El text que presentem avui no és un escrit d’exili, és una entrevista de 1936, publicada al Diario de València, realitzada per Vicenç Vidal Corella a Josep Castanyer i Fons quan aquest acabava de ser elegit regidor pel Partit Valencianiste d’Esquerra a l’Ajuntament de Front Popular de València.
Ens és grat fer conèixer l’entrevista als nostres lectors per dos motius. El primer i principal, pel fet històric que representa la primera vegada que un regidor va parlar en valencià a l’ajuntament de València a penes constituït el consistori de Front Popular, iniciant el Partit Valencianiste, com diu el periodista, un canvi en la política municipal. És també Josep Castanyer que presentarà a l’ajuntament una proposta encaminada a que la corporació iniciara gestions per aconseguir l’estatut, i queda palès a l’entrevista la idea integradora de país que ja defensaven els nacionalistes valencians de la pre-guerra.
El segon fet a destacar de l’entrevista és la valoració que fa el regidor del Partit Valencianista d’Esquerra de “la gran obra cívica” de Blasco Ibañez “que hizo de un pueblo de espíritu anarquico la democràcia de hoy (òbviament la de 1936). Una obra cívica eminentment d’esquerres i repúblicana, fundada en uns valors laïcs que durant el franquisme no es podien defensar i que a la sortida de la dictadura, altres batalles de més actualitat van eclipçar.
I així estem! No en la seua èlit minoritària, però sí en el seu conjunt, el poble valencià ha perdut els seus referents laïcs i el sentiment nacionalista que s‘estava desvetllant. Tanmateix la llavor plantada per aquella generació nacionalista de principis del segle passat i totes les que l’han seguit, fa que avui estiguin assentades com mai les bases culturals a partir de les quals, el ressorgiment està assegurat.
independentistes amb un mínim sentit de la racionalitat han d’estar en desacord amb els organitzadors dels referèndums per la independència. Al risc de repetir-me, quina mania tenen alguns en voler comptar-se i posar en evidència que a horesd’ara l’independentisme és minoritari.
No es tracta de ressuscitar-les; d’això, com sempre, ja ho fa prou la dreta espanyola. Es tracta de que les dues Espanyes existeixen. Una és la dels vençuts del cop d’Estat militar, L’esquerra que va acceptar al final de la dictadura la continuitat de totl’aparell franquiste. ahir reclamava justícia al paranimf de la Universitat de Barcelona, i demà, diada dade Sant Jordi, es manifestarà plaça Sant Jaume; l’altra Espanya és la d’un Partit Popular que no accepta ni tan sols que les famílies de les víctimes de Franco retrobin i enterrin dignament, setenta anys desprès d’acabada la guerra, les restes del seus. Una dreta insensible que no té escrúpuls. defensora de les “essencies pàtries” no té inconvenients tampoc en atacar i el jutge Garzón, a més del tema de les fosses, per instruir la trama de corrupció lque infecta les seves files.Com ataca, de la mateixa manera, el cos policial per haver-los investigat.
Entre els meus papers he trobat un text amb aquest mateix titular; és un article de finals del 1991, elaborat col·l·lectivament i publicat a la premsa signat pel Club d’Opinió Emprius.
Acabem de rebre la convocatòria següent:
Des del “cafè per a tots”, hem assistit a una evolució de les mentalitats a tot l’Estat i les fins i tot dels ciutadans de les autonomies més “centralistes”, per dir-ho d’alguna manera, han trobat gust a les transferènciesde competències i a la gestió de pressupostos. Si això ha estat així en aquells indrets on no somniaven amb autogovernar-se, ens podem imaginar l’evolució positiva allà on els seus habitants havien mostrat vaspiracions nacionals com el País Valencià i inclús Andalusia; sense parlar òbviament del País basc o Catalunya.
En el precísmoment de la publicació del sumari de la trama corrupta Gürtel que acorrala el PP, l’alcaldessa de València, Rita Barberà aprofita l’ocasió per intentar matar d’un tir dos pardals:derribar el Cabanyal, el barri marítim de València, i lfer diversió sobre la corrupció generalitzada del seu partit, la qual, des de la impunitat en el cas Nasseiro i Zaplana, s’ha extès a Madrid, lesIlles amb Matas, i al País Valencià amb Camps i Costa.
L’opinió pública valenciana estàdonant mostres de rebutjarel comportament prepotent dels seus governants i cada cop més manifesta la seva indignació. És malaguanyat que l’oposició sigui incapaç d’unir-se i de formular un projecte de País econòmicament,social icutural basat en uns princ ipis a l’oposat d’aquesta gent.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
