys 50 i 60, on, de veritat, començà una imparable remuntada.
 
                                    FOIOS FÍSIC 
    A tot açò, com era el Foios que jo recorde? O, com recorde jo que era Foios?
  Del Foios, diríem físic, recorde tan sols dos edificis amb una alçada superior a planta baixa i pis o andana: un era la casa de la família Segura, que encara existix al costat de la via; i l’altre, al cantó dels carrers Delme i la Unió, molt humil i pintoresc, que ja desaparegué.
   Cap carrer estava empedrat o asfaltat; tampoc hi havia clavegueram, ni res que li semblara. De tal manera que a l’estiu la pols ho dominava tot, mentres que a l’hivern, per poc que ploguera, els carrers es convertien en un fangar.
   En alguns cantons hi havia pilons o pedres tallades que sobreeixien com un pam del sòl, i que permetien creuar el carrer fins la vorera oposada sense estacar-se al fang. Entre piló i piló passaven les rodes dels carros i quan plovia, circulava l’aigua.
   En viure jo al carrer Major, vaig presenciar de prop la construcció del primer clavegueram de Foios, que fou als carrers Dr. Millan i Major. Com que no hi havia màquines de cap classe, les xanques i escomeses s’obrien a “pic i pala”.
   Quan apareixien al subsòl roques més grosses, es recorria a l’explosió de barrinades, esment a la recollida dels trossos, també a cabasset i lligona. De forma que allò, per més mà d’obra que hi haguera, que n’hi havia bastant, es va demorar mesos i mesos.
   Però, al remat, miracle, varen aconseguir tindre dos carrers empedrats i amb clavegueram.

 

 
                                  – ECONOMIA –

 

   Si sempre és important este capítol, més encara era aleshores, quan patíem una economia de subsistència.
   Dos principals activitats hi havia a Foios: Una era industrial: Yutera Española, S.A., que com tots sabem, es dedicava a la confecció de sacs de jute i espart. Jo mateix treballí un estiu, de botones, a les oficines. Podria ser per l’any 47 o 48.
   En aquells moments la plantilla passava de dos mil persones, la majoria dones, i actuaven en torns de 8 hores. Venien a treballar gent de tota la comarca ja que els jornals, encara que molt raquítics, almenys eren segurs.
   El Trenet especial que, atibacat de “fabriqueres”, feia el servei de transport a les hores d’entrada i eixida de cada torn, es va guanyar el cridaner mal nom de “el cofí”.
   Cal dir que, coincidint amb la segona guerra mundial i conseqüent postguerra, la fàbrica travessà una època de prosperitat, i no donava ni abast per a servir les moltes comandes de sacs, fins al punt d’aconseguir autorització oficial per la que treballaven diumenges i tot.
   Això junt als minves jornals que pagaven es va traduir en un autèntic esplendor empresarial de jutera.
   En passar els anys, potser per falta de visió empresarial adequada, l’obsolescència del producte esdevingué en la desaparició de l’empresa i dels més de dos mil llocs de treball.
   L’altre sector econòmic era l’agricultura, basada en el minifundi o xicotetes propietats que, aleshores, havien de treballar sense cap classe de maquinària motoritzada, és a dir, tots els treballs  eren realitzats a mà o amb animals de llavor, de tal forma que requerien gran quantitat de jornals, en especial en temps de sembra i collita.
   Molta gent, abans o desprès de fer el jornal de jutera, feia totes les hores que podia llogant-se al camp; treballant com a burros, un dia i un altre dia, diumenges i tot.
   Eren autèntics herois que feien aquells sacrificis només que per a que les seues famílies pogueren menjar; la qual cosa difícilment aconseguien.
   També treballaven molt dur els llauradors propietaris i era corrent que, a l’alba, a les primeres llums, ja estigueren al camp.
   Una situació singular es donà durant diversos anys, derivada de la sequera que tant castigà Espanya i que ocasionà un gran dèficit de gra, que a més s’unia amb greus dificultats per a importar-lo. Per eixe motiu, el govern decretà que a València es fera obligatori la “quota forçosa” de forment que els propietaris de terra havien de vendre a l’Estat, a preu de taxa, tant si havien sembrat forment com si no.
   D’aquesta manera obligaren a tota l’horta a convertir-se en cerealista. Com que la seua producció per Ha era molt superior a l’acostumada en les zones tradicionals, tal circumstancia permetia als llauradors de Foios la possibilitat d’ingressar algun duro “d’estrangis” i de guardar alguna mica de forment per a casa.
         SANITAT –
    Sense Seguretat Social, la sanitat de 3.000 ó 3.500 foiers estava a càrrec quasi totalment de la dedicació i professionalitat dels dos únics metges que, mitjançant el sistema de “iguala”, una espècie d’assegurança privada que es pagava en quotes mensuals, garantia l’atenció mèdica a tota la família.
   Estos metges s’havien d’enfrontar a tot tipus de malalties i encara que no existien els antibiòtics, res els impedia intentar resoldre totes les situacions possibles.
   Derivar qualsevol malalt a determinat especialista de València, era una despesa que molts poquets podien assumir.
 
