Archive for setembre, 2008

Congrés dels socialistes valencians

Dilluns, setembre 29th, 2008

El congrés dels socialistes valencians ha estat una mica barroc com tot al País Valencià. Jutgeu:

Ha estat elegit primer secretari el candidat oficial però sembla que guanyi la batalla de les idees el seu oposant, gràcies a les esmenes que han modificat la ponència oficial.

Ha triomfat Jorge Alarte, advocat de 34 anys, alcalde d’Alaquàs per 20 vots de diferència sobre un total de 549 delegats. Era el candidat de Leire Pajín que tanmateix havia apostat, sense èxit, per una candidatura d’integració.

Ha perdut Joaquim Puig, periodista, alcalde de Morella i diputat autonòmic, que tenia el suport d´un excandidat Francesc Romeu.

Han triomfat doncs les tesis no oficials: supressió del vot ponderat dels secretaris generals locals del consell coordinador comarcal, aprovació que el secretari general del PSPV serà elegit, a partir d’ara, per sufragi universal directe i secret de tots els militants, una mesura que entra en conflicte amb els estatuts del PSOE. Una altra de les decisions importants –no solament per la càrrega emocional que conté- és el manteniment de les sigles actuals de Partit Socialista del País Valencià (PSPV), rebutjant pel 94% dels vots el canvi proposat de Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV), una proposta que no dubto en qualificar de mesura “seguidista” del Partit Popular. No és la primera vegada que s’intenta l’operació des de la creació del partit en 1978, a partir de la fusió del Partit Socialista del País Valencià, la federació valenciana del PSOE y la secció valenciana del Partido Socialista Popular. Sembla que alguns no vulguin entendre res.

Totes aquestes decisions en contra del canvi de sigles, un gir al centre i una refundació, són les que probablement fan dir a Ximo Puig que el socialisme valencià surt reforçat ja que ha reeixit a revisar el seu projecte de partit i convertir-se en “més valencianista, més progressista i més democràtic, tot allò que jo he intentat plantejar durant aquests mesos” .

Això sí, s’haurà d’implantar l’organització provincial, i una de les primeres coses que ha de fer la nova direcció és preparar els congressos provincials. I en aquest sentit el conflicte sembla servit.

Sempre, el líder del PSPV ha estat elegit per un feble marge de vots i els resultats són els que coneixem. Tot apunta que hi haurà batalla interna pel control de les noves estructures provincials de poder dotades d’atribucions tan importants com la elaboració de les llistes electorals.

El que és una realitat és que Alarte és la cara de la renovació amb un clar relleu generacional amb la incorporació de molts joves, alcaldes i portantveus del món municipal. Probablement molts al PSPV poden pensar que han elegit un segon José Luis Rodríguez Zapatero. El temps ho dirà.

Gaudir dels records

Divendres, setembre 26th, 2008

He considerat Josep Maria Espinàs, sobretot durant l’era de Jordi Pujol, massa políticament correcte, un xic boy scout intentant “quedar bé” sempre que podia.

Això no exclou que es deixi llegir. A la seva darrera columna a El Periódico titulada Brassens i tots els 22 de setembre, dona una cita d’Anatole France: “És feliç perquè sap gaudir dels records” i a continuació afegeix: “Penso que és un privilegi poder mantenir una relació cordial amb el passat, i que si encara no l’hem aconseguit hauríem d’intentar-ho. Perquè sense relació cordial amb el passat, deu ser molt difícil viure amablement el present”.

Estic totalment d’acord. Tanmateix, hi faria una objecció: cal que el teu passat t’ho permeti.

Al llarg de la meva vida, observant la gent gran, he pogut constatar el que Raimon Obiols ha escrit sobre el tema. Diu Obiols que hi ha dos tipus de gent, aquells que han passat la vida sense veure els demés, pensant exclusivament en ells, en el seu benestar, trepitjant a tots els que podien trepitjar, i aquells que han tingut una visió generosa de la vida i han actuat amb i pels demés; que no solament han pensat amb ells sinó que han lluitat i s’han compromès pels altres, en política o en qualsevol altre camp.

