Archive for the ‘Política’ Category

Joan Francesc Mira i la via valenciana

Dijous, octubre 24th, 2013

mira_joan_francesc400

En varies ocasions he comentat  haver tingut la sort o la desgràcia de viure la transició del final de la dictadura a la democràcia des de l’exili.

I entre els antecedents familiars i el fet de pertànyer a la joventut del Casal català de París, sempre he tingut  clar  algunes coses sobre Catalunya i el País Valencià que em van permetre copçar el contingut  de “Nosaltres els Valencians, i haver tingut la sort de no haver-ho de traduir en acció política com els va tocar fer els eguidors de Joan Fuster a l’interor.

 Sobre els antecedents familiars, el meu pare  com el seu germà Josep, van ser dos nacionalistes valencians fundadors i representants del Parit Valencianiste d’Esquerres, tan durant la República (Josep en va ser president) com a l’exili. I pel que fa al Casal vaig tenir l’ocasió de constatar que el nacionalisme català era transversal , burgés i catòlic a l’interior amb Òmnium, i exclusivament d’esquerres a l’exili amb els socis del Casal, personalment catalanistes tot i sentrepresentant organitzacions com la CNT, POUM, PSUC, socialistes,etc. I per si amb tot això no n’hagués tingut prou, el pràgmàtic president Tarradellas em deia que el que haviem de fer els valencians era centrar-nos en elevar la conciència nacional del poble valencià; i sempre acavaba amb la mateixa frase: “que ja ens trovarem”!

Curiosament, molt més tard, quan he disposat dels  arxius dels germans Castanyer, que com a polítics valencians coneixien perfectament les característiques del seu poble i savien fins  on podia arribar la minoria que representaven, he retrobat aquesta mateixa  frase en els seus escrits.En una ocasió, el pare la posa en boca de Blasco Ibañez dient  a Constantí Llombart, “ja ens trobarem!”  parlant però d’ells dos, no del País Valencià i Catalunya.

Sempre he he pensat  escriure sobre  el que hem fet malament  els valencians a la transició per trobar-nos en la situació en la que ens trobem avui però sempre m’ha frenat  el fet que el tema era delicat. Aquesta setmana, una persona de fiar com és En Francesc  Mira en els seu exce·lent article d’EL PEMPS dona algunes pistes .  Observem-lo doncs  ja que rarament ho podrem fer millor: “Els anomenats ‘catalanistes’potser hem practicat un excès d’apriorisme i de racionalisme metòdic i potser hem descurat també en excès determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant- que semblen aquests emblemes, la seva potència és extrema i real (…) i de l’altre costat un rebuig a plantejar  algunes de les expressions del conflicte,  la llengua, la bandera, el nom…- en termes mínimament reductibles a una actitud racional. Tot òbviament, dins de la continïtat indiscutida de la més rigurosa ideologia nacional espanyola (…)

És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses i entre elles la llarga incomunicació entre l’antic principat i l’antic regne. (…) El recel anti català ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant  (castellano.espanyolisme, en realitat) i l’anticatalanisme valencià   és -amb components i orígens específics- una expressió d’aquesta ideologia la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot , o sobre tot, quan es presenta com capassionadanament regionalista. I que condiciona també gran part de l’esquerra majoritària.

Seguint aquestes pistes de Joan Francesc Mira, i separant-se  dels seus condicionants,  potser tindran les esquerres majoritàries  la possibilitat de  guanyar i de retrobar, junt amb les minoritàries  la idiosincràcia democràtica del País Valencià.

En la nit desèrtica.

Dimecres, octubre 23rd, 2013

Fabra

Ai València… Vaència!

La de la rosa fina? La de la . col rumbosa.

Femella i gran femella; femella esmaperduda

En la borda entelequia d’un etern desficaci.

València enlluernada de soroll i de traques!

Estampa ruquerola d’una potència absurda,

La salvatge potència

D’un poble que s’enlaira de folla egolatria

Entre els verserts insípids de l’auca falaguera…

Ai València… Vaència… El corn de l’abundancua?

