Foios juliol2013
agost 18th, 2013Ceràmica de Joan Antoni Rausell
agost 17th, 2013
Valle de Los Caídos
agost 7th, 2013 
Català: El Monument elevat per decret de Franco del 6 d’avril de 1940 a la glòria dels vencedors de la guerra civil fou contruit entre 1940 i 1950 pels presoners públicans. És el més gran cementiri del món on foren enterrades 33.872 víctimes de la guerra civil sense haver-ne informat prèviament les famílies (cincentes sense el seu consentiment). El monument fou inaugurat el 1959.
.El 6 d’avril del 206 l’ informe Bricant aprovat per l’Assemblea delConsell d’Europa i rebutjat pels partits de dreta i l’Església catòlica espanyola, proposava montar en la basílica una exposició educativa permanent explicant la veritat sobre aquella guerra fratricida.
La llei de la Memòria Històrica del16/8/2007 despolititzà la basílica i la declarà lloc de culte on no es podien celebrar actes partidistes -fins aleshores exclusivament fascistes- amparats per la creu, una creu de 182 m, la més alta del món!
Al dia d’avui, les víctimes repúblicanes continuen enterrades junt a les tombes de Franco i José Antonio, els seus botxins i sota l’escut dels vencedors!
Un poble que accepta la situació actual del Valle de Los Caídos és un poble traumatitzat que
encara no ha superat el del tot el seu passat recent.
Malgrat la dificultat de la recuperació i identificació dels cossos degut al seu gran nombre, els sota-signants,
DEMANEM :
1- Que les famílies que ho sol·licitin puguin recuperar les restes dels seus
2- Que es retirin del Valle de Los Caídos les tombes de Franco i de José-Antonio
3- Que es tregui l’escut franquista
4- Que s’accepti la proposta del Consell d’Europa de crear una exposició educativa permanent sobre la veritat de la guerra civil
5- Que s’hi elevi un mur de granit com en el Viet Nam, on es gravin els noms de les de totes les víctimes de la guerra civil espanyola allí enterrades.
***
The monument was erected between 1940 and 1950 by Franco’s decree of April 6th, 1940. Built by Republican prisoners, it is dedicated to the glory of the victors of the Spanish civil war.
It is the largest cemetery in the world in which 33,872 victims of the conflict were buried without having previously informed their families (five hundred buried without the consent of relatives).
The monument was opened in 1959.
The 6th of April of 2006 the Report Bricant approved by the Assembly of the Council of Europe and rejected by European right-wing parties and the Catholic Church in Spain, proposed to assemble in the Basilica a permanent educational exhibition explaining the truth about this fratricidal war.
The Law of Historical Memory of 16/8/2007 depoliticized the Basilica and declared it a place of worship in which events of a partisan nature could not be celebrated. Until then, used by fascist groups protected by the cross – a cross 182 metres high, the highest in the world!
As of today, the Republican victims are still buried next to the graves of Franco and Jose Antonio their executioners and under the shield of the winners!
A nation that accepts the current situation of the Valley of the Fallen is a nation traumatized that has not yet assimilated all of its recent past.
Despite the difficulty of recovering and identify all the bodies due to their large number, the under-signed,
DEMAND:
1 – To recover the remains of the victims at their family’s request
2 – To remove from the Valley of the Fallen the tombs of Franco and Jose-Antonio
3 – To remove Franco’s shield
4 – To accept the proposal of the Council of Europe to create an education exhibit explaining the truth about the Spanish Civil War
6 – To raise a wall of granite, as with the Viet Nam war, in which to engrave the names of all the victims of the Spanish civil war buried there.
***
El tràgic accident del dia de l’Apostol Santiago
juliol 26th, 2013
El nostre respecte a totes les víctimes d’aquesta tragedia que res ni Ningú ha tingut la voluntat i el poder d’evitar en un dia tan senyalat com el mateix dia de la festa de Santiago!
Respectem Igualment, els creients capaços de mantenir la seva fe intacta malgrat l’accident en tan extraordinaria circumstància.
Simplement, nosaltres ens permetrem de demanar a l’Església i als seus fidels el mateix respecte envers aquells que per moltes raons, i en particular per motius semblants a l’esmentada ciscumstància , els hi és impossible, amb tota honestidad, ser creients.
