Archive for maig, 2011

Romanç contra Camps

diumenge, maig 15th, 2011

Catalunya? … No tàctica!

divendres, maig 13th, 2011

Ferreres El Periódico

Si només es lleigeixen els titulars de la premsa , un cop més CiU defensa els interessos de Catalunya  i el PSC queda en evidència. Però on és l’acció de l’actual executiva del socialisme català per explicar la història i desmuntar la jugada  dels conservadors? O plou sobre mullat?

La moció de Duran Lleida al Congrès  de diputats del 11 de maig instava  l’Administració   Central a avançar a la Generalitat els tan reclamats 1450 milions d’euros del fons de competitivitat. La negativa  de l’executiu del PSOE a avançar els fons per la situació financera en que es trova, la mateixa per cert,  que  Andalusia, Extremadura Aragó i Balears que també, com Catalunya, surten perjudicats.

Malgrat que el El PSC havia aconseguit arrencar el compromis del Govern Central de convocar les comissions bilaterals Estat-Generalitat  per negociar i intentar desencallar el fons, i pretenia votar al Congrès la mateixa moció que al Senat, CiU va refusar afegir aquest punt a la seva moció amb l’objectiu de forçar els 25 diputats del PSC a “votar contra Catalunya” o contribuir  a la derrota parlamentària de l’executiu socialista amb els vots dels grups catalans aliats amb el PP; (els demano que facin un vot en favor de Catalunya va proclamarMas en un míting a Badalona).
Tactisme pur i dur. Tot el que saben fer els diputats catalans… i de forment ni un grà!

El PP miserablement “centrat”… amb l’immigrant!

dimecres, maig 11th, 2011

hispana2emigrant4rumanesemigrant4metis100

El discurs xenòfob  i racista contra la immigració del Partit Popular a tota Espanya i en particular a Badalona on la tassa d’immmigrants sobretot rumanesos resulta  elevada en certs barris és una canallada amb l’objectiu  de guanyar uns quants vots. El rebuig al principal grup immigrant de Badalona prové per les  costums, per maneres de fer, perquè és gent que està molt al carrer, es fa molt visible en el barri. Malgrat això, Josep Pera, ex regidor  de la ciutat i actual director general d’immigració, no comparteix en absolut les queixes del Partit Popular. “L’error del PP és que, quan el poses davant del mirall i li preguntes què proposa fer no et donen resposta. No es pot admetre cap de les seves crítiques”. “Continuem amb la nostra feina intentant demostrar i donar a coneixer que la convivència i el compartir és possible i que el treball del dia a dia és el que demostra que les teories aquestes no tenen sentit. Una altra cosa és possible, només s’han de posar esforços en intentar conèixer l’altre i veure que podem arribar a acords”.

En aquest tema com en tants altres el PP ha passat totes les fonteres i  no es poden admetre; el problema de la delinqüència no és directament la immigració: “El que té relació amb la delinqüència és la pobresa i les capes més pobres de la societat avui possiblement són gent immigrant”.

Massa complicat a entendre per un partit a majoria de votants catòlics.Com deia algú,fa temps que el el PP ha començat el camí cap el “Centre”. Però està tan lluny que encara no hi ha arribat!

Camps és un indecent indigne

dimarts, maig 10th, 2011

Camps FabraEl capità Juan Rodríguez Lozano, avi del president del govern José Luís Rodríguez Zapatero, militar de carrera, va ser, com el capità caporal dels Mossos d’Esquadra Frederic Escofet i Alsina un militar fidel al seu jurament de lleialtat  al govern legal del seu país. Ho fou durant la República el 1934 amb un govern de dretes  i ho fou el 1936 oposant-se al cop d’estat militar franquista. defensant un cop més el govern legítim de la República.

