En aquests moments en que la Història sembla accelerar-se per Catalunya, trobem a faltar un cop més al País Valencià, alguns escrits d’exili de la generació valencianista de la guerra. Aquest que publiquem avui és de Josep Castanyer i Fons i l’escriu el 1944, a la sortida del camp de concentració de Buarfa on va estar internat durant quatre anys i de les conseqüècies dels quals va morir el 1951 a París als 51 anys. Cadascú avui en pot treure les conclusions que consideri més oportunes. Però una cosa és innegable, la claretat d’aquella gent -de la que n’és una mostra l’escrit de Josep Castanyer- en conceptes com nacionalisme, valencianisme , federalisme o internacionalisme. I si el publiquem avui, és perquè estem convençuts que el temps i els esdeveniments històrics intervinguts fins a la data no solament no han vingut a infirmar els critèris exposats, sinó tot el contrari.
.A.C.R.
Josep Castanyer i Fons ( Orà, 1944)
Són moltes les vegades que a través de la nostra correspondència, he deixat escapar expressions o conceptes d’una manera isolada- i sobre tot inconnexa- que poden donar lloc a interpretacions estranyes al ver pensament que les ha motivat. Es per això que he cregut de conveniència a la garantia més absoluta del meu pensament, recollir en un sol escrit aquelles idees que, isolades podien esser germen de discrepància, i, juntes, poden servir a la lleial exposició d’unes inquietuds fonamentades en la preocupació patriòtica d’un valencianista.
Es mol possible que esta exposició clara i concreta del meu pensament , em distancie no solament del nucli dirigent del valencianisme, sinó, també, d’aquelles masses valencianes que, influenciades per corrents palmítiques de base dogmàtica, o estranyes a tota disciplina de criteri o acció valencianista, troben en la meua exposició de principis, punts de concordança amb certes filosofies socials amb nomenclatura de curs obligat per a la « classificació » partidistica. Altres trobaran a sacrilegi certes afirmacions en discrepància amb la mística dels dogmes en oposició. Altres, per contra, es creuran en dret d’obsequiar-me amb l’anatema del « anti », formula negativa d’una verdadera definició política.
El meu desig, (ho dic amb tota lleialtat) seria arribar a una coincidència amb aquells quin esperit estiga obert a totes les possibilitats honestes d’un redreçament polític i social del nostre país ; però si, la realitat fora altra que esta unitat revolucionaria del valencianisme polític, ningú podrà acusar-me d’aguardar en el possibilitalisme de la cuqueria, el torrent més caudalós per a l’oportunisme individual.
« Per agradable que siga la vida i dolça la pau, podríem comprar-la al preu de la esclavitut ? » Assó deia Henry Patrick, en la segona convenció revolucionaria d’Amèrica l’any 1775. I si això és un principi moral per a interpretar el sentit autèntic de la dignitat humana, nosaltres no podem entendre la dignitat individual, condicionant-la a la dependència de criteris quina síntesis estiguera en pugna a la més pura disciplina de les conviccions.
Es innegable que la humanitat està debatint-se en la creuera d’unes corrents socials d’impossible coexistència i, nosaltres, valencianistes, no podem esguardar a que la crisis es resolga sense que el problema viu de la lluita que ha de marcar noves dreceres al concepte de Justícia i Llibertat.
Miol Perlins, deia que els xinos escriuen la paraula « crisis » en dos caràcters diferents, dels que l’u significa « perill » i l’altre « oportunitat ». El valencianisme deu interpretar la seua posició front a la crisis actual, amb la màxima amplitud d’esta doble definició, entenent que el perill mes greu per al valencianisme radica en l’estatisme i la oportunitat radica en agranar l’oportunisme, establint d’avant mà les normes socials en les que fonamente l’imperatiu de la seua existència.
