D'un temps, d'un pais

A penes acabat el recompte de vots de les eleccions, El Foro Ermua entra en campanya demanant a José Luis Rodríguez Zapatero que s´oblidi dels seus socis perifèrics i intenti posar-se d’acord amb el Partit Popular sobre la qüestió d´España. Segons el foro, la disminució de suport electoral del nacionalisme justificaria aquesta “santa aliança”.

I cal felicitar-se de que el Foro d´Ermua plantegi el tema territorial a l´inici d´aquesta legislatura. Perquè sigui quina sigui l’actitud de Zapatero i les seves intencions, no em cap el menor dubte que d´aquí quatre anys el tema España tornarà a la palestra; el PP no abandonarà la presa i explotarà el filó.

Davant d’aquesta perspectiva el PSOE té tres opcions.

Primera opció: considerar que el tema no va amb ell i inhibir-se. Al nostre entendre seria un mal càlcul perquè deixaria la porta oberta a totes les suposicions i especulacions per part del PP i de la ciutadania, des de que no té una concepció clara de país fins que intenta eludir la qüestió per no indisposar els seus eventuals socis al parlament.

Segona opció: competir amb el PP per veure qui és més España. Ã’bviament, en aquest cas el PSOE té totes les de perdre. Sempre serà o estarà considerat una pàl·lida còpia de l´original.

Tercera opció: reivindicar sense complexes l’Estat federal amb la lògica del que ha estat sempre, un partit federal, i començar a fer pedagogia en aquest sentit des de ja, no esperar les properes legislatives. I començar també a prendre mesures per modificar un Estat de les autonomies del qual algunes de les incongruències i contradiccions s’han posat en evidència amb el procés de negociació de l’Estatut i comencen a arribar a la ciutadania. Per ara el PP encara fa seu el sistema perquè no pot fer altrament; fins que les circumstàncies li permetin, sinó abolir-lo, buidar-lo de tota substància i tornar al seu centralisme consubstancial.

I la primera de les mesures urgents que està sobre la taula és la transformació del Senat en Cambra territorial.

Per això el PSOE hauria de començar negociant amb el PP per intentar assegurar la majoria indispensable. En el cas, més que probable, que els populars no ho acceptin o volguin fer pagar un preu excessiu, no crec que seria negatiu evidenciar el desacord presentant al Parlament un projecte que al meu entendre caldria separar i presentar a part de la llei de successió. D´aquesta manera es jugaria net i la iniciativa seria del govern i deixaria al PP la responsabilitat de votar en contra. Estem lluny, com es pot constatar, d’aquest consens en assumptes d’Estat del que es parla i del que no crec que el PP estigui disposat a fer alguna concessió per arribar-hi.

Si el PSOE manté en aquest tema l´actitud que ha estat la seva durant aquests quatre anys, penso que perdrà les properes eleccions. Al contrari jugant la carta de l’adequació de l´Estat, venent a temps el seu model i no anant a remolc i volent imitar el de l´adversari, en un mot, si juga el seu partit, estarà en millors condicions de guanyar-les.

El trist és que aquesta batalla no deixa de ser la que la societat espanyola tenia plantejada ja als anys trenta. Però no seria un retorn al passat, seria reprendre el fil de la modernització de l´Estat espanyol interrompuda i no acabada, com tantes altres coses, pel cop d´Estat militar. L’Estat de les autonomies no deixa de revelar-se una construcció més o menys improvisada de la transició i és hora d’acabar amb les seves contradiccions abans que aquestes acabin amb ell. I en aquesta batalla el PSC i Catalunya tenen molt a dir.

Per José Muñoz Castanyer

Net de refugiat espanyol, nascut a França

He seguit els debats a la televisió. No he pogut resistir fins al final perquè Rajoy m´és insuportable. Penso que és pitjor que Sarkosy. És cínic, mentider. Quan parla, tinc la impressió de sentir Le Pen de la gran època. En els dos debats, ho ha tocat tot, els estrangers, la seguretat, el trencament d´Espanya, etc. El que em sorprèn, és que no hagi dit que el canvi climàtic era culpa dels socialistes. Un tercer debat i penso que hagués acabat dient-ho.

Aquí el partit de Le Pen és moribund. Sarko prenent-li les idees d´extrema dreta li ha pres també els electors incloent, cosa que encara no arribo a comprendre, molts obrers. Prendre-li els obrers podria considerar-se la única cosa positiva de Sarko. El problema és que això s´hagi produït adoptant les idees de Le Pen.

El principal és que a Espanya el PSOE hagi guanyat les eleccions. Però com escrivia Victor Hugo, dans La Légende des siècles, « le coup passa si près que le chapeau tomba », el tir passà tan a prop que el barret caigué.

