D'un temps, d'un pais

Artur Mas ha atacat sense contemplacions, des del primer dia, el govern de Catalunya, a dintre i a fora, i no dubta en presentar-se com el defensor de les “essències pàtries”, i a la vegada, el millor al·liat del govern central. Artur Mas, no solament promet “governar bé” Catalunya sinó que pretén també assegurar el bon govern a Espanya. Beu a totes les fonts. Per prometre que no quedi, i està disposat a fer tots els papers de l’auca. I en aquest sentit va més enllà que el mateix president Pujol. No solament el preocupa la governabilitat de l’Estat -cosa d’altra part perfectament raonable- sinó que últimament s’interessa pel futur polític del primer secretari del PSOE i cap del govern espanyol! Generosament, i a la vegada perversament, l’adverteix que no “impedir” el tripartit a Catalunya seria pel governant espanyol un autèntic “suïcidi”! Volent demostrar la suposada dependència del PSC el que fa és una crida al cap del govern.

Segons el senyor Mas, si a Catalunya continués governant el tripartit, Rodríguez Zapatero perdria vots a Espanya, vots que anirien a parar al Partit Popular. Donat les posicions del PP, això només es pot explicar per dues raons no contradictòries. La primera que el PP ha atacat sense quarter el tripartit perquè el PSC, ERC i ICV-EUiA han fet una política autènticament d’esquerres, marcadament de caràcter social, que s’oposa als interessos que el PP i CiU defensen, tant a Catalunya com a Espanya, i en particular des del 1996 com no es cansa de recordar Josep Piqué. I si aquesta interpretació no és la correcta, potser ho sigui aquesta altra: la política portada a terme pel tripartit amb Pasqual Maragall al seu davant, ha estat tan favorable als interessos de país que el PP ha pogut considerar Catalunya, de cara al seu electorat de la resta de l’Estat, com moneda de canvi en el seu intent de recuperar la Moncloa!

Tant si és per un motiu com per l’altre, els electors catalans farien bé de meditar-ho perquè més enllà dels eslògans fàcils estan els fets, i els fets i les reaccions constatades –des dels conservadors fins a la dreta pura i dura- avalen la política social iniciada per les esquerres al poder i que ara cal continuar i culminar.

Però la crida d’Artur Mas als polítics “de Madrid” com ells diuen, no és solament recent ni es limita a voler salvar Zapatero “del suïcidi” polític. Ja durant les negociacions per l’Estatut vam assistir al show de la famosa “foto” amb el cap del govern central. Jugada, com a mínim poc “patriòtica” per part del representant català. I abans de la “foto” -ho hem après al debat electoral a TV3 dels cinc caps de llista gràcies al candidat socialista -la “genialitat” d’Artur Mas també s’havia manifestat el 2002 i 2003 abans les darreres eleccions legislatives que el PP no podia perdre i que finalment no va guanyar: Mas es va reunir en secret a Doñana amb el llavors vice-president del govern de José Maria Aznar, Mariano Rajoy, i l’actual portaveu en el Congrés, Eduardo Zaplana. En temps no sabrem del que van parlar -dels interessos de Catalunya, segur! És certament un estil i una manera de fer política i d’entendre les relacions amb el govern central. I desprès tenen la gosadia d’afirmar que la política la fan a Catalunya i per Catalunya i parlen de prestigi i no sé de quantes coses més.

Però una cosa elemental és certa, demostrada per les seves votacions al Congrès de Diputats i al parlament de Catalunya, i fa temps que sabem. Majoritàriament l’electorat que vota a la coalició del senyor Mas no vota per la defensa de Catalunya com diuen, vota per defensar valors conservadors i els seus interessos i per això, ja pot Artur Mas permetre’s de fer totes les piruetes imaginables i tots els errors de prepotència possibles que aquesta gent sap el que es fa, i el continuarà votant.