                             ENSENYAMENT –
      A la dècada del 40, el poble tenia, com he dit abans, de 3.000 a 3.500 habitants; més o menys la meitat de hui, i l’única escola era la de l’edifici de la plaça d’Espanya.
   Les classes estaven dividides de la següent manera: Una per als més menuts, xiquets i xiquetes; dos classes més, per cadascú dels sexes, d’edats més avançades. En total, 5 mestres, per a tot el poble, que tenien al seu càrrec 40 ó 50 alumnes cadascú, que ja devien donar guerra.
   No poc ajudava a mantindré l’ordre el principi aquell, que aleshores s’estilava, de “la letra con sangre entra”, que els mestres portaven a terme amb convicció.
   No cal fer moltes càbales per imaginar la quantitat de carxots, nyesples i paletades a les mans que es repartien a diari.
   Desprès de l’etapa escolar, eren poquets els qui optaven per fer el batxillerat que podien estudiar, a València, bé en algun col·legi religiós, bé al Institut lluís Vives, el xics; o bé les xiques al Institut Sant Vicent Ferrer. En tota la província tan sols hi havia dos instituts més: a Requena i a Xàtiva.
   A títol de curiositat, saben quants instituts de Batxillerat hi ha hui en l’àmbit provincial? Vos ho dic: Entre públics i privats, 244.
 