És a aquest militar integre a qui un indecent  president de la Generalitat Valenciana, en presència de l”impresentable, Carlos  Fabra de Castelló  li ha consagrat aquestes paraules indignes: “A mi, els meus avis em van transmetre tendresa, afecte. L’afecte i la tendresa que els avis transmeten formen part essencial de l’educació de qualsevol persona. El govern de Zapatero va començar amb la història d’un avi , l’avi de Rodríguez Zapatero, que sembla no li va transmetre la tendresa i l’afecte que normalment transmeten els avis als seus nets.”  La El cinisme de Camps queda  patent amb el fet que li va mancar afegir que  el capità Lozano va ser afusellat  l’agost del 1936  per fidelitat als seus principis i lleialtat al govern legitim de  la República.

Lamento haver-me hagut de posar amb els qulificatius utilitzats per definir Camps al nivell d’aquesta gent. Ells es poden confessar  i tornar a començar. El seu Déu i els seus electors sembla que els hi ho perdonen tot.

: “

A la manera de Jean Daniel, jo també soc un reformiste radical

dilluns, maig 9th, 2011

Nou Cicle ens ofereix a les seves pagines l’excel·lent article de Jean Daniel El que jo crec, una ètica d’esquerra, que us invito a llegir.

Per la meva part, la idea ha estat de realitzar-ne un extracte de les millors frases. El que passa és que el text és tan ric i tan dens que molt em temo que quan acabi de transcriure les millors sentencies hauré reproduit l’article sencer.

Tanmateix aquí en teniu el resultat :

Jean Daniel:

jean daniel Heus ací algunes lliçons que he après dels meus mestres. M’he convertit en el que Camus diria un “reformista radical”.

– Practico el que Michel Foucault denominaria una “moral de la incomoditat”.

– Albergo l’ambició d’arribar a una “felicitat sense obligació de transcendència”, com crec que hauria pogut dir Spinoza.

– Es tracta simplement d’una ètica d’esquerra.

–  Ja no vull canviar el món, vull reformar-lo.

– Si vull ser reformista no és només perquè hagi renunciat a la revolució, sinó perquè crec en els progressos, i vull subratllar que he escrit aquesta última paraula en plural.

– És evident que ja no es pot creure en el progrés en el sentit en què ho feien Condorcet, Marx o Auguste Comte.

– El segle anterior hauria de conduir a desconfiar de totes les revolucions, a comprendre totes les resistències i a abraçar l’esperit reformista.

– A condició que aquesta conversió es dugui a terme amb un radicalisme que impedeixi que els compromisos es converteixin en avinences.

– El “reformisme radical” exclou tot relativisme desencantat.

–  Mendes-France deia que la tensió reformadora ha inoculat constantment patetisme en la virtut.

– La democràcia ha de ser una passió.

3. L’explosió dels dogmes i de les ideologies hauria condemnat a la humilitat i a un veritable culte de la complexitat.

– Al marge de les justes polítiques i els divertiments de les polèmiques, el peremptori ja no és suportable. Pel que fa a mi, he decidit interessar-me sempre per les raons dels que estan en desacord amb mi.

– En aquest terreny, el meu mestre és Ramon Llull, un monjo mallorquí del segle XIII que convidava els impius a no escollir entre els tres monoteismes, sinó a formar la seva pròpia síntesi personal.

4. La saviesa consisteix ara a no separar mai els conceptes de llibertat i igualtat.

– La primera sense la segona condueix a la jungla de les competicions. La igualtat sense llibertat porta a la uniformitat i a la tirania.

– Tampoc s’hauria de separar mai la preocupació per la creació de riqueses de la preocupació pel seu repartiment.

– L’home continua sent la meta de tota creació.

5. Des d’aquesta òptica, els diners només poden ser el símbol de una mercaderia i l’instrument que serveix per fer-la circular millor.

– Quan l’especulació condueix a considerar els diners com un fi i no com un mitjà, en altres paraules, quan el capital es “financiaritzat”, la societat sencera es transforma en una borsa de valors que ja només pot optar entre un individualisme cínic i un lladronici organitzat.

6. Segons Marx, la violència ve provocada pel pas d’una societat a una altra, com va passar durant la transició del feudalisme al capitalisme. Només en aquest cas es considera que la violència és progressista o, si es vol, revolucionària.