Per sort, la gent d’esquerra també sap, i ho sap més que mai desprès d’aquests tres anys, que allò que està en joc en aquestes eleccions no és “estimar o no Catalunya” -no s’ha tractat mai d’això en aquests termes- sinó quines prioritats pressupostàries continuaran sent les del futur govern català. I és per això que uns parlen d’escola pública, llei de barris, sanitat… i d’altres de xecs, de notaris i de que ara no faran… el que venen fent durant tants anys!

El candidat socialista a les eleccions autonòmiques, José Montilla, pot ser un excel·lent president de la Generalitat. I probablement -millor dit, amb tota seguretat- farà una política catalanista que no tindrà res a envejar a la que faria un candidat amb una trajectòria més caracteritzada dins del catalanisme polític. Això sol passar sovint. Si no, temps al temps.

La preocupació que sembla percebre’s entre molta gent que es declara socialista, d’esquerra i catalanista no és el candidat sinó el procés que ha dut a la seva designació substituint a Maragall, que no ha estat explicat de manera prou clara i convincent, i que alguns han interpretat com el resultat d’una pressió del PSOE o del propi Zapatero, o com un nou episodi de la dinàmica que va acabar eclipsant l’antic primer secretari, Raimon Obiols. Ara, en la percepció d’aquests sectors de l’opinió, aquesta dinàmica hauria fet un pas més, forçant el president del PSC i de la Generalitat Pasqual Maragall a prendre la decisió de renunciar a presentar la seva candidatura.

Segurament serà difícil que la ciutadania consideri creïble que hom pretengui fer catalanisme prescindint de dos dels més importants referents històrics del catalanisme polític socialista. No crec sincerament que en sigui intenció de ningú dintre del PSC, perquè aparcar el catalanisme i fer una altra política que no el contempli seria, al meu entendre, ignorar en quin país vivim. I les urnes ho farien pagar car.

D’aquí a les eleccions queden escassament quatre mesos i en aquest temps estic segur que tots els sectors i sensibilitats del PSC, amb els seus líders, es bolcaran per assegurar una àmplia majoria al seu partit i faran tots els esforços possibles per a que una majoria conservadora no pugui tornar al govern de Catalunya.

Però molt em temo que la determinació de tota aquesta gent no seria suficient -per molt que facin i s’esforcin- per convèncer la ciutadania si des del PSC no es prenen les decisions necessàries. En aquests quatre mesos hauria de passar alguna cosa, no sé què, però alguna cosa que trenqui el clima que s’ha creat i faci callar boques, que tregui de la ment d’un sector important de l’electorat catalanista d’esquerres la idea que al PSC hi hauria hagut una espècie de “revolució de palau”, que no seria la primera vegada, i que aquesta deriva no deixaria d’anar sempre en la mateixa direcció. Amb raó o sense, aquesta idea és al carrer.

Quatre mesos és poc de temps per promoure altra cosa que algun gest per contrarestar aquesta percepció de la situació per part de la gent. Un gest significatiu però que no pot venir del sector més catalanista -tot el que pugui dir i fer aquest sector no serà percebut per la ciutadania, en les circumstàncies actuals, més que com una manifestació de disciplina de partit. No, el gest ha de sortir del propi partit, o millor, del mateix candidat. I aquest gest o sèrie de gestos no han de ser per a us intern, no s’han de quedar entre bastidors. Han de ser clars i contundents, “ser notícia” i per tant dignes de merèixer titulars en els diaris. Gestos que la ciutadania pugui interpretar que el gran canvi que representa la candidatura a la presidència de la Generalitat va acompanyat d’altres canvis i que el temps de tenir apartats i més o menys silenciats referents prestigiosos del PSC, aquest temps ha acabat. I aquest no és el preu que ha de pagar el partit per integrar aquestes veus a la campanya -que, n’estic segur, les tindrà de totes maneres- és el preu per mobilitzar aquesta part de l’electorat catalanista d’esquerres que no ha entès el que ha passat, i l’altra part que, encertadament o no, creu haver-ho entès massa.

