D'un temps, d'un pais

Fa massa temps que estem assistint a la irresponsable actitud del Partit Popular entorn de l’aprovació del nou Estatut i a l’increïble circ mediatic organitzat. Això pel que fa a les forces espanyolistes, però l’actitud dels partits catalans no és que es mereixi molts elogis. Solament al clima enrarit creat, vull atribuir-li el comportament caòtic -per no anar a buscar un altre qualificatiu- que han tingut durant tot el procés. És evident que a ningú se li escapa que no ha estat gens fàcil resoldre el dilema representat per la definició d’un front contra el PP abans del 14M i l’oportunitat d’una situació creada per les eleccions espanyoles que no es podia deixar perdre. D’una banda, s’havia d’aprofitar l’adveniment d’un govern espanyol socialista amb la presència al seu cap d’una personalitat com la de José Luis Rodríguez Zapatero que alguns han comparat, en la seva convicció en la defensa de l’Estatut, a la de Manuel Azaña el 1932; per altra banda, s’havia d’evitar el desgast del president del govern i el seu partit que sense cap mena de dubte s’anava a produir a la resta d’Espanya i que solament aprofitaria a les forces més reaccionàries representades pel PP.

Davant d’aquest panorama, d’existir els bruixots, estic convençut de que és un d’ells qui ha estat al darrera de tot el show muntat pels propis negociadors fins el desenllaç final. Donat que un dels eixos principals de l’atac del PP es centrava en fer creure a l’opinió espanyola que el contingut i idea del maleït Estatut eren obra de “l’etarra” Carod Rovira, separatista i “trenca Espanyes” que tenia segrestat al babau de Zapatero, no seria gens d’estranyar que el dit bruixot no busqués l’antídot, escenificant, reforçant i entretenint, en un primer temps, aquesta idea clau del PP incitant els protagonistes catalans i algun que altre extremeny, a fer declaracions públiques intempestives fins que calés la idea en la consciència dels votants de l’ “Espanya profunda”. Això sí, com era bruixot i intel·ligent, tenia previst un desenllaç feliç que consistiria, al moment propici, treure el conill del barret i de sobte fer aparèixer, resplendent, Convergència i Unió, el partit del president Pujol, en el seu dia entronitzat “español del año”, el partit de l’ordre, el de la governabilitat d’Espanya, el aliat d’Aznar al Congrés de Madrid i al Parlament català. L’aparició d’aquesta imatge, contraposant-se a la del dimoni Carod, segaria l’herba sota els peus del PP, deixant-lo sense l’argument principal de la funció i escamotejant de l’escenari el personatge que havia elevat a protagonista central.

No sé si el bruixot ha existit o no. Penso malauradament que no. Que el resultat es fruit de les estratègies dels uns i dels altres i fill de la casualitat. Ara bé, d’haver existit, tot fa pensar que solament podia residir a Madrid, lluny de les desorientades aigües mediterrànies, allotjat en el cap privilegiat d’un dels que més s’havia implicat en tot l’assumpte i més havia arriscat. No sé per què, però podria ser que el famós bruixot, d’existir, tindria alguns components de ZP salpicats de rubalcaba. I també podria ser que abans, durant o després, el tripartit se’n hagi fet d’alguna manera còmplice. El PSC sens dubte; no sé si per interès, que també, però sí és per sentit polític i convicció que el President Maragall ha pogut dir això de la “teoria de les dues F, la foto i la feina”; i el sí d’IC-V és igualment el del sentit polític ben entès. Les primeres reaccions d’Esquerra Republicana, semblen indicar que, subjugada pel seu duel amb CiU -i jo més!- s’ha deixat sorprendre, a menys que faci part del guió seguir un temps més el joc inicial imaginat pel bruixot. En quant a Convergència i Unió ha reeditat l’èxit de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya: de nou ha protagonitzat la foto! Després de 23 anys governant Catalunya, trampejant el temporal d’un necessari nou Estatut, és tot al que podia aspirar i la única cosa per la qual ha treballat. Tot el mèrit -per alguns- d’Artur Mas en aquestes negociacions, tant a Barcelona com a Madrid, en realitat, es pot resumir justament a això, a l’èxit de la única estratègia que tenia: la recerca descarada de la foto, sabent que si l’Estatut tirava endavant, amb foto o sense foto li era difícil dir que no.