-Contràriament al que es repeteix arreu, aquesta noció no és hegeliana. Hegel va elogiar la Revolució (1789), però no el Terror (1793), en el qual no va veure un progrés, sinó tot el contrari: una regressió. No hi ha doncs una fatalitat progressista de la violència, sinó al revés. Sóc partidari d’una no violència ofensiva i no sacrificial.

7. No obstant això, pot passar que una guerra a la vegada “inevitable i inexcusable” sigui necessària per raons d’autodefensa. Però només podria ser declarada com a últim recurs, després de descartar totes les altres solucions.

– “Cada vegada que un oprimit pren les armes en nom de la justícia, dóna un pas en el camp de la injusticia” (Camus).

” La justícia, aquesta fugitiva que sovint deserta del camp dels vencedors” (Simone Weil).

–  No està en el destí d’una víctima el seguir sent-ho, després d’alliberar-se, pot convertir-se en botxí.

Tots aquells que accepten respondre a la barbàrie amb la barbàrie, utilitzant les mateixes armes que els seus enemics i traint així els valors pels que combaten haurien de tenir present aquest pensament.

– En aquest cas, no hi ha innocents, només vencedors o morts.

L’alcalde de les persones…parlem-ne!

dissabte, maig 7th, 2011

barcelonajpgÉs evident que la gestió socialista modèlica de l’Aiuntament de Barcelona des dels inicis de la transició democràtica ha situat la capitat de Catalunya com un referent mundial de ciutat amb tots els alcaldes que s’han succeit fins l’actual, Jordi Hereu.

I com de Barcelona com a ciutat emblemàtica no en podien parlar, els estratègues  eectorals de CIU creuen que parlar de les persones  podria ser la solució per fer creible  la candidatura del seu candidat.. Doncs parlem-ne de les persones!

Un invito a fer un tomb per  una ciutat com  París, no a la Cour du Louvre, als voltants de la piramide de l’entrada del museu del mateix nom sinó a barris com el de la Gare de l’<Est o la <Gare du <nord. I ara pasetgeu-vos per Barcelona, no el passeig de Gràcia, sinó per tots els barris, els del centre i els de la perifèrie; tots tractats amb la mateixa vara de medir, amb el mateix respecte pels seus habitants. I això no ho descobeixo jo, m’ho fan veure els amics que ens visten. Mireu qualvevol ciutat del món i fixeu-vos amb l’amplada de les voreres. En cap lloc com les de Barcelona, malgrat una campanya mediàtica en contra.  I tots els accessos a les voreres amb rampes per accedir-hi i baixar-ne, a tot arreu. Una persona que vagi en cadira de rodes es pot passetjar per tota la ciutat sense necessitat d’ajud.

I no parlem dels kilometres de carril bici que s’han fet a Barceona. La bici ara i els cotxes electrics d’aquí poc faran una Barcelona encara més vivable. I No sé qui ha pogut assessorar el postulant conservador a alcalde, Xavier Tiras, el qual de conservar, únicament intenta coservar el que ells han fet, res del que fan els altres, ni la reducció de la velocitat a les carreteres per raons d’economia i medi ambient que s’ha hagut d’empassar-se el flamant president de la Generalitat. Trias, sobre el bicing, part del succès del qual és degut al preu popular de l’abonament  sobretot de cara als joves que són els que més us en fan, no ha trobat res millor que declarar que el bicing costa car a les arques públiques. Només pensen en les diners públics   quan els beneficiaciaris són els ciutadans corrents i normals, sinó, com Mas amb Sanitat i Serveis Socials, les retallades!

Els nostres conservadors, com els del Partit Popular -sí, és un lapsus, ho fan tot perquè no els considerem d’aquí! Tenen l’instnt inat de no afavorir aquelles mesures que poden reequilibrar, per poc que sigui, les desigualtats socials. La sorpresa se l’emportaran prenent la gent per ximple i confiant amb les enquestes, sempre manipulades en un sentit o amb un altre. Més que mai, tots a votar el 22!

