Archive for the ‘Política’ Category

Una vergonya de justícia espanyola, majoritàriament franquista!

Dissabte, maig 15th, 2010

Garzon

M’agradaria que aquest blog tingués l’audiència suficient com per merèixer una denuncia  per aquest titular voluntàriament irreverent,  i poder solidaritzar-me amb Garzón més enllà d’una actitud verbal.

El Consell Superior General del Poder Judicial ha acaba de suspendre el jutgeBaltazar Garzón del Jutjat Central d’Instrucció 5 de l’Audiència Nacional per investigar els crims del franquisme. El grup del Consell afí al Partit Popular s’ha oposat a la celebració d’una comissió permanent prèvia urgent que autoritzés la petició de Garzón d’anar-se’n en comissió de servei com asessor de la Fiscalia de la Cort Penal Internacional de la Haya, impedint d’aquesta manera al jutge una sortida digna. La dreta és implacable. O s i no, que ho pregunten a les famílies de les víctimes del franquisme desaparegudes en les cunetes.Com a dit l’inefable president de la Generalitat Valenciana acusat de corrupció en el cas Gürtel: “de la “caceria –  així és com aquesta gent qualifica l’acció de la Justícia contra el PP i contra el mateix Camps en particular- ja n’hi han dos  fora”, es refereix al jutge BaltazarGarzón i a l’ex ministre de Justícia Mariano Bermejo.

Que governin les esquerres, per fidelitat als principis democràtics, o la dreta, per “passar-se per forro” els mateixos principis, i com diu el poeta: “té raó el sol -en aquest cas la dreta-i el món fa el que ell vol!”

Tots no són iguals

Dimecres, maig 5th, 2010

erc-sfio-pp.

.

.

´.

.

Fa uns dies el PSOE ha desbloquetjat l’ús de les llengües co-oficials al Senat unint-se a la proposta dels senadors bascs, gallecs i catalans. Una proposta que tal com va dir Miquel Bofill, senadord’ERC i un dels principals impulsors de la idea,  no va “contra res, ni contra ningú” .

La senadora Leire Pajin, secretària d’organització del PSOE va defensar la posició favorable a la proposta.del seu partit.  Ho feu en eusquera (va estudiar en una icastola), en gallec ( la llengua en que s’expressa una part de la seva família) i en valencià/català  (que va aprendre quan  es va instal·lar a Benidorm). Cal felicitar-la. És malaguanyat  que no tingui temps de pensar, ella, i el PSPV un poc més amb el País Valencià.

En front dels nacionalismes i de les esquerres trobem la posició  en contra del Partit Popular que a través del seu senador Juan VanHalen va qualificar la mesura de “ridícul mundial espantós”, ironitzant amb l’ús dels auriculars en els plens.

Per aquesta gent els principis democràtics no són  la seva principal virtut.Són incapaços  de respectar els morts dels  altres tal com hem pogut constatar amb la llei de la memòria històrica, ni tampoc les llengües que es parlen en aquesta dissortada pell de brau. Els haurem de dir a aquests senyors de l’Espanya Imperial de toros i panderetes que ja és hora que s’enterin que l’ Estat que s’està construint malgrat ells, s’ha allunyat -esperem definitivament-  de l’Espanya de la intolerància, la de   “Vivan las cadenas” o  la del crit més recent de “Viva la Muerte!” I que va semblant cada vegada més, pel que fa a drets individuals i col·lectius, a paísos com Canada, Belgica i a Suïssa, on per cert, no hi ha quatre llengües co-oficials, sinó quatre de nacionals, i on el ridícul el faria el  senyor Halen i els seus amb les seves declaracions , i posicions d’èpques àssades.

1936. Sobre l’Estatut del PaísValencià

Divendres, abril 30th, 2010

exiliEl text que presentem avui no és un escrit d’exili, és una entrevista de 1936, publicada al Diario de València, realitzada per  Vicenç Vidal Corella a Josep Castanyer i Fons quan aquest acabava de ser elegit regidor pel Partit Valencianiste d’Esquerra a l’Ajuntament de Front Popular de València.

estatutEns és grat fer conèixer l’entrevista als nostres lectors per dos motius. El primer i principal, pel fet històric que representa la primera vegada que un regidor  va parlar en valencià a l’ajuntament de València a penes constituït el consistori de Front Popular, iniciant el Partit Valencianiste, com diu el periodista, un canvi en la política municipal. És també Josep Castanyer que presentarà a l’ajuntament una proposta encaminada a que la corporació iniciara gestions per aconseguir l’estatut, i queda palès a l’entrevista la idea integradora de país que ja defensaven els nacionalistes valencians de la pre-guerra.

