D'un temps, d'un pais

La frase de Raimon Obiols que citaJoan  Tapia al seu article d’El Periódico del 4/12 i en la que diu que “la força del PSC és sumar les tres sensibilitats diferents: les d’Iceta, Ros i Elena, és una realitat com una casa. El que no pot dir Obiols per raons òbvies, em permetreu que ho afegeixi jo. Aquesta suma és la que va justificar la creació del PSC i com  solament em represento a mi mateix també afegiré una altra cosa i és que la suma es va trencar  al congrés de Sitges i així ens ha anat últimament; ara el que cal és reconstituir-la. Com diu Tapia, “al PSC saben que el canvi s’imposa”. No cal dir tampoc que questa suma de sensibilitats que és la imatge fidel de la societat catalana, la podeu buscar en els altres partits catalans que no la trobareu. Però no ens enganyem, el proper congrés s’ha montat amb les mateixes eines, mètodes i gent en que es va iniciar l’operació de restar en lloc de sumar i que ens ha conduit a la situació en que es troba el PSC avui. Per tant, els delegats -i ningú més- tenen a les mans la possibilitat de votar i canviar les coses , i hauran de votar més que per aquest o altre candidat, per resolucions i mandats concrets que lligui de peus i mans la futura direcció.  És la sola possibilitat d’assegurar el canvi indispensable que vol la militància i necessita la societat. Òbviament  de cara als electors, les cares han de canviar. Les diferents opcions, el bon professional que és Tàpia les defineix correctament: Àngel Ros és un excel·lent candidat per disputar la centralitat catalanista a CiU i seria una carta mestra  per unes primàries presidencials que com el sentit comú indica, han de ser obertes a la ciutadania ( una de les possibles resolucions del Congrés, amb la de les llistes obertes i el vot secret.)  el catalanisme d’esquerra  de Joan Ignasi Elena com les altres opcions no posa en en entredit les relacions indispensables amb el socialisme espanyol però sí que garanteix despendre’s de la submissió que ha caracteritzat la direcció sortint, que la societat catalana ha percebut  i que no dona cap plus de cara a la societat espanyola. Pere Nanarro i Iceta, Tàpia els defineix -com el conjunt de la societat catalana- com els hereus de Sitges, i de Navarro el periodista afegeix que podria ser “la cara nova  d’un aparell que vol seguir”.

Tot i que alguns considerin que la política socialista no  sempre hagi estat d’esquerres i principalment en aquests últims temps de crisi, el PSOE no deixa de ser  i de lluny el principal partit de l’esquerra espanyola i el PSC el principal partit d’esquerres de atalunya. Als ulls de la seva militància i sobretot de la societat civil catalana el PSC sempre ha estat d’esquerres i continua sent-ho des  de la seva creació durant el franquisme i  la fusió a la transició amb la federació catalana del PSOE i ha estat un dels factors de cohesió  de la societat catalana.  El problema que actualment constatem no radica doncs en l’eix dreta, esquerra. En aquestes condicions s’equivocarien  aquells que enfoquessin el proper congrés en la recuperació del’estatus del PSC com a partit d’esquerra.  La gent sap de sobra que ho és si bé  les solucions, de moment sescapen a tothom. Daniel Fernández parla de reconstruir el PSC, de radicalitat democràtica i unitat, i  Pere Navarro de recuperar la personalitat perduda o difuminada. Aquí estan, ben diagnosticades pels integrants de la direcció sortint que les coneix de prop algunes de les mancances. Però és lamentable  la vaguetat de la formulació , són solament paraules, sembla que només es tracti de parlar per parlar per intentar que tot continuí igual, menyspreant la intel·ligència política dels militants. La militància no dubta que independentment  de la direcció que sigui elegida al proper congrés, ningú posarà en qüestió la condició de partit d’esquerra del PSC ni els seus lligams federals  i privilegiats amb el PSOE . Qui pretengui el contrari està interessadament falsejant  la realitat del problema.

