Aquest és el país que ens deixa el PP de cara a les properes eleccions.
Forges El País
Eleccions al País Valencià
octubre 22nd, 2011El principi i fi
octubre 19th, 2011De retorn del meu poble on he passat un temps, he rebut de l’amic Viadel aquest poema d’Estellés.
El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi, són un poble, Françoise.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993)
Els poetes i els amics saven interpretar els nostres sentiments
Les dues Espanyes de Bru de Sala
octubre 17th, 2011 
Xavier Bru de Sala afirma en El Periodico que s’han acabat les dues Espanyes de Machado. que ara solament “hi ha una Espanya, de la mateixa manera que no hi ha dues Frances o dues Italies. Diu que hi ha una sola Espanya perquè així ho volen el PSOE i el PP que posa en el mateix sac.
Bru de Sala no fa matisos entre aquests dos partits, ni del punt de vista econòmic -potser desprès d’Aznar n’hi hagué, però no a partir de la crisi- ni tampoc òbviament sobre el caràcter unitarista dels dos . Els que sí distingim matisos entre els les dues organitzacions “nacionals” no podem deixar de constatar que malauradament les dues organitzacions tenen una concepció de “Nación Española” a la pràctica semblant . Per Bru de Sala les diferències entre els dos partits són fictícies, tan econòmicament com amb l’aspecte de la identitat. i per ell Espanya és avui com els altres països ; ara ja no és “diferent” del seu entorn europeu”si bé els seus problemes continuen sent el model econòmic i el famós problema de l’encaix de Catalunya, i l’escriptor constata que el final de les dues Espanyes no s’ha produït per consens, per aproximació o confluència de posicions, objectius, mirades i estratègies (…) car els desacords entre els dos partits nacionals són de politiqueria, no de fons”. Segons ell el final de les dues Espanyes s’ha produït per rendició de l’esquerra, per claudicació. Espanya és una i democrática però és hereva d’una de les dues Espanyes en tot allò que pot perviure en democracia.”
I això s’ha produït afirma Bru de Sala, “amb plena complaença del PSOE i la major part dels líders del PSC”. Zapatero tenia un pln B que ha abandonat i Bru de Sala constata que ja no hi ha ningú que el defensi o pitjor encara que el plori.
Dubta que hi hagi gaires argumentadors o arguments amb ganes de contradir-lo en aquesta qüestió fonamental que Espanya és una, tant en l’eix nacional com el de classe.”
No sé si sortiran aquests argumentadors. Al començar aquest escrit, coneixedor de les idees de l’escriptor, la meva intensió era de polemitzar amb ell i argumentar en contra. I ja veieu el resultat. Llegint el seu article no he pogut deixar de pensar que amb raó o sense cada vegada hi ha més gent que opina com ell.
Increïble però va passar!
octubre 14th, 2011
Acabem de rebre un mail sobre la “Memòria Històrica” que considerem mereixedor d’una àmplia difusió:
“A propósito de la famosa “Memoria Histórica”, parece que nunca podremos saber bien los crímenes que realmente llevó a cabo Franco en España y todo quedará en rumores, buenos deseos de averiguar y ahora un Power Point que no está avalado por ninguna “autoridad” ni se encuentra en las manos de un juez imparcial, solo va dando vueltas por el ciberspacio como un llanto buscando consuelo. Perdimos la guerra y hemos perdido la oportunidad de conocer la verdad. Lo que sabemos es lo que le ha convenido explicar a ese reducido grupo que maneja España lamentablemente i que ya los estamos viendo volver a apoderarse de las cortes. En menos de dos meses todo, todo lo que se intentó, volverá a la obscuridad y al olvido.