Zapatero, no tenint la majoria absoluta, haurà de governar amb d´altres partits d´esquerra. Com es veu això in situ? Prefigura dies a venir difícils?

Anit, vaig seguir les eleccions en estèreo: a la 2º cadena francesa les nostres municipals i a les cadenes TVE, TV3 i TV9 les vostres legislatives. He vist que els resultats a Barcelona eren molt bons. Bravo. No es pot dir el mateix de València on la dreta va sobrada.

En el teu bloc fas sovint referència a la laïcitat a la francesa, a l´herència de la revolució francesa i de la separació de l´Església i de l´Estat. Compte, al ritme al que van les coses aquí, s´haurà de parlar al passat.

En efecte, el nostre benvolgut president només parla que de religió. Té un discurs digne de l´Església espanyola en plena esplendor. Això sí, fa la pilota a totes les religions.

Un dia diu que algú que no creu en Déu ha de ser molt infeliç (què en sap ell!)

A l´ocasió del seu discurs al Vaticà, proclamà: “En la transmissió dels valors i en l´aprenentatge de la diferència entre el bé i el mal, l´institutor no podrà mai reemplaçar el pastor o el capellà, perquè sempre li faltarà la radicalitat del sacrifici de la seva vida i el carisma d´un comprimís portat per la esperança”. Si hagués viscut al 1940, hauria conegut institutors compromesos mentre l´Església sostenia el govern de Vichy.

En un discurs davant el Consell representatiu de les institucions jueves de França, proposa que cada infant de CM2 (al voltant de 10 anys) esdevingui padrí d´un petit jueu mort en deportació. Que els infants aprenguin la història està molt bé, però que nens de 10 anys portin el dol d´altres nens que no han conegut, sobrepassa l´enteniment.

Com de costum, davant les protestes sorgides de tot arreu, fins i tot del seu propi camp -Simone Veil ha trobat la idea xocant- tots els ministres s´han posat a treballar per explicar que no hem comprès res a la proposta i que l´objectiu no era de fer portar el pes de la Història als pobres querubins. Que l´objectiu era d´aprendre la història d´aquesta època als joves francesos. Si coneguessin els programes escolars, sabrien que aquesta època ja s´ensenya, però en 4ª (al voltant dels 14 anys) i que les coses es prenen per ordre i que Vercingétorix va abans.

Si continua així, tot el que la revolució va fer a França com tu evoques al teu bloc, el que la República feu a Espanya, supressió dels crucifix a les escoles, supressió de l´ensenyament de la religió, etc. , Sarko intenta posar-ho de moda.

Aquest és l´ambient que es respira aquí, Sarko sempre té una idea per dia, i els ministres passen el seu temps a arreglar les seves ocurrències.

Ara bé, només tenen això per fer car Sarko fa tot el reste.

Fa poc, la consellera de Sarko va dir més o menys que les sectes no eren un problema i en particular que la scientologia no era altra cosa que una religió. Pànic en les files de la majoria; vist l´escàndol que es va armar en tots els sectors, Sarko s´ha vist obligat a desautoritzar la consellera quan aquesta no s´hagués pronunciat sense parlar-ne abans amb Sarko.

Per dir-te l´ambient que regna en la majoria presidencial, els qui es presenten a les eleccions municipals, molt rarament gosen posar el logo de l´UMP en el material de campanya.

Ahir, he portat la meva mare a votar a Conflans Sainte Honorine. És la primera vegada que ella votava a França i com m´imaginava, es va posar a plorar a la sortida del col·legi electoral. Quan veig les seqüeles, 70 anys desprès, em dic que aquestes generacions no podran mai recuperar-se i que els historiadors honestos tenen molt per fer per restablir la veritat que molts voldrien tergiversar.

Quan un troba escrit el que amb més o menys fortuna intenta expressar diàriament, el que pot fer és donar à conèixer i difondre la seva troballa. És el que faig avui.

Diu Juan Cruz al seu article “Jarabe de urna” publicat a El País i on conversa amb un psiquiatra, Vicente Mira, que aquest país està amenaçat de malaltia, una malaltia que solament es cura, segons el psiquiatra: “con la historia, con la cultura, con la democracia.” D’on prové aquesta amenaça? li pregunta Juan Cruz: “Lleva siglos, y proviene de una desgracia: este és un país de creencias, no es un país de saberes”; i Mira afegeix “aquel que no piensa como yo es un enemigo, y ese muro no se ha roto” (…) “Dos mil años de religión han trascendido a la vida, y ahí están los creyentes del Real Madrid o del Barça, los creyentes de un partido o otro… Los creyentes. Las creencias se radicalizan muy rápido” (…) “en el 11-M: hubo pruebas, y juicio, y sentencia, y siempre escuchabas lo mismo:`Pero, eh, vaya usted a saber´”.