Tot el que no sigui afrontar per part del PSC el redreçament de la situació creada, amb valentia i determinació, serà privar-se, de cara a l’electorat, d’una part important dels arguments que li faran falta per assegurar la victòria.

Els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 foren l’ocasió per l’alcalde Maragall de donar la talla. Els motius eren sens dubte diversos: saber-se envoltar d’un equip solvent i òbviament, aprofitar les qualitats personals; però també, una de les raons importants de la seva autoritat i encerts, sense la qual totes les altres de poc li haurien servit, fou disposar d’una majoria política suficient, condició que no es va complir a les últimes eleccions. Amb aquell panorama i circumstàncies, el mateix Felipe González va haver de rendir-se davant la “gota malaia” que fou el primer edil barceloní en la defensa aferrissada dels interessos i preeminència de la seva Ciutat organitzadora dels Jocs. No sé per què, i vist els atacs directes o més o menys velats que està rebent actualment el president, em dona la impressió que alguns -tant a dintre com a fora de Catalunya- acaben d’aprendre la lliçó -o de descobrir amb retard la seva personalitat- i sembla que no vulguin deixar-li el temps de marcar de la seva empremta, aquest cop, no la ciutat, sinó el país.

Fa poc, desprès de 23 anys d’un govern monocolor conservador a la Generalitat, per fi, l’electorat català es va pronunciar per una majoria d’esquerres malauradament escassa, per una coalició amb insuficient cultura de govern per part d’alguns, com s’ha pogut constatar. A l’hora, i per si no fora prou, des del primer moment, l’atac de les forces conservadores contra el tripartit fou unànime. Per no disposar, no va disposar dels famosos cent dies de gràcia que sol obtenir tot govern, i com no podia ser altrament, els seus integrants han sofert un cert desgast i també el president, el més exposat, amb el seu escàs -per no dir nul- marge de maniobra que les urnes li van atorgar. I quan diem tots, incloem també -com no- la nefasta actuació partidista del principal líder de l’oposició sacrificant l’indispensable caràcter unitari que havien de tenir les negociacions estatutàries. Tot i aquestes circumstàncies adverses, no es pot ignorar que, amb relativament poc de temps, el tripartit ha sabut completar el que s’havia proposat: primerament, un nou Estatut que CiU i PP havien anat vetant com a preu dels favors que s’intercanviaven; en segon lloc, una bateria de mesures que el soroll de la negociació de l’estatut ha eclipsat en part, des de la llei de barris a la de serveis socials que està previst convertir, en consonància amb el govern central, en el quart pilar de l’Estat del benestar junt amb salut, educació i pensions, sense oblidar l’acord sobre la contractació laboral entre patronal, sindicats i Generalitat, per citar algunes de les mesures.