I tant a la gerarquia de l’Església com als seus fidels els demanen que s’acontentin de viure amb tota humilitat la seva fe, i deixin d’utilitzar el poder i la gran influència que indiscutiblement tenen per intentar imposar políticament les obligacions de seves crènces a la resta de la ciutadania.
25 d’avril de 1707, la desfeta d’Almansa i el Partit Popular
juliol 23rd, 2013
Als 300 anys de la batalla d’Almansa, el consistori progressista de Gandia encarregà a Antoni Miró a aquesta obra monumental, 25 d’avril 1707, que es troba a l’entrada de la Ciutat.
Gandia, com Xàtiva, Alcoi o Alzira van ser centres de resistència contra les tropes del rei francés Felip d’Anjou, el futur rei d’Espanya sota el nom de Felip V, net de Luis XIV, les quals, entrant per Almansa van arrasar a foc i a sang ciutats, instititucions d’autogovern, furs, drets, llengua i costums del que fins, a aleshores era el Regne de València fundat per Jaume I.
El 1714, amb la caiguda de Barcelona arrivaria també la derrota del Principat de Catalunya.
Avui, l’alcalde de Gandia del Partit Popular, Arturo Torró, ha dit que “els madrilenys que venen a la ciutat no enten el monument i ha decidit que el vol fer desaparèixer! Gandia, amb la comarca de Saifor, tal com escriu Joan Llinares al diari Ara, “ terra d’Ausiàs March, Joanot Martorel i Roís de Corella, fou port d’entrada a la península del renaixement europeu de la mà de la dinastia Borja”.
Com en el temps del franquisme ,-“no falten al País Valencià, dcontinua Llinares “ personatges servils disposats a liquidar qualsevol expresión de la nostra història o identitat cultural”. profesant -això ho diem nosaltres- un un odi a Catalunya, un amor folklòric a la terreta” tot i brindant “noves glòries a Espanya!”
Tot indica tanmateix que el poble valencià s’està preparant per donar per fi a aquesta gent el que es mereix, és a dir, amb perdó de l’expressió, una bona patada al cul!
Consell Territorial del PSOE a Granada
juliol 10th, 2013
El Consell Territorial del PSOE, amb els seus 17 barons territorials reunits a Granada, ha perdut una nova ocasió, fa anys que dura, de definir el què entèn aquest partit per allò que ha de ser federalisme a l’Estat Espanyol. S’acontenta, tot i sabent que le PP hi està en contra, d’anunciar la seva intenció de modificar la Constitució en un sentit federal. Tanmateix tot comença i acaba amb la denuncia d‘una recentralització del sistema de les autonomies per part del PP i a auto atribuïr-se una més àmplia decentralització del sistem autonòmic. I entre mig, bla,bla,bla, És a dir que no sortim del joc classic que alguns qualifiquen de polític, i que es resumeix en conceptes genèrics i indefinicions poc comprometedores.
Però ull!, no sense, de passada, deixant-se en el tinter conceptes tan concrets com el de que Catalunya és una nació i el dret a decidir de Catalunya que el PSOE refusa. Amb aquesta declaració hem reculat en el temps i ens trobem a l’endemà de la “cepillada” pel Tribunal Constitucional del nou Estatut votat pels dos parlaments i referendat pels ciutadans de Catalunya. Tant en la questió social, com identitaria aquesta classe política actual, sense capacitat de preveure la crisi i sense coratge per fer explotar a temps la bombolla inmobiliaria, demostra no haver après res, en tot cas, molt menys que la ciutadania que cada cop està menys disposada a deixar-se prendre el pel.
Aquells que han basat la seva militància en oferir amb entusiasme,a calvi de res allò que savien fer, es sorprenen que amb els nombrosos militants i electes assalariats d’aquest partit encara no hi hagi un document definitiu expliquant, punt per punt, quin serà el federalisme a Espanya el dia que s’implanti. No es tracta de fer cap toxo, ni cap treball acadèmic, ni que respongui, a les qúestions dels polítics que generalment es preocupen per dues qüestions bàsiques per ells: 1- Això aporta o treu vots? 2- Això fa perillar la meva posició? sinó a les respostes a les preguntes que els militants, els ciutadans, els ectors en definitiva, puguin entendre i fer seves.