                                      HIGIENE  
    Si tenim en compte que l’aigua potable, com a tal, no existia; si considerem que els desaigües anaven al que es deien “Pous cecs” que, a poc a poc, anaven filtrant al subsòl les aigües residuals de les cases i que de les aigües d’aquests subsòls s’alimentaven els pous i les bombes d’aigua, podem fer-se una idea de com anava el tema des de la perspectiva sanitària.
   Als anys de sequera, que jo crec que eren quasi tots, el subsòl es quedava eixut, i no quedava altre remei que acudir a la font, de la plaça, ja que l’Ajuntament instal·là un motor prou potent com per a poder extraure l’aigua de major profunditat. El cas és que a les hores assenyalades en què no hi havia restriccions, hores que l’Alguatzil  ja havia informat mitjançant un ban que feia pels llocs de costum, es formaven grans cues a la font de gent que anava proveïda de tot tipus d’atifells per a carretejar aigua cap a casa.
   En època de tanta fam, les famílies tractaven de trobar algun lloc, a la planta baixa, que convertien en quadra per a criar animals d’engreix: porcs, borregos, vedelles, gallines, conills, etc, per tal d’ajudar a l’economia familiar i també per a procurar-se proteïnes.
   Això era un factor que afavoria l’aparició de grans quantitats de mosques, mosquits, cucs, escarabats, puces, etc, que ens martiritzaven a diari i més cruelment a l’estiu.
   També hi havia altres pràctiques amb perfil d’especial interès, com per exemple: Com que no hi havia clavegueram, els excrements humans feien cap a uns dipòsits que hi havia en cada casa, i que es denominaven “la basseta”, instal·lada no molt lluny d’on s’extreia l’aigua.
   Aquestes bassetes les buidaven periòdicament persones de la pròpia casa (o algun llogat també), normalment en equip de tres persones: un que omplia un poal agenollat a la basseta; altre que el portava fins al carro de la merda, “la bota”, que arrossegava un animal de tir i que prèviament havien llogat. Aquest esperava al carrer on una tercera persona que, des de dalt d’una cadira, buidava el poal. Este carro, que incloïa alguna cosa així com un gran tonell, per raons d’higiene i discreció, actuava sempre de nit, i, una vegada estava ple, solien buidar-lo en algun campet, servint tot allò d’abonament orgànic.
   No volguera entrar massa a fons en el tema de la higiene personal; tema més que delicat, ja que si explique detalls que jo recorde i els jutgen sense estudiar les circumstàncies d’aquells moments, podríem fàcilment aplegar a conclusions equivocades sobre aquelles persones que, si bé oferien deficiències notables, aquestes tenien explicació i causa de les mil penúries que patien.
   La veritat és que, salvada alguna possible excepció, en capa casa hi havia dutxes. La majoria esperava a l’estiu per a rentar-se amb poal i arruixadora; com també aprofitaven, amb el mateix propòsit, els primers banys a la mar.
   Els xiquets com jo, mostràvem, habitualment, múltiples crostes d’úlceres, especialment en cames i bressos, ja que qualsevol rascada patia infecció immediata.
   La imatge nostra, la de tots els xiquets, havia de ser prou lamentable, a saber: el monyo brut; les cares famolenques; les espardenyes mig trencades o descalços; la vestimenta, plena de pedaços. I a més a més, amb la pell prou ronyosa.
   Però mira tu que, per damunt de tota esta misèria, predominava en nosaltres, consubstancial a la nostra infantil vitalitat, una visió alegre i feliç de la vida. Això també ho recorde.
   Hauré de finalitzar que ja és tard.
   Em sap greu no parlar una miqueta de religió i de política i de les tan estrictes i prou ridícules normes sobre moralitat i sexe, però en gràcia de no fer-me massa llarg, passaré d’açò i aniré directe i encara que succintament, a les raons i causa d’haver passat d’aquell subdesenvolupament tan gran, fins aplegar a l’actual societat del benestar i confort (faré un apart per a oblidar-me dels últims tres o quatre anys amb el seu lamentable retrocés per culpa de la crisis i les retallades).
   Els historiadors i sociòlegs assenyalen diverses causes com ara l’incansable treball dels nostres pares i de nosaltres mateix; la progressiva y notable millora en la formació acadèmica i cultural de la joventut; la imparable progressió de la tecnologia, etc, etc.
   Tanmateix, crec necessari ressaltar la concurrència d’un altre factor d’ordre superior; factor determinant, sense la presència del qual hi hagueren quedat inefectives aquelles causes assenyalades.
   Es tracta que portem ja més de 70 anys sense guerres. Període tan llarg de pau, no té molts precedents a la nostra història. A tal fortuna, no solem donar-li la importància que té, de la mateixa manera que no li la donem a la salut, només que quan la perdem.
   Caldrà, doncs, estimar la pau?
   Caldrà valorar-la?
   Per tota resposta, acabaré dient: Autoritats, familiars, amics, veïns i tots els presents:
 
                              VISCA LA PAU!!
 

Ceràmica de Joan Antoni Rausell

Dissabte, agost 17th, 2013
El malaguanyat Joan Antoni Rausell (Foios, País Valencià 11/08/ 1959 – 8/5/ 2013) no ha tingut la sort de viure molts anys però sí els suficients per deixar darrere seu una obra apreciable tal com podem constatar en questa mostra  de les seues ceramiques ue tenim la satisfacció de presentar, algunes d’elles amb una natural influència mediterrània de Tàpies i Miró.    A.C.

 

Ceramica Joan Antoni600

 

 

Firma Joan Antoni600Joan Antoni29-12-04-A-005_IMG-RET-WEB12-29-12-04-A-003_IMG-RET-WEB29-12-04-A-002_IMG-RET-WEB29-12-04-A-010_IMG-RET-WEB01-Niño_jugando-2004-Web13-14-15-17-18-

29-12-04-A-007_IMG-RET-WEB

29-12-04-A-008_IMG-RET-WEB

29-12-04-A-009_IMG-RET-WEB

25 d’avril de 1707, la desfeta d’Almansa i el Partit Popular

Dimarts, juliol 23rd, 2013

Als 300 anys de la batalla d’Almansa, el consistori progressista de Gandia encarregà a Antoni Miró a aquesta obra monumental, 25 d’avril 1707, que es troba a l’entrada de la Ciutat.