Commemorar el somni, construir la República …

dijous, maig 5th, 2011
  • L’amic Enric Benages ens ha fet arribar el discurs que Vicenç Molina ha pronunciat  a l’ocasió de  la commemoració del 80è aniversari de la Segona República i el qual  ens plau fer conèixer als nostres lectors:

  • Cartell 79 aniversari proclamació República“Som de la matéria de la que són fets els somnis” (William Shakespeare).
  • I no podem basar la commemoració del somni de la República en més somnis.
  • :

Commemorar, ara, i en aquest cas, vol dir identificar uns valors, significar unes actituds, emprendre unes accions. En el somni, potser, mantenim una visió que ens diu que, d’entrada, si som aquí és per intentar estar-hi a gust. Per ser lliures i feliços. I és una antiga visió que ens vincula a un somni modern. El de la República. I aquest somni s’expressa per mitjà de la recerca d’alguna mesura d’ajustament de les nostres potencialitats d’acció social i política, és a dir, de construcció civil. De construcció fonamentada en valors.

El que se’n deriva, més enllà de les categories d’adjectivació, és la republicanitat en les relacions entre les persones. L’abséncia de dominació. És a dir, la República. Podem identificar, probablement, de m????s d’una manera l’anhel de llibertat que rau en la consideració de la comunitat política com a garantia fonamental dels drets –i, com a conseqüència, del compromís amb els deures- de les persones que la integren, que la viuen, que li donen existència real i vertebració humana, molt més enllà dels tòpics o

de les etiquetes de caire ideològic. Podem trobar, segurament, m????s d’un mot per mirar de definir l’espai públic així considerat. Podem deixar-nos seduir pels grans somnis o per l’experiéncia històrica. Podem inventar, tamb????, fórmules que s’hi adiguin. Podem

veure’ns reflectits en alguns trossos dels nostres propis passats. Podem provar de construir un esdevenidor més ric de possibilitats per tal que totes les persones puguin no tan sols sentir-se lliures i gaudir de les possibilitats dels drets, sinó també exercir-los amb plenitud i convertir aquestes possibilitats en realitzacions. En llibertat positiva. En acció. En projectes envers la felicitat. Podem considerar que, d’aquesta manera, serà prou evident la consideració lògica dels deures de respecte i de ciutadania, de responsabilitat, que es mereix aquest espai polític

en qué ens sentim capaços de viure en llibertat per tal d’optar a la justícia i a la satisfacció. I podem posar-hi un nom. Aquell que reflecteix la consideració del més alt honor per tots els qui van consagrar els seus millors ideals i les seves vides a la llibertat de totes i

de cadascuna de les persones, reunides políticament en el mateix espai. Era la República. La República del compromís civil amb uns valors d’humanitat. Per assolir i garantir la llibertat de tots. Aquests són aquells valors de la República del catorze d’abril de 1931. Que continuem reivindicant. Que continuem reivindicant, vuitanta anys després, perquè han tingut raó les veus de poetes com Jaime Gil de Biedma: “De todas las historias de la Historia, La más triste es la de España…” Ineludiblement, d’aquest continuar reivindicant en surt el compromís amb una acció política que intenti garantir els elements de la dignitat en el pacte civil que ens relliga

republicanament, és a dir, que ens fa sentir-nos partícips d’una casa comuna, d’una vida còmplice. Per això, no podem deixar l’economia al marge de l’acció política, al marge de la gestió civil. Com tampoc no podem deixar la normativa moral al marge de la coherència amb una ètica ciutadana veritablement autònoma. Contradir allò que, per a alguns, ????s l’amarga experiéncia d’un destí fatal vinculat a l’opressió, a la injustícia, a la precarietat, mitjançant el compromís amb una ètica política transformadora,

interventora en el desig de millora de les condicions imposades per una certa concepció de la realitat. D’això, els mercats no se n’ocupen. I no n’hi ha prou amb les morals. Els valors de la República, doncs, s’expressen en la mesura de la superació d’aquests dos límits possibles, van m????s enllà del marcatge d’un terreny delimitat per estrictes procediments de caire econòmic i aspiren, de molt, a traspassar qualsevol visió de