El dimarts 8 de febrer, TV3, al diari de migdia, dona les imatges de les declaracions del Ministre de Defensa José Bono contra el President de la Generalitat on afirma que sense el suport del PSOE, Pasqual Maragall no seria president, li recrimina “donar lliçons”, el responsabilitza dels resultats negatius de les enquestes que semblen castigar els socialistes, i li demana que en lloc de generar problemes, intenti resoldre’ls. Aquestes declaracions inadmissibles, immediatament respostes, amb ironia, pel secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, podrien ser una manifestació més del senyor Bono a inscriure a la llista de les que ja ens té acostumats. La “notícia” però, al meu entendre, no són les mateixes declaracions; igual o més greu és la escena que molt professionalment ha captat el càmara de la televisió en unes imatges molt explícites: el ministre consulta i comenta amb el diputat de CiU Josep Maldonado, que assenteix (!), la nota de les declaracions que es disposa a fer contra el president català.

Desprès de la jugada d’Artur Mas al tripartit, obtenint la complicitat del que ells anomenen “Madrid”, les declaracions fora de to, fora de lloc, i completament anacròniques, d’un Jordi Sevilla sobre si ha arribat o no, l’hora d’un president no nascut a Catalunya, i ara, les declaracions de Bono “assessorant-se” i compartint amb un diputat Convergent unes declaracions mancades del respecte degut al president de la Generalitat, és evident que aquí alguns estan jugant, a ple sol, un joc visiblement brut. Iñaki Gabilondo, a les notícies de Quatro a la nit, va concloure, comentant les imatges, que les declaracions no eren improvisades sinó llargament meditades.

És condemnable que membres -pocs però importants- del PSOE no respectin un company seu, màxim representant, per més inri, dels ciutadans de Catalunya, i que CiU, un cop més, es mostri deslleial amb el govern i el president de la pròpia nació que tant diu defensar. Totes proporcions guardades, la seva actitud és comparable a la del PP a l´àmbit espanyol i per les mateixes raons: ni els uns, ni els altres han acceptat la pèrdua del poder que consideren que els pertany de ple dret. Rarament, uns comportaments polítics han estat tan transparentment mancats de la ètica exigible. Si el PSC, amb Maragall i Montilla al seu davant, no s´oposa amb determinació a aquests fets i a molts altres també recents, això anirà a més. Tots aquests moviments semblen perseguir un objectiu: desgastar l´actual govern d´esquerra a Catalunya i el seu president i preparar un canvi d´aliances.

Veiem difícil que passi, però si mai arribés a realitzar-se l’aberrant aliança PSC-CiU, emulant còmicament el precedent dels dos grans partits alemanys, el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la Unió Cristianodemòcrata (CDU), és de preveure que alguna actitud personal d’aquells que creuen amb l’ètica a la política, i més, en un país com el nostre, serà de fer mutis pel fons, amb silenci, o manifestant la seva indignació.

En aquesta resta final de l’aprovació de l’Estatut voldria fer tres preguntes a Convergència i Unió a la manera de Miguel Angel Aguilar:

Ha especificat CiU quina altra majoria al Copngrés de Madrid podria ser més favorable a Catalaunya que l’actual?

S’atreviria CiU a plantejar una reforma de la Constitució on tindria cabuda la seva concepció de l’Estatut?

Està disposada CiU a mobilitzar els ciutadans si no aconsegueix el que per ella respon a l’interès de Catalunya?

La Vanguardia 20/09/2005

La memòria del president Tarradellas és absent de la diada. Actes i homenatges arreu del país, en particular als presidents Irla i Companys. Resulta vergonyós, en uns moments on tota la classe política -inclús la que s’hi va oposar- reivindica públicament el restabliment de la Generalitat com un argument notable en el reconeixement dels drets històrics de Catalunya, cap institució, ni ningú s’hagi dignat honorar la memòria d’un president que va mantenir a l’exili, durant tants anys, la pervivència i la dignitat de la nostra màxima institució.

La Vanguardia – 13/09/2005

El 1997, governant el nacionalisme conservador de CiU, Emprius Club d´Opinió va organitzar un cicle de tres conferències sota el títol “Diàlegs sobre l’esquerra” a càrrec de tres dirigents dels partits catalanistes d´esquerra: Rafel Ribó, Carod Rovira i Raimon Obiols. Les tres conferències es van editar en un únic opuscle sota el mateix títol del cicle. Aquest apropament dels tres partits, aleshores a l´oposició, i aquesta escenificació que no havien pogut realitzar ells mateixos, un club com E.C.O. en va tenir les possibilitats i ho va propiciar.