El segon fet a destacar de l’entrevista és la valoració que fa el regidor del Partit Valencianista d’Esquerra de “la gran obra cívica” de Blasco Ibañez “que hizo de un pueblo de espíritu anarquico la democràcia de hoy (òbviament  la de 1936). Una obra cívica eminentment d’esquerres i repúblicana, fundada en uns valors laïcs que durant el franquisme no es podien defensar i que a la sortida de la dictadura, altres batalles de més actualitat van eclipçar.

I així estem!  No en la seua èlit minoritària, però sí en el seu conjunt, el poble valencià ha perdut els  seus referents laïcs  i el sentiment nacionalista que s‘estava desvetllant. Tanmateix la llavor plantada per aquella generació nacionalista de principis del segle passat i totes les que l’han seguit, fa que avui estiguin assentades com mai les bases culturals a partir de les quals, el ressorgiment està assegurat.

Les consultes sobiranistes

Dimecres, abril 28th, 2010

Elsfederalisme independentistes amb un mínim sentit de la racionalitat han d’estar en desacord amb els organitzadors dels referèndums per la independència. Al risc de repetir-me, quina mania tenen alguns en voler comptar-se i posar en evidència que a horesd’ara l’independentisme és minoritari.

No es perdria res d’anar a pams, d’una manera progressiva: Primer evaluar els ciutadansque estan d’acord amb l’autodeterminació, és a dir  els que són són partidaris del dret a decidir. D’aquesta manera no es separaria d’entrada el món de les esquerres i el nacionalisme perifèric, i incontestablement  els resultats de participació a les consultes seria superior.

Quan la ciutadania haurà près consciència que de la mateixa manera que existeixen els drets individuals, existeixen els drets dels pobles, un dels quals justament, és el dret a poder escollir el què volen ser, el dret a decidir el seu futur. Solament desprès, al final, es podria especificar, si es vol  continuar fent part de l’Estat espanyol,  optar per separar-se`n, o acceptar federar-se. I abans de tot això però,encara s’hauria d’haver produit un altre pas indispensable si és que es vol evitar que  no quedi tot en “un bridis al sol”: canviar els articles de la Constitució que inhabiliten la  consultat; en d’altres termes,adaptar el text d’una Constució que  va  ser votada a l’inici de la transició,  havent manteningut  intacte l’aparell civil i militar franquista. Una modificació constitucional que requereix avui l’accord entre  socialistes i el Partit Popular .

Que el camí és incert? És evident. I ho és, malauradament, no solament per l’actitud del PP, sinó perquè el PSOE, partidari d’una Espanya plural, federal, moderna,  i progressista   no s’atreveix a separar-se del seu adversari en el tema de les iessències pàtries  salvant amb aquesta posiciól’essencial del franquisme resumit en aquesta frase del dictador  “antes una España roja que una España rota”i deixant ben clar que “todo quedaba atado i bien atado”. Tot, menys el que amb la mort del dictador era insostenible mantenir, la dictadura!

És evident que l’independentisme ha d’exixtir, però tant a Catalunya i el País Valencià com a la resta de l’Estat , el treball polític  indispensable és portar  el  partit socialista  a ser fidel als seus orígens i treballar per acabar amb l’España tradicional i la consecució d’un Estat federal si es vol resoldre d’una vegada per sempre el problema, més que català, espanyol.