Quan arriba la vellesa i que les forces els abandonen i que les circumstàncies els van deixant sols i cara a cara amb ells mateixos, es pot constatar que molts dels primers viuen els darrers anys de la seva vida com un drama, cultivant l’amargura, mentre els segons, per poc que tinguin assegurada la vellesa, solen respirar optimisme, quietud, equilibri i felicitat.

Boadella

Dimecres, setembre 24th, 2008

En un article a El País, Borja Hermoso, posa en boca d’Albert Boadella unes paraules que aquest va pronunciar abans d’acceptar l’oferta d’Esperanza Aguirre: “Europa ha reeixit a convertir els seus artistes en funcionaris; i està clar, a les subvencions de l’Estat, els artistes han reaccionat amb un tribut de vassallatge; no és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”

 

Ja “funcionari”, Boadella diu: “Si no cregués que puc arribar a ser capaç de fer un teatre públic distint del que jo mateix he criticat sempre, doncs no m’hagués llençat a acceptar això. I crec que sí puc. En realitat és que, en el fons, aquí hi ha una petita escletxa de vanitat”. I uns paràgrafs més endavant: “Jo sempre he segut molt clar i molt directe amb les meves idees, les meves posicions polítiques estan bastant clares”.

 

I és així. Els qui el coneixen poden confirmar que dient això avui, Boadella és sincer, diu la veritat. I del temps del Club Emprius i del seu filosocialisme, es pot dir que va ser una qüestió d’interès mutu; a ell li interessava professionalment, i a l’ànima d’Emprius, Romà Planas, políticament. Segurament molts no en van ser conscients, però alguns -pocs- sí.

 

Avui Boadella afirma: “Si no accepta (Esperanza Aguirre) la meva línia de treball, cosa que seria molt comprensible, està clar que jo no vaig a passar els últims anys de la meva trajectòria professional acceptant coses que no he acceptat mai”. I se´l pot creure.

 

Quan es trencarà l’idil·li? Sens dubte Boadella mateix no ho sap, però és possible preveure-ho. Quan s’acabi l’expectativa i el morbo dels primers temps que ompliran el teatre, i comenci el públic de Madrid a cansar-se i a desertar, tornarà a aparèixer el bufò, carregant contra els polítics i contra Esperanza Aguirre, com ha vingut fent fins ara en cada una de les seves etapes professionals. Sinó, temps al temps.

 

Boadella no és de dretes ni d’esquerres, en tot cas en el sentit partidista del terme. Boadella és un home de teatre, i sobretot una intel·ligència astuta.

Economia

Dilluns, setembre 22nd, 2008

L’altre dia, en unes de les seves pàgines, El País donava la notícia que la Reserva Federal dels Estats Units ha hagut d´injectar a l’American Internacional Grup (AIG), la més gran asseguradora del món, 85.000 milions de dòlars (60.049 milions d’euros!) per evitar la seva fallida. L’auto regulació dels mercats consisteix en privatitzar els beneficis i nacionalitzar les pèrdues! Sí! És un tòpic, però també una veritat com una casa! I el cinisme d´aquesta gent sols està a l´altura de la nostra apatia.

Creu J.J López Burniol que desprès de la caiguda del mur de Berlin, quan els EEUU van quedar com la sola superpotència mundial, el capitalisme va abandonar les normes i que cal que torni a la norma. El capitalisme, amic Burniol, no té normes, o millor dit, té les seves i són les que considera que corresponen a cada moment del seu desenvolupament. O, a cas, l’explotació dels nens al segle XIX -per donar només un exemple- no eren normes?

Però tornem a les xifres. Dues pàgines més endavant, el mateix diari donava una altra notícia: el president i conseller delegat del banc inversor Merrill Lynch, un tal senyor John Thain i el cap d´intermediació (com diria Juan José Millás, que dimonis voldrà dir intermediació) el senyor Thomas Montag, cobraran més de 47 milions de dòlars (32,8 milions d´euros) en el cas de ser acomiadats o si “el consell de Bank of America decideix concedir-los responsabilitats menors a les que tenien, un cop es completi la compra del banc d´inversió”. Més que un blindatge, això sembla un refugi antinuclear.

