L´altre dia vaig seguir el debat del programa Els uns i els altres a BarcelonaTV sobre el tema Cal protegir més el català? Tres partidaris del sí, el periodista Vicent Sanchis, vice president 1r d’Ã’mnium Cultural, director de Barça TV i exdirector del diari Avui, Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística i l´actriu Carme Sansa que sempre s’ha avocat a la defensa de la llengua i cultura catalanes, enfrontats a tres tertulians contraris al català, Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana, Consuelo Santos, mare d´una nena de sis anys i Eduardo López, membre de la junta de l’Asociación por la Tolerancia.
Millor dit, aquests tres tertulians no estaven en contra del català, noooo… Com mostren els noms de les seves associacions estan per la Convivència Cívica, per la Tolerancia, conceptes que històricament Espanya sempre ha volgut inculcar als catalans i que aquests han rebutjat per no encaixar amb el seu tarannà poc pactista!
Aquesta gent vol ignorar que un dels èxits de la transició és que a Catalunya la convivència cívica és una realitat i que crear associacions per implantar el que ja existeix és, objectivament -ho vulguin o no- intentar capgirar la realitat. I els resultats positius produïts per la llei d’immersió lingüística de Catalunya, la qual ha permès que les generacions escolaritzades des de que es va posar en marxa, acabin els estudis sabent les dues llengües oficials, català i castellà, evitant una fracció social per qüestió de la llengua, aquesta argumentació no té cap valor per aquesta gent tan “cívica” i “tolerant”.
La mare de la nena només tenia un leiv motiu: exigia per la seva filla de sis anys l´ensenyament en castellà, la seva llengua materna amb l’argument que la llei l´emparava. Defensant-se i prescindint de polítiques, de territoris, i de banderes va ser, com sempre en aquests casos, la que més demagògia política va fer dels tres defensors del castellà “maltractat”.
Els dos col·legues de “la mare de la nena” van utilitzar l´argument que l´ONU i molts pedagogs es pronuncien a favor de l´ensenyament en la llengua materna dels infants, argument que durant la dictadura franquista -és cert- els defensors del català, davant el genocidi lingüístic, van intentar fer valdre. Quan Vicent Sanchis, astuciosament, els va contestar que aleshores cap país compleix les recomanacions de l´ONU perquè si vas a França, t´escolaritzen en francès -com em va passar a mi- i si vas a Itàlia en italià, la “mare de la nena” va saltar: “Però jo soy española i estoy en España!”.
I aquí està el quid de la qüestió. I tota altra argumentació sobra.
Per a certa gent -una ínfima minoria feliçment en Catalunya- no valen altres arguments, no val que la immensa majoria social, de llengua materna castellana o catalana, comprengui que el català és la llengua del territori (encara que alguns, amb la seva “intel·ligència” han “descobert” que els territoris no parlen) i que cal implicar-se en salvaguardar la llengua que només es parla en aquestes terres. La immersió lingüística és un dels instruments indispensables per assolir aquesta finalitat. Per a la immensa majoria de ciutadans de Catalunya de parla castellana, el relatiu esforç d´haver d´aprendre, infant, el català està llargament compensat per la convivència i els beneficis que en treu ell mateix en primer lloc, i el conjunt de la societat de la que és part integrant.
Només unes individualitats poc generoses, amb poc sentit social i egolàtres com va demostrar ser “la mare de la nena”, refusen el mínim sacrifici personal que representa la immersió en una llengua diferent de la seva, prescidint -que diuen!- de la política, de països i de banderes. La majoria d’aquesta minoria probablement està lluny de ser-ne conscient, però s´aferra a l´únic dret que, malauradament, alguns només reconeixen: el dret de conquesta!
I el comú de les persones quan se’n adonen, són les primeres en canviar voluntàriament i majoritària aquest dret de conquesta per l’estat de ciutadania en un territori que es diu Catalunya i que té llengua pròpia. Els pocs recalcitrants que queden, o bé segueixen les consignes de la dreta espanyola o bé creen associacions “cíviques” i “tolerants” per intentar acabar amb la tolerància i el civisme existents.
“No es pot passar pàgina sense haver-la llegit abans”. Aquesta bella sentència és una advertència del demòcrata de l´Estat de Vermont als Estats Units, Patrick Leahy, president de la Comissió d´Assumptes Judicials del Senat americà. La pàgina de la que parla i que cal llegir abans de passar-la és la de les presons secretes i els interrogatoris de la CIA de l´era Bush.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