El jou de la vergonya

Que yn tall de cds campeadors impúdics

Han pres per bandolera.

València enforfoguida, València abofegada

gorja i de rialles…

baix la pota brusenta

de  la iegua bravía.

H l’imperi falòric del capdill immutable, eixe candil de sempre i sempre adorat dels mateixos…

I el poble? Pobre poble!

Equació insuperable d’una ciència inoïda,

Que fa Escot a tothora

De sa brusa hortolana

Amb un posat ingenu

Que rebenta les pedres;

Amb un Sadoc mig riere

Que crema les entranyes;

Sempre ummers, de bon grat, sota la boira cínica

D’una cultura pràctuca

D’una ignorancia útil…

 

 

I mentres tant, oh gloria,

oh Gloria  inverosímil dels faustes troglodites!

Oh la docta, la malva poesia

del la flor fredolenca,

de la flor consentida sobre el vell cementeri,

la flameta grogusade la nit calculada:

çsotanes infalibles

i smokings impecables

en una rumba seria

d’estirpe ordenadora…

Ai València, València— la moma t’enverina…

I la Verge t’ampata.

Sant Josep crea l’obra´

Sant Vicent fa el miracle;

I la creu i l’espasa –pensat i fet? Oh gloria!

Completa el sortilègi:

Sortilegi implacable de l’etern matamoros…

I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.

Que la patria-que diuen,

Jo no és més i només que una immensa

Contrada delitosa.

On el Pare Fallòria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

Enfila amb tot silenci

Son ventre a ras de terra…

I mesura i sospesa

Amb furia de golafre

 

La fresca encardadura

De la col poderosa.

 

De la col poderosa…

 

 

…I de la rosa fina, la candida assutzena,

El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…Angelí Castanyer i Fons

 

 

 

 

Confederació catalano-valenciana-balear

Dilluns, setembre 9th, 2013

paísos catalansLes meves arrels identitàries  les he mamat i les he pogut contrastar amb els exiliats republicans de París de tots els matisos ideològics, des de comunistes, socialistes, i  anarquistes que, individualment, personalment, eren catalanistes convençuts, si bé ideològicament en contra d’Omnium que  a partir dels anys 60 va intentar el seu proselitisme en els núclis exiliats. En aquells temps. el realista president Tarradellas ens va dir:”Catalunya està en la pols i Òmnium amb els seus “Paísos Catalans” es permet el luxe d’atacar-se a dos Estats a la vegada, l’espanyol i el francès! I el curiós és que la dictadura franquista, pel seu catolicisme sens dubte,  sembla tolerar-los més que la mateixa França  democràtica però centralista!

I de Josep Tarradellas també vaig treure  un altre  consell: “el que heu de fer els Valencians és elevar la consciència nacional del vostre poble, que ja ens trovarem! A aquesta escola i a la del pare que coneixia per experiència perfectament l’escàs  nivell de conciència nacional del poble valencià  en el seu temps i que ell mateix  havia intentat elevar,  dec  les meves reticències  a l’estratègia optada pel nacionalisme interior valencià a la transició. El temps ha passat i la estratègia ha caviat i els resultats no s’estan fent esperar.

I avui, per mi,  ha arrivat el moment de parlar clar sense por de perdre els “valencianistes”  anti catalans i posar-los en el seu lloc, és a dir deixant-los  pel que són: uns folklorics provincians espanyolistes! I si el qualificatiu els molesta, només depèn d’ells de poder deixar –ho de  ser-!

Si el Principat, al segle XIII ens aportà  la llengua sense anexar-nos, pretendre que ho farà al segle XXI és obra exclusiva dels adversaris del País Valencià! Treballem pel país , amb la certesa que els nostres interessos passaran, quan vinga el moment, per una confederació  cultural atalano-valenciana balear,  i òviament  econòmica (amb l’eix mediterrani com a vertebrador)!