Malgrat tot, o justament a causa de l’acció de govern que no s’ha aturat, avui constatem que el líder més valorat, no solament dintre del PSC, sinó entre el conjunt de tots els possibles candidats a la presidència de la Generalitat és -segons les enquestes- Pasqual Maragall. Que els seus més immediats adversaris -un d’ells i principal, Artur Mas– vulguin veure’l desaparèixer de la escena política és del tot comprensible; i inclòs, que entre ells hi figuri també Carod Rovira, doncs és la cosa d’allò més normal. El que ja no ho és tant és que des l’esquerra espanyola surtin veus en el mateix sentit, i el pacte Zapatero/Mas que, en clau exclusivament espanyola -no ens hem cansat de repetir-ho- pot entendres i fins i tot aplaudir (una altra cosa és, en clau catalana, el trist paper jugat pel protagonista “nacionalista” català) es torça quan alguns insisteixen en voler estendre els seus efectes a la política interna catalana. En el moment en que estem assistint a un constatació unànime de l’encert de l’autonomisme a tots els territoris -independentment de la ideologia dels seus governants- i en algun cas, com en Andalusia, a un decantament cap a una espècie de federalisme, resulta un anacronisme sense sentit i un desfasament inexplicable que en aquests moments, justament, es multipliqui l’intervencionisme d’alguns membres del govern central opinant sobre el que hauria de fer o deixar de fer el Partit dels Socialistes de Catalunya en relació als seus candidats. I igualment és legítim preguntar-se si resulta molt afortunat que des de les mateixes files del partit del president en exercici s’avancin o es presti l’orella a noms de substitució per a les properes eleccions quan tots els esforços haurien d’estar orientats cap a dos únics objectius que no s’haurien de barrejar ni qüestionar: 1) assegurar el triomf del nou Estatut, la superioritat del qual sobre l’actual ningú qüestiona; 2) orientar tots els esforços a obtenir per al president Maragall una àmplia majoria en una nova legislatura lliure de totes les hipoteques que han marcat l’actual. És de suposar que per poc que aquests propòsits arribin amb la determinació necessària a l’electorat, la ciutadania catalana ho entendria i no escatimaria el seu suport al president Maragall -de la mateixa manera que en el seu temps el president Pujol disposà de tota l’autoritat necessària que solament un pronunciament clar de les urnes pot atorgar. No solament el President Maragall sinó la societat catalana són mereixedors d’aquesta nova oportunitat. Una societat que ha sabut donar el to abans i durant la transició i que ha impulsat i forçat les pautes de l’Espanya actual, un país diferent, en vies cap al federalisme, on la qüestió territorial pot estar definitivament resolta. Tot el contrari de l’esperit d’una Espanya carrinclona i uniformista que des de sempre ha defensat el Partit Popular i que en una batalla desesperada i de rera guarda, amb una terminologia renovada invocant una Constitució que majoritàriament no van votar, continua intentant mantenir en solitari, a menys que en el camí no acabi retrobant-se amb els socis naturals de sempre còmodes, per naturalesa, amb el victimisme. Difícil però no impossible.

A Catalunya, tot el que no sigui la lluita per renovar, a ser possible amb contundència, la victòria de l’esquerra, seria, actualment, experiments que ens conduirien a un retorn al passat, al mediocre i insubstancial “oasis”, amb complicitats de tot tipus encara massa recents a la memòria de la ciutadania. L’esquerra, protagonista principal del nou Estatut i plena de projectes socials, amb una visió cultural, una orientació, dinamisme i apostes tecnològiques corresponents als nous temps, es mereix la responsabilitat de posar en marxa el nou Estatut amb el seu impulsor, el president Maragall, investit de tota l’autoritat que es mereix. Tota la resta són intrigues personalistes d’escassa volada, conservadurisme i immobilisme; en definitiva un retorn a una història vella i massa coneguda.

Durant temps, alguns dels seus electors han votat a Convergència i Unió creient que el seu nacionalisme assumia tots els drets als que pot aspirar una nació. Els més entesos, sabien que no era així; però mentre, CiU ha tret profit, fins on ha pogut, del premi al “millor defensor de Catalunya”. Desprès de 25 anys, és evident que malgrat els reiteratius “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain” protagonitzats pels seus cadells a les grans ocasions, ningú a la Coalició o fora d’ella es creu que desitgi o busqui res que s’assembli a això que proclama o deixa que proclamin. Sense sorolls, avui la seva posició sembla decantar-se -i ja comença a pretendre donar lliçons- cap al catalanisme històric defensat des de sempre pel PSC i el PSUC, el partit avui refundat sota les sigles de IC-Verds. Aquestes organitzacions, contràriament a CiU que volia contribuir a la “governabilitat d’España des de Catalunya” amb els resultats que coneixem, sempre han proclamat el seu federalisme i preconitzat la implicació amb el govern central que comporta, òbviament, la possibilitat d´arribar a la direcció del govern o d’alguns ministeris. Avui, Duran i Lleida postula per posar-se al front d’un d’ells.