Les dues Espanyes

Dijous, abril 22nd, 2010

reiscatolicsNo es tracta de ressuscitar-les; d’això, com sempre, ja ho fa prou la dreta espanyola. Es tracta de que les dues Espanyes existeixen.  Una és       la dels vençuts del cop d’Estat militar, L’esquerra que va acceptar al final de la dictadura la continuitat de totl’aparell franquiste. ahir reclamava justícia al paranimf de la Universitat de Barcelona, i demà, diada dade Sant Jordi, es manifestarà  plaça Sant Jaume; l’altra Espanya és la d’un  Partit Popular que no accepta ni tan sols que les famílies de les víctimes de Franco retrobin  i enterrin dignament, setenta anys desprès d’acabada la guerra, les restes del seus. Una dreta insensible que no té escrúpuls. defensora de les “essencies pàtries” no té inconvenients tampoc en  atacar   i el jutge Garzón, a més del tema de les fosses, per instruir la trama de corrupció lque infecta les seves files.Com  ataca, de la mateixa manera, el cos policial per haver-los investigat.

Espanya és una chapuza i la seva història, des dels reis catòlics fins avui, des del punt de vista democràtic, un desastre.  Catalunya i el País Valencià no van tenir la sort de Portugal descapolir-se’n i  poder ser amos del seu destí, un destí sense cap dubte més  mésprosper i incontestablement més democràtic.I cada dia que passa s’evidència que les cartes estan trucades. A Catalunya, la se va voluntat expressada en referèndum està  sequestrada per un Tribunal Constitucional desprestigiat. I el més trist i altament significatiu és és que el socialisme espanyol i la dreta que no han pogut mai estar d’acord en res, ni en temps de crisis com la que vivim,s’han posat d’acord en un sol punt,mantenir l’actual Tribunal Constitucional fins que dicti sentèn cia ies carregui l’Estatut!

Independentment d’aquest tema de la revocació dels conmagistrats que han acab at el seu mandat, molt em temo que el president Montilla que ha demostrat tenir clar els interessos de Catalunya  hagi de sotmetres, a la llarga, al PSOE. O prendre l’alternativa d’encapçalar ell, des de Catalunya la lluita per una Espanya federal. Ignoro si té  la voluntat de voler fer Història.

a l’espera de la sentència del T.C.

Dimecres, abril 14th, 2010

estatutDes del “cafè per a tots”, hem assistit a una evolució de les  mentalitats a tot l’Estat i les fins i tot dels ciutadans de les autonomies més “centralistes”, per dir-ho d’alguna manera, han trobat gust a les transferènciesde competències i a la gestió de pressupostos. Si això ha estat així en aquells indrets on no somniaven amb autogovernar-se, ens podem imaginar l’evolució  positiva allà on els seus habitants havien mostrat vaspiracions nacionals com el País Valencià i inclús Andalusia; sense parlar òbviament del País basc o Catalunya.

Aquí tothom, Institucions i societat, està a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

El president Montilla ha estat prudent. Tot i així ha deixat ben clar que   a igual que la majoria del Congrés, del Parlament i del poble català en referèndum, considera constitucional el nou Estatut.

No es tracta ací de posar-se la venda abans la ferida com diuen alguns.

Tanmateix,  un dictàmen contrari als interessos de Catalunyadel recurs presentat pel Partit Popular davant elT.C, una institució desprestigiada, incapaç d’aplicar les pròpies normes de renovament dels seus membres i que ha tardat vora quatre anys a  fer públic el seu dictamen, és inacceptable.Si aquest Tribunal modifica en totalitat o en part l’Estatut, sembla que actualment la majoria dels partits catalans es mostri partidària  d’una acció unitària darrere les Institucions, en primer lloc del govern de la Generalitat,i en aquest cas, la responsabilitat del president seria primordial, i amb ell la del seu partit el PSC . De fallar, seria, als ulls de molts ciutadans, hipotecar un cop més les perspectives del federalisme.

Davant la situació em permeto suggerir la següent sortida: continuar aplicant cada un dels punts de l’Estatut aprovat pel Parlament, el Congrès, i en referèndum pel poble català. És a dir continuar com el govern de Catalunya ha vingut fent fins ara però aplicant d’immediat, sense esperar, els punts conflictius. No ridiculitzar els instruments legislatius i deixar a d’altres, posant nous recursos puntuals, l’ intent de salvar el prestigi d’una sindicatura i d’un Estat devaluats.

Fora la dreta i la corrupció del País Valencià!