Espero que se amarguen como me amargó este Power Point. Néstor”
L’Església diu SÍ al Preservatiu
octubre 10th, 2011
En temps de crisi
octubre 3rd, 2011
La resposta de Vargas Llosa a Ton Carandell
setembre 28th, 2011
Com era d’esperar Carlos Vargas Llosa ha respost a Ton carandell amb la mateixa amabilitat que la vidua de José Agustin Goytisolo havia utilitzat en la seva amical admonestació al seu amic sobre el tema del català. Però justament sobre aquest tema, en la resposta de l’escriptor de forment ni un grà, o millor dit dues banalitats:
“Querida Ton: Tu carta apareció en EL PAÍS del 22 de septiembre, cuando yo estaba en la Feria del Libro de Gotemburgo y por eso mi demora en contestarte.
Voy tres o cuatro veces al año a Barcelona y la próxima vez que lo haga te llamaré, para que nos tomemos un café, como antaño. Hablaremos de José Agustín, a quien siempre aprecié y admiré, y del catalán, la bella lengua de tu tierra. No la hablo, pero la comprendo y la leo, y nunca olvido que en ella fue escrito el Tirant lo Blanc, uno de los libros que más me han marcado como lector y escritor, y que nunca he dejado de elogiar y promover. Yo sería muy desleal si hablara mal del catalán, que es la lengua materna de tantos amigos queridos y de una ciudad que es la tierra donde nació mi hija y donde pasé los cinco años más felices de mi vida.
Mis críticas a la Generalitat no son por promover el catalán, que es un acto de justicia, sino por discriminar el castellano, una gran injusticia para con las nuevas generaciones de catalanes. El nacionalismo siempre me ha parecido una doctrina pequeñita y mezquina, que empobrece la cultura y combatirlo es, para mí, una manera de manifestar mi amor a España y a Cataluña. Te abrazo y te deseo lo mejor”.
Primerament, probablement Que Vargas Llosa Llosa nconsidera la discriminació positiva en defensa d’un col·lectiu maltractat socialment com el de les dones com una discriminació contra els homes.Dos, l’escriptor no té en compte que el sistema d’ensenyament a Catalunya ha tingut el gran encert d’assegurar el bilingüisme de les futures generacions. I tres,no crec que sigui d’aquells que solament veuen el nacionalisme de les minories que reivindiquen els mateixos drets que els nacionalismes majoritàris i no aquests. No dubto que tingui escrits en contra del nacionalisme, fora del del del franquisme . I m’agradaria conèixer els seus escrits contra el nacionalisme espanyol que tampoc dubto que hagi escrit, un nacionalisme que no ha deixat de manifestar-se, amb tota legitimitat, des la transició democràtrica. Elpunt positiu que he trobat a la seva resposta és que contrariament a alguns, considera que les llengues, a més de ser parlades per la gent són també d ‘una ciutat i inclús d’una terra.
Ton Carandell, el català i Carlos Vargas Llosa
setembre 23rd, 2011
Ton Caradell, vidua de José Agustin Goytisolo ha escrit al seu amic Carlos Vargas Llosa una carta que reproduím a continuació. Ho fem pel tema tractat i el to utilitzat, ple d’apreci, afecte i sinceritat:
“Apreciado Mario: ven unos dias a Barcelona a conocer gente normal y a entender lo que representa el catalán para nosotros. Ni José Agustin Goytisolo ni yo hemos sido exagerados en que solo se hable catalán. El escribió siempre en castellano a excepción de Novíssima Oda a Barcelona y Parcs Naturals de Barcelona, pero fue un buen traductor de la literatura catalana, fundó una colección con el proyecto de 100 títulos traducidos al castellano y divulgó por España y Hispanoamérica la magnifica obra de nuestros autores.
Créeme, no te ajuntes con los que hablan de derechos del castellano aquí: no conocen la situación o la tergiversan. Si el catalán no hubiera defendido sus derechos, integrando al mismo tiempo a la gente llegada de fuera, hace tiempo que habría desaparecido, y tú sabes que los idiomas mas minoritarios, además de ser la expresión espontánea del alma de personas reales, son un tesoro que hay que defender.
¿Cómo podemos comparar el castellano, con tantes millones de hablantes, con el catalán que apenas lo leen y escriben habitualmente, unos tres millones de personas?