Han passat 30 anys des dels inicis de la democràcia i totes les autonomies han progressat en el reconeixement de la seva personalitat i en la defensa dels seus interessos col·lectius. I la societat catalana també ha canviat en el mateix ordre d’idees. Avui gràcies a l’encert de la creació d’un partit com el PSC tenim una Catalunya cohesionada  composada per  gent nascuda aquí de segona i tercera generació  i que es senten d’aquí.

On el PSC ha anat  perdent credibilitat als ulls de la societat catalana des de ja fa un temps és en la seva condició de partit catalanista  defensor dels drets cdels catalans,  defensor, com per cert el socialisme espanyol,  d’una Espanya federal als antípodes  de l’Espanya del PP. Però per aquest PSC capdavanter, capaç d’impulsar i d’influir   sobren paraules i falten propostes concretes sobre les quals els militants es puguin pronunciar amb total llibertat.   “Radicalitat democràtica” són paraules, necessàries però paraules. proposar elegir el primer secretari i la executiva directament pels militants, i estendre com a França les primàries socialistes a la presidència de la Generalitat al conjunt de la ciutadania, o no deixar exclusivament a la dreta la veu catalana a Madrid  recuperant el grup propi  com proposen els candidats a dirigír el PSC, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros i Monserrat Tura, són fets; és situar el socialisme al centre de la política catalana i per extensió de l’espanyola.

.

L’Expres i Le Nouvel Observateur titulen: Espanya. Victòria absoluta de la dreta. I la primera cosa que cal constatar és que aquesta victòria confirma un fet general: el partit polític que la crisi ha pillat governant, ha perdut les eleccions sense pal·liatius. Dit això, s’equivocarien els partits i en primer lloc els perdedors de les consultes si consideressin que aquesta és la sola explicació. Els resultats de les eleccions tenen una segona lectura que va a obligar als partits d’esquerra a procedir a  uns canvis dràstics en la seva manera de fer política. perquè el distanciament entre la ciutadania i la classe política durant tots aquests darrers anys és real i profund i no prové únicament d’un fenomen com  pot ser la corrupció que hem pogut patir. Prové sobretot de que els últims anys durant els quals s’ha gestat la crisi han revelat a la ciutadania alguna cosa molt més important sobre els polítics, la manca d’un cert coratge de tots plegats. La gent d’esquerra, és natural, estava més acostumada per tradició, per les circumstàncies generalment adverses comptar   amb el coratge i honestedat dels seus  polítics.  I per tant la decepció que constatem és molt més gran. Els electors de dreta no tenen els mateixos escrúpols I no es tracta de coratge físic, es tracta de coratge ètic i moral. S’ha pogut constatar tots aquests anys que els representants de l’esquerra també han  caigut en l’immobilisme cper no arriscar perdre la situació personal aconseguida.

És coneixia perfectament, i els representants polítics més que ningú  l’orígen de la crisi, el tot poderós banc nord-americà Goldman Sachs que controla  els fils de la política nord-americana. I resulta que, quan davant la crisi Europa comença a moure fitxa per intentar sortir-se de les accions porqueria i l’escalada de les famoses primes de risc ,quines fitxes creieu que mouen els polítics que governen a Europa? Sembla de jutjat de guardia: aprofiten el desprestigi de la política per posar als llocs clau a Europa els ex-homes del Banc  Godman Sachs.La mercatocràcia de Goldman que ja acampava a  Europa ara està agafant els comandaments dels governs ! Només tenim que jutjar els darrers moviments que s’han produit: el nou president del Banc Central Europeu és Mario Draghi que ha estat vice-president de Goldman per Europa des del 2002 al 2005, Mario Monti que va ser assessor internacional del Banc Godman des del 2005, ha estat convertit ara en el primer ministre italià, i Lukas papadimos, que va ser governador del Banc Central Grec del 1994 al 2002 quan amb l’ajuda de Goldman Sachs a Grècia es van  falsejar els seus comptes, ara és primer  ministre de Grècia! I un altre ex-Goldmann, Mark Carney és avui substitut de Draghi al front del Fòrum d’Estabilitat financera o bras financer del G20!Com ha dit no sé qui: “Han posat les guineus a cuidar de les gallines!”

