D'un temps, d'un pais

Desprès de l’acabament feliç de les negociacions sobre finançament, Ferran Mascarell ha escrit un article a l´Avui que reprodueix Nou Cicle-L´HORA, La llarga marxa , del que extraiem el passatge següent:

“Això és el que cal fer ara: deixar-se anar, compartir responsabilitats, lluitar per l´Estatut, aferrissar-se a obtenir més Estat, retornar la política a la gent, engrandir la força cívica i posar al dia un catalanisme d´idees i d´acció. Tot plegat és la pedra de toc que determinarà el futur immediat de Catalunya. És el calidoscopi que hauria d´obligar de manera conjunta federalistes, sobiranistes i independentistes”.

Ã’bviament aquestes mesures estan lluny de ser vàlides pel País Valencià que està en la pols. La situació al País Valencià no és ni de lluny la de Catalunya però, encara que en proporcions més modestes, no falten federalistes, sobiranistes i independentistes a casa nostra. I el problema no és que siguem pocs -condició sempre circumstancial- el problema és que som mal avinguts. I no hi ha cap excusa per perpetuar la situació de confusió en que ens trobem.

No es poden fer miracles però és possible proposar un objectiu accessible. Un objectiu no massa ambiciós però que seria un primer pas imprescindible en el camí del nostre retrobament. Un pas que podria treure la societat valenciana de la confusió en la que l´han submergit la colla de neocons que ens governen.

Els “federalistes, sobiranistes i independentistes” hauríem de centrar tots els nostres esforços, al País Valencià, en tirar una ratlla rotunda, visible, definitiva, entre els valencianistes que som i… els altres, el seu conservadurime i el seu espanyolisme. Compte, que no és cap pecat no tindre una concepció clara del nostre país i acontentar-se en ser un apèndix de la España eterna; tenen perfectament el dret a voler ser un dels puntals d’una certa concepció d’Espanya. El que no tenen dret és de prendre el pel a la gent fingint uns “amors” que no tenen. I no podem comptar amb ells per aclarir conceptes i obrir els ulls a la gent, ens toca fer-ho a nosaltres.

El valencianisme és polític o no és res, inclús la valenciania comença on comença el respecte, la utilització i la promoció de l´ús social de la nostra llengua i això és incompatible en no parlar-la, en menysprear-la, en suscitar el secessionisme i en insultar i entorpir lligams amb els veïns que la comparteixen, fins al punt de trencar relacions, ajornar la promoció d’infraestructures comunes i posar en perill el propi desenvolupament econòmic! És tan elemental el que dic que fa vergonya haver-ho de dir. Però el cinisme de l´adversari és tan gran que no queda més remei. Necessitem baixar d’inútils pedestals i actuar arran de terra.

M´ha agradat la terminologia de Mascarell “federalistes, sobiranistes i independentistes” perquè estalvia explicacions i perquè engloba tot un món que, al País Valencià, només pot ser d´esquerres.

Car no és concebible, a la societat valenciana actual, un sobiranista o un independentista de dretes. I s´ho hauria de fer mirar un ciutadà valencià que es pretén d´esquerres que no es considere com a mínim federalista i no actue com a tal.

El nacionalisme de la preguerra que es desprèn dels escrits i la correspondència de valencianistes com els germans Angelí i Josep Castanyer, i òbviament el nacionalisme de Sanchis Guarner i Enric Valor, com el de Joan Fuster i els seus seguidors durant el franquisme, contràriament al que pretenen alguns, representen una línia històrica de continuïtat.

Allò que més defineix aquesta línia és el seu valencianisme indiscutible i la voluntat de fer del País Valencià un país equiparable als més moderns en tots els aspectes. El valencianisme republicà i Fuster van tenir el mateix objectiu: situar el País Valencià al capdavant de les idees avançades de la seua època; el nacionalisme republicà enganxant el valencianisme al republicanisme i al progressisme de l’Espanya federal que s’estava configurant. Fuster, durant el franquisme, fonamentant les bases culturals i una visió de país en consonància amb el segle XX i XXI.

Els uns i els altres conscients que un país isolat, desarrelat, renegant per ignorància dels seus orígens i fonaments, és una presa fàcil per un espanyolisme, més que conservador, reaccionari. I tots ells van ser víctimes dels mateixos adversaris. Car la finalitat que han perseguit i persegueixen el blaverisme i la dreta valenciana del Partit Popular, per molt que es disfressin de “valenciania”, és la mateixa que va perseguir el franquisme. Tota la seva acció -a més de la defensa dels seus privilegis- consisteix en podar les arrels i branques del país per no deixar-lo surar. I la seua potencialitat de mitjans -començant pels mediatics- els permet guanyar molta gent, a més d’aquells que es volen deixar enganyar.