I de moment, demà 11 de setembre, a la cadena!   

Una resposta a l’editorial de L’Hora: La situació actual i el futur del PSC

Dilluns, setembre 9th, 2013

colomba

l’editorial de L’HORA, la descripció dels interessos i previsions  de la política temporitzadora que es seguirà per part d’Espanya en el procès del dret a decidir de Catalunya em sembla que s’ajusta  a la realitat.

Pel que fa a Catalunya  l’objectiu de l’autor – per altra part lloable, sembla ser evitar el divorci del socialisme català i espanyol, i al mateix temps que  la ruptura de la societat catalana.

El socialisme espanyol  des de la transició democràtica ha disposat més que del temps necessari per oferir als espanyols  una estructura política responent a la realitat dels pobles que composen l’ Estat i que en temps passats,  la situació, tan interna com externa, no permetia malgrat estar previst en els  programes del PSOE. La novetat  és que les circumstàncies històriques han canviat (hem passat d’una guerra mundial a la creació d’Europa i la mundialització)  i la gent, al menys a  Catalunya, pensa que “l’altra Espanya”  és, a més de cessària , possible, o dit d’una altra manera,  més à portée de la main  que qualsevol canvi d’estructures socials que navega per d’altres esferes i això sembla que no ha copçat l’actual PSC. I pel que fa al risc de que “Catalunya acabi completament derrotada i frustrada és l’argument dels contraris  per raons molt variables, del dret a l’autodeterminació. Catalunya -la seva gent- amb el dret a decidir ha descolocat i ja ha guanyat una batalla a Espanya. I el que  demana als seus polítics és que facin el pas de fer la consulta amb les condicions que siguin, disposats democràticament a acceptar el veredicte de les urnes.  Els partidaris de la consulta sí que estan disposats a acceptar els resultats;  els seus adversaris, com sempre, és  una altra qüestió, i és aquí on trobem a faltar veus i pedagogia. Per tant, en cas de resultat advers, resultat que per la nostra part no descartem, no hi hauria cap sentiment de derrota ni de frustració insuperables per part dels partidaris de la consulta.

Això sí, la victòria  es deixaria per una altra ocasió car aquesta batalla, la imposició de la consulta democràtica, ja hauria estat guanyada!

Don Arturo, mestre a Foios

Diumenge, agost 18th, 2013

A l’ocasió d’un article publicat a El País, em plau recordar el vaig escriure sobre el mestre DON ARTURO de Foios a les meues memòries: Els valors dels vençuts:

“Pel que fa als altres, els vençuts pobrets…

A alguns d’ells no els valgué la caritat; i no ens referim als qui aprofitant el desordre creat per la insurrecció militar cometeren actes criminals tot i volent fer creure –o pensant- que propiciaven actes revolucionaris, sinó als qui simplement no eren adictos al régimen. Aquests, al finalitzar la guerra, foren denunciats per les seves idees i anaren a parar a la presó o foren desterrats. Altres casos clamen al cel com el de Don Arturo que fou depurat a l’igual que milers de mestres i professors de les zones on la rebel·lió no havia triomfat el 18 de juliol, pel simple fet d’haver continuat exercint la docència sota la tutela de les autoritats legítimes republicanes, com era el seu deure. Per subsistir –Deu estreny però no ofega- gràcies a la complicitat del poble que no devia trobar massa just el que havien fet amb el docent, Don Arturo va poder donar a casa seva classes als xiquets i als adults del poble. Avui, a Foios, molta de la gent gran sap llegir i escriure gràcies a Don Arturo. Jo mateix li dec tot el que vaig aprendre en els meus primers anys d’existència ja que en un règim on el cabdill s’autoproclamava “por la gracia de Dios” l’escola pública -veges per on- estava deixada de la ma de Déu.”

