És la pregunta que es fa, en nom de la seva particular concepció del socialisme, l’irreductible nacionalista espanyol Juan José Rodríguez Ibarra; té la mateixa concepció nacionalista dels bolxevics de la Santa Rússia quan intentaren crear la fracassada “pàtria comuna soviètica”; santa, mai tan ben nombrada quan l’assimilem a la nostra històrica, catòlica i imperial Espanya. Ibarra considera Felipe González un “revolucionari” per totes les indiscutibles millores socials aportades en benefici de “todos los españoles”. Però se li remou la sang quan González firma amb la ministra Chacon un article on afirma que Espanya és “una nación de naciones”; i com a mínim exigeix que això hauria de “discutirse, razonarse y explicitar” i a continuació es fa la pregunta “cuantas naciones en la nación de naciones?” I no s’atura un instant a pensar que el terme nació potser no és el més adequat, que és Estat el terme més correcte, i que la pregunta justa en el cas de l’Espanya plurilingüe seria la de quantes nacions es composa l’Estat espanyol? Ibarra avisa que els nacionalistes gallecs han pres bona nota de “la nación política catalana” i que els nacionalistes bascos reclamen el mateix concepte “para lo que ya es un país”. I conclou: “Y a partir de ahí, y vista la experiencia, casi todos querran emular la definición como con lo que currió con lo de región i nacionalidad . I aquí xafa terreny ferm, sense adonar-se però que és la mateixa Espanya i el seu correlegionari Alfonso Guerra que van trobar la formula del “café para todos” per contornar la qüestió catalana. Molts catalans sembla que comencin a estar farts del dèficit fiscal català amb un Estat que a part de recaptar els impostos no sap al que juga, es comporta de manera barroera; i a més a la mercè d’una alternança que pot portar al poder les hereus de la dreta tavernària de l’Espanya de sempre.
L’ex president d’Extremadura sembla haver llegit solament els llibres d’història franquistes. En tot cas ignora l’entrevista que la revista E l Temps va fer al doctor Moïsés Bro ggi on podem llegir coses com aquestes:
La relació de Catalunya dins Espanya no encaixa.
—. Catalunya és un país explotat. Paguem molt més que no rebem. Això és una espoliació i en comptes de donar-nos les gràcies, ens insulten. Espanya és una rèmora per a Catalunya: és un obstacle per al desenvolupament.
També hi ha un factor sentimental. Som diferents . D es del segle XV! No parlem igual. Això vol dir que tampoc no pensem igual, no tenim la mateixa escala de valors. El fet més seriós és que ells tenen la força, però nosaltres tenim la raó, la justícia.
—L’arribada de la democràcia tampoc no ha equiparat l’una escala de valors i l’altra?
—
—Les coses han canviat. El món necessita un organisme universal. Hi ha problemes tan grans que han de dependre d’un ens més global. Per això els elements que el formen han de tenir personalitat. No pot ser que un en domini un altre. Europa va construint la Unió Europea: ha fet la unió econòmica, però la unió política no es pot fer perquè encara hi ha Espanya que, com hi havia Iugoslàvia, té els mateixos problemes de nacions diverses dins seu. S’ha de donar llibertat a tothom. Les nacions més petites necessiten llibertat perquè els problemes locals s’han de resoldre localment. No pot ser que un problema d’aquí l’hagin de resoldre a Madrid. Les nació-Estat d’abans s’han de resignar i deixar anar els problemes locals, que han d’assumir les nacions, i perdre els problemes generals, que han de ser cosa de les supernacions: una Unió Europea o, si pot ser, de tot el món.
—Organismes internacionals que vetllin per quines coses?
—Per la pau, pel repartiment de la riquesa. I que s’enfrontin a un seguit de problemes que s’han d’entendre planetàriament. Ara, amb els mitjans de comunicació que hi ha, es pot fer. És diferent d’abans. Es poden harmonitzar les coses a tot arreu. Això costarà molt, però és necessari.
—
—Els partits polítics no ho copsen, això. Només capten l’interès propi. llibertat. Per exemple, en la qüestió econòmica: hi ha una espoliació que ens porta a la ruïna.
—Des del punt de vista econòmic, Espanya necessita Catalunya i, en canvi, Catalunya necessita apartar-se d’Espanya. En l’època de penúria que ve, Espanya encara necessitarà més Catalunya. Però com una mena de colònia de la qual treu el suc. No sé si ens menysprea, però, com a mínim, és poc amable.