En aquestes condicions, tot el que contribueixi a la dispersió de forces en l’ampli camp del progressisme i del valencianisme polític, tot el que no siga apropar tota l’esquerra al nacionalisme valencià en sentit ample i aquest a l’esquerra, és fer objectivament el joc dels adversaris del País Valencià i del progrés.

L’esquerra majoritària valenciana no pot deixar de contribuir a fer país, i si per voluntat pròpia es queda al marge, cal fer tot el possible per incorporar-la! L’interès general de país, l’interès de tots -hi comprés el seu- radica en que es desmarque amb claredat de l’Espanya centralista i uniformadora de la dreta espanyola i faci del seu federalisme proclamat, una realitat.

I mentre no haurem comprès això els uns i els altres, partits polítics, moviments nacionalistes i moviments socials, mentre no anem tots a una, mentre la ciutadania vegi els seus autèntics representants embarcats en batalletes estèrils per intentar disputar-se la molta o poca -per desgràcia- influència que puguen tindre, la dreta continuarà assolint els seus propòsits: ocupar el poder i “desvalencianitzar” inexorablement el país.

Fa temps havia pensat, probablement com tothom, que la rivalitat i la fòbia que es podia constatar en una part substancial de valencians contra els catalans tenia un caràcter tribal com sol passar generalment entre veïns. I en part, abans devia ser així. Petites enveges esportives, petites vanitats culturals, paisatgistes, arquitectòniques, etc. Tot plegat res de tràgic, al contrari, segons com, podia ser estimulant.

Però des del final del franquisme i des de la transició ençà, no podem desentendre´ns del caire que ha donat el blaverisme a les relacions entre les dues societats, la catalana i la valenciana. Hauria de quedar clar a la gran massa de valencians el que està en joc veritablement darrera aquesta violència blavera. I només així podríem escollir els valencians amb total llibertat el nostre camp sense ser víctimes de manipulacions fins al punt de que molts prenen posicions contràries als seus veritables sentiments valencianistes i a la seva manera de ser. Potser estiga pecant d´ingenu i algú em podria retreure que el qui no se´n assabenta és perquè no vol. Potser sí, però continue.

El que està en joc no és, com pretén aquesta gent, la salvaguarda del País Valencià, ells en diuen Comunidad, amenaçat de desaparició en la seva essència i existència per una Catalunya insaciable.

No, la veritat és molt diferent. Ells han fet un descobriment importantíssim que malauradament la majoria de valencians encara no han fet.

I és que la millor manera que té el País Valencià de ser culturalment i politica ell mateix -no “catalanitzat”, ni castellanitzat, sinó ell mateix– és mantenint relacions amb tothom i especialment amb el seu veí del nord. I és exclusivament per això, per què el País Valencià no puga tornar a ser ell mateix -cosa que no admeten- és pel que no dubten en arribar al ridícul (i a fer-nos-el fer) de dificultar al màxim les relacions, de posar portes al camp en ple segle XXI, a l´era d´Internet i de la televisió mundial, obstaculitzant la recepció de canals veïns. I el més greu, en alguns casos, a emparar-se impunement amb la violència!

Aquesta fòbia anticatalana inculta que suscita el blaverisme i en la que malauradament cauen massa valencians, no té per objectiu lliurar el País Valencià de l´inexistent “perill català”. Aquesta gent que d´azul en sap un rato llarg, l´única ambició que té per la seva Comunidad és que no deixe de ser un pilar de la concepció que tenen d’Espanya, i per tot horitzó, que siga sent el “barri marítim” de Madrid!

Si tot aquell valencià que diu sincerament estimar la seva terra i la seva llengua i que vol veure el seu país ocupar el lloc que li correspon en la economia globalitzada comprengués el que està veritablement en joc, que no és el perill de catalanització com diuen, sinó que el que persegueixen és impossibilitar la recuperació de la personalitat valenciana, el problema fa temps que estaria resolt.

I en aquesta tasca pedagògica l´esquerra majoritària valenciana té molt a dir i ha d´intervenir-hi; això sí, començant probablement per les seues pròpies files.

La imputació del president de la Generalitat Valenciana, sense cap reacció per part del Partit Popular, solament té tres possibles interpretacions :

1.- La ideologia liberal del PP -quan menys Estat millor!- arriba fins a límits insospitables, en aquest cas fins el menyspreu de la Institució de Justícia. Probablement estan pensant en la seva privatització, com l’ensenyament i la salut!

2.- La Justícia espanyola és xauxa i el primer partit defensor de les “essències pàtries” no té per què manifestar-li el més mínim respecte.

3.- El principal partit de l’oposició és una colla d’aprofitats irresponsables.