judici emmarcada en un o un altre sistema de codificació de tipus moral. Com afirma un dels pensadors contemporanis de la republicanitat laica, André Comte-Sponville, en aquest sentit, renunciar a la política seria moralment condemnable i econòmicament

desastrós. Cosa que, d’altra banda, ha estat la causa fonamental de la crisi financera, econòmica i social que el món viu aquests darrers anys. No hi ha marge per a la republicanitat en les relacions entre les persones considerades com a ciutadans si els poders econòmics, el capitalisme financer, que s’han aprofitat tant de la manca de capacitat de la política i de l’abséncia de regulació, no es veuen sotmesos a regulacions

públiques, ciutadanes, per tant, republicanes. En aquest sentit, tota política generadora d’intervenció, per garantir equitat social i capacitat d’acc????s al benestar, ????s republicana. No renunciem a la política, per tant. No hi renunciem perquè, des de la llibertat, denunciem la falsedat i assumim la coherència. La llibertat ????s una aspiració universal, perqué no ????s, òbviament, una constant en l’eix vertebrador de la realitat social i política, i en les capacitats per prendre decisions –i convertir-les en fets- en les vides de molt bona part de la humanitat. Sempre que hi hapossibilitat d’accedir a tota la informació, sempre que hi ha mitjans per adquirir una formació més o menys completa, els éssers humans aspirem a la llibertat. I no acceptem la subjecció, el sotmetiment, a cap codi imposat per cap autoritat que es

fonamenti en cap mena de relació de poder, en virtut de la qual uns éssers humans s’hagin de veure dominats per altres. La falsedat consistia a dir que la llibertat era nom????s cosa d’uns quants. Perquè tenien m????s diners (i així, “votaven” m????s vegades), i d’uns quants que havien tingut la santíssima sort d’haver nascut –o de viure- en unes zones molt determinades del món, dotades d’especials condicions. És veritat que la Reforma, el Renaixement, la Il·lustració i l’obra -encara no completada- del procés endegat per la Revolució

francesa, fan m????s fàcil que l’????sser humà sigui conscient del seu dret a ser lliure, sentir-se lliure i actuar com a lliure. Però no és veritat –és a dir, és fals- que en els contextos en els quals no s’han viscut aquests processos de transformació i d’obertura d’un horitzó d’emancipació, a la gent li sigui indiferent veure’s sotmesa o vinculada a relacions de dependéncia autoritària. La mundialització del flux d’informacions i la

capacitat d’interelacionar les seves múltiples manifestacions han servit –potser és l’única cara positiva de la globalització (que en t???? tantes de completament pèssimes…)- per afirmar la idea que els éssers humans som iguals a tot arreu i que, a tot arreu, tenimels mateixos drets. I els mateixos deures. Malgrat les diferéncies d’hàbits i costums, de tradicions culturals i de cosmovisions.

La coheréncia ????s el que cal per tal d’adequar les nostres accions a les nostres característiques constitutives. La incoheréncia n’????s el contrari. És coherent amb l’ideal de la democràcia, de la llibertat, de l’equitat social, de la igualtat d’oportunitats, afavorir els processos d’emancipació de tots els ????ssers humans, arreu del món. No ho és deixar de fer-ho. És indecent no fer-ho per un càlcul d’interessos aparentment

comercials, o energètics. Que sempre és un càlcul curt de vista. I molt car a llarg termini. Desmuntar la falsedat d’un hipotétic xoc de civilitzacions. Comprometre’s amb el dret a la llibertat. Ser coherents amb allò que la República ha volgut representar, vol dir,