. En acabar el segle XIX, Espanya tenia algunes colònies americanes encara, Cuba i Filipines. Les guerres de Cuba i Filipines li van representar una inversió molt gran i aquella despesa va revertir sobre Catalunya, que era l’únic lloc que feia diners. A Catalunya es va decidir de fer el tancament de caixes –no paguem a Espanya– i això va crear un rebombori espectacular. Tots els diaris espanyols criticaven Catalunya i, al final, van recórrer al seu últim mètode, la força, i tot l’exèrcit va venir cap aquí. De manera que els fabricants que no pagaven els impostos van haver de sucumbir. Però això va deixar un rastre. Després hi va haver el moviment de Solidaritat, que també era nombrós com ara, i a Madrid, entre una cosa i una altra, es van espantar i van concedir un mínim autogovern, que va ser la Mancomunitat, la unió de les Diputacions. En el temps que va durar la Mancomunitat, es van fer tantes coses a Catalunya..: la xarxa telefònica, els primers trens, l’Escola del Treball, moltes carreteres i tot un seguit de progressos que van fer que el nivell de Catalunya pugés d’una manera espectacular. En vista d’això, es va revoltar l’exèrcit i el general Primo de Rivera va eliminar la Mancomunitat.
Quan va arribar la República, es va donar una autonomia a Catalunya i les coses començaren a anar molt bé –l’autonomia universitària va ser fantàstica!–, però quan es va tractar de la qüestió econòmica –quan els catalans digueren: “Ens doneu moltes competències però els diners no arriben”– va venir la revolta d’en Franco. debò. Ara és una democràcia en que la majoria imposa els seus desigs, però la democràcia vol que es respectin els drets de les minories, també. Si no, no és una veritable democràcia.
—Hi ha qui defensa que l’encaix de Catalunya amb Espanya es pot resoldre amb el federalisme.
—Ja s’ha provat. Bé, s’ha provat l’autonomisme, però és una falsa autonomia. Per una part et donen competències –no donen els diners per a mantenir-les. Sempre és igual, perquè els diners els treuen d’aquí. Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya.
—Espanya apel·la a la solidaritat interterritorial.
—. Ens hem de tractar de tu a tu, no que ens tractin com a un inferior.
En el seu article Rodríguez Ibarra pensa que a Catalunya els nacionalistes s’han radicalitzat perquè des de Maragall i Montilla (!) els socalistes han ocupat l’espai corresponent a Convergència i Unió i pensa que el tema es resoldria si cadascú es dediqués a lo seu. Un raonament ximplet per unes reivindicacions que en 300 anys solament han pogut ser silenciades per la força de les didiferents ictadures.
Catalunya no té matèries primes, solament sap fer diners i això els altres també ho haurien de poder fer. Algún dia hauran de deixar de rebre peix i aprendre a pescar!
Tanmateix i mentre puguin, tot menys acceptar l’evidència de l’autodeterminació sense trampa, una solució també i sobretot socialista . El mateix Rodríguez Ibarra, que si d’una cosa no careix és de sinceritat, finalment s’exclama:”En definitiva que se tenga el corage suficiente de definir el modelo que cada cual defienda y que se diga si el resultado final es federalismo, federalismo asimétrico, confederalismo o cualquier modelo que se desee. Y así tendremos los demás la oportunidad de acatarlo o combatirlo.
Article publicat a Nou-Cicle L’HORA
El Tribunal Constitucional acaba de suspendre el fet que es consideri a Catalunya el català “llengua preferencial”, la qual cosa implicava que l’administració podia redactar els documents interns i dirigir-se a l’administrat en català, la llengua del territori, o en castellà la llegua de l’Estat si el ciutadà així ho sol·licitava. Està clar que cada cop van retallant tmés les sortides a la famosa conllevança. I no parlem de la immersió lingüística que seguirà. Si el català no pot ser “llengua preferent” als territoris on es parla, on volen que ho sigui? O es que volen que desaparegui? En aquestes condicions la prohibició a la nostra època per part de Estat espanyol d’aquesta qualificació del català de “preferent” és com exercir el dret de conquesta tres cents anys desprès del 1714, o 30 desprès del franquisme! És una veritable provocació i un magre favor que li fa l’Estat al president de la Generalitat a poc temps de les eleccions al decidir que a Catalunya els socialistes no pactaran amb Esquerra Republicana.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
