D'un temps, d'un pais

He tingut l´ocasió d´exposar, ací mateix, el que pensava de l’opinió de Joan Ferran sobre els mitjans de comunicació públics catalans. He dit el que m´havia semblat correcte de les seves declaracions i el que no; he dit que aprovava el fons i no tant la forma, més precisament, l´expressió. Em crec el Ferran, però que el terme de “crosta nacionalista” pogués no tenir un sentit pejoratiu, seria solament en les seves intencions, car en el context de la seva entrevista, difícilment es podia interpretar d´una altra manera.

Això dit, té raó Joan Ferran quan titula un nou article sobre el tema, al diari El País, “Algo falla en este país“. He llegit l´article i he après certes coses que fallen, però no el més important, no la pregunta del milió, la que de poder-la contestar, ens donaria les claus per solucionar el desinterès creixent de la ciutadania per la política que es manifesta en l’increment de l’abstenció a les eleccions. Enumerar on es falla no és tan important -encara que sigui indispensable saber-ho- com descobrir per què es falla.

S´indigna Ferran, i amb raó, que un Consell d´Administració de la Corporació Catalana de Radio Televisió intenti censurar un diputat en l´exercici de les seves funcions -per sort, es quedà en temptativa, però igual hagués pogut tenir la incongruència de reeixir. Té raó quan denuncia que la pretensió de diferenciar l´opinió de la informació es pugui interpretar com un atac als professionals de la comunicació. Continua tenint-la quan ens invita a fer una mirada històrica sobre les pràctiques de Convergència i Unió en el terreny de la comunicació durant els seus 23 anys de govern.

No estic segur que la tingui tant -la raó- quan al mig de tot això deixa caure una hipotètica “missió històrica” dels mitjans de comunicació que els nacionalistes voldrien imposar; perquè, utilitzant aquests vocables en el context del seu article, torna a caure en l´error de la “crosta”. Res de “missió històrica”; el que volen els nacionalistes és defensar els seus interessos i arribar al poder, amb la senyera a la ma o fent-se fotos a Madrid, tant se val; i la millor manera d’evitar que hi arribin, al meu entendre, no és atacant “crostes” i hipotètiques “missions històriques” sinó denunciant la superxeria de les seves posicions.

Què a cas, no és positiu que sense cap imposició nacionalista que valgui, qualsevol estament, ja sigui l´escola, la universitat o els mitjans de comunicació, sobretot en l´era de la informació, contribueixin a la educació de la ciutadania i, a més de conscienciar-la sobre els seus drets i deures, saber què som, d´on venim i cap on pensem que podem anar? A menys que tot estigui ja meridianament clar i definitivament cantat en aquest país nostre. Aleshores diguem-ho clar.

He esmentat que l´interessant era saber per què fallem. I he trobat un altre indici d´explicació en el mateix article d´en Ferran quan constata que el que ha dit a l’entrevista ha estat ferotgement combatut, i quan el mateix discurs el va tenir a l´àmbit parlamentari solament es va mereixer “el somriure mofeta” dels seus adversaris.

Que no s´enganyi Ferran; això mateix que constata, els ciutadans ho veuen també, també ho constaten, però com no és exclusiu a un sol ideari polític sinó que el poder d´indignació va lligat a reflexes sovint condicionats, i avui em toca a mi, i demà et toca a tu, no és d´estranyar que un sector massa ampli de la ciutadania es decanti cada vegada més per un “ja s´ho faran”.

I el problema no és que una simple entrevista susciti dotzenes “d´articulets, columnes de diaris, tertulians airejats i doctes professors dibuixant caricatures” per injust i desproporcionat que li pugui semblar a u, i potser ho sigui. El problema és que això passi entre iniciats baix la mirada indiferent de gran part de la ciutadania que solament ha retingut de tot aquest enrenou -si és que ha retingut alguna cosa- lo de la “crosta”.

A l´esquerra, com diuen al meu poble, no li val la caritat.

Actualment s´està gestionant entre els partits i el Govern català la composició de la junta de govern de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA), és a dir TV3, Catalunya Radio, etc, una iniciativa de l´actual govern d´esquerres, desprès de 30 anys, per intentar garantir la independència de la Corporació amb relació al govern de torn.

Doncs bé, mentre el tripartit proposa la candidatura d´Albert Sanz -periodista, actualment secretari de Mitjans de comunicació del Departament de Cultura, però abans subdirector del diari Avui a l´època en que vivia pràcticament de les subvencions del govern de CiU- la formació de Mas i Duran Lleida proposa, per formar part de la junta de govern de la CCMA, la candidatura de… David Madí!