I qui tampoc es creu la independència, encara que sens dubte la somiï, és ERC. Els republicans van ampliant indefinidament els terminis per arribar a la terra promesa; i això és una forma discreta d’evolució també. Dit d’una manera més directa i parafrasejant el pintor Dalí quan pretenia que Picasso no era comunista, podríem definir la situació actual d´aquestes dues formacions amb una frase: CiU es diu nacionalista, ERC també; CiU és independentista, ERC tampoc.

Durant anys el discurs de les dues formacions “nacionalistes” no s’ha distingit massa. Ha estat el recurs permanent a “l’enemic” exterior i al “victimisme” que ha volgut trobar justificació amb alguna actuació dels governs centrals. És el discurs de “les essències” que permet generalment, escamotejar i prescindir de l’altre discurs, el de la defensa dels avanços socials concrets i dels drets de la ciutadania traduïts en lleis que s’apliquen, com les que el govern del tripartit i el de Rodríguez Zapatero estan promulgant en els primers anys de mandat. Un discurs que sociològicament mai pot ser el de CiU. La coincidència amb el PP amb qüestions de component econòmica o recentment amb les reticències -quan no oposició- al laïcisme i a l’escola pública és significativa.

ERC tampoc solia tenir fa uns anys un discurs progressista, i es mantenia -les seves raons hi haurien- a l’ombra de CiU. L’arribada però dels Carod Rovira i Puigcercòs li ha proporcionat aquest discurs; i d’aquí ve la possibilitat del govern tripartit d’avui, un govern que no és d´estranyar que concentri les ires de la dreta conservadora, tant a Catalunya com a la resta d´Espanya.

Actualment, l´esquerra catalana hauria d’aprofitar millor el binomi govern/partits. Al govern de Catalunya li correspon en primer lloc governar, que significa prendre les mesures necessàries pel desenvolupament del benestar social dels seus ciutadans i la defensa dels seus interessos com a poble (llengua, cultura, etc.) Això demana -pesi al que puguin pensar alguns- una política de discriminació positiva a favor del català si es vol simplement mantenir-lo al nivell actual, com succeeix amb d’altres llengües, sobretot amb les minoritàries que són moltes en aquest món globalitzat. Avui en dia, la realitat -com poden comprovar els que resideixen a Catalunya- és que un ciutadà hi pot viure coneixent solament el castellà, i difícil ho tindria sabent només el català. I també existeix una altra realitat, no hi ha ningú que parli el català que no sàpiga el castellà. No val per tant, per molt discurs progressista que es vulgui tenir, emparar-se amb la violació inexistent d’uns drets individuals dels castellanoparlants i ignorar les dificultats reals de la llengua del país i la seva cultura. Qui no pot entendre això tampoc pot entendre la necessitat d’ampliar altres tipus de drets a d’altres minories; i és per això que se’ns fa difícil comprendre certes iniciatives com la protagonitzada fa un temps pel grup “Ciutadans de Catalunya” que desconcerta venint de qui ve.

I els partits? Quina hauria de ser la tasca dels partits catalans en aquest període que se’ns obre, un cop el nou Estatut aprovat i una perspectiva de pau a Euzkadi ben encarrilada que pot reservar-nos sorpreses? Abans de tot, abandonar el discurs de tots aquests anys i presentar-se davant la ciutadania sense embuts, expressant-se tal com són i dient clarament allò que volen; i no, tal com una certa inèrcia encara continua volent fer creure què són i el que sembla que vulguin dir. És molt demanar? Algú sens dubte dirà que la política no ha estat mai això. Aleshores que no s’estranyin, a aquestes alçades, que una fracció important de la ciutadania, sobretot la joventut, els situï a la part baixa de les enquestes.

A CiU probablement li serà més fàcil, tal com han anat les coses, aclarir el que no és que el que és. Però evidentment, per ella més que per ningú, seria com matar la gallina dels ous d’or i tot indica que no sortirà de la nebulosa calculada actual.