Juan Cruz cita també a Iñaki Gabilondo que va dir a la cadena Cuatro que el que aquest país necessita és jarabe de urna. “Y dos cucharadas mejor que una”. I Cruz conclou el seu article amb questa frase: “Historia, cultura, democracia, todo junto forma parte del jarabe de urna que pide Gabilondo i que receta también el psiquiatra”.

Doncs a pendre “jarabe de urna” tots i si aquest país és un país “de creencias” té un camp “de saberes”; que no li falti un vot

“El nostre objectiu és la defensa de la llibertat, un Govern en Espanya que no falli; aplicar les polítiques de canvi, progrés i llibertat que representa…”

Qui pot ser el polític d´avui en dia que respon a aquesta descripció? Pels valors citats, i per això de “Zapatero no nos falles” que li van llençar uns joves el dia de la seva elecció, podria ser Zapatero car recordar la famosa frase de manera subliminal, igual pot voler indicar que ha fallat com que no.

A Catalunya, Carme Chacon del PSC podria representar aquests valors; igualment Joan Herrera d´ICV-EUiA o Joan Ridao d´ERC; aquests objectius han estat sempre en els seus discursos progressistes. Fins i tot la frase podria haver estat pronunciada per Duran i Lleida, el candidat de CiU, sense que fos un total contrasentit.

Doncs no, no és cap d’ells; qui ha pronunciat la frase no és altra que la candidata del PP per Barcelona, Dolors Nadal i el personatge al que es refereix és… el líder del seu partit, Mariano Rajoy! Des de sempre, a Espanya -en altres societats, no tant- el discurs de la dreta s’ha limitat a la “pàtria”, a la família i a l’ordre. Quan ha parlat de mesures socials, no ha pogut evitar a que sonés més a “caritat” que a drets, i pel que fa a les llibertats, sol parlar genèricament de llibertat, al singular, concepte on pot cabre tot i sobretot, en el sentit neocon del terme, la llibertat econòmica sense control ni contrapès.

La societat ha anat evolucionant en contra de la voluntat de les forces conservadores, i les llibertats individuals de les que gaudeixen les societats avançades, a l’Estat espanyol, han estat conquistades pràcticament en els pocs períodes on les forces d’esquerra han estat al poder. Tanmateix no fa falta tenir por de perdre les llibertats conquistades -a menys d’un nou cop d’Estat- si la dreta torna al poder. Quan la societat a fet seves les conquestes, s’ha demostrat que és difícil tornar en rere i el PP no s’ha pogut permetre abolir lleis com el divorci o l´avortament, per exemple, i tampoc tocaria les lleis socials de Zapatero ampliant drets o la llei de dependència.

Ara bé, és voler enganyar-se, estar molt desinformat sobre política, o no tenir o no voler tenir memòria, per pensar que la dreta no es permetria retallades o que es podria continuar la línia ascendent de progrés, permetent al PP tornar al poder. I cal prendre consciència que això podria succeir deixant d’anar a votar.

El Partit Popular ha utilitzat durant quatre anys i en particular en aquesta campanya electoral, per tal de guanyar vots, tota l´artilleria de la que creu disposar, tant la legítima com la falsa i la indecent. Entre moltes altres coses greus per a la convivència ciutadana, s’ha atacat a la política d´immersió lingüística que està implantada a Catalunya des de fa vint i tres anys i que el PP devia considerar correcta ja que no va dir mot durant els huit anys de govern Aznar quan aquest parlava català en la intimitat.

Com els resultats positius de la política d’immersió són evidents en la societat catalana, el PP ha recorregut, en un afany de defensa de les llibertats poc corrent en el seu cas, a l’argument de la “llibertat dels pares a triar la llengua d´ensenyament dels seus fills”.

I no contents de voler denunciar de passada, d’aquesta manera, el poc sentit democràtic -segons ells- dels catalans (qui ho havia de dir!) pretenen predicar amb l´exemple. Per als 500.000 catalans que hi ha a Madrid, Esperanza Aguirre vol que els pares que ho desitgin puguin triar escolaritzar als seus fills en la seva llengua materna i per això construirà una única escola que comptarà amb assignatures en català com en castellà.