Pocs deuen ignorar qui és David Madí. Pels qui no el conèixen direm que Madí ha estat el responsable de les tres últimes campanyes electorals de CiU i actualment portantveu de Convergència. I Madí és aquell que va haver de dimitir de secretari de comunicació del govern de Jordi Pujol per haver manipulat sondejos sobre intenció de vots a benefici del seu partit i en perjudici de l´oposició d´aleshores.

Fins el moment d´escriure aquestes ratlles, CiU no ha baixat del burro i s´obstina en mantenir la candidatura de Madí, desvirtuant, d´entrada, l´esperit del govern de la Corporació.

A què juga aquesta gent? A ser a Catalunya -amb tota l´edulcoració que vulgueu degut al tarannà local- el que el PP és a Espanya; ni més, ni menys. Objectivament, tenen els mateixos tics.

No se m´acudeix cap altra qualificació al llegir a la premsa les declaracions que fa Felip Puig, de Convergència i Unió, de cara a les properes eleccions generals.
Anys fent-se passar pels mantenedors del foc sagrat, acusant de botifler (per cert, paraula en desús) al catalanisme d´esquerres, nacional -que no nacionalista- i integrador per essència, per finalment acabar demanant ajut als “veïns” tan denigrats. L´invent, gràcies al qual han governat Catalunya, ha durat anys, 23 exactament.
Quan els electors van començar a ensumar l´estratagema, i els suports van anar minvant, CiU no va tenir inconvenient en mantenir-se al poder gràcies al Partit Popular que el menys que es pot dir és que té una concepció, no ja del catalanisme, sinó de la catalanitat que li permet recollides de firmes contra Catalunya, l´organització de campanyes de boicot contra els seus productes i recursos al Constitucional contra el seu estatut.
Cal comprendre que quan es neix amb la vida resolta, ensopegar amb pedres pel camí com li passa a CiU des de fa un temps desorienta al més valent.
I desorientats és el que demostren estar a Convergència i Unió. Si no, com poden, desprès d´anys d´acusar els altres de sucursalisme, demanar auxili a “Madrid” com diuen ells. S´entén políticament que si el PSOE necessités els seus vots, reclamessin en contrapartida quelcom per Catalunya. Però per ells? Ara clar, que com “ells són Catalunya” on està el problema? deuen pensar.
Si volen que a Catalunya governi el partit més votat, independentment de la majoria parlamentària que pugui reunir, és a Catalunya que ho han d´aconseguir. Com si volen trencar legítimament el tripartit és aquí i no demanant-ho a Rodríguez Zapatero que s´ho han de plantejar.
Condicionar un pacte PSOE-CiU a Madrid a un canvi d´estratègia del PSC a Catalunya, és, per un partit que es proclama nacionalista, un contrasentit polític. I això seria així encara que el partit socialista català estigués efectivament a les ordres dels socialistes espanyols. Al límit, un pot entendre que aquestes coses es facin però que es diguin amb total impunitat significa que res és el que sembla i que tot val, i per tant, no ens hem d´estranyar que els ciutadans, cada cop més, mirin cap un altre cantó.
Si desprès de les eleccions de mars, els resultats permetessin a CiU de creure que poden exigir als socialistes espanyols, en contrapartida del seu suport a Madrid, el seu retorn al govern a Catalunya, cal esperar que el president Montilla, fent honor al seu càrrec, mostraria la mateixa fermesa que ja ha demostrat en altres ocasions. Per ara res indica que en puguem dubtar.

El catedràtic emèrit de la UCM Juan Trías Vejarano ens assenyala avui a EL Periódico un fenomen curiós, molt revelador, que trobem a la política espanyola i que no es dona en països veïns.

És el fet que el candidat a presidir el Govern de l’Estat es presenti sempre a les eleccions generals com a cap de llista per Madrid, independentment de ser natiu i haver iniciat la seva carrera política com a diputat en la seva circumscripció d’orígen! Ni Angela Merkel, ni Gerhard Schröder a Alemanya, John Major, Tony Blair i Gordon Brown al Regne Unit estan en aquest cas, i inclús a França, país centralista per excel·lència, aquest fenomen no es dona.