Gandia, com Xàtiva, Alcoi o Alzira  van ser centres de resistència contra les tropes del rei francés  Felip d’Anjou, el futur rei  d’Espanya sota el nom de  Felip V, net de Luis XIV, les quals,  entrant per Almansa van arrasar a foc i a sang ciutats, instititucions d’autogovern, furs, drets, llengua i costums del que fins, a aleshores era el Regne de València fundat per Jaume I.

El 1714, amb la caiguda de Barcelona arrivaria també la derrota del Principat de Catalunya.

Avui, l’alcalde de Gandia del Partit Popular, Arturo Torró, ha dit que “els madrilenys que venen a la ciutat no enten el monument i ha decidit que el vol fer desaparèixer! Gandia, amb la comarca de Saifor,  tal com escriu Joan Llinares al diari  Ara, “ terra d’Ausiàs March, Joanot Martorel  i Roís de Corella, fou port d’entrada a la península del renaixement europeu de la mà de la dinastia Borja”.

Com en el temps del franquisme ,-“no falten  al País Valencià, dcontinua  Llinares  “ personatges servils disposats a liquidar qualsevol expresión de la nostra història  o identitat cultural”.  profesant  -això ho diem nosaltres- un un odi a Catalunya,  un amor folklòric a la terreta” tot i brindant “noves glòries a Espanya!”

Tot indica tanmateix que el poble valencià s’està preparant per donar per fi a aquesta gent el que es mereix, és a dir, amb perdó de l’expressió, una bona patada al cul!

 

 

 

Concert a Barcelona de Josep Gimeno “Botifarra”

Dijous, maig 23rd, 2013

Poques vegades tenim la possibilitat de veure una gravació del JOSEP GIMENO “BOTIFARRA”  actuant fora del País Valencià, però en aquesta ocasió m’ha arribat una que li feren durant el  Concert celebrat al Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona) el 15 de gener de 2010. “”XXIII Festival Tradicionàrius.””, cantant “L’u d’Aielo de Malferit

Com sempre, ben acompanyat, en aquest el conjunt el formaven:

 

Pep Gimeno “Botifarra”: Canya Badà, Pandereta, Postisses i Veu.

Juanjo Blanco: Arxillaüt i Bandúrria.
Paco Lucas: Llaüt i Saz.
Nèstor Mont: Guitarra i Veu.
Cristóbal Rentero: Dolçaina i Guitarró.
Pere Ródenas: Contrabaix.

 

En entrar en aquest  enllaç,

 

a més d’escoltar l’actuació, tindreu l’opció d’accedir a les moltes altres connexions què es poden trobar a la part dreta.

 

Tot un luxe, què ens permet escoltar Botifarra en moltes altres actuacions.

 

Au!!!  A gaudir-ne

Carta De Salvador Espriu als mestres de Catalunya

Diumenge, maig 12th, 2013

 

Salvador Espriu va escriure el 1981 una carta de reconeixement als mestres de Catalunya on saluda particularment les figures de Rosa Sensat i Marta Mata que qualifia de dones extraordinaries i pedagogues excepcionals.

Aquesta carta es pot llegir en la seva totalitat ací.

Per la Nostra part ens complau destacar-ne  tanmateix, dos punts.

1-      L’opinió d’Espriu obre l’ensenyament:

 

Que Espriu  “defineix en aquests termes : “els nens i nenes, els nois i noies “van aprenent i aprendran dels mestres a ser forts , valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris,  ponderats, democràtes, no demagògics, liures, feliços, rigurososos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme”.

 

2-      Sobre la Nostra llengüa comuna:

 

Sabran que el nostre Principat és un dels Països Catalans, un més,  modèlic en propòsit- i tant de bo no esdevingui-, no hegemònic, mai  no amo sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essecial unitat- i fins els noms amb els quals es vulgui designar aquests particularismes : no hi ha un dialecte central imperialista, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics –i de tot ordre- aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fossim fills de la Vall antiga i estimada.

 

Aquesta carta de Salvador Espriu , em reafirma si fes falta, en el fet que hi ha dos móns, un el civilitzat  i el de la generositat i l’altre , el dels interesos bòrbids, per civiviltzar.