 

No us perdeu l’article d’El País: El maestro que fue depurado

 

 

 

Valle de Los Caídos

Dimecres, agost 7th, 2013

 

Català: El Monument elevat  per decret de Franco del  6 d’avril de 1940 a la glòria dels vencedors de la guerra civil fou contruit entre 1940 i 1950 pels  presoners públicans. És el més gran cementiri del món  on foren enterrades 33.872 víctimes de la guerra  civil sense  haver-ne informat prèviament les famílies (cincentes  sense el seu consentiment). El monument fou inaugurat el 1959.

.El 6 d’avril del  206 l’ informe Bricant aprovat per l’Assemblea delConsell d’Europa i rebutjat pels partits de dreta i l’Església catòlica espanyola, proposava montar en la basílica una exposició educativa permanent explicant  la veritat sobre aquella guerra fratricida.

La llei de la  Memòria Històrica del16/8/2007 despolititzà la basílica i la declarà lloc de culte on no es podien celebrar actes partidistes -fins aleshores exclusivament fascistes- amparats per la creu,  una creu de 182 m, la més alta del món!

Al dia d’avui, les víctimes repúblicanes continuen enterrades junt a les tombes de Franco i José Antonio, els seus botxins i sota l’escut dels vencedors!

Un poble que accepta la situació actual del Valle de Los Caídos és un poble traumatitzat que

encara no ha superat el del tot el seu passat recent.

 

Malgrat  la dificultat de la recuperació i identificació dels cossos degut al seu gran nombre, els sota-signants,

 

 DEMANEM :

 

1-      Que les famílies que ho sol·licitin puguin recuperar les restes dels seus

 

2-      Que es retirin  del Valle de Los Caídos les tombes de Franco i de José-Antonio

 

3-      Que es  tregui l’escut franquista

 

 

4-      Que  s’accepti la proposta del Consell d’Europa  de crear una exposició educativa permanent sobre la veritat de la guerra civil   

5-      Que  s’hi elevi un mur de granit com en el Viet Nam, on es gravin els noms de les de totes les víctimes de la  guerra civil espanyola  allí enterrades.

 

***

 

 

 

The monument was erected between 1940 and 1950 by Franco’s decree of April 6th, 1940.  Built by Republican prisoners, it is dedicated to the glory of the victors of the Spanish civil war.

 

It is the largest cemetery in the world in which 33,872 victims of the conflict were buried without having previously informed their families (five hundred buried without the consent of relatives).

 

The monument was opened in 1959.

 

The 6th of April of 2006 the Report Bricant approved by the Assembly of the Council of Europe and rejected by European right-wing parties and the Catholic Church in Spain, proposed to assemble in the Basilica a permanent educational exhibition explaining the truth about this fratricidal war.

 

 

The Law of Historical Memory of 16/8/2007 depoliticized the Basilica and declared it a place of worship in which events of a partisan nature could not be celebrated. Until then, used by fascist groups protected by the cross – a cross 182 metres high, the highest in the world!

 

As of today, the Republican victims are still buried next to the graves of Franco and Jose Antonio their executioners and under the shield of the winners!

 

A nation that accepts the current situation of the Valley of the Fallen is a nation traumatized that has not yet assimilated all of its recent past.

 

Despite the difficulty of recovering and identify all the bodies due to their large number, the under-signed,

 

DEMAND:

 

1 – To recover the remains of the victims at their family’s request

 

2 – To remove from the Valley of the Fallen the tombs of Franco and Jose-Antonio

 

3 – To remove Franco’s shield

 

4 – To accept the proposal of the Council of Europe to create an education exhibit explaining the truth about the Spanish Civil War

 

6 – To raise a wall of granite, as with the Viet Nam war, in which to engrave the names of all the victims of the Spanish civil war buried there.

***

 

 

25 d’avril de 1707, la desfeta d’Almansa i el Partit Popular

Dimarts, juliol 23rd, 2013

Als 300 anys de la batalla d’Almansa, el consistori progressista de Gandia encarregà a Antoni Miró a aquesta obra monumental, 25 d’avril 1707, que es troba a l’entrada de la Ciutat.