El fet està lluny de ser anecdòtic, al contrari, és altament significatiu i sols demostra una cosa. Que malgrat els avanços de l’Estat de les autonomies, el poder -el veritable poder- no s’ha bellugat i no pensen bellugar-lo d’on sempre a estat, a la capital del Reino! I aquesta és l’autèntica batalla. La sacrosanta Unidad és una creació rendible per a una casta, minoritària, que va canviant i sempre és la mateixa.

Una cosa és el “què” i una altra el “com”. Fa més d’un any, al març del 2006, Nou Cicle em va publicar un article en el que denunciava la política informativa de TV3 en aquests termes:

“… tot i haver estat enviats a l’oposició pels electors, els conservadors mantenen, amb el mateix esperit de prepotència, la seva influència, fruit dels temors que han arribat a generar. Car una cosa és que el canvi de majoria ara fa més de tres anys, no hagi fet “girar la truita” a TV3 per exemple (i ens en hem de felicitar i felicitar el govern de l’Entesa Catalanista i de Progrés), i una altra cosa és que el canvi no hagi servit per restablir l’indispensable equilibri informatiu. … Sembla com si el Llibre d’estil de la Radio Televisió pública de Catalunya tingués gravada amb lletres d’or la següent formula: la presencia en antena de Convergència i Unió ha de ser igual a la suma de la presència dels representants dels tres partits d’esquerra, afegint-hi tots els consellers del govern d’Entesa! A tal punt és així que a vegades sembla com si CiU disposés d’un cinquè sentit que li permet improvisar, a corre cuita, qualsevol petita presència pública que “justifiqui” la seva sortida a antena poc abans o tot seguit a la dels seus adversaris. I a vegades, sembla que sigui el mateix Ens públic que busqui desesperadament un motiu i el trobi, independentment de que sigui o no notícia. … I el problema no és solament quantitatiu encara que podem tenir la seguretat que, estadístiques en ma, els responsables s’ho arreglarien per demostrar que els temps d’antena estan reglamentàriament ben observats. La cosa és més sofisticada; està en les frases recollides, en els moments escollits, en el muntatge realitzat. És en aquests elements subjectius que salta a la vista -quan es coneixen les declaracions completes o s’ha tingut ocasió de seguir en directe, en la seva totalitat, una conferència de premsa o un debat al Parlament, el caràcter tendenciós del resum que se’n fa als Informatius.”

Doncs bé, atenent-se a aquestes opinions, amb el “què” estem òbviament d’acord amb el primer secretari de la Federació del PSC de Barcelona i les seves recents declaracions sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya. I, com el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, subscrivim les reclamacions d’unes emissores públiques “neutrals, objectives, plurals, informatives i sense biaix partidista”.

Però on no es reconeixem en absolut és amb la “forma”, perquè en aquest cas és reveladora d’un fons que no compartim. Tal com està la situació política a tres mesos d’unes eleccions, però igualment en qualsevol circumstància, tractar des de Catalunya, el nacionalisme català de “crosta”, només té dues explicacions possibles: la primera és que es parteix d’una radicalitat visceral de sentit contrari al que es vol atacar que poc repara en ferir sentiments, i atropellar el dret d’un gran nombre de ciutadans a sentir-se el que volen. I si aquesta no és l’explicació vàlida, aleshores en queda una altra que també seria greu, però molt poc plausible en aquest cas: el desconeixement del país o del terreny que es xafa.

Com diu Joan Barrils en El Periódico d’avui: “Des de petit em van aconsellar que no intentés arrencar cap crosta de cap ferida, perquè les crostes, amb el temps, cauen. I si no es fa així les ferides tornen a sagnar.”