Dilluns, abril 12th, 2010


cabanyal500En el precísmoment de la publicació del sumari de la trama corrupta  Gürtel que acorrala el PP, l’alcaldessa de València, Rita Barberà aprofita l’ocasió per intentar matar  d’un tir dos pardals:derribar el Cabanyal, el barri marítim de València, i lfer diversió sobre la corrupció generalitzada del seu partit, la qual, des de la impunitat en el cas Nasseiro i Zaplana, s’ha extès a Madrid, lesIlles amb Matas, i al País Valencià amb Camps i Costa.

cabanyalL’opinió pública valenciana estàdonant mostres de rebutjarel comportament prepotent dels seus governants i cada cop més manifesta la seva indignació. És malaguanyat que l’oposició sigui incapaç d’unir-se i de formular un projecte de País econòmicament,social icutural basat en uns princ ipis a l’oposat d’aquesta gent.

l’Esglèsia catòlica no té remei.

Dilluns, març 22nd, 2010

cañizares

Algun lectorpodrà pensar que tinc una obsessió amb l’Església   Catòlica. I és cert car he de reconèixer que he estat marcat  pel suport que el catolicisme va donar al cop d’Estat militar contra el règim democràtic republicà i durant els llargs anys de dictadura franquista.

Així mateix, inc un profundconvenciment de que la religió fa temps que va deixar de tenir un rol civilitzador perconvertir-se en un suport a les classes socialment conservadores i en u n fre al progrès de les societats.

I per si no fora poc, no passa un dia en que  els seus repesentants no provoquin la consciència ciutadanamb unes decraracions impresentables. Les  darreres, les del Carde nal Antonio Cañizares que opina que “las notícias entorno a los abusos sexuales a menores organizados por por religiosos de la Iglèsia catòlica  en Alem ania, son “ataques” que pretenden que “no se hable de Dios, sino de otras cosas. La proliferación de estas denuncias, dijo, “no preocupan excessivamente a la Igè sia “” porque nosotros estamos asentados sobre  la cruz de Jesucristo, que siempre és salvación i victoria (…), es la espezanza de un amor que està por ncima de todo”.

Aquesta declaració, a més de ser integrisme pur i dur,  és una injuria a la inte·ligència que demostra l’opinió que aquesta gent  té de tots nosaltres.

Per ser justos també citarem les paraules del Papa que per fi expressa “la seva vergonya i el seu remordiment”. Això sí, només citant Irlanda i oblidant d’altres paísos on tambés’han produit els mateixos casos aberrants d’abusos sexuals a menors, com Ho.landa Austria, Suissa, Italia, Estats Units, la mateixa Espanya i sobretot Alemanya que el toca de al Papa de més aprop. Ni sancions als culpables ni reparacions a les víctimes. i ni un mot tampoc sobre les corrupcions dels Legio naris deCristo de Marcial Maciel Degollado. I pel que fa a la catòlica Espanta,és de remarcar la decreció amb la que s’hatractat el tema, la mateixa   amb que s’ha tractat la repressió franquista.

. Quan la pastoraldiu als abusadors: “someteu-vos a  les exigències de la justícia” estem gegitimats a pesar que sense algunes generacions de combatents per les llibertatsdemocràtiques, la justícia de la que estariem parlant seria probablement encara la dels tribunals de eclesiastics!

Editorial d’ EL TEMPS

Divendres, març 19th, 2010

fotomuvim Desprès de l’article     “Alguna cosa  es mou al País valencià, ensplau reproduir, pel seu interès, l’editorial del setmanari valencià El Temps del proppassat 16 de març titulatRomà de la Calle:

“La dimissiódel directordel Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) Romà de la Calle, és un símptoma del nivell de deteriorament democràtic a que ha arribat un dels actors pricipals de la política valenciana, elPP. Ja no es tracta del paper d’aquesta formació en cassos de corrupció, de gestió depredadora del territori, de l’atac a qualevol aspecte que faci referència a la cultura del país en el sentit àmpli i obert, més enllà des estereotips reduccionistes folklòrics, sinó que la magnitud de la devastació ha ultrapassat de llarg elslímits  imaginablesdel respecte a les mínimes bases democràtiques. I aquesta degradació democràtica té l’epicentremolt especialment en el PP de la ciutat deValència. El cas del MuVIM , dependent de la Diputació de València, és un cas dels molts que omplen una llarga llista de despropòsits i agressions a la llibertat.