Gandia, com Xàtiva, Alcoi o Alzira  van ser centres de resistència contra les tropes del rei francés  Felip d’Anjou, el futur rei  d’Espanya sota el nom de  Felip V, net de Luis XIV, les quals,  entrant per Almansa van arrasar a foc i a sang ciutats, instititucions d’autogovern, furs, drets, llengua i costums del que fins, a aleshores era el Regne de València fundat per Jaume I.

El 1714, amb la caiguda de Barcelona arrivaria també la derrota del Principat de Catalunya.

Avui, l’alcalde de Gandia del Partit Popular, Arturo Torró, ha dit que “els madrilenys que venen a la ciutat no enten el monument i ha decidit que el vol fer desaparèixer! Gandia, amb la comarca de Saifor,  tal com escriu Joan Llinares al diari  Ara, “ terra d’Ausiàs March, Joanot Martorel  i Roís de Corella, fou port d’entrada a la península del renaixement europeu de la mà de la dinastia Borja”.

Com en el temps del franquisme ,-“no falten  al País Valencià, dcontinua  Llinares  “ personatges servils disposats a liquidar qualsevol expresión de la nostra història  o identitat cultural”.  profesant  -això ho diem nosaltres- un un odi a Catalunya,  un amor folklòric a la terreta” tot i brindant “noves glòries a Espanya!”

Tot indica tanmateix que el poble valencià s’està preparant per donar per fi a aquesta gent el que es mereix, és a dir, amb perdó de l’expressió, una bona patada al cul!

 

 

 

Consell Territorial del PSOE a Granada

Dimecres, juliol 10th, 2013

El Consell Territorial del PSOE, amb els seus 17 barons territorials reunits  a Granada,  ha perdut una nova ocasió, fa anys que dura,  de definir el què entèn aquest partit per allò que ha de ser federalisme a l’Estat Espanyol. S’acontenta, tot i sabent que le PP hi està en contra, d’anunciar la seva intenció de modificar la Constitució en un sentit federal. Tanmateix tot comença i acaba amb la denuncia d‘una recentralització del sistema de les autonomies per part del PP i a auto atribuïr-se una més àmplia decentralització del sistem autonòmic. I entre mig, bla,bla,bla, És a dir que no sortim del joc classic que alguns qualifiquen de polític, i que es resumeix en conceptes genèrics i indefinicions poc comprometedores.

Però ull!, no sense, de passada,  deixant-se en el tinter conceptes tan concrets  com el de que Catalunya és una nació i el dret a decidir de Catalunya que el PSOE refusa. Amb aquesta declaració hem reculat en el temps i ens trobem a l’endemà de la “cepillada” pel Tribunal Constitucional del nou Estatut votat pels dos parlaments i referendat pels ciutadans de Catalunya. Tant en la questió social, com identitaria aquesta classe política actual,  sense capacitat de preveure la crisi i sense coratge per fer explotar a temps la bombolla inmobiliaria, demostra no haver après res, en tot cas, molt menys que la ciutadania que cada cop està menys disposada a deixar-se prendre el pel.

Aquells  que han basat la  seva militància en   oferir  amb entusiasme,a calvi de res allò que savien fer, es sorprenen que amb els nombrosos militants i electes assalariats d’aquest partit encara no hi hagi un document definitiu expliquant, punt per punt, quin serà el federalisme a Espanya el dia que s’implanti. No es tracta de fer cap toxo, ni cap treball acadèmic, ni que respongui, a les qúestions dels polítics que generalment es preocupen per dues qüestions bàsiques per ells: 1-    Això aporta o treu vots? 2-   Això fa perillar la meva posició? sinó  a les respostes a les preguntes que els militants, els ciutadans, els ectors  en definitiva,  puguin entendre i fer seves.