Avui no es tracta de reeditar la formula per la simple raó que el que té a dir el tripartit a la ciutadania ja ens ho diu des del Govern, i el que han de transmetre els tres partits als ciutadans també ho fan, si bé, malauradament, amb la mateixa cacofonia que quan estaven a l’oposició. Avui, d’allò que es tracta no és d’intentar ampliar, des de la societat, la veu d’uns partits a l’oposició, sinó de fer arribar al govern del tripartit les aspiracions, no tant dels seus militants, com dels seus votants. Al panorama actual, allò que falta és que els homes i dones catalanistes d´esquerra que van votar els partits avui al govern no esperin, com ha dit algú, les properes eleccions per ser convocats a participar en la tasca d’assegurar la reelecció. Si avui els tres partits s´asseuen a una mateixa taula de govern, amb més raons, representants qualificats seus i els seus votants han de poder debatre junts, conèixer-se i intercanviar idees. La primera Trobada Ciutadana d’Esquerres ja apuntava tímidament aquest camí. Es tracta de que la idea es sistematitzi, d’alguna manera “s’institucionalitzi”, s’amplifiqui i que es creï un espai de diàleg ambiciós (la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya n’és un altre) al qual participin amb llum i taquígrafs, dirigents destacats dels tres partits catalanistes d’esquerra a peu d’igualtat amb d’altres ciutadans. Que esdevingui un fòrum que ajudi a la ciutadania que ha votat al catalanisme d’esquerres a formular, amb garanties i responsabilitat, el seu pensament i les seves aspiracions i que aquestes puguin arribar a les instàncies del govern del tripartit. No és de rebut que un recent manifest improvisat -si ens atenem, no a la seva orientació, però sí al poc rigor del seu contingut- tingui un ressò mediàtic desproporcionat. Com tampoc és de rebut que personalitats com Raimon Obiols o el catedràtic Vicenç Navarro -per citar solament dos noms- no tinguin a la societat catalana en aquests moments el protagonisme que es mereixen. És un luxe -com també hem sentit dir- que no ens podem permetre; i el tripartit, menys que ningú.

A aquesta primera idea de potencialització d’un espai de diàleg dirigit principalment a l’opinió catalana, afegeixo un segon tema al qual ja m’he referit en un altra ocasió: la reivindicació del model d’Estat espanyol. Encara no hi ha acord sobre aquest model; la qüestió territorial no està resolta i és cultiu d’actuals i futures divisions. Recollint la idea de Jordi Font de que estem mancats d’un imaginari col”¢lectiu com fou, els primers anys de la transició, “la salvaguarda de la cohesió de la societat catalana”, caldria trobar l’imaginari corresponent al moment actual.

La concreció de “l’encaix de Catalunya a Espanya” és una necessitat que, formulada així, està a l’ordre del dia i la reivindicació d’una Espanya federal com a solució, podria constituir l’imaginari que necessitem avui. Ho tenim tot a favor. Partim del concepte “Espanya plural” que té l’avantatge de no espantar ningú a Catalunya òbviament i -encara que menys- a la resta de l’Estat. L’inconvenient d’aquest concepte és que cada u hi troba el que hi aporta: pot servir per anar trampejant però a la llarga, no serveix. Per tant, cal optar obertament per la reivindicació sense complexes -ni en un sentit ni en l’altre: ni per massa, ni per massa poc- d’una Espanya federal; omplir el concepte de realitat, de contingut, divulgar-lo a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Sense descuidar les reivindicacions en altres camps, fer d’aquest objectiu un motor que ens identifiqui per la nostra constància a reivindicar-lo, seria, al meu criteri, una manera d’anar forjant aquest nou imaginari que ens fa falta, que no interfereix negativament en dinàmiques actuals com la construcció europea, per exemple, i al que no han de poder oposar-s’hi ni els partits nacionalistes ni, amb més raó, els partits d’esquerra estatals.

El que s’ha convingut anomenar la memòria històrica o col·lectiva, no depèn de la memòria viscuda de cadascú de nosaltres, sinó del pòsit que van deixant les diferents generacions. Si se’m permet un símil gràfic, els fets viscuts són una simple foto instantània, mentre que la memòria col·lectiva té un abast molt més ampli; és la suma d’un seguit d’imatges que s’encadenen, es relacionen, es fusionen com en una moviola, i permeten comprendre millor el com i el per què, no solament del passat, sinó també i sobretot del present que ens toca viure així com la projecció cap el futur. La percepció o el coneixement que una societat determinada té de la seva Història depèn d’alguns factors com el grau de cultura del conjunt de la ciutadania però sobretot, l’aposta deliberada dels poders polítics al llarg dels temps.