Pel que fa a ERC hauria de retrobar ràpidament el discurs catalanista i progressista, senzill i directe que amb els avatars de l’estatut amb CiU i rerafons electoral, sembla escapar-se-li. Si no el retroba i aclareix la seva actitud abans del referèndum, potser els seus electors aparentment no li ho facin pagar directament, però que es desenganyi, també en patirà les conseqüències.
I pel que fa al PSC, no creu aquest partit que ha arribat l’hora de plantejar, ell també, les coses tal com són, exercir com el que és, un partit sobirà i federat? Com a tal, la seva veu i el tracte rebut -independentment de tota altra consideració- no pot equiparar-los el PSOE als de qualsevol de les seves federacions a menys que s’estructurin totes com partits, cosa que no tindria sentit i no seria positiu. No ha arribat l’hora d’ajustar i visualitzar, aquí també, fets i discurs i, per exemple, disposar d’un grup propi al Congrés? Amb tanta coordinació com faci falta. No hi ha prou confiança i lleialtat? Què hi té a perdre el conjunt del socialisme espanyol, a part, aquí també, unes nostàlgiques “essències” que els porta -en contra del seus principis- a mantenir la voluntat de tutelar els altres? No sembla massa coherent renegar justament d´una Història espanyola democràticament nefasta tot i preservant-ne els injustos rèdits. Les declaracions d’un Alfonso Guerra, prenent el relleu, xoquen amb la prudència catalana, no aporten res de positiu i són absurdes i gratuïtament provocatives arribant desprès de la batalla. El moment escollit en que es produeixen però, deixa suposar que persegueixen un objectiu concret: confirmar ERC en la seva actitud negativa, posar bastons a les rodes del referèndum a Catalunya per rebaixar-ne els possibles resultats i donar així un toc d’atenció als representants catalans. Tot fa pensar a una resposta meditada contra el socialisme català per la gosadia d´haver plantejat i conduit a bon port un Estatut ambiciós per Catalunya.

La resposta del PSC en aquests moments només pot ser una: donar plena vigència als propis estatuts i als del PSOE per fer evidents, més que mai, discurs i realitat i, amb el seu exemple, iniciar un treball de pedagogia política valent, indispensable de cara al socialisme espanyol que ha d´oblidar certs complexes i el seu nacionalisme latent. Que el PP sembli recollir vots amb la seva “unidad de destino en lo universal” només pot ser un fenomen circumstancial que durarà mentre els socialistes no afrontin la situació amb determinació i no oposin el seu federalisme a la estratègia de l’adversari. No és suficient ser els precursors i proclamar-la, s’ha de poder demostrar que una altra España és possible.

Les negociacions de l’Estatut estan arribant a la seva fi i potser és hora de dir uns mots sobre els actors que hi han intervingut. L’Estatut és obra dels parlamentaris subjectes a la disciplina de les seves respectives formacions i en conseqüència, tots els mèrits o desmèrits del resultat final recauran, sobretot a efectes electorals, sobre els partits. Però també en són protagonistes essencials -com no!- el president del Govern espanyol i el de la Generalitat. Quin protagonisme? El que es desprèn de les seves funcions en l’àmbit territorial corresponent, i a més, en el cas del president Maragall, el d’haver proposat i impulsat el nou estatut. Per això, pot ser interessant valorar el comportament del president del Govern espanyol, J.L. Rodríguez Zapatero i el del president de la Generalitat en aquest accidentat procés.