ara, donar tot el suport a la lluita per la llibertat del món àrab. Sense matisos. Sense exclusions: no ens oblidem de l’opressió de les tiranies de l’Aràbia saudí, de Kuwait, dels Emirats –per molts diners que hi hagi a Abu Dhabi o a Dubai…- “Som de la matéria de la que són fets els somnis” (William Shakespeare, La tempesta)… Un catorze d’abril de 1931, alguns van començar a treballar per concretar aquell somni. Van treballar aquell somni, amb l’anhel i el desig de l’amor d’un horitzó per construir, de l’horitzó de tants ulls i tantes mans que s’hi posaven. I van intentar l’alegria civil de la llibertat. I el goig de pretendre l’acc????s de tots i de cadascun a totes les felicitats. Petites, potser. De vegades minúscules i molt incipients, potser. Però ben concretes. Era l’época en què no sempre hi havia prou mitjans per a més coses. Però sí que hi havia tota la il·lusió d’un avui millor que no pas l’ahir. Sense angúnies ni renúncies per a un possible demà. Era la plenitud de l’avui. Per viure lliures i feliços. En una aliança fraterna d’homes i dones que volien treballar plegats el somni de la vida en plenitud. Iguals i, per tant, rics de fraternitat. Per això van proclamar la República. La República que es proclama, abans que enlloc, des de l’Ajuntament d’Eibar, cap a

dos quarts de set del matí. No pas per casualitat: a les eleccions municipals del 12 d’abril, s’hi havien escollit dinou regidors, dels quals deu socialistes, vuit republicans, i un del PNV…

Cap a quarts de dues del migdia, a Barcelona, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament, proclama tamb???? la República, la República sense adjectius… Al voltant d’una hora m????s tard, Francesc Macià, des del Govern Civil, proclama la República catalana, com estat integrant de la Federació Ibèrica, afegint, literalment, una crida a la solidaritat amb tots els pobles germans d’Espanya i del món. Una crida solidària que manifestava la voluntat d’una proclamació basada en una aspiració d’integració, de cohesió, i no pas de segmentació o de fragmentació… A tenir en compte, també, avui, quan resulta evident que tan sols la cohesió i no pas l’allunyament fragmentari, poden defensar-nos de les agressions del capitalisme financer, aquest sí, veritablement transnacional… I van proclamar la República perquè van voler desfer els privilegis vells i prendre el sentit sincer d’una realitat per a tots. Una realitat dels treballadors de totes les classes, tal i com d’ella mateixa es deia la

República, en l’article 1er de la Constitució aprovada al desembre de 1931: “Espanya una República democràtica de treballadors de tota classe, i s’organitza en régim de llibertat i justícia…” Sense renúncies ni sotmetiments. Al dia. Aquesta és la manera en què els individus s’autodeterminen, deixant ben clar que, per damunt de la seva lliure consciència, no hi ha res més que la volta estelada del cel, perquè cap poder, cap noció –ni tampoc cap nació- pretesament sagrats no han de tenir m????s incidéncia en l’espai públic que la voluntat pacífica, lliurement manifestada, de tots i cadascun dels ciutadans. Aquesta és la font de l’autodeterminació de les persones, pedra de toc de tot sentiment republicà que ens porta a la defensa i a la reivindicació dels drets d’acc????s a la formació, a la informació, a l’educació, a la cultura, a la participació, a la salut, a l’habitatge i allleure creatiu. Que ens hi hauria de conduir i que ens hi hagués conduït si el somni no

hagués estat esclafat pel malson. La República en els cors de les persones que la viuen s la garantia de l’abséncia de cap mena de dominació d’un individu per damunt d’un altre. L’abséncia, per tant, de cap mena de sotmetiment de cap persona a cap poder que no es fonamenti en el lliure acord convivencial dels conciutadans. El somni republicà és, doncs, el de la lliure determinació. Per això es va proclamar la República. Per això honorem, avui, els nostres avis d’aquell dia. (Permeteu-me un especial i entranyable record personal, per al meu avi patern… Malgrat la mala llet que tenia…). Per això la somniem, la volem, intentem construir-la, per avui i per a demà. Perquè som de la mateixa matèria de la que són fets els somnis, som de la República dels lliures i dels iguals. I la proclamem, de moment en els cors, com aquell dia.

“fumbol” !

dimecres, maig 4th, 2011

futbol

Nosaltres no som d’eixe món!

dimarts, maig 3rd, 2011

aznarRajoyAznar, Rajoy, Florentino, Mourinho… No creieu que ja arribat l’hora de deixar-los que vagin sols pel món?