Estem absolutament d’acord amb Flores Estrada quan diu » Per a constituir d’una manera solida i ordena les societats humanes, es indispensable establir, abans que tot, les reformes polítiques i fixar les bases socials ». Per a que el valencianisme siga una força, es innegable que deu esser, abans que tot, una solució político-social per a la realitat històrica del País Valencià.
Carles Marx diu que la violència es una categoria econòmica i nosaltres hem de començar per ser violents amb tot allò que signifique un gra d’arena en l’engranatge de les accions pròpies, per a tindre dret a combatre contra resistències estranyes. Es pes ressò, que he volgut fixar en la breu extensió d’estes quartelles, un pensament, un criteri, amb la modesta pretensió de que el criteri d’un valencianista servixca, al menys, per a fer aflorar altres criteris i donar lloc a que el treball i la polèmica cristal·litzen en aquelles conclusions d’ordre doctrinal a les puga responsabilitzar-se amb el títol de « CRITERI VALENCIANISTA ». Ara be ; sentades les bases fonamentals de la comunitat valenciana, el valencianisme ha d’ésser una força de propulsió progressista, revolucionaria, tenint en compte que « la defensiva és la mort de la insurrecció » segons De Gaulle.
CONCEPCIÓ FEDERALISTA DEL VALENCIANISME
Si tenim en compte que el desig d’independència sols té sentit real en estat de rebel·lia contra una dependència no admesa, vindrem en convindre que la paraula no es justa quan s’aplique als principis normals de les relacions entre els individus o entre els pobles, car que, en este cas, l’esperit que anima els límits morals d’estes relacions és el de « Interindependència ». És puix dins el marc dignament igualitari de la interindependència, que, nosaltres, (Final pàgina 3 de l’original… (Hi manca la pàgina 4)
…(Inici pàgina 5 de l’original) Vinatea, el gran patrici valencià, parla al rei en nom del poble i li diu : “Cada ù de nosaltres val tant com vos, i tots junts, mes que vos”. Nosaltres diem : Cada país, cada regió ibèrica val tant com qualsevol altra i totes juntes, mes que totes les corones amuntonades en la testa d’un Ferran VII, un Alfonso XIII, un Primo de Ribera o un Franco. Però no som els valencianistes els únics a dir això, ni aspirem sisquera a la paternitat del sentiment lliberalista del poble. Els valencianistes solament som els únics valencians que no volem fer demagògia dels principis i és per això que anteposem a tota reivindicació circumstancial, la llibertat del poble valencià dins una federació Ibèrica de pobles igualment lliures. Lincoln deia : “El món no pot viure mitat lliure i mitat esclau”. La proporció aritmètica no pot fonamentar la moral. Per això nosaltres diem que el món no serà lliure mentre hi hatja un sol esclau. Nosaltres pensem con Chamfort al sintetitzar certes interpretacions unitaristes, amb una deformació monstruosa de la Fraternitat, que no és just el criteri de « sigues mon germà o te mate”. No. Els valencianistes pensem que la organització natural de la península Ibèrica deu ésser aquella que l’ànima popular manté desperta malgrat quatre segles de cesarisme. Carles V destruí les llibertats castellanes; Felip II les de Aragó; Felip IV intenta la destrucció de les llibertats portugueses i catalanes, sense altre resultat que produir el crit d’independència en Portugal. Felip V, inicià la dinastia borbònica, esclavitzant a Catalunya i València, coronant l’obra destructora de les llibertats ibèriques, amb aquell decret quina sola raó moral es concreta dient : “Por mi solo derecho de conquista”…
Front a esta política catastròfica de l’unitarisme absorbent, naix el sentiment separatista de les colònies. El cesarisme fon el dissolvent de l’imperi i amputa la unitat Ibèrica.