Els defensors del sobiranisme com els del federalisme no daten d’ahir, però el cert és que la ciutadania no fan gaire temps que s’ha posat en marxa de manera espectacular -podriem parlar des de fa un poc més d’un any- i ja hi ha gent que rrepresenta la independència que presenta un documents com el Clauer. cat. Tot indica que el clauer”, que no amaga que és prpaganda, està orientat a la ciutadania, tant a la que està convençuda de seu independentisme com a la que en dubta. I penso que ha reexit el seu propòsit per la trasparència, la claretat i la seva qualitat com a document.
El Concert de la llibertat al Camp Nou
juny 30th, 2013
Lluís Llach: “No ens lliga cap bandera que no es digui llibertat!”
10% de ciutadans de Catalunya es desplacen físiament per manifestar-se-se a favor de la consulta sobre del seu futur, una xifra equivalent a l’assistència a una manifestació espanyola on es desplaçaren vora 5 milions d’espanyols!
ESPANYA AL SEGLE XXI JA NO POT PARAR EL DRET DEMOCRÀTIC DE CATALUNYA DECIDIR EL SEU FUTUR, A MENYS QUE A ALGUNS els passi pel cap de RESSUCITAR A FRANCO!
Sempre hem cregut més en el poble per la defena de la terra que en els poders; i més en els poder d’ l’esquerra que en els de la dreta; de moment són aquests poders que van darrere de la societat civil. I mentre la dreta catalana encara s’ho pensa, els altres, seguint els seus mentors espanyols, se’ls hi ha creuat els cables i esdespenjen!
cinc-hores-concert-condensades-quinze-minuts.html
Pels ciutadans de Catalunya, la independència, més que mai, és una qüestió de dignitat
juny 11th, 2013 
Fa uns dies vaig demanar a través de facebook disposar de dades fiables sobre el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya.
Agraeixo als amics Joan Rangel i Pau Solanilla d’haver-me proporcionat aquest article d’Antoni Zabalza:
Tanmateix, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya he de reconèixer que aquesta qüestió, com tantes altres, no l’he enjudiciada mai per questions econòmiques, o sigui, mai per un vulgar interès material responent al famós “que ens roben”… Les idees polítiques que he defensat com a ciutadà, tant en l’ordre social com identitari ho han estat sempre per una qüestió de sentiments, de solidaritat i de justícia ( una ltra cosa és que hagi reixit en el meu propòsit). Pretenc ser d’esquerres, valencianista i catalanista i em costa dir nacionalista perquè la Història li ha donat a aquest terme una conotació d’imperialisme, vocable que no correspon en absolut al cas de Catalunya ni del País Valencià.
D’altra part, aquells que no saben el que pot representar la prohibició de parlar en la seua llengua, o no n’han tingut consciència, per molt d’esquerres que siguen no poden entendre que demanar la possibilitat de fensar col·lectiva ment la seua cultura i la seva llengua a través d’un Estat propi no és atacar ni negar res a ningú, sinó que és un acte merament defenssiu de resistència democràtica, de supervivència col·lectiva. (individualment sempre es pot dconservar la seva cultura i la seva llengua; (jo he viscut mitja vida a França i les he conservades). És per això que tinc el profund convenciment que els catalans autoctons i emigrats que se senten espanyols a Catalunya, ells o els sus pares, víctimes des de sempre, tant o més que la resta de pobles de la península, d’una Història d’Espanya guerracivilista, reaccionaria i enemiga jurada del poble, no tenen res a perdre en relació al seu estatus actual en una eventual independència de Catalunya. Tota la Història de la societat catalana, sempre avançada al seu temps, és un exemple de democràcia, humanisme i integració. El 1936, en 24 hores va acabar amb el cop d’Estat franquista, i a la sortida del franquisme la seva unió entre classe mitja i obrera va permetre el retorn del president exiliat; i sincerament no veig per què, amb la independècia, hauria de canviar el seu tarannà.
Dit això, mirem tanmateix les xifres i el que ens diu Zabalza pel que fa al dèficit fiscal:
En 2010, segons la Generalitat els catalans aportaren a l’Estat entre 11.258 y 16.543 millons d’euros de més dels serveis rebuts de l’Estat, un 5,8% y un 8,5% del PIB catalán, unes dades posades en dubte per Zabalza. Del ball de xifres que dona solament hem tret la conclusió que la balaça fiscal depèn de de la conjuntura econòmica i que no és correcte fixar-se en un any concret. Segons els calculs de Zabalza, en 2009 el saldo va ser molt petit i inclús favorable a Catalunya; però el correcte és contemplar l’evolució d’un sicle econòmic complert del que segons sembla no disposem.