Només cal recordar les acusacions d’una coordinadoradel PP valencià als actorsque es manifestaven contra la supressió del circuit Teatral:  “Mosseguen la mà que els dona enjar”· O l’estirabot, d’una grolleria inigualable   del vice president tercer valencià, Juan Cotino,sob re Mònica Oltra d:’Iniciativa Valenciana: “Si fora pare em faria vergonya tenir unafilla com vós, però com que possiblement no el conèixeu…” Una frase que a més d’impresentable, feia servir informació privada de quan ell era a la ConselleriaBenestar Social i ella va adoptar dos fills d’Etiòpia. O quan, el president Francisco Camps, a les Corts, digué exaltat al portaveu del PSV-PSOE Àngel Luna: “ Us encantaria agafar u nacamioneta, venir de matinada a ma casa, i que al matí jo apareguera en una cuneta bocaterrosa” O quan el president del PP provincial de la Diputació de València, AlfonsoRus, va etztibar que “els professors que diuen `aleshores’ i `gairebe’ són uns `gilipolles’ . Rematem-los!”La llista  ja és inacabable.

El cas és que la dimissió de Romà de la Calle és  el símptoma d’un ordre visceral contra els valors democràtics de bona part del PP valencià. Que ha perdut el món de vista i que, com més va, menys espai deixa per a la política, per a l’ideologia, per a la democràcia, i més atia l’odi sectàri que justifica qualsevol barbaritat. Una fe sectària que repel·lèix qualsevol moderació posible. Això hauria de fer reflexionar molt aquells sectors valencians que fins avui han considerat que la seva moderació política podria coexistir en una formació com el PP. La modernitat, el progrès i el desenvolupament del País Valencià, ni que sigui  des de les tesis del centre i de la dreta, no pot estar a les mans de la gent que, dia en dia engreixa aquesta llista de disbarats.

Rèquiem pel federalisme

Dimarts, març 16th, 2010

El periodista David Miró escriu a El Periódico un article amb un titular molt significatiu: “Rèquiem pel federalisdisme”.

Entre altres evidències hipodem llegir “El decès del federalisme és un secret de domini públic.

En el nou paradig ma que es gesta entre Catalunya i Espanya en que ja no té lloc un esquema de relació reglada, transaccionada i aceptada per les dues parts. No un  nou mecanisme  de convivè ncia satisfactori en suma,  sinó la conllevància orteguiana. L’àrraconament del federalisme, d’aquell projecte que des de Catalunya intentava construir un Estat compost i plurinacional, és potser el fet més important de la política catalana dels últims decennnis., encara més, si és que és posible, que la  la irrupción de l’independentismeque sempre estava allí. Fa uns quanta anys encara era possible parlar de reformar la Constitució per adequar la funció del Senat al repartiment del poder territorial. D’aplicar el bilingüismo a les instyitucions de l’Estat. Ara, des de Catalunya, ningú diu ni piu perquè se sap que si s’enceta el  melò  constitucional serà en direcció contrària.

A Catalunya, a més d’una doctrina política, el federalisme va servir també a algunes forces d’esquerra per integrar en el catalanisme  els conti gents d’immigrants d’altres parts d’Espanya, principalment elPSUC i el PSC.

Avui,  al PSC els vells federalistes, identificats com l’ala catalanista, s’han mudat en bilafederalistes, és a dir, plantegen una relació amb Espanya sota el prisme d’una correlació de forces. La reclamació d’un grup parlamentari als anys 90 es feia en nom del federalisme. Avui això ja no és Així. És per aquest motiu, sense que serveixi de precedent  pot se que estiguin passant coses importants en aquest partit mare que és el PSC. La desaparició del federalisme ha deixat òrfen a una part de la societat que se sentia còmoda en una formulació teòrica que permetia conjugar la perfecció de la doble nacionalitat. Assistim en aquests moments a un lent procès de recol·locació, en que els extrem s, espanyolisme versus independentisme es reforçaran. Però no tan sols en les seves marques electorals, sinó dins del PSC, el primer,  i dins de CiU el segon. En tot cas la seqüela més important de la derrota del somni federal és que pot acabar amb la ficció d’un sol poble”