El País Valencià celebra el 50è aniversari de la cançó de Raimon, Al Vent.

Per desgràcia no és ben bé el País, és la Universitat Politècnica de València que ho celebra amb un recital antològic, vàries publicacions i una exposició al voltant del cantant. I tant és així que a la premsa valenciana el ressò ha estat més aviat escàs i el diari El País ha pogut escriure molt encertadament: “Su aullido asustó entonces a la dictadura y medio siglo después todavía resulta inquietante para algunos governantes”.

A l’entrevista que li fa el diari, Raimon s’explica sobre la seva fidelitat a la llengua: Si quieres tener criterio propio i intentas ser libre, tienes que pagar un peaje. Te putean. Al principio me cabreaba mucho; ahora, un poco menos, porque ya sé que son las reglas del juego. O vas a favor del viento o vas en contra del viento. No soy radical. Me gustaría entenderme con las autoridades sin tener que dejar de ser quien soy”.

El periodista tanca l’entrevista amb una pregunta que fa referència a Alfonso Rus, president de l’organització provincial del PP a València i alcalde de Xàtiva, la ciutat on va nàixer Raimon. Rus és el prototip del populisme més vulgar que professa obertament un despreci i aversió al món de la cultura i la intel·lectualitat. A una petició de la Generalitat de Catalunya per exposar una valuosa pila islàmica de Xàtiva, la seva resposta va ser: “A los catalanes, ni agua”. El seu anticatalanisme visceral el va fer tildar de “chupópteros” y “membrillos” als professors de la Universitat de València i instar als acadèmics de l’AVL d’anar-se’n a Barcelona “si no están de acuerdo con que aquí se habla la lengua valenciana”. I als músics de la seua ciutat els va tractar de “hijos de puta” i “más rojos que un pavo” en una gravació que va circular per Internet. És un dels tants personatges, com Carlos Fabra a Castellò, que obtenen majories absolutes i són el baromètre del nivell cultural de la “elit” valenciana i, per desgràcia, d’una gran part del poble valencià, altrament -només fos que per dignitat- no s’explicarien les majories que obtenen aquests individus.

A la pregunta: “El cincuentenario de Al Vent tendrá alguna celebración en Xàtiva, donde el alcalde acaba de llamar gilipollas a todos los que dicen aleshores, doncs y gairebé?”, Raimon, com no podia ser altrament, respon amb la seva ironia de sempre: “Doncs gairebé aleshores no lo sé”.

Quan s’ataca el nacionalisme, els nacionalistes catalans, tenen el costum de preguntar sistemàticament: “De quin nacionalisme estàs parlant, del català o de l´espanyol? Perquè parteixen del postulat -al meu entendre encertat- que tots tenim una “pàtria”.

I en efecte, quan parles amb un antinacionalista, descobreixes que ell també té una “pàtria”; la única diferència amb el nacionalista català és que a ell li molesta -quan no la nega- la “pàtria” de l’altre; com expressat d’aquesta manera el resultat no queda massa políticament correcte, es refugia en el subterfugi de la universalitat. “Ciutadans del món” ho som tots en teoria i ho serem en realitat, quan els nacionalismes excloents hauran desaparegut i totes les identitats tindran el seu lloc en el concert internacional amb normalitat. Mentre això no arribi, pretendre’s “ciutadà del món” o ser “internacionalista” com es deia abans, és pura retòrica o fugir d´estudi. I en nom de la igualtat, el que fan -i alguns estan lluny d’adonar-se’n- és negar-la.

Quan parlo de nacionalisme m’estic referint al nacionalisme d’esquerra. El feixista no cal ni parlar-ne; en quant al conservador, no és que no el consideri, és que no me’l crec. I si fes falta, un repas per la Història ho confirmaria.

Quina diferència pot haver-hi a esquerra entre els nacionalistes d’una part i els catalanistes a Catalunya o el valencianisme polític al País Valencià d’una altra? Si a la pràctica, les “dues ànimes” (la social i la nacional) que cohabiten en tots ells entren en conflicte, el catalanisme i el valencianisme polític, al meu entendre sempre defensaran la seva vessant social mentre els que es declaren nacionalistes, en principi, es decantaran cap a la seva dimensió identitària.

A Catalunya, dintre del camp de les esquerres, el catalanisme és netament majoritari en relació al nacionalisme; i quan els dos sumen, com és el cas actualment, es tira endavant projectes tant de caràcter social com nacional, i l’Estatut i el nou sistema de finançament -quedin com quedin al final- en són la prova.

Al contrari del que passa al País Valencià on l´esquerra majoritària -de moment- és simplement espanyolista. I haurà de canviar o l´haurem d´ajudar a canviar si volem que el País Valencià pugui tirar endavant.