Parodiant a Felip V, Gimenez Caballero, el teoritzant de la Falange espanyola, escrivia uns mesos desprès d’acabada la guerra titulada cínicament guerra civil espanyola : “Que tinguen en compte Catalunya i Vasconia, que esta vegada no les han guanyat en unes eleccions democràtiques i saragateres, sinó amb esperons i botes de montar …” Perquè Catalunya i Vasconia? Per què no la resta de la península? A nosaltres els primers en parlar de « los burgos podridos », però tampoc volem que estos burgos « podridos », animadors de caserna i sagristia, ens donen permís per a caminar de cara a les realitats històriques, i guiats per l’afany d’imposar la voluntat i els drets dels pobles.
No som nosaltres, valencianistes, els que hem inspirat al socialisme espanyol, quan senyala com un principi basic del programa socialista, « La llibertat de les nacionalitats ibèriques », ni som nosaltres valencianistes, els que alcem la bandera Staliniana, amb totes les conseqüències del federalisme rus ; ni li hem dictat al senyor Alvaro de Albornoz estes paraules pronunciades dos anys abans de proclamar-se la República del 31 « Espanya deu estar organitzada en un Estat capaç de ressuscitar les possibilitats perdudes per la desastrosa violència de Carles V i Felip II. Un Estat erigit, no sobre províncies arbitràriament traçades sobre el mapa, sinó sobre « regions » que tenen una historia, un esperit, una sensibilitat i algunes d’elles una bella llengua, quina gloria realça la de la comuna cultura nacional.
Un estat que substituixca a la unitat fixa i estèril, la veritat lliure, harmoniosa i fecunda, en la que l’autoritat s’articule en voluntats múltiples i sobiranes, expressades per els òrgans legals corresponents. » Ni som nosaltres, valencianistes, els que li hem fet dir a Teofilo Braga, expresident del govern provisional de la República Portuguesa : « Quan la República hatja dividit Espanya en Estats autònoms de Galícia, Astúries, Biscaia, Navarra, Catalunya, Aragó, València, Murcia, Andalusia, Extremadura, Nova i Vella Castelles i León, Portugal podrà formar amb ella una federació, car que la seua independència estarà garantitzada contra tota anexió Ibèrica. Llavors, podrà constituir-se sense obstacles, el Pacte Federal dels Estats lliures peninsulars Ibèrics. I adreçant-se als republicans espanyols, afegia el mateix Braga : « Gracies a la República, Espanya serà emancipada d’este unitarisme polític que l’asfixia ; Una sàvia nova circularà per les diverses parts de son organisme ; les seues energies heroïques, capacitats artístiques i científiques i economia, prendran un nou esclat ».
Ni som nosaltres els valencianistes, qui hem inspirat la revolució americana del segle XVIII, que ha donat per resultat els estats Units d’Amèrica, ni som nosaltres que primer férem senyalar que la revolució francesa de 1792 a 1798, cada departament, cada comuna, gojava d’una autonomia completa. És Engels primer i més tard Lenin, els que senyalen el parangó entre la primera República francesa i l’Amèrica del Nord, que com el Canadà, Austràlia i altres colònies angleses, marquen el progrés indiscutible de les llibertats. Un socialista espanyol, diu : » El cesarisme napoleònic, desvirtua l’esperit revolucionari de les comunes i departaments de França, i el centralisme burocràtic de la tercera República, crea l’imperi sense emperador.
En la península Ibèrica, les dretes seguien al Lluís XIV en son concepte unitarista de “l’Estat soc jo », i el republicanisme parlava de la convenció mentre seguia al bonapartisme, arrastrant-se inconscientment per les mateixes dreceres de la monarquia absoluta. Ara bé : Els valencianistes, no podem acordar a la llibertat política dels pobles ibèrics, base indiscutible de la verdadera unitat peninsular, la concepció de Pi i Margall que dient-se federalista combatia el moviment cantonal, al mateix temps que el primer intent de constitució del primer Estat de Catalunya, per la sola raó de que portaven en origen un germen revolucionari que rebassava els límits puerils d’una simple i senzilla rectificació de la geografia oficial. Nosaltres no podem seguir les conveniències « tàctiques » dels grups polítics, que es reserven el dret d’enarborar a « tour de rol », totes les banderes de captació que desemboquen en el mar de les turmentes electorals, o en les altures inaccessibles del burocratisme estatal.