I El País encara ens dona més informació sobre el tema: aquest senyor Thain que era el principal executiu de la Borsa de New York, va estar contractat per Merrill Lynch solament el passat mes de desembre per remplaçar un tal Stan O´Neill, i durant aquest breu període de temps, el valor del banc d´inversió s´ha desplomat en més d´un 70%. Per la seva part, el senyor O´Neill, a l’haver d’abandonar Merrill Lynch, s´embutxacà 161 milions!

El diari no relaciona les notícies, però ho farem nosaltres per això d´intentar comprendre alguna cosa del que està passant.

Ã’bviament no hi ha relació de causa a efecte entre les indemnitzacions de Merrill Lynch i la situació de l’AIG, ni tampoc traurem la conclusió que hem descobert el rovell de l´ou de la crisi… o el per què la filla de Monsieur Jourdain és muda.

Solament ens permetrem constatar que hi ha uns executius que cobraran si són acomiadats o si els hi fan “mobbing” a la seva nova empresa, una indemnització que arriba a la meitat d’un capital que permet salvar un grup financer de la magnitud de l´AIG, i que un altre executiu es consola del seu acomiadament amb una quantitat que quasi triplica aquesta xifra!

És tan extraordinari i difícil d’assimilar com recórrer els 27 km de l’accelerador de partícules en un mil·lisegon.

Dissabte, setembre 20th, 2008

Juan José Tamayo:

“La viuda de un pastor evangélico canario muerto en Barajas ha manifestado su oposición a una ceremonia católica para su marido. ¿Por qué no se respetan los legítimos deseos de esta mujer? ¿Cómo se compagina ese funeral con el texto constitucional que dice: “Ninguna religión tiene carácter estatal”? La contradicción es manifiesta.

Estamos en una situación privilegiada para demostrar, a través de un Memorial Civil, el respeto a la diversidad de cosmovisiones, creencias e increencias de la sociedad española y el carácter laico del Estado en su más alta representación, la monarquía y el gobierno de la Nación, y en las Administraciones autonómicas y municipales. Es la mejor manera de honrar cívicamente la memoria de los muertos, de respetar el dolor de las familias y de mostrar la solidaridad con ellas, sin privilegios ni exclusiones por razones religiosas o ideológicas. Ninguna religión ni cultura pueden apropiarse del dolor humano ni del sentido de la muerte, y menos aún imponer sus formas simbólicas de celebrarlo. Y menos aún con el respaldo del Estado”.

Juan José Tamayo es director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones de la Universidad Carlos III de Madrid.

Una nació

Dijous, setembre 18th, 2008

Repassant les anotacions que l´amic Gentil Puig ha fet de la lectura del meu llibre de memòries Els Valors dels vençuts, de Foios a París passant per Barcelona, he tingut l´ocasió de rellegir el discurs que Pierre Vilar, en qualitat de mantenidor, va pronunciar el 1965 als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, a París.

No em resisteixo a reproduir-ne la part final que guarda tot el seu rigor i el seu valor d´ahir, d´avui, i de sempre:

(“¦)

Aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana, no són la festa del passat, són – com ho ha recordat ja el nostre president- la festa de l’esdevenidor, no són una festa del recordar, sinó la festa de l’esperança.

Ho són -i això també és constatació, no una afirmació gratuïta o benèvola- ho són perquè, en uns dels punts de major densitat humana de les vores del Mediterrani, i dels punts més productius, més actius d’Espanya, i d’Europa, un poble sencer parla català, llegeix català, escriu català, devora llibres en català: els últims mesos en donen la prova més colpidora.