Crec que es pot dir, sense por a equivocar-se, que els dos presidents han estat en el seu paper i han intentat defensar en tot moment -una altra cosa és que els seus partits els hi hagin facilitat les coses- els interessos generals que representen. El pacte Zapatero/Mas és un exemple il·lustratiu del que diem pel que fa al president del Govern espanyol. Tot indica que Rodríguez Zapatero devia conèixer bé el seu interlocutor i sabia el que feia decidint trucar-li aquell famós dissabte per la tarda. L’alumne Mas, en aquesta ocasió, va creure emular el president Pujol amb això de la “governabilitat d’Espanya”; tots hem pogut constatar que l’alumne ha sobrepassat el mestre propiciant una autèntica negociació bilateral. Per desgràcia, no la de Catalunya amb l’Estat espanyol com era desitjable, sinó acceptant una negociació, en ordre dispers, dels partits catalans! En aquest sentit és un error d’Artur Mas, sens dubte, però també un mèrit, en funció dels interessos que representa, de Zapatero. Valia la pena la jugada veient les repercussions negatives que implicava per al govern d’esquerres a Catalunya? Aquesta es la pregunta que ens fem. Com també ens podem preguntar quina serà, en la configuració final de l’Estatut, la part que correspondrà a l’ofensiva primitiva anti catalana del PP, i la part de les resistències internes del PSOE que tots coneixem. Malgrat tot, continuo pensant que Rodríguez Zapatero, des d’un principi ha vist, com cap governant espanyol abans ell, l’Estatut elaborat des de Catalunya en clau de progrés, com una ocasió de modernització del conjunt d’Espanya, de solució de la qüestió territorial de l’Estat encara no totalment resolta i com un pas més en la voluntat d’escorar la societat espanyola a esquerra. Propòsits que certs elements del PSOE no han sabut o no han volgut veure, i han preferit reforçar la tesi de la confrontació territorial, rendible per a la dreta pura i dura i propulsada per ella; la dreta que bé ha sabut copsar les intencions de l’Estatut i intenta donar-los-hi el tomb amb arguments demagògics però receptibles per una part important de l’opinió pública espanyola.

I pel que fa al paper del president de la Generalitat, Pasqual Maragall ha defensat a tot moment els interessos que representa. Inicialment, acceptant sacrificar, al Parlament, un cert rigor legal del projecte estatutari per a que CiU -més que reticent al principi- s’hi apuntés; i es va aconseguir. Sobre l’acord de la Moncloa el president va declarar, de la manera més suau possible, el que li tocava dir com a màxim garant dels interessos de Catalunya i del seu govern, qualificant l’acord de “dubtós i precipitat”; una veritat com un temple vist des de la part catalana. Va pronosticar que el fet de no comportar cap compromís escrit portaria problemes com així acaba de demostrar-se, perdent-se -de moment- la gestió del Prat. I també va avisar el president Zapatero de l’espasa de Dàmocles que sempre continuaria penjant: la possibilitat de CiU, com a conseqüència de la inconcreció de l’acord, de sortir amb “una queixa de caràcter reivindicatiu” al moment que més li pugui convenir. I finalment, el president català ha estat en el lloc que li correspon defensant ERC dels atacs desmesurats de fora i també de Catalunya i exhortant els republicans a votar sí a l’Estatut i a “recuperar la unitat dels partits catalans”. I igualment s’ha oposat, legítimament, al protagonisme que el PSOE -solament amb clau espanyola?- intenta donar-li a CiU en detriment dels seus socis de govern d’esquerra, i no entenem en aquest cas, com el president no hagi rebut més suport del seu propi partit, ans, més aviat, el contrari.

Aquesta ha estat l’actitud del president Maragall fins a la data pel que fa a les negociacions estatutàries. I de cara al futur -a menys que passi una catàstrofe- estem segurs que defensarà l’Estatut i portarà la ciutadania a un sí massiu, amb l’empenta i la convicció que el caracteritzen. Un Estatut, que si bé pot no correspondre, en algun aspecte, a allò que calia esperar, si que és indubtablement, a hores d’ara, el millor que mai hem tingut. I probablement ha arribat el moment de dir que considerem indignant certes desautoritzacions i comportaments envers la figura del president, explicables -encara que no excusables- quan venen de CiU i del seu contrincant més directe, però suïcides quan procedeixen de les pròpies files.