En conseqüència crec que no ens equivoquem gaire si afirmem que Espanya, al llarg de la seva Història, s’ha trobat en les pitjors condicions de poder fixar en la consciència ciutadana el grau de memòria col·lectiva suficient, perquè històricament li ha mancat la continuïtat democràtica necessària. I això, en ocasions es nota i ho estem pagant tots. Dic Espanya fent una distinció amb Catalunya que sembla haver-se dotat d’una memòria pròpia, probablement perquè la societat catalana -la gent que viu i treballa a Catalunya- havent sofert els mateixos avatars històrics, ha tingut a partir de la revolució industrial per no anar més lluny, un desenvolupament -econòmic i social- propi, o al menys, amb la vista fixada cap a d’altres horitzons i amb uns valors diferents dels que imposava la classe dirigent espanyola. Són molt poques les ocasions durant segles d’Història (els anys de la II República han estat, abans de la transició, l’excepció més recent) on les dues societats han pogut donar-se la mà, fer el recorregut juntes, amb un intent de mutu reconeixement, compartint i combatent per uns mateixos ideals de progrés i llibertat; quan dic les dues societats no parlo -se m’ha entès- dels seus poders econòmics, la complicitat dels quals, amb més o menys intensitat, imposició o naturalitat, i sempre subordinada, no ha deixat d’existir. Que es vulgui o no, o que sembli políticament incorrecte, les diferències entre les dues societats s’observen en molts camps, fins i tot en el religiós. Malgrat la dita de Torres i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, no crec que es pugui afirmar que el catolicisme català es confon amb “l’Església espanyola” i encara menys, que tingui massa a veure amb prelats del present com els Cañizares i Rouco Varela o del passat com els Pedro Segura i Pla i Daniel (els orígens catalans d’aquest, com el que puguin tenir els altres, no té res a veure amb l’assumpte). Tampoc afirmarem, com han pretengut alguns, que a Catalunya no han hagut franquistes; n’hi han hagut, bastants i de pes; però no crec que es pugui afirmar que la societat catalana hagi estat franquista ni molt menys, feixista. La posició del mateix Francesc Cambó sobre el franquisme il·lustra fins on arriva la dreta catalana: pagar per salvar el patrimoni però amb la convicció final d’haver venut l’ànima al dimoni. A més, una part important de la societat catalana, durant el franquisme, ha donat proves que no combregava amb el règim i ho ha pogut demostrar de manera transversal; cosa que ha estat menys evident terra endins. I això també és revelador del que pretenem dir.

Avui, alguns estan intentant ressuscitar aquella España que segons Machado ens havia de “glaçar el cor” i ho va reeixir. Des de l’increïble tema dels “Papers de Salamanca”, o la manera d’abordar la lluita anti-terrorista, l’intent de manipulació de les víctimes del terrorisme, fins el surrealista i recent boicot als “productes catalans”, en totes aquestes qüestions, existeix un abisme entre les dues societats, i si se m’apura, existeix fins i tot en el tarannà del mateix Partit Popular català en relació a l’espanyol; per moltes permanents a l’ànima i contorsions que puguin fer, els d’aquí no arriben a la sola de la sabata dels Aznar, Acebes, Zaplana i companyia. Tampoc les víctimes mateixes del terrorisme, en la seva immensa majoria, reaccionen i es comporten igual. Ni la patronal: les declaracions inadmissibles del president de la COE han estat immediatament respostes pels representants de l’empresariat català i basc. El PP, en el seu afany per tornar al poder, va creure trobar un filó amb l’Estatut i ha arribat a amalgamar-lo amb el terrorisme i la balkanització d´Espanya; ha intentat catalitzar tots els vells dimonis de la dreta espanyola més temible; han volgut fer creure que amb l’Estatut es tracta de suplantar un nacionalisme per un altre quan aquesta batalla, plantejada en aquests termes, fa temps que és anacrònica i els seus dirigents, com a gent vinculada al poder econòmic, ho saben -llegiu en NOU CICLE a LEFT CORNER l’article de Joaquin Almunia sobre Europa; tan anacrònic és aquest enfoc “nacionalista” com ho poden ser les religions d’Estat avui en dia. La fe com el sentiment de pertinença, a les societats democràtiques avançades, s’han de poder circumscriure al cercle íntim, i la batalla a guanyar és la de garantir a cada individu i cada col·lectiu el poder sentir-se el que vulgui, sentir-se català, espanyol, l’un i l’altre, o res, així com tenir fe, o deixar de tenir-ne sense que hagi d’haver el més mínim problema. I si avancem en tots els terrenys de la democràcia és perquè assistim a la resistència de la ciutadania -l´oposició a la guerra d´Irak n´és l´exemple més clar- als poders fàctics de sempre, siguin, religiosos, econòmics, mediatics, i sovint polítics. I els poders fàctics han estat sempre a prop o s’han confós amb el poder i el poder a Espanya, no ha emanat generalment de la perifèria, excloent potser l’econòmic del País Basc. L’oposició frontal per part dels de sempre a Catalunya o a segons quines OPA’s no té més explicació. I mentre es perden en aquestes resistències de rera guarda, com sempre deixen de costat les batalles que s’han de guanyar, la econòmica que explica Almunia, i una altra que no explica, la de l’equilibri o supremacia del poder institucional sobre el poder econòmic a nivell mundial que s’està deteriorant des de la caiguda del mur de Berlín, a marxes forçades.