Solament es disposa de resultats homogenis i comparables ed’uns anys: el dèficit fiscal en 2006 ha estat de 8.0% del Pib català, el 2007 de 8.3 %, el 2008. de 3,2, el 2009 de 2,1%, i el, 20010 de 0,4%. La mitja dels cinc saldos segons Zabalza reals, seria de 3,5% del PIB català.
Però Ja ho hem dit al principi que mai ha estat l’interès econòmic el que ens ha mogut políticament. El fet que ens ha fet evolucionar d’un federalisme pactat a decidir votar la independència és degut a tota una serie de factors durant aquests darrers anys: l’actitud d’Espanya, les agressions del seu govern, dels seus polítics, d’Institucions com el Tribunal Constitucional i la seva sentència sobre el nou Estatut, i el silenci còmplice dels periodistes i inte·lectuals espanyols.
Tots aquests fets ens han portat a considerar, com molta gent, que ara més que mai, es tracta pels ciutadans de Catalunya d’una qüestió de dignitat.
Toni Soler: canviem de jaqueta
juny 3rd, 2013
De l’article de Toni Soler al diari Ara “Canviem de jaqueta”, no m’agrada el titular , car crec que confon l’expressió amb la decisió legítima d’un ciutadà de canviar el seu vot segons les circumstàncies. Al meu entendre, rarament un ciutadà canvia la seva ideologia, a part els polítics arrivistes.
Tanmateix, sí que estic més d’acord amb Soler quan escriu “intento ser d’esquerres”. car intentar-ho no implica ser-ho. I amb això no vull dir que Soler no sigui d’esquerres.
M`ha sorprès també que en tot l’article no fassi cap referència al sistem econòmic en el que vivim, és a dir el capitalisme. Faig igualment meves les seves paraules quan afrma que l’esquerra és majoritària al món de la cultura i les arts però discrepo quan hi afegeix els mitjans de comunicació car tots sabem que cada un d’ells té la seva línia editorial, imposada per la proprietat del mitjà generalment de dretes, i que de franc tiradors d’esquerres com en d’altres temps en queden pocs, per no dir cap! Toni Soler pensa que la sortida de la crisi no la té cap partit, ni cap idea ideològia malgrat reconèixer que “en l’àmbit social la frontera entre esquerra i dreta no s’ha desdibuixat del tot”, i també fa al meu entendre una definición objectiva de les ideologies quan afirma que l’esquerra és laïca, igualitària, pro palestina, defensa els drets dels gays i dels desfavorits¸ mentre que la dreta és catòlica, individualista, proisraeliana, conservadora i creu que els millors mereixen premi”. Però allò que no diu Soler (i-els seus motius tidrà) ho hauré d’afegir jo: i és que tan indecent és que un banquer o un alt executiu guanyi centenes de vegades el sou mínim d’un assalariat, que els guanyi un escriptor amb éxit un o un futbolista! Tot i que en aquests darrers casos sembla menys escandalós perquè són ells qui generen directament els diners, és el truc inventat pel poder econòmic per intentar justificar i fer acceptables les astronòmiques i inadmissibles desigualtats al seu favor. I on crec que tè raó Soler és quan diu que “a Catalunya el veritable front de batalla és el sobiranisme que no és d’esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari. Però com tampoc precisa, també ho haurem d’afegir nosaltres: Per poc que ens ìnteressem a la Història, ens adonem que qui lluita i defensa l’existència i la idiosincrasia d’un país és sempre el poble. Els poderesos, els privilegiats, no ens enganyem, són conservadors, tenen horror del canvi, defensen els seus privilègis i per dissimular, a tot arreu,fan semblant d’envoltar-se amb la bandera inclús al País Valencià on no dubten al mateix temps en despreciar la llengua!
I Acabarem concluint aquestes ratlles amb una altra frase de l’article de Soler que opina que “fins que a Catalunya no tanquem la carpeta del sobiranisme, no podrem obrir la següent”.
I ací també nosaltres afigiriem que Espanya no solament es mostra contrària a resoldre un problema que més que de Catalunya -que també- és el seu propi, el d’España, donat que encara no ha reeixit al segle XXI ,la seva unificació sense conflictes.
