La possibilitat o impossibilitat de veure les televisions catalanes al País Valencià és una batalla política de gran transcendència. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) lluita per eixamplar els mitjans de comunicació en la llengua pròpia del país, contra un govern valencià, en mans del Partit Popular, que menysté la llengua dels valencians i vol aprofitar les circumstàncies de la propera apagada analògica per combatre la seva influència i, sense cap mena de rubor, afavorir els seus amics polítics i l´altra llengua, la castellana, la de tot l´Estat, ideològicament, la seva.
La Generalitat Valenciana va obtenir fa un any del Govern central un segon canal (no sé en quines condicions i em falten elements per jutjar-ho) i ara planteja, per realitzar la reciprocitat entre TV3 i Canal 9, un segon canal, el que en el seu moment es va dir el de l´Euroregió. Amb les converses que el president valencià, Francesc Camps, ha establert amb Murcia i fins tot amb Castella-la Manxa i probablement amb Aragó, el resultat final podria ser -sent optimistes- que en front de l´allau de canals que aportarà la nova tecnologia el 2010, en català/valencià només quedaria al País Valencià -si no s´hi posa remei- TV3, La 2 valenciana, el 25% de valencià de Canal 9, i para de comptar! Es quedarien en la cuneta el 33, el 3/24, el canal 300, Punt 9 i IB3, en contra del que estipula la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries -signada pel govern espanyol- que recomana l´extensió de les emissions televisives entre els territoris que comparteixen idioma.
Dit això, avui per avui, la Generalitat Valenciana té la paella pel mànec. I l´únic culpable del resultat eventualment negatiu de la batalla no serà ningú més que el Partit Popular.
Per entendre el que està passant i les cartes que hi ha sobre la taula cal remuntar-se als orígens i el paper que juga cada un dels quatre protagonistes d´aquesta història, el govern de la Generalitat Valenciana, la societat civil valenciana -en aquest cas representada per ACPV- el Govern espanyol i el Govern català. I el pitjor que pot passar -i comencem a veure´n algun signe- és que es plantegi la batalla a la manera del PP amb la lluita antiterrorista, prioritzant els rèdits partidistes, equivocant-se d´adversari, cremant etapes i perdent de vista l´objectiu final.
En el tema de les freqüències, durant un temps ha hagut una situació d´alegalitat general i com no havia cap base legal les coses es van fer com es van poder. L’ACPV d´Eliseu Climent, va aprofitar molt judiciosament la situació i va muntar la xarxa de repetidors, a consciència amb una precarietat jurídica flagrant, però que ha permès d’anar tirant i salvar, fins aquí, l’essencial. El que passa és que quan arriba el trànsit a la televisió digital, s´instaura una vigilància de l´espectre molt més estricta. I el que fa el president Montilla quan és ministre d´Indústria, amb un acord polític, és dir a Acció Cultural: utilitzeu aquesta freqüència i nosaltres mirarem cap a una altra banda. Avui, el govern valencià, a tres mesos de les eleccionsn generals, fa valer unes competències seves, amb sentències favorables i tanca el repetidor a la demarcació d’Alacant.
I el que cal saber és que el ministeri d´Indústria no pot interferir en les competències d´una altra administració, perquè qui dona les freqüències és el ministre però qui atorga les llicències d´us és la Generalitat Valenciana. El govern valencià denuncia la falta de títol habilitat per ell en el cas de TV3 al País Valencià, guanya per via administrativa i executa la sentència. S´imaginen què passaria a Catalunya si des de Madrid s’autoritzés exercir a un operador sobre el territori català sense haver rebut l´habilitació per part de la Generalitat? Doncs és el que es demana al ministre Clos que faci. I el que ha fet el Ministeri, al meu entendre la única cosa no il·legal que podia fer, és deixar fora del Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Terrestre els canals utilitzats per TV3, a l´espera d´un acord entre els governs valencià i català.
Tot intent d’imposició sobre continguts per part del govern central seria una invasió de competències. El problema només es pot solucionar legalment per una negociació bilateral entre els governs de les dues comunitats afectades que són els únics que poden decidir sobre l´ús que fan sobre el seu territori les freqüències que els atorga el Ministeri. I quan el conseller Joan Manuel Tresserras, en les negociacions en curs, manifesta als valencians que Catalunya vol que els seus canals arribin al País Valencià i que vol també que els dels valencians arribin a Catalunya, la resposta que obté del PP valencià és que ells no en tenen cap necessitat!
I aquí passa una cosa molt greu. Per solucionar el problema, se li demana al ministre d´Indústria, Joan Clos i al conseller Tresserras que exerceixin competències que no són seves i violin les del govern valencià. Per resoldre un problema real -esperem que transitori- s’acceptaria retallar les competències d´un govern que avui és del PP però que demà pot no ser-ho. Fa temps que certa gent dona mostres de tenir poc sentit d´Estat -no ja de l’espanyol, sinó del propi que anhela.
Quan un conseller del govern català com Tresserras declara: “Sóc independentista i radicalment demòcrata”, i els seus interlocutors periodistes suposadament afins a l’independentisme, a rengló seguit li fan aquesta pregunta capciosa: “Abans la llei que la independència?”, no podem més que deplorar la frivolitat, o la inconsciència de qui fa la pregunta.
Quan més aprofundeixes en les accions d´alguns dels qui es diuen defensors de la independència del país -que d’altra part, no passa de ser una mena de pujolisme mal interpretat- més t’expliques per què Catalunya no ha pogut retrobar des de que la va perdre -i quan era el moment- la seva plena sobirania.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