L´expresident Felipe González havia de llegir un text a l´acte previst per celebrar el 25è aniversari de la victòria del PSOE que es va suspendre a conseqüència de l´atemptat perpetrat per ETA. Un text que finalment el diari El País ha publicat.
L´expresident escriu sobre les tres prioritats que fa poc va fixar el president Rodríguez Zapatero -una d´elles, el millorament de la convivència. I òbviament no podem deixar de subscriure i aplaudir afirmacions com aquestes: “… la España diversa que se esforzaba por reconocer y conocer los distintos sentimientos de pertenencia al espacio público compartido … nos hemos enfrentado los unos a los otros porqué sentimos la identidad de forma diversa … cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros … una Espanya de todos, solo así puede ser una Espanya para todos …”
Si es parteix d´aquests postulats i no de l´Espanya UNA (obviarem Grande y Libre, per massa fàcil), això ha de tenir conseqüències i no es pot quedar a nivell d´algunes boniques frases. Conseqüències, i positives, ja n´hi han hagut, només cal veure la situació de l´organització territorial assolida des de la transició, però de tota evidència no s´ha arribat al fons de la qüestió.
A ningú de bona fe se li escapa les dificultats a les quals s´ha hagut d´afrontar Rodríguez Zapatero fora i dintre del seu partit per intentar fer admetre l´Espanya plural real. I és evident que mentre -aritmèticament al menys- perduren les dues Espanyes, grans reformes constitucionals necessàries com la del Senat serà difícil -per no dir impossible- que es puguin tirar endavant. I en aquest sentit -sigui dit de pas- la responsabilitat dels electors catalans a les properes legislatives serà gran. Ja veurem. De moment, davant les dificultats, alguns s’han desenganyat i han optat -pel que per mi és una fugida en avant- per una opció, paradoxalment, encara més difícil i complicada, la separació pura i dura.
Una part de la ciutadania -molta més de la que es va manifestar dissabte sota la pancarta El dret a decidir– té present la famosa frase de Rodríguez Zapatero: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento catalan”; i pocs recorden les maniobres “politiqueres” de divisió fetes pel líder “nacionalista” de l´oposició, el de la “casa comuna” del catalanisme, abans, durant i després de la votació de l´estatut al Parlament. I el malestar que n´ha quedat no es pot reconduir solament en paraules sinó en fets, com diria el president Montilla, i jo afegiria: i en alguna cosa més, car fets positius no han deixat de produir-se´n i se´n produiran encara més, n´estic convençut, però tot indica que no serà suficient, perquè no s´arribarà, com ja hem assenyalat, al fons de la qüestió. Una qüestió que no és altra que, d´una part, el repartiment real del poder (quasi res!) i d´altra part, aclarir l´invent de Nación de naciones, i en el seu lloc fer, d´una vegada per totes, un Estat espanyol federal, fort i modern on la part puntera i solidària que sempre ha tirat del carro i sempre ha progressat en benefici del conjunt, tingui el pes polític que li correspon i no vegi la seva progressió retrocedir amb relació al mateix conjunt. El caràcter radial de l´Ave com al segle XIX (Madrid-Sevilla, Madrid-Toledo, Madrid-Valladolid, Madrid-València o Madrid-Bilbao) i no en xarxa, ens evita més comentaris.
No parlaré de finançament ni de competències, ni de balances fiscals; això ho deixo als especialistes.
Tornant, però, al text de Felipe González, si estem d´acord que “cuidar la convivència significa actuar día a día respetando y conociendo a los otros”, no s´entén que mentre a Bruxel”¢les s´admet la utilització del català, al Congrés dels Diputats, a Madrid, no es puguin utilitzar “les llengües d’Espanya”; o que a Alemanya hi hagi una cinquantena de càtedres de català i a Espanya, fora de Catalunya, cap; o que un jutge prohibeixi l´ús del català a dos imputats i no es posin els mitjans necessaris per fer possible defensar-se en la seva pròpia llengua. Això sempre ha estat aberrant, però avui és inadmissible, a menys que el que es proclama dels drets dels ciutadans per contraposar-los als drets dels pobles, no sigui més que xauxa.
I si acceptem i compartim que “sentimos la identidad de forma diversa”, però al mateix temps mantenim que el fet de reclamar el dret a l´autodeterminació pels qui senten una altra identitat és un sacrilegi a la mare pàtria (perdó, actualitzem l´expressió: a la igualtat dels ciutadans i a la democràcia) s´estem burlant de la democràcia i del sentit comú, la cosa més compartida de la espècie humana, encara que no se’n adonin alguns polítics; a menys -que també podria ser- que dir qualsevol cosa no tingui per què comportar conseqüències.
I així podríem anar desgranant greuges i aberracions, uns més importants que d´altres, com el disposar el PSC d´un grup propi a la Cambra. A força de quedar-se amb que no hi hem renunciat, algun dia, si es vol que ens prenguin seriosament, haurem de considerar que ha arribat el moment propici de recuperar-lo. O no?
Si com deia Campalans, la política és pedagogia, és hora de fer política. A Catalunya, de política i pedagogia se n´ha fet molta, i que es faci solament des de, o per Catalunya, de moment, els resultats no acaben de ser, pel que es veu, prou concloents. Ara li toca a Espanya, i és responsabilitat històrica del Socialisme espanyol fer la pedagogia necessària -i no solament pedagogia- si no vol que el nombre dels que s’apuntin a l´ “Adéu Espanya” de Joan Maragall (qui ho havia de dir que encara hi seriem!) vagi creixent; o dit de manera més prosaica i actualitzada, que el vot català d´esquerra, cada cop més, es refugií en l’abstensió.