I tot sembla indicar, que un cop més, està fent tard!
Àngel Castanyer
Casa Regional Valenciana de París. Fundació
maig 27th, 2013
Refugiats a Orà el 1939 al final de la Guera Civil, els germans Angelí i Josep Castanyer i Fons, en quan les circumstancies de la segona guerra mundial els hi van permetre deixen l’Àfrica del Nord per continuar des de París la tasca de dirigents del Partit Valencianista d’Esquerra del qual Josep Castanyer n’havia estat president i regidor de l’Ajuntament de València, i Angelí, durant la guerra, el 1937, comissari en la Conselleria de Cultura del Consell provincial de València, i el 1938 membre de la Comissió permanent del Consell).
A la capital francesa, el 23 de març de 1947, els dos germans funden la CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARÍS.
En data de l’1 de gener del 1947 una Comissió Organitzadora havia enviat a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per vuit noms, els que integraran la primera junta directiva de la CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARÍS: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, i Josep Castanyer, tots valencianistes i exiliats republicans.
Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep Castanyer que n’havia estat el Comissari polític. A París, Soler s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus adinerats. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va sufragar les primeres despeses de la nova entitat.
Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i del republicanisme, i el tinent valencià Amat Granell, com es sabut, fou el primer oficial a entrar a París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.
La demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats franceses es farà amb el nom oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. Angeli Castanyer havia proposat el nom de CASAL VALENCIÀ i Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia haver protestat per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu; i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs: en efecte, escriu Josep a Huguet “Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) n’és testimoni-, fou l’anticatalanisme de molts valencians mantingut per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que Casal és paraula catalana. És deplorable, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí, continua Josep, ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, procurant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”
Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals de tot l’exili, a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia. L’assemblea general constituent de la CASA REGIONAL DE PARÍS es celebra el 23 de març del 1947, i sens dubte, per la euforia del moment d’un París alliberat i de la influència d’Amat Granell, l’acte es celebra als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer ús de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “en aquell moment Ministre de Defensa i Interior del govern republicà exiliat, al qual es va considerar obligat a cedir-li l’us de la paraula, com la personalitat més representativa en aquells moments i la millor que podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la Casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava”. En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell.
El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.” L’entitat pel fet de ser constituida per estrangers no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme”. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts: “La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins), per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”. A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a president i secretari general de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.”
Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, en principi participaven benèvolament. Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernando Valera.
La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. Angelí Castanyer en va assumir la presidència continuant les activitats, retransmissions de la Radiodifusion Française amb emissions en valencià de la CRV per a Espanya, i una infinitat de conferències i homenatges a intel·lectuals i pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau… Angelí Castanyer aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) i fent homenatges també a figures com Maximilià Thous Llorens (“Thouets” el seu gran amic empresonat al país), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, a Valentí Llombart, etc….
Aquestes activitats van durar més de dquinze anys. A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit valencialista i els valors de l’exili republicà que havien pogut mobilitzar el 1947 a colònia valenciana de comerciants de Les Halles –el Mercat Central de París- instal·lats a la capital francesa des de la Primera Guerra Mundial i que s’apuntaren a l’Entitat com a socis i van constituir a l’inici una part important del públic als actes, va anar desapareixent, tot i els esforços d’Angeli Castanyer per imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes en castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, els membres de les successives juntes.
Angelí Castanyer no es va donar per vençut a la Casa valenciana i aprofitava qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter valencianista, descuidant la seva obra poètica i perdent la salut en una entitat que al final quan la va abandonar es va transformar en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats. Angelí Castanyer va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins el seu retorn a Valènciaon moriria el 1974 al poc de temps del seu retorn. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana”.
Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París. El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, i Evarist Massip, dirigent comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director, i on en el Consell de redacció hi havia Jean Cassou, Albert Camus i Paul Rivet: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política del govern lrepublicà exiliat, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern.
Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma amb la dedicatòria al darrere d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”.
I un altre fet revelador sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”
El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. A l’exili, la necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic. Els germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació. Tanmateix, no podem deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes i en fosses comunes per vergonya de tots plegats.
Àngel Castanyer i Rausell
Documents adjunts:
- Acta de Fundació de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
- Butlletí interior nº1 de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
- Butlletí interior nº2 de la Casa Regional Valenciana de París – 1947
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