La lliçó de Catalunya no és, doncs, solament, una lliçó literària o una lliçó moral, sinó també, i abans de tot, una lliçó històrica -una experiència sociològica concreta. Com ho he dit ja, jo li dec d’ésser historiador. Al principi, jo havia considerat Catalunya en geògraf, com una realitat regional, física, natural -i això tampoc és inútil. Però no és suficient. Després he descobert Catalunya com una realitat humana, amb les seves permanències lingüístiques, folklòriques -és a dir com una comunitat estable, de llarguíssima duració- i això també s’ha d’estudiar, com la condició primera d’una possible nació. Però finalment Catalunya m’ha ensenyat que una nació no és pas una realitat eterna o prefabricada, sinó que és una realitat històrica, que es fa i desfà al ritme del temps, perquè té a cada moment les seves forces i les seves febleses, les seves possibilitats i les seves impotències, els seus renunciaments i els seus ressorgiments. Una nació, doncs, no es pot definir sinó relativament al temps, i a totes les circumstàncies que determinen la història, tant internes com externes, tant materials com morals, tant econòmiques com polítiques o espirituals: el destí històric és una totalitat.

Afegim: una totalitat diversa i estructurada: Endins, Catalunya, com qualsevol nació, té les seves divisions socials, les seves lluites. A fora, hi ha Espanya, hi ha Europa, hi ha el món. I ni el món ni Europa, ni Espanya, a mitjans del segle XX, són el món, l’Europa o l’Espanya del segle XIX, o del segle XII. Catalunya m’ha revelat allò que és història: La història ens ha d’explicar, a tots, ço que és, i ço que pot Catalunya, a cada moment.

Fa cent anys, quan es restauraven els Jocs Florals i el Gai Saber, les nacions, en els seus ressorgiments, depenien del que es deia minories selectes, forces vives, classes dirigents. En els ressorgiments del segle XX, els responsables de les nacions són les masses, és el poble.

Permeteu que, en aquest discurs de gràcies dels Jocs Florals, als seus organitzadors, als seus amics, als seus premiats, les gràcies es dirigeixen també al gran absent, al gran present: el poble de Catalunya.

París, tardor 1965

Ignorar l’Església?

Dilluns, setembre 15th, 2008

“Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d’alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”

Paraules sanes, pensament que Toni Comin exposa a l’entrevista que li fa la periodista Mar Giménez a l´Avui i que reprodueix al seu blog. També diu:

” L’Església, com a institució, em preocupa poc. Si s’aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l’Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l’Evangeli és l’Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s’allunya de l’Església.”

He dubtat de si podia i devia comentar aquestes paraules i finalment m´he decidit a fer-ho pel respecte que li tinc al seu autor. I òbviament no ho faig per contradir-lo si no per matisar-lo; però un matis important.

Si l´hagués llegit per primera vegada interpretaria que reserva el vocable “espiritual” exclusivament al camp religiós com fa tanta gent; però no és el cas. El fet religiós, com les ideologies o la ètica, és fruit de la intel·ligència de l´home si bé l´Església té la tendència a reservar-se l’exclusiva de la “espiritualitat”. Més significatives són les frases “Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”. No es pot resumir millor la lectura i la interpretació que el seu autor fa de l´Evangeli.

Ara, on discrepo és quan afirma que ” L’Església, com a institució, em preocupa poc.”

La potència de l´Església en el món, i la seva influència en la defensa objectiva -fora de tota retòrica- d´uns valors materials que s´oposen a la igualtat i justícia social és incommensurablement més gran que la de tots els Comin i tots els intel·lectuals catòlics de la terra junts. Com també, dissortadament, que tots els intel·lectuals incrèduls i que tots els homes i dones de bona voluntat del món, hi comprès els cristians de base sincers.

L´Església ha pogut ser un factor decisiu de progrés de la humanitat però fa segles que ja no ho és, des de que va lligar la seva existència al poder; quan es va transformar ella mateixa en Poder, desqualificant-se, al meu entendre, per tot exercici de la espiritualitat. I no data d´ahir. I amb això probablement coincidim.