Para mi, con una infancia partida por las dos lenguas, tan queridas y admiradas las dos, es una tristeza que personas com tú no vengáis a conocernos, a preguntarnos , y no ayudéis a defender este tesoro, tambien tuyo Mario.
Pareces sensible, aunque te conozco poco: te conocí en Barcelona por los años sesenta y te recuerdo muy simático el día que cenamos en un alegre restaurante chino, en Lima.Eran días difíciles ya en ese 1972 cuando Agustin llevó a Salvador Allende la carta de Pablo Neruda como presentación al proyecto de un barrio que un taller de arquitectura de Barcelona regalaba a Chile.
Pero vuelvo a expresarte mi deseo que vengas y te pases “como quién no quiere la cosa”. Luego llámame y tomaremos un café con unos amigos”.
Aquest magnífic escrit solament té un però.
Que vist el tema tractat, el to utilitzat, la seva autora i el seu destinatari , un diari com El País el relegue a la secció “Cartas al Director”.
Estarem atents a la resposta –si és que n’hi ha- per partde Vargas Llosa.
El mea culpa del conservadurisme
setembre 17th, 2011
Reproduïm d’un article d’El País de Fernando Vallespin un passage que prové a la vegada d’un escrit de Charles Moore, celebre publicista britanic conservador i biograf autoritzat de Margaret Tatcher aparegut el 22 de juliol al diari The Telegraph.Segons escriu Vallespin, Moore ha fet unes declaracions dignes d’un Esquerrà convençut que van provocar sensació: “Els rics governen un sistema mundial que els permet acumular capital i pagar el menor preu posible pel treball. La llibertat resultant solament l’obtenen ells. Els més no tenen altre remei que treballar més dur en condicions cada cop més precàries per enriquir a pocs. La política democràtica, dirigida al progrès de la majoria està realment en mans d’aquests banquers, barons mediàtics i altres magnats que dirigeixen i poseeixen tot.”
A més, senyala Vallespin, l’article de Mooreportava el títol provocador d’ “Estic començant a pensar que l’esquerra en realitat té raó”. I unes altres perles recollides en referència a la crisi:”els governants europeus semblen estar disposats a qualsevol indignitat abans de perjudicar als banquers”; i els treballadors de diferents localitats europees han de perdre els seus llocs de treball per tal que “els banquers en Franfurt i els burócrates de Bruxel·les puguin dormir tranquils”. No és que Moore, diu Vallespin, hagi sofert una sobtada conversió esquerdista.Es tracta més bé d’una lamentació pel fracàs del projecte del conservadurisme en el seu intent per aconseguir millors condicions de vida per a tots a través del lliure mercat. Al final el resultat de la revolució conservadora ha estat molt diferent d’aquell que esperaven els seus defensors i la tradicional crítica d’esquerres oferiria una imatge de la situació actual molt més encertada que la dreta, orfa ja d’idees que sostinguin amb convicció el seu projecte.
. Allò que pretén Moore, pensa Vallespin, és treure la dreta del seu letargi i autocomplaença per a que sàpiga contrarestar els estralls potencials que pot provocar l’escenari d’un món cada cop més injust i dissenyi un nou discurs a l’altura de les crcumstàncies. I conclou amb l’esperança que , com tantes vegades ha passat, el conservadurisme es salvi “gràcies a la estupidesa den l’esquerra”. Molt estúpida ha de ser aquest,aen efecte, per a que hagi aconseguit treure rèdit d’una situació perfectament radiografiada per Moore.
Acabarem amb aquesta reflexió de que treu Vallespin del Mea Culpa conservador: “De què serveix tenir raó si no la pots traslladar desprès a un discurs que sugui ser convincent pels ciutadans? I amb aquesta altra: “Si l’esquerra no es dóna pressa, la dreta renovada tornarà a robar-li la cartera.”
Banderes
setembre 16th, 2011
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