Els valencianistes som federalistes – com s’ho diuen els demes partits peninsulars- però no volem jugar en el problema basic de la constitució de l’Estat, el paper poc airós de les posicions ambigües. Sense la intervenció d’Alcalà Zamora en les corts Constituents de l’any 1931 i sense la manca de conviccions en els doctes confeccionadors de la carta constitucional, Espanya haguera segut una República Federal « quins poders emanaven del poble ». República Federal i revolució agrària, eren els pilars sobre els que anava a edificar-se el nou Estat ; però la reacció intervingué a temps de salvar la continuïtat de les classes privilegiades, i aprofitant tot quan les mateixes Corts Constituents els donaren de fàcil i assequible, convertiren la República Federal en « federable » i la revolució agrària, en la pobra « reforma » de Marcelino Domingo. Involuntàriament, estúpidament, els partits majoritaris de la República, caigueren en la trampa de la « pacificación dels espiritus », encara que aquells esperits als que Azaña es referia quan digué « que se pacifiquen ellos », anara ordint la gran tragèdia que en nom de Espanya, una grande i libre; es va desencadenar contra los « rojo-separatistas »…
°
° °
Però heus ací, que nous « reclams » tractaran d’apartar l’atenció de les masses del problema fonamental de la constitució de l’Estat, en nom de concepcions que els jocs de la política de partit prostituix i deforma, i és per això que no creguem oportú apartar de nostres meditacions, l’importància d’uns fets històrics; quina influencia considerem decisiva en la gestació del present i en les realitats immediates;
INTERNACIONALISME : Si analitzem els antecedents i les conseqüències del conflicte armat que ompli el període històric de 1914 a 1918, ens trobàrem davant la evidencia de que el nom de guerra europea, sols té justificació en la ment imperialista de les potencies occidentals car que la Rússia i el Japó, Amèrica i les indies, Àfrica i Turquia, no solsament féren la guerra amb totes les conseqüències, sinó que és en la majoria d’estos paises, on la guerra engendra les convulsions de més ampla ressonància. Nou milions d’obrers parats en Amèrica amb l’imperatiu immediat de noves concepcions a la solució del problema ; crisis econòmica mundial ; revolució Russa, que commou d’edifici internacional del gran capitalisme, quina contraofensiva immediata sembla vincular-se en els països de tendència totalitària, però en realitat, s’encuba i alimenta allà on els interessos de classe, casta o privilegi, es senten amenaçats. Turquia, europeïtzada a força d’amputacions geogràfiques, trenca amb llur pròpia tradició i es pot afirmar que si be sembla que la política turca peregrina més cap a Londres que cap a la meca, no és menys cert que tot lo que va perdent d’esplendor la mitja lluna ho guanya en sentit i força l’estel solitari de les cinc puntes…La Xina i les Indies, perfilen llur redreçament nacional amb una voluntat tan ferma, que llur independència primer i la interdependència desprès, seran una realitat, no com a resultat immediat de la present guerra, sinó com a conseqüència de la que s’ha donat en dir guerra Europea.
Si la Revolució Francesa, significa l’abolició del feudalisme de casta, el Tractat de Versalles inicia la decadència dels Estats feudals, dits imperialistes. De la Revolució Francesa naixen els drets de l’home i de la guerra actual, els drets dels pobles, car que a l’igual que ninguna casta pot reivindicar drets excepcionals de privilegi, ningun Estat pot pretendre imposar sistemes polítics o socials, normes jurídiques o concepcions filosòfiques, sempre que esta « imposició » signifique atemptar a la lliure autodeterminació de cada poble, dins el respecte a que obliga l’humana convivència.