D’altra banda, val a dir que tampoc són cap guia ideològica i, òbviament, menys encara espiritual, qualsevol representant del Poder polític; i quan ho pretenen, malament!

Aleshores què? Estem tots plegats, creients i no creients en la mateixa situació? No podem tenir els uns i els altres referents espirituals, ètics? I tant que els tenim, només falta buscar-los per encontrar-los, cadascú els seus; però no estem en la mateixa situació, no exactament.

No és la ideologia que sustenta un govern, són els ciutadans en democràcia. L´Església però, on pot i quan pot, utilitza la fe per mediatitzar el poder. A Espanya on pot més, més. A França on pot menys, menys; ho estem veient aquests dies quan el mateix Papa adopta al país veí fins i tot el laïcisme, això sí, el “laïcisme positiu” que s’inventa Sarkosy i considera “fonamental insistir en la distinció entre l´àmbit polític i el religiós”.

Ara bé, continua pensant, amb accents absolutistes, que “la religió és insubstituïble per la formació de les consciències”. A França potser la majoria que ha votat Sarkozy no sap en pròpia carn, en què consisteix formar les consciències (fa cent anys que els hi van treure la possibilitat de fer-ho a les escoles públiques), però nosaltres sí; i Rouco Varela, encara avui, els hi podria explicar.

“L´Església com institució em preocupa poc”, diu Comin. Jo el que dic és que l´Església no em separarà mai de gent com Comin, però tinc el profund convenciment que és justificat i necessari combatre-la obertament, paradoxalment, potser en nom d´uns mateixos principis que són simplement humans; com tinc l’obligació de combatre tot poder que no respecta aquests pricipis -es reclami o no d’ells- o s’acomoda de que no es respectin.

És la llibertat que procura la incredulitat que entenc que al creient sincer li és difícil exercir.

La substància i el “truc”

Divendres, setembre 12th, 2008

La directora de L´Unità, l´òrgan de premsa del Partit Comunista Italià, fundat per Antonio Gramsci, Concita de Gregorio, declara a El País que no acceptà el càrrec “para hacer carrera ni por el dinero ni para gritar (sería insensato competir en todo eso con la derecha)”, sino “para bajar la voz, hablar de las cosas reales, e intentar explicar dónde está la sustancia y dónde el truco”.

“On està la substància i on el truc” és exactament el que em va explicar un vell exiliat republicà, referint-se a la política, quan jo encara era un adolescent: “En política -em va dir- cal distingir la substància del “truc”. I és el que sempre he intentat fer amb més o menys fortuna, probablement amb menys que amb més.

El pronunciament del Tribunal Constitucional contra la Ley de Consulta Vasca ens ofereix l’exemple més recent per poder separar la substància i el “truc”. El Constitucional, amb poques paraules -o més aviat, amb moltes- ve a expressar el següent:

  • El poble basc no disposa del “dret a decidir” car suposaria l’existència de la qualitat de subjecte, equivalent a titular de la sobirania que la Constitució fa recaure exclusivament sobre “el Pueblo Español”.
  • El procediment de consulta que Ibarretxe pretén obrir no pot deixar d’afectar “el conjunto de los ciudadanos españoles” o sigui que pretén modificar “el cauce legal” que no pot ser altre que una revisió formal de la Constitució.
  • Es pot reformar la Constitució; “solament” es necessita la doble participació, la de les Corts Generals i la del mateix titular de la sobirania, “el Pueblo Español”, directament a través d’un preceptiu referèndum de ratificació.

I aquí tenim la substància, a la qual s’agafen tots els juristes i tots els comentaristes i la que no nega, d’altra banda, que a la Constitució hi caben totes les opcions polítiques -com no!- sempre i quan no vulnerin “los principios democráticos o los derechos fundamentales” és a dir la Constitució. I arribat a aquest punt, com amb el joc de l’Oca, tornem a la casella zero. Per cert, la portada, amb l’àguila, és la de la Constitució vigent de 1978; tot un símbol.