La notícia que hem llegit no precisa més, però és de suposar que l´objectiu de l´escola és que al final de la seva escolarització els alumnes surtin parlant castellà i català, o sigui el mateix objectiu de l’immersió a Catalunya, i no uns sabent el castellà i altres el català. A més, si l´escola és única com es diu, és perquè es persegueix no dividir la “colònia” catalana de Madrid, de la mateixa manera que a Catalunya s’ha evitat dividir la ciutadania per motiu de llengua. Aleshores no s’entén on està la diferència entre el que existeix a Catalunya i el que pretén crear, en laboratòri, Aguirre a Madrid, a part de voler marejar la perdiu per ocultar allò que els molesta visceralment, el que aborreixen profundament: que Catalunya no sigui una “Comunidad” més, com han lograt fer de moment del País Valencià, i per això s’ataquen a la llengua que és un factor important d’identitat.

L’altre dia en un debat televisiu, el cap de llista del PP al Congrès per València, Esteban González Pons, s’dreçava a Joan Ridao emplaçant-lo reiteradament a que ERC no intentés introduir el català en “la Comunidad Valenciana” (si Jaume I aixequés el cap!). “Mentre governarem nosaltres -deia en demagògica intenció electoralista, una i altra vegada Pons– no ho aconseguiran, no ho aconseguiran!”

Llàstima que Ridao no tingués el reflexe de contestar-li que no es preocupés, que solament amb que els dirigents del PP del País Valencià al govern parlessin simplement valencià i es preocupessin de la seva difusió i promoció, en lloc d’ignorar-lo i menysprear-lo, no feia falta introduir res!

Durant quatre anys hem conegut un Partit Popular corrosiu, negant les evidències. Ha estat tot tan contrastat per qui s´ha donat la pena d´informar-se que no cal exposar més arguments; ni pels qui acceptaven les evidències, ni per qui les negaven. En el cas dels primers, no fa falta repetir-les, se les saben de memòria; igual que els segons per cert.

I ahir, al finalitzar el debat, com la setmana passada, eufòria, abraçades, felicitacions i cava a la seu del PP. Estan fent història.

“El nostre objectiu és la defensa de la llibertat, un Govern en Espanya que no falle; aplicar les polítiques de canvi, progrès i llibertat que representa … “

Qui pot ser el polític d´avui en dia amb un programa semblant? Pels objectius citats, i per això de “Zapatero no nos falles” que li van llençar uns joves el dia de la seva elecció, podria ser Rodríguez Zapatero. Encara que la intenció de recordar la famosa frase de manera subliminal, igual vulgui dir que ha fallat com que no.

A Catalunya, és Carme Chacon del PSC la que podria representar aquests valors. Podria ser igualment Joan Herrera d´ICV-EUiA o Joan Ridao d´ERC; aquests objectius han estat sempre en els discursos progressistes dels seus partits. Fins i tot la frase podria haver estat pronunciada per Duran i Lleida, el candidat de CiU, sense que fos un total contrasentit.

Doncs no, no és cap d’ells; qui ha pronunciat la frase no és altra que la candidata del PP per Barcelona, Dolors Nadal i el personatge al que es refereix és… el líder del seu partit, Mariano Rajoy!

Des de sempre, a Espanya -en d’altres societats, no tant- el discurs de la dreta s’ha limitat a la “pàtria”, a la família i a l’ordre. No ha parlat mai de progrés i quan ha parlat de mesures socials, no ha pogut evitar a que sonés més aviat a “caritat” i no a drets, i pel que fa a les llibertats, continua parlant de llibertat, al singular, que en d’altres temps associava a “llibertinatge” i avui, en el sentit lliberal del terme, a la llibertat econòmica sense control ni contrapès.

La societat ha anat evolucionant en contra de la voluntat de les forces conservadores, i les llibertats individuals de les que gaudim els ciutadans en les societats evolucionades, a Espanya, han estat conquistades històricament en els pocs períodes on les forces d’esquerra han estat al poder.

Tanmateix no caldria tenir por de perdre les llibertats conquistades -a menys d’un nou cop d’Estat- si la dreta tornés al poder. Quan la societat a fet seves les conquestes, s’ha demostrat que és difícil tornar en rere i el PP no s’ha pogut permetre d´abolir lleis com el divorci o l’avortament, per exemple; i tampoc gosarà tocar els drets dels gais i lesbianes o les de caràcter social com la llei de dependència.

Ara bé, seria voler enganyar-se, estar molt desinformat políticament, o no tenir, o no voler tenir memòria, per pensar que la dreta no es permetria retallades, o que es podria continuar la línia ascendent de progrés social, si es permetés al PP de tornar al poder.

I cal prendre consciència que això solament es pot evitar anant a votar, i fent que el 9 de mars no falti un vot a les forces progressistes d´aquest país, independentment de qualsevol altra consideració.