D'un temps, d'un pais

Per la meva part, disposo d’una llista dels polítics que voldria veure i que no surten mai. No tinc res contra la Mònica Terribes (si bé, a vegades, no és igual de Terribes en segons quines entrevistes) i tampoc contra Rosa Cullell però les noves mesures sobre programació sorprenen.

No sé si una de les primeres iniciatives a prendre era reduir la presència de polítics a TV3 com s´ha anunciat que es farà. Que surtin polítics en persona a emissions d’oci, per mi, tenia una certa gràcia i ajudava a desmitificar-los; a més ho considerava original encara que no m´estranyaria que la fórmula, als Estats Units, no l’apliquessin des de fa temps.

Cal pensar que si a partir d´ara no surten polítics a espais “lleugers” -a part les paròdies de Polònia- és perquè es preveu espais de debat entre polítics -que no caldria pagar per parlar de política- i no entre periodistes.

Una altra mesura sorprenent és el retorn de l´emissió Boqueria 357. No per res, sinó perquè la seva supressió o el seu restabliment en tan poc de temps, com a mínim significa que una de les dues decisions -suprimir o restablir- és desencertada. Fa tuf a amors propis en joc, en un organisme on l´endogàmia sembla ser la regla i on tot pareix que es passi “en família”.

A propòsit de família, una altra sorpresa. En la precedent versió de Boqueria 357 és van adonar que a les Rambles no passaven indígenes a qui entrevistar: tots els que deambulaven per allà eren “guiris”! Aleshores, en la nova versió algun guionista “espavilat” a pretès trobar el remei i d´entrada ens anuncien que aquest cop ens divertiran entrevistant els turistes.

I resulta que a la primera emissió, els turistes, de procedència diversa, parlaven pràcticament tots anglès, i el nou entrevistador, un actor de la casa”¦ no!

En fi”¦

Fa uns dies escrivia aquí mateix un text titulat Panorama desolador en el que denunciava els atacs a campaments de gitanos a l’Itàlia de Berlusconi.

Avui, El País pública un magnífic article d’Eduardo Mendoza, Los gitanos y la materia de los sueños que us invito a llegir.

La professió de periodista en la societat de la informació, es pren sovint pel quart poder però a vegades deixa aparèixer unes llacunes i limitacions que no les salva la facilitat d’escriptura.

El darrer exemple el trobo en un article d´Empar Moliner en El País/Catalunya, El buen terrorista on demostra que no sempre se sap o es vol interpretar el que es veu o s’escolta. Fent referència a una emissió de La Sexta la periodista escriu: “La presentadora se encuentra en un lugar donde -si no me equivoco- vivió o pernoctó un miembro de la Santa Inquisición. Y entonces exclama: “Qué grandes momentos nos ha dado la Inquisición. Luego dicen que si los talibanes”¦ ¡Pero como los momentos que nos ha dado la cristiandad”¦!”. I en treu la conclusió de que la presentadora (o els seus guionistes) volen excusar els talibans. “Nos separan siglos de esta gente. Lo que ellos hacen ahora los cristianos lo hicieron en la Edad Media: matar señoras a pedradas por acostarse con quien quieren o torturar homosexuales.”

No senyora Moliner la intenció dels autors de l´emissió podria ser tota una altra, probablement es vol posar l´accent no sobre l´absolució dels talibans sinó sobre la tendència que tenim a rentar massa fàcilment la nostra consciència. Car pel que fa a torturar homosexuals, potser no ho hagi vist perquè és jove, però jo encara he assistit en un poble del País Valencià, un dia de “bous al carrer”, a vexacions i pallisses donades per joves a una parella d´homosexuals sota la mirada divertida d´una parella de guàrdies civils! I això, i la situació jurídica de les dones a Espanya, fa com aquell qui diu quatre dies.

I unes ratlles més avall de l’article torna sobre el tema: “Pero lo ‘progre’ es esto. ‘Comprender’ a los musulmanes terroristas aunque sea un poquito. En este periódico una columnista escribió lo nefasta que ha sido la guerra de Irak. Pues no. Invadir Irak está muy mal, pero que un terrorista cometa atentados -ya sea porque está dolido por Irak o porque se le ha aparecido Alá en sueños- también, y una cosa no excusa la otra.”

Senyora Empar Moliner, en aquest cas, quedis simplement amb el que escriu la columnista, que la guerra d´Irak ha estat nefasta. Això de que “una cosa no excusa la otra” ho afegeix vostè perquè ho necessita el guió del seu d´article.

He llegit l´article titulat La moto nacionalista que Joan Ferran ha publicat a El Periódico. Difícilment es pot deixar de compartir els arguments que utilitza per atacar el nacionalisme al qual -sigui dit de pas- no sé perquè no li posa cara i ulls, la cara i ulls dels partits que se´n reclamen, per exemple.

És evident que qui ha escrit la bajanada: “El primer i principal objectiu de tot mitjà de comunicació públic és la creació i manteniment d´un imaginari nacional amb funcions cohesionades i coercitives”, ho posa fàcil. Només cal imaginar la cara que faria el mateix autor anònim de la frase si aquest objectiu, enlloc d´anar dirigit a TV3, fes part de la missió de Televisió espanyola.

Si podem subscriure a la practica totalitat les definicions oposades que fa Ferran del catalanisme i del nacionalisme, d´on ve que no m´acaba de fer el pes el seu article, i em procuri un cert enuig?

En primer lloc, per la impressió de decàleg de bones intencions “apreses” en el temps i no “sentides” que es desprèn del conjunt de l´article. Sí, ho sé, és perfectament subjectiu, però és així.

En segon lloc, pel fet que sembla un escrit, més a usatge intern en vistes al proper congrés del PSC, que contra els dos únics partits que es declaren nacionalistes i que en cap moment anomena. És molt significatiu que un article polític d’actualitat es centri en atacar la doctrina i silencií el nom dels dos partits que se´n reclamen, CiU i ERC. És cert que seria més difícil d´atribuir en exclusiva al PSC el catalanisme social sense compartir-lo una mica amb ERC.

I finalment el que ja no és subjectiu és quan llegim: “La idea d´un catalanisme social d´arrel federalista -que planteja, com horitzó polític, la permanència de Catalunya en una Espanya diversa i en l´Europa federal- ha d´enarborar-se com a bandera davant la famosa i ambigua proposta del nacionalisme català.” Tot un model de frase políticament correcta on tots i cada un dels termes estan perfectament calculats: ara resulta que el catalanisme és “d´arrel federalista” i no federalista simplement, i és Europa que és federal mentre, des de fa un temps, Espanya solament “diversa”, quan tot fa pensar que el que de debò, per desgràcia, no està ni en l´horitzó polític és l´Europa federal.

No home no, qui vol de veritat una Espanya federal i no simplement diversa -això sempre ho ha estat- no la planteja com un “horitzó polític”, la posa al calendari polític, i fa tot el possible per imposar-la a tots els que a Espanya també se´n reclamen, i en primer lloc als nostres alter ego socialistes.

Quan no s´està convençut d´una cosa, quan no es vol una cosa o no es creu amb forces de poder-la obtenir, es fa com ERC amb la independència, situar-la en “l´horitzó polític”.