És evident que aquestes altes esferes ens escapen als ciutadans i ens hem de replegar per força als nostres dominis i començar per no acceptar les coses que passen davant dels nostres ulls i començar per exigir la regeneració total dels nostres partits polítics, responsables els seus dirigents de la crisi, no per activa, però sí per passiva. Hi ha un antes i un desprès de la crisi. I és que els nostres partits i polítics no poden funcionar com ho han fet fins ara. I s’han de regenerar. I no cal, per la por de perdre vots,  esperar el que faran els demés. La dreta espanyola és la més rància d’Europa. No es pot oblidar que quan la dreta europea combatia  el feixisme, la dreta espanyola era el feixisme!   Pel que fa al socialisme, els dos partits socialistes, l’espanyol i el català, és conegut, són federalistes. Al PSOE és evident que desprès de quaranta anys de la victòria d’ una  Espanya “Grande i Libre”, la defensa de la seva Espanya federal li pot restar vots. i per això,  en lloc de defensar la seva concepció, plural i i moderna de l’Espanya real, ha preferit (manca de coratge polític , un cop més) abraçar la concepció de l’Espanya tradicional del PP. El PSC, al contrari, apostant amb decisió pel federalisme , apostant i lluitant, pot aportar vots a la esquerra i això en benefici tant per Catalunya com per Espanya. I de no ser així, si l’ electorat no respon  és que alguna cosa falla al PSC entre els seus electors naturals, a començar per una manca de formació política i democràtica de la seva militància atribuïble a una insuficient convicció dels seus dirigents que no han fet el treball pedagògic necessàri.  Quan toques fons com ara s’està tocant (desprès de la nova patacada electoral només falta a Catalunya el sorpasso del PP català!),  és el moment de donar un cop de peu;  allò que pot passar és solament remuntar a la superfície.   I no cal esperar el “germà gran” per donar el cop de peu. El PSOE que faci  el que vulgui. El PSC hauria de fer el que es consideri oportú.

Un partit polític modern ja no és un grup de gent amb consciència social que es reuneix en un local com es feia en els casinos republicans  a principis del segle passat, quan paral·lelament les classes altes es reunien en els seus salons o en els seus clubs o inclús a les seves Borses. A l’era de les noves tecnologies, no dic que el contacte personal i les reunions en les agrupacions no siguin útils ni  necessàries, que també! Però cal obrir d’una vegada per totes ben grans a la democràcia les portes i finestres dels partits d’esquerra! Hem dit dels militants  que són la gent més conscient de la societat; ho són, i han de continuar sent-ho.

Però  per aquesta mateixa raó, la militància i aquells que són escollits per representar-la,  han de ser els servidors, sí, els criats de la seua causa! Sense cap prebenda i participant sense demanar res a canvi. Els servidors dels ciutadans, i al mateix temps la voluntat de ser el pols de la ciutadania. Fa pena veure un dirigent, desprès de constatar l’exemple altament positiu d’unes primàries presidencials a França obertes a la ciutadania, avançar tímidament que potser el PSC ho podria també provar-ho. Les presidencials per escomptat. Però caldria fer-ho a ser possible per  a tots els nivells de responsabilitat. Cal consultes obertes i sumant el vot presencial dels militants i el vot per Internet del conjunt de la ciutadania. S’ha d’obrir el temple als ciutadans.  No sé si aquesta entrada massiva regeneraria la política. Per començar, jo hi veig un avantatge indiscutible: aquesta irrupció obligaria el postulant a un càrrec de responsabilitat a fer una cosa que ja hauria d’estar fent des de sempre, començar per fer-se conèixer al seu immoble, al seu barri,  a “treballar, la seua ciutat , la societat… i en aquest ordre i no limitar-se a la seva agrupació. Només d’aquesta manera ens asseguraríem de no perdre el contacte amb la gent i estar en condicions de triar els millors. Actualment tot queda en casa, entre iniciats. Fa pena veure el potencial intel·lectual de l’esquerra i la feble presència de figures rellevants en articles de premsa i tertúlies televisives. I tot indica que el filtre no està en els mitjans de comunicació sinó en el mateix partit que no promociona -quan no veta-  aquells que li poden resultar incòmodes.