Mai, mai, ni arribant en el si d´alguna de les parts -diguin-li País Basc o Catalunya- a la unanimitat per la independència, posem per cas, ni acceptant els dos grans partits d’àmbit espanyol el principi de l´autodeterminació, podria una part “del Pueblo Español” superar el segon obstacle del referèndum de ratificació a nivell de tot l´Estat.

El truc -que s’amaga a la pròpia Constitució òbviament- el trobem igualment en els partits nacionalistes. Des del primer moment estan jugant en falç. El seu truc consisteix -en alguns més que en d’altres, això sí- en oferir la “terra promesa” dintre de la legalitat sense enfocar ni centrar el seu discurs polític sobre el primer pas que permetria entreveure-la, un pas que no és altre que la reforma de la Constitució. Pel nacionalisme democràtic hauria de ser l’bjectiu número 1.

Aquest seria un objectiu clar i net: denunciar “el truc” que conté la Constitució amb la complicitat de tots els partits de la transició, amb la intenció de suprimir-lo com a pas previ i necessari a tota actuació coherent cap el “dret a decidir” o cap a la independència dintre de la legalitat.

Probablement els partits nacionalistes no ho fan per por a perdre vots; i no és segur que en perdessin. Perquè reformar la Constitució en un sentit democràtic real és ampliar el ventall d´eventuals electors, encara que desprès, a l’hora de la veritat, dintre del territori que s´autodeterminés, més que probable, que les majories continuarien sent les que són.

A part de complaure’s en marejar la perdiu, hauríen guanyat tots plegats -els uns exigint la reforma i els altres acceptant-la- coherència i un plus democràtic -que mai es pot desdenyar. Però sembla que el més còmode per tothom és que els designis de la política siguin inescrutables.

En nom de què i de qui?

Diumenge, setembre 7th, 2008

Manuel Chaves, el president del PSOE i de la Junta d’Andalusia, acaba de declarar que ni el PSC entén la defensa que fa de l´Estatut el president de la Generalitat i primer secretari dels socialistes catalans, José Montilla.

Després de trenta anys d´una actitud més que correcta per part del PSC -el de Reventós, el d´Obiols, el de Maragall i el de Montilla– pel que fa a les relacions institucionals amb el PSOE, el president Chaves es permet, ell, parlar en nom dels afiliats del PSC.

Senyor Chaves, prefereixo pensar que vostè defensa la seva concepció d´Espanya, i que els socialistes andalusos entenen més que vostè, no sé si Andalusia, però sí Catalunya. I si s’han reincorporat a casa seva desprès d’haver conviscut un temps entre nosaltres, quasi que m’atreviria a afirmar-ho.


I Alfonso Guerra, per la seva part, continuant volent donar lliçons de progressisme! Com hem dit en una altra ocasió : “Quan se és progressista, o no se és nacionalista o se és per tots, que és la manera progressista de ser-ho!

La UGT de Catalunya que proclama:

El que exigeix Catalunya és la definició dels instruments fonamentals per a assegurar el model d´estat del benestar que va consagrar l´Estatut com a paradigma de societat cohesionada i sostenible que volem ser”

o bé,

“El que volem els ciutadans de Catalunya és l´encaix definitiu en l´Estat, des del respecte a la nostra singularitat, a la nostra cultura i des de l´assumpció de la diferència”

o bé també,

“Un moment difícil que mereix la màxima fermesa política del Govern de la Generalitat, acompanyada d´un extraordinari esforç d´unitat i de responsabilitat dels partits”

la UGT de Catalunya no és progressista segons el senyor Guerra, només ho és ell, i uns quants com ell.

Vilopriu

Dijous, setembre 4th, 2008

Perdoneu el retard pero com Internet és la pera -una espècie de cadena sense fi- he trobat a través el bloc de l’amiga Pia Bosc el reportatge més complert de la trobada anual de Vilopriu que va tenir lloc aquest 29 d’agost, organitzada per Nou Cicle. El trobareu (el reportatge) a les pàgines del bloc de Roger Casero.

Val la pena donar-hi una ullada.