Els defensors del sobiranisme com els del federalisme no daten d’ahir,  però el cert és que la ciutadania no fan gaire temps que s’ha posat en marxa de manera espectacular -podriem parlar des de  fa un poc més d’un any- i  ja hi ha gent que rrepresenta la independència que presenta un documents com el Clauer. cat. Tot indica que el clauer”, que no amaga que és prpaganda, està orientat a la ciutadania, tant a la que està convençuda de seu independentisme com a la que en dubta. I penso que ha reexit el seu propòsit per la  trasparència, la claretat  i la seva qualitat  com a document.

Pels ciutadans de Catalunya, la independència, més que mai, és una qüestió de dignitat

Dimarts, juny 11th, 2013

 Fa uns dies vaig demanar a través de facebook disposar de dades fiables sobre el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya.

Agraeixo als amics Joan Rangel i Pau Solanilla d’haver-me proporcionat aquest article d’Antoni Zabalza:

Tanmateix, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya he de reconèixer que aquesta qüestió, com tantes altres, no l’he enjudiciada mai per questions econòmiques,  o sigui,  mai per un vulgar interès material responent al famós “que ens roben”… Les idees polítiques que he   defensat com a ciutadà,  tant en l’ordre social com identitari ho han estat sempre per una qüestió de sentiments, de solidaritat i de justícia ( una ltra cosa és que hagi reixit en el meu propòsit). Pretenc ser  d’esquerres, valencianista i catalanista i em costa dir nacionalista perquè la Història li ha donat a aquest terme una conotació d’imperialisme, vocable  que no correspon en absolut al cas de Catalunya ni del País Valencià.

D’altra part, aquells  que no saben el que pot representar la prohibició de parlar en la seua llengua, o no n’han tingut consciència, per molt d’esquerres que siguen  no  poden entendre  que demanar la possibilitat de fensar col·lectiva ment la seua cultura i la seva llengua a través d’un Estat propi no és atacar  ni negar res a ningú, sinó que és un acte merament defenssiu de resistència democràtica, de supervivència col·lectiva. (individualment sempre es pot dconservar la seva cultura i la seva llengua;  (jo he viscut   mitja vida a França i les he conservades). És per això que tinc el profund convenciment que els catalans autoctons i emigrats que se senten espanyols a Catalunya, ells o els sus pares, víctimes des de sempre, tant o més que la resta de pobles de la península, d’una Història d’Espanya guerracivilista, reaccionaria i enemiga jurada del poble, no tenen res a perdre en relació al seu estatus actual  en  una eventual independència de Catalunya. Tota la Història de la societat catalana,  sempre avançada al seu temps, és un exemple de democràcia, humanisme i integració. El 1936, en 24 hores va acabar amb el cop d’Estat franquista, i a la sortida del franquisme la seva unió entre classe mitja i obrera va permetre el retorn del president exiliat; i sincerament no veig per què, amb la independècia, hauria de  canviar el seu tarannà.

Dit això, mirem tanmateix les xifres i el que ens diu Zabalza pel que fa al dèficit fiscal:

En 2010, segons la Generalitat els catalans aportaren a l’Estat  entre 11.258 y 16.543 millons d’euros de més dels serveis rebuts de l’Estat, un 5,8% y un 8,5% del PIB catalán, unes dades posades en dubte per Zabalza. Del ball de xifres  que dona solament hem tret la conclusió que la balaça fiscal depèn de de la conjuntura econòmica i que no és correcte fixar-se en un any concret. Segons els calculs de Zabalza, en 2009 el saldo va ser molt petit i inclús favorable a Catalunya;  però el correcte és contemplar l’evolució d’un sicle econòmic complert del que segons sembla no disposem.

Solament es disposa de resultats homogenis i comparables  ed’uns anys: el dèficit fiscal en 2006 ha estat de 8.0% del Pib català, el 2007 de 8.3 %, el 2008. de 3,2, el 2009 de 2,1%, i el, 20010 de 0,4%. La mitja  dels cinc saldos segons Zabalza reals, seria de  3,5% del PIB català.

