D'un temps, d'un pais

Amb un article a El País amb aquest titular, el president Montilla ha respost a l´article Crisis y prioridades que Felipe González va publicar fa uns dies al mateix diari. És la resposta que probablement molts catalans comparteixen; una enquesta sobre la qüestió estic convençut que així ho confirmaria.

El que el President de la Generalitat considera un fals dilema és que s´hagi d´aplaçar la negociació sobre finançament autonòmic per permetre que l´Estat recuperi capacitat inversora, com pretenia González al seu article.

I la fermesa del to presidencial: “(Catalunya) no pot acceptar que se li digui que “Ara no toca” només pot sorprendre els qui jutgen els esdeveniments i la gent des d´un prisma personal molt equivocat.

Fa algun temps, que des de Catalunya no es parlava de tu a tu amb el socialisme espanyol. Potser desprès del succeit amb el president Maragall, el president Montilla ho tingui més fàcil; no és possible imaginar una repetició de la situació viscuda. Sigui com sigui, solament cal citar algunes frases de l´article del president sobre les raons de refusar el fals dilema per adonar-se de la seva determinació:

– La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya.

– el debate estatutario catalán ha dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

– ¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

– (La contraposició de la despesa social i la inversión pública) encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en “infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos”, porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

– Ha llegado el momento de hablar claro, de ser sinceros. Sólo desde las razones y los argumentos, sólo así, y no planteando falsos dilemas, podemos construir futuros compartidos. La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos.

I per acabar les citacions, aquesta darrera, més representativa del que s´acostuma nombrar seny català que la que hagués pogut fer qualsevol altre català amb “irreprotxable” pedigrí:

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. “Nos veremos las caras”, dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros.

I la casualitat (?) ha volgut que en front de les paraules contundents però sensates del president Montilla que responen a la realitat política immediata, a l´altra pàgina del mateix diari, poguéssim trobar les declaracions d´Artur Mas sobre “el dret a decidir”.

En les seves confuses i vaporoses declaracions, com sempre plenes d´insinuacions, dobles sentits i malabarismes verbals, Mas no ha pronunciat una sola vegada la paraula “Independència” si bé era el que volia que es comprengués però sense haver-ho de dir, ni assumir!

Tant de bla, bla, bla per acabar precisant com a màxima concreció: “No hi ha estació final per a un nacionalista”.

Ni en la eventualitat d´assolir la independència i gaudir d’un Estat propi, senyor Mas? Perquè si no hi ha estació final, quina seria des del poder del propi Estat -a part d’intentar governar el millor possible com fa tothom- l’etapa següent ?

Fa por un nacionalisme com aquest que recordaria temps no massa llunyans… si es pogués prendre seriosament!

A Verona, Nicolau Tommasoli de 29 anys fou agredit, fins quedar en coma, la nit del 1 de maig per un grup d´extrema dreta lligat a l´afició ultra del club de futbol de Verona. S´havia negat a donar una cigarreta a un grup de cinc d´aquests extremistes. Avui els diaris anuncien la seva mort.

Un jove neofascista de 19 anys “de família benestant” es va presentar a la policia amb el seu advocat per confessar que era un dels agressors. No és cap desconegut de la policia que ja l´havia investigat per “associació per a delinquir amb finalitat de discriminació racial” al estar relacionat amb anteriors agressions racistes i actes violents.

Explica El País, que “la banda, formada per fills d´empresaris i professionals liberals, s´havia especialitzat en donar pallisses als diferents: gent del sud, joves d´esquerra, immigrants i tots els que, segons ells, arruïnaven la imatge de Verona”.

Sí; existeix aquesta gent com existeixen altres tipus de degenerats capaços de tenir segrestada durant 24 anys la seva filla en un subterrani i fer-li set fills!

Quan la societat funciona més o menys correctament, aquesta fauna com els grans depredadors hiverna, viu a l´ombra i solament surt a la llum per accident quan se li va manifestament la ma o comet algú d’ells un error, altrament va entretenint la seva potencialitat.

I solament cal que surti un Hitler o un dictador qualsevol perquè aquesta xusma vegi el cel obert i es posi a la disposició d´un poder pervers que els necessita i els encoratja a terroritzar la ciutadania amb tota impunitat i tots els honors. Primer els captaires, després els “gitanos” seguits dels jueus, dels homosexuals, dels diferents en general, per acabar amb els ciutadans que s´hi oposen quan ja es tard.

I d´aquesta manera arriben a la cambra de gas, als camps de concentració o a la tortura i a la presó, tots aquells que “arruïnaven la imatge” de qualsevol Verona, i tots els que el poder considera oposants…

I quan, per fi, amb molts sacrificis i sang, se surt de l´infern i es retorna a la normalitat democràtica, la bona gent es pregunta amb tota sinceritat: “Com ha pogut passar una cosa tant horrible en un país tan “civilitzat”.

La societat patriarcal responia a una certa lògica: la dona s´ocupava de les tasques domèstiques i de la prole, i l´home d´assegurar la subsistència de la família. D´alguna manera existia el que a l´era industrial i en el marc organitzatiu s´ha conegut com “la divisió del treball”.

L´era industrial justament va canviar el panorama i amb la integració progressiva de la dona al treball hem assistit a un curiós fenomen. L´anhelat alliberament de la dona ha estat “recuperat” imperceptiblement i el sou femení en lloc d´equiparar-se al masculí (a mateix treball, mateix salari) ha esdevingut en la immensa majoria de casos un complement al sou del “cap de família”.

I en aquesta situació, esdevinguda pràcticament regla general, com, i qui continua fent les tasques domèstiques? Qui de la parella sacrifica la feina? Qui es queda provisionalment a casa en cas de necessitat. L’experiència demostra que el més feble, la dona. O, com es tira endavant en el cas de les famílies monoparentals amb un “sou de complement” i totes les despeses fixes idèntiques?

I aquests problemes domèstics, com l´emancipació i la igualtat de la dona en general, no es resolen a nivell individual solament amb més o menys bona voluntat dels uns o dels altres, es resolen amb mesures socials. Equiparació real dels salaris, creació de guarderies públiques i empresarials, d´escoles bressol, organització de les condicions i dels horaris de treball, etc… Quantes parelles joves -per exemple- són conscients de que no són lliures, en les condicions materials existent actualment, de tenir o de no tenir fills?

Sense mesures socials en profunditat, la llibertat i la igualtat són un miratge.

Vaig a utilitzar un vocabulari que ha passat a la història però entenedor: el capitalisme ha reeixit a fer perdre al mon del treball el que ha mantingut intacte pels seus, l´esperit de classe, o si es vol, l´esperit de pertinença a un col·lectiu amb interessos comuns.

El mon assalariat, i la joventut en particular, té interès en prendre consciència, malgrat el progrés inconstatable -no faltaria més!- del que ha vingut passant.