 

Sense el menor ànim de provocar,

 

VALENCIANS, ací tenim el nostre, i en front la barbàrie!

 

Historia de Josep Rodríguez Tortajada, president del Futbol Club València

Divendres, maig 10th, 2013

Història recollida de  l’article del setmanari EL TEMPS:Josep Rodriguez Tortajada el president bandejat.

Fill de pares aragonesos, nascut a València (1899-1982), Josep Rodríguez Tortajada va crèixer al barri del Carme i és l’únic dels ex mandataris del Club que aparèix amb el nom en valencià. De petit havia estat escolanet i sagristà, i va esdevenir un defensor entusiasta de la cultura valenciana. En arribar la segona República va militar en el Partit Valencianista d’Esquerra, del qual Josep  Castanyer en va ser president i regidor de l’Ajuntament de València, i Angelí, durant la guerra, el 1937, nomenat comissari de la Conselleria de Cultura del Consell provincial de València, i el 1938 en la Comissió permanent del Consell).

El president del CF València Rodríguez Tortajada,  també ex regidor  de l’Ajuntament de València fou condemnat a mort el 26 de juny de 1939, per delicte de rebel·lió, i la pena commutada per 30 anys i un dia de reclusió major que es reduiren a cinc.

A la presó va conèixer la qui esdevindria la seva dona que visitava el seu marit anarquista el qual  va morir als 33 anys quan ella en tenia 25 i un fill, Francesc Cueva Mir,nascut el 1938,  orfe als 6 anys i  criat per Josep Tortajada.

Cueva explica amb emoció que l’expresident del València el va estimar com un pare però que mai va provar de reivindicar públicament la seva imatge “ malgrat la transcendència històrica del personatge. ”

A causa de la guerra  i la repressió de la postguerra la família va acceptar amb resignació la marginació deliberada de Tortajada del CF València”.

Aquesta marginació i la vida  del president del Valencia CF és una altra triste  història entre les de centenars de milers d’espanyols,l’únic crim dels quals fou d’haver cregut en la democràcia com hi ha tants ciutadans que  hi creuen i militen en partits actualment.

A l’Espanya generosa i humanista que s’albirava va succeir l’Espanya quartelària  de la repressió i dels hurts de criatures als seus pares legítims, per quatre duros, o més terrible encara, per ideologia i fanatisme religiós, i avui dia encara no resolts.

És trist de constatar la inconsciència de molts  que no volen saber de la història recent d’aquest país i s’esforcen en mirar cap un altre costat!

Tema elemental

Dimarts, març 12th, 2013
  • Ja als anys 30  per alguns ja era un tema elemental, no solament la independència de Catalunya, sinó la del País Valencià! Ja en aquells temps els nacionalistes valencians sabien ben bé el que eren i el que volien.  Quan observes els termes utilitzats en els seus escrits , pau, amor, amables dreceres humanes, consciència, t’adones que el que s’emportà i aniquilà el cop d’Estat militar  foren, entre tantes coses,  les idees clares, democràtiques i humanes  que tenia aquella gent. És trist de constatar que desprès de 40 anys de dictadura i la democràcia restablerta, no ja els de sempre, sinó gent que es diu d’esquerra, encara no tingui massa clar que Catalunya pugua escollir democràticament  el seu detí. I diem Catalunya perquè el País Valencià, desprès d’uns errors polítics tàctics  que no s’haguessin produit sense el trencament i el desert  creat pel franquisme,  ha hagut de recomençar pràcticament de zero. Un País Valencià  que ha pogut recuperar la llengua, i tantes coses més, però que ara  s’ha de guanyar el dret a decidir. Tanmateix, ens omple de satisfacció la unitat assolida pels valencianistes,  així com  una acció, que ara sí, sembla  anar per bon camí. 

A.C.R.

Llegim però el que ens escrivia un nacionalista valencià repúblicà:

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo, valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humans més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fons

el franquisme

 

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que se europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanitaris més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 

*

 

En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perque determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’ostinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 

*

 

Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fonsarle de Catalunya

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederació d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanis més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes( pel que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinàra  un error, un error ben fatal, sinó pel que tingué d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment. Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  a totes lescloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

 Angelí Castanyer Fons