Però Ja ho hem dit al principi que mai ha estat l’interès econòmic el que ens ha mogut políticament. El fet que  ens ha fet  evolucionar  d’un federalisme pactat  a decidir votar la independència és degut a tota una serie de factors durant aquests darrers anys: l’actitud d’Espanya,  les agressions del seu govern,  dels seus polítics, d’Institucions com el Tribunal Constitucional i la seva sentència sobre el nou Estatut, i el silenci còmplice dels periodistes i inte·lectuals espanyols.

Tots aquests fets ens han portat a considerar, com molta gent, que ara  més que mai, es tracta pels ciutadans de Catalunya d’una qüestió de dignitat.

Toni Soler: canviem de jaqueta

Dilluns, juny 3rd, 2013

De l’article de Toni Soler al diari Ara “Canviem de jaqueta”, no m’agrada el titular , car crec que confon l’expressió amb la decisió legítima d’un ciutadà de canviar el seu vot segons les circumstàncies.  Al meu entendre, rarament un ciutadà canvia la seva ideologia, a part els  polítics arrivistes.

Tanmateix, sí que estic  més d’acord amb Soler quan escriu  “intento ser d’esquerres”. car intentar-ho no implica ser-ho. I amb això no vull dir que Soler no sigui d’esquerres.

M`ha sorprès també  que en tot l’article no fassi cap referència al sistem econòmic en el que vivim, és a dir el capitalisme. Faig igualment meves  les seves paraules quan afrma que l’esquerra és majoritària al món de la cultura i les arts però discrepo quan  hi afegeix els mitjans de comunicació car tots sabem que cada un d’ells té la seva línia editorial, imposada per la proprietat del mitjà generalment de dretes, i que de franc tiradors d’esquerres com en d’altres  temps en queden pocs, per no dir cap! Toni Soler pensa que la sortida de la crisi no la té cap partit, ni cap idea ideològia malgrat reconèixer que “en l’àmbit social la frontera entre esquerra i dreta no s’ha desdibuixat del tot”,  i també fa al meu entendre una definición  objectiva de les ideologies quan afirma que l’esquerra és laïca, igualitària, pro palestina, defensa els drets dels gays i dels desfavorits¸ mentre que la dreta és catòlica, individualista, proisraeliana, conservadora i creu que els millors mereixen premi”. Però allò  que no diu Soler (i-els seus motius tidrà) ho hauré d’afegir  jo: i és que tan indecent és que un banquer o un alt executiu guanyi centenes de vegades el sou mínim d’un assalariat,  que els guanyi un escriptor  amb éxit   un o un futbolista! Tot i que en aquests darrers casos sembla menys escandalós perquè són ells qui generen directament els diners, és el truc inventat pel poder econòmic per intentar justificar  i fer acceptables  les astronòmiques i inadmissibles desigualtats al seu favor. I on crec que tè raó Soler és quan diu que “a Catalunya el veritable front de batalla és el sobiranisme que no  és d’esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari. Però com tampoc precisa, també ho haurem d’afegir nosaltres: Per poc que ens ìnteressem a la Història, ens adonem que qui lluita i defensa l’existència i la idiosincrasia d’un país és sempre el poble. Els poderesos, els privilegiats, no ens enganyem, són conservadors, tenen horror del canvi, defensen els seus privilègis i per dissimular, a tot arreu,fan semblant d’envoltar-se amb la bandera inclús al País Valencià on no dubten al mateix temps en despreciar la llengua!

I Acabarem  concluint aquestes ratlles amb una altra frase de l’article de  Soler que opina  que “fins que a Catalunya no tanquem la carpeta del sobiranisme, no podrem obrir la següent”.

I ací també nosaltres afigiriem que Espanya no solament es mostra  contrària a resoldre un problema que més que de Catalunya -que també- és el seu propi, el d’España, donat que encara no ha reeixit al segle XXI ,la seva unificació sense conflictes.

I tot sembla indicar, que un cop més, està fent tard!

Àngel Castanyer