Divendres 30 de novembre va tenir lloc al Monestir de Poblet eI I Simposi d’Història sobre Josep Tarradellas, organitzat per l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. L’acte en si, no fou solament important per la qualitat de les ponències, ni inclús per la intervenció inaugural del qui fou conseller del president Tarradellas, el Dr. J.M. Bricall, ni pel parlament d’alt contingut del president de la Generalitat, M.H, José Montilla. L’acte, al meu entendre, era notícia perquè justament han hagut de passar trenta anys abans de què es pogués organitzar un simposi d’aquestes característiques.

Probablement, vist la poca cobertura mediàtica que ha obtingut, els professionals de la comunicació tinguin un altre concepte d’allò que és notícia i del que no ho és. Probablement també, haurà de passar molt de temps encara per què es reconegui -sense que això sigui cap desmèrit pels presidents Josep Irla, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla que representen la normalitat- que en el període que va de la dècada dels trenta als nostres dies, tres fites marquen la història de la Generalitat de Catalunya, encapçalades, la primera per Francesc Macià amb la recuperació de la Generalitat a la sortida de la dictadura de Primo de Rivera, la segona per Lluís Companys, el president màrtir, esdevingut símbol per la tragèdia del seu destí, i la tercera per Josep Tarradellas per la seva amplia trajectòria en períodes dramàtics del segle passat i haver encarnat els anhels de tot un poble al final del franquisme amb el restabliment de la Generalitat “en l’episodi més pur, en el seu sentit de fons i en el seu resultat final, de tota la transició democràtica a Catalunya i a Espanya”, com ha escrit Raimon Obiols.

.

Ha començat la Convenció pel futur diu Raimon Obiols, i com molt sovint, els seus escrits centren l’essencial del debat. Ens descriu la realitat actual: “una multiplicitat de nous actors, amb formes d´actuació innovatives i autònomes, ha aparegut en l´arena política. En particular, moviments que, en la seva diversitat, tenen uns trets comuns: horitzontalitat, autoorganització, i també una profunda desconfiança envers les organitzacions formals de la política “realment existent”. Obiols veu “d´una banda, les possibilitats i els límits de la denúncia i la mobilització (…) i de l´altra, les contradiccions i els perills d´una política institucional (dels partits i parlaments) que sovint deriva vers l´autorreferencialitat i la manca de capacitat transformadora”. Davant d’aquesta situació considera que “s´han de crear les condicions per un nou tipus de relacions que permetin superar l´estadi de les desqualificacions i fragmentacions improductives i, sobre la base de la independència de tothom, construir terrenys comuns de crítica del present i de discussió sobre el futur. Això requereix, d´entrada, actituds d´obertura i inclusió; i també un esforç de producció de nova cultura política, de creativitat programàtica i d´acció”.

Podria continuar citant Obiols però hauria de transcriure la totalitat del seu escrit car no té desaprofitament. I el millor que es pot fer en aquest cas és invitar a llegir o rellegir amb l´atenció que es mereix el seu text Dos comentaris sobre el futur dels partits. La seva és una visió que senyala els problemes i obre camins de solució. Per la meva part, voldria endinsar-me en un d´ells, el de les “actituds d´obertura i inclusió”, al risc de rebaixar el nivell que Obiols sap donar als debats.