Ã’bviament l’Estatut no és qui ens aportarà la solució à tots els problemes que se’ns planteja però el seu esperit, la seva orientació intenta trencar -no Espanya com diuen els de sempre- sinó la concepció de sempre d’Espanya. Catalunya, com a societat, es vulgui o no, agradi o no, un cop més s’avança -com es va avançar durant el franquisme amb l’Assemblea de Catalunya, la reivindicació de l’Estatut, el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president exiliat, l´únic acte rupturista de la transició; sempre ha anat i avui continua anant, en l’ordre de les idees, un pas endavant. Solucionar el tema territorial, reclamar conceptes de solidaritat i de finançament transparents, són armes per governar millor i introduir més transparència -més democràcia- en les decisions que es puguin prendre; en un mot, és avançar, progressar, ampliar el camp de les llibertats, de la tolerància… La batalla, cada vegada més, apareix sota els arguments dels uns i dels altres, com el que en realitat sempre ha estat i és, progressisme contra conservadurisme, interessos confessables contra interessos inconfessables. I en aquesta batalla permanent, amb avanços i retrocessos, el nou Estatut és una contribució positiva més.

Potser que no sigui “políticament correcte” posar l´accent sobre segons quins aspectes perquè sembla que pretenem dir que la societat catalana sigui perfecta quan hi ha tant per fer aquí també, i la nostra classe política, en particular, no pot sentir-se lliure de pecat. Però el seguiment diari dels mitjans de comunicació “espanyols” -sobretot premsa i radio- ens confirma dia a dia, la persistència de dos nivells de percepció, de dos “móns” diferents que es desconeixen i que en lloc d’apropar-se, els interessos i l’acció deliberada d’alguns intenten enfrontar-los. Amb la constatació d´una situació que no existia en un passat més o menys recent: massa gent de l’esquerra espanyola, artistes, intel·lectuals i polítics, uns amb la paraula i altres amb el seu silenci, han perdut l’ocasió d’estar, en la batalla per l’estatut, a l’altura de les circumstàncies. Com també és una tònica molt generalitzada dels temps, que els periodistes no puguin donar faltes i bones d’un camp sense immediatament restablir l’equilibri, bé per allò que alguns anomenen “l’objectivitat”, o bé, per d’altres motius. S’invoca la manera en que s’ha abordat la qüestió de l’Estatut des de Catalunya -cap model de racionalitat, en efecte- per justificar aquests clamorosos silencis i “l’absència” de tanta gent. Quan el problema és molt més profund i no està en les formes sinó justament en el fons. El jacobinisme de certa gent de la esquerra espanyola no pot confondre el nacionalisme dels uns i dels altres, ni les inigualtats entre la llengua catalana i la castellana, ni la diferència existent entre el dominador i el dominat, el fort i el feble, els qui neguen els altres quan s’afirmen, i qui intenta afirmar-se sense necessitat de negar l’altre. I els excessos dels uns i els dels altres ni són, ni es poden mesurar amb la mateixa vara. Pensàvem que tot això ja estava dit i redit, però veiem malauradament, que s’haurà d’anar repetint una i altra vegada.5/4/2005