Per la meva part he constatat que la inclusió a títol individual en els partits o en grups i associacions és més aparent que real. La gent té tendència a tot arreu a no voler perdre poder -o simplement protagonisme- en front dels nous vinguts i òbviament els partits no escapen a la regla. I aquest fenomen que trobem a nivell de les persones i que dificulta la inclusió a títol individual, traslladat a nivell de les organitzacions, és, en gran part, un dels factors a la base de les compartimentacions entre formacions ideològicament properes que constatem. És cert que un partit no es fa en quatre dies; arribar a un cert grau de representativitat costa molts anys d´esforços de molta gent. Tanmateix els partits haurien de ser capaços de tractar amb generositat i realisme organitzacions menys representatives, la qual cosa no vol dir que s´hagi de prescindir de l´aritmètica electoral. Aquesta però, s´ha de tenir en compte solament un cop les urnes han parlat i ve el moment de les decisions; i per això ja està justament el govern. No s´hauria de tenir tendència a considerar, des dels partits, la situació com permanent i definitiva ni voler-la mantenir a qualsevol preu. En les fases de debat que hauria de ser el treball permanent dels partits entre legislatures, haurien d´existir entre les diferents formacions que es reclamen de l´esquerra unes estructures comunes de debat obertes a les respectives militàncies i al conjunt de la ciutadania, el que Obiols anomena construir terrenys comuns. Terrenys comuns on la ciutadania podria participar sense haver d´escollir ningú i apreciar l´activitat de cadascú. Actualment cada formació té el “seu” fòrum de discussió o el “seu” cicle de conferències on només assisteixen els “seus”. D´alguna manera els partits d´esquerra haurien de començar a posar en marxa un moviment paral·lel al dels Estats pel que fa a Europa, en el sentit d´anar creant estructures comunes delimitant quins temes s’han de continuar debatent en el si de cada organització i quins es poden delegar i tractar en les estructures comunes. Potser caldria començar per aquí, en lloc de projectar grans partits europeus que reconduiran -amplificades- les mancances que constatem en els partits actuals. No es tracta de fusionar partits, es tracta d´anar creant les condicions de que puguin treballar en comú -en xarxa?- i evitar situacions i iniciatives fora de tota lògica i mancades del més elemental sentit comú. El valor de les propostes polítiques, per exemple, no pot venir donat pel nombre de vots que té al darrere la força que les formula sinó per l´objectiu que es persegueix i el valor de la idea. La ciutadania no entendrà mai que una formació tombi una proposta pel sol fet de no ser seva i a continuació en presenti una pròpia de semblant. Són jocs parlamentaris -no sé si algun dia foren eficaços o necessaris- però que avui no enganyen ningú. Totes les lleis de caràcter social i drets individuals votades per la majoria progressista del Congrés de Diputats en aquesta legislatura, el partit al govern o la majoria que les ha votat, se les pot atribuir però això no és important, o si ho és, és en benefici de molt pocs; l´element important amb aquest sistema és que cada vegada més, el col·lectiu de votants, al igual que el dels militants, va en regressió i cada dia que passa és més migrat. Estic convençut que el/s partit/s al govern no perdria/perdrien cap mèrit als ulls de la ciutadania discutint i perfilant en un primer temps iniciatives socials dintre d´unes estructures de debat comunes; i del que estic encara més convençut és que la política guanyaria en proximitat de cara a la ciutadania i en mobilització de cara a l´electorat. I dit això, no es tracta de reemplaçar el sistema parlamentari per cap sistema assembleari ni tampoc la desaparició dels partits; es tracta simplement de modificar els hàbits i les maneres de treballar de les corretges de transmissió que són els partits. És, crec, el que pretén Raimon Obiols quan escriu: “resulta il·lusòria i estèril tota pretensió de superar la democràcia de partits” (…) “del que es tracta és de plantejar-se un repte de cultura política, de batalla de les idees, no en circuit tancat, sinó adreçant-se a una gran part de la societat”.

La nova cultura política hauria de consistir en això. I penso que un dels objectius de la Convenció pel futur hauria de ser aquest. Ara bé si la Convenció no arriba a trencar els motllos i certes inèrcies, si no arriba a interessar els partits, no es podrà considerar un èxit, per molta gent que aplegui; s´hauran parit uns quants textos més, alguns d´innegable valor i interès, però aquí acabarà la cosa, el progrés realitzat serà imperceptible, i la immensa majoria de la ciutadania continuarà fora de circuit. Hauria de ser una de les tasques primordials de la Convenció definir i proposar als partits la creació d´aquestes estructures orgàniques comunes amb la finalitat que hem parlat. És una línia d´actuació concreta i realista car la creació d´aquestes estructures no representaria pels partits cap aventura ni cap trauma però tindria uns efectes progressivament mobilitzadors i integradors de cara a la ciutadania. No cal dir, que quan parlem de partits, estem parlant dels d´esquerra que representen, amb matisos, els interessos de la gran majoria i la salvaguarda del sistema democràtic de vital importància per tots ells. Els partits conservadors que defensen interessos més “particulars” poden continuar el joc fins que es trenqui la joguina; que no perdran res o molt poc; prou que ho saben ells.