Diem això, perquè l’internacionalisme predicat i practicat en tot lo que va de segle, ha donat exemples prou dolorosos de la manca de sinceritat en els nuclis rectors de cada interpretació internacionalista. No oblidem tampoc, que l’internacionalisme no ha estat representat pels principis incontrovertibles d’un criteri uniforme basat en la justícia universal, sinó per nuclis d’interessos en espècie francament eliminatòria. Així hem vist nàixer i combatre les diverses interpretacions « tàctiques » de l’obrerisme, les diverses confabulacions internacionals del capitalisme, i dins de cada nucli, la pretensió exclusivista dels grups, en franca lluita –tant només enconada, quan més afins apareixien llurs concepcions socials. Un fet paradoxal salta a la vista entre la denominació i els actes, en lo que respecta als nuclis dits internacionalistes i els que han actuat baix l’aparent exaltació d’un supernacionalisme. El fet d’Abissínia, marca el començament d’una política d’expansió internacional del feixisme italià, amb la complicitat dels demés Estats ultranacionalistes i l’abstenció real dels titulats organismes internacionals acomodats al simbolisme d’unes sancions de moral molt hipotètica. El colp de força en Espanya afirma la existència d’un complot internacional quina acció correspon als nous estats totalitaris i quina complicitat troba justificacions vergonyoses per banda de les diverses internacionals, al voler resoldre el problema « localitzant-lo » dins els límits « nacionals ». El Comitè de No Intervenció, escriu la pagina més “bochornosa” del Codi Internacional i l’obrerisme dona prova de llur combativitat, amb el simbolisme d’uns pots de llet ; uns cigarros, o uns missatges de plorona condolença. Excepcions isolades, tant més honroses quan mes espontànies, no rectifiquen el tràgic realisme del panorama internacional.
Sabem la reacció que hauran de produir estes paraules en la mentalitat uniformada de certes masses i sobre tot, entre aquelles quin internacionalisme consistix amb un canvi de nacionalitat. La etiqueta de procedència dona patent de infal·libilitat i valor de cotització en la llonja política, sobre tot quan la marca d’origen « Made in London, trade Mark, Moscou, o simplement Ciudad del Vaticano ».
Nosaltres possiblement hem comès la monstruositat de creure que l’internacionalisme era un principi moral per a possibilitar la intel·ligència « entre las naciones » (Internacionalisme), però mai hem pensat que poguera significar la negació de les nacionalitats i menys encara, la creació d’una pàtria universal, car que el sol significat de pàtria negaria tot sentit a esta segona interpretació. Tampoc podem acceptar que esta intel·ligència « entre nacions », siga el resultat de pactes, tractats o convenis entre estats o grups car que això implicaria el monopoli de principis que per ésser universals, no poden tindre limitació de fronteres, races o castes. L’internacionalisme és el compendi moral que tendix a possibilitar el principi igualitari de la ciutadania, el dret inalienable de l’individuo a la vida i a la llibertat, a la salut i a la cultura, sense que ninguna barrera política puga interposar-se entre este dret i les concepcions circumstancials de cada grup d’interessos.
Per això nosaltres contemplem amb alegria la desintegració dels principis reaccionaris i la destrucció de les castes monopolitzadores, amb una guerra en la que, per primera vegada en l’historia, cada poble es reserva el dret d’interpretació, sense que ningun « compromís » de la diplomàcia tinga garanties de sobreviure al primer símptoma de condemnació popular. I és Grècia i Iugoslàvia, i és França i Polònia, és l’Irak i l’Iran, el Canadà i l’Austràlia, on la voluntat nacional no és contraria al dret inalienable dels pobles respectius a organitzar llur llibertat, i a valorar per si sols drets i deures en vers la comunitat internacional.
Mentre, nosaltres, aparentment oblidats en l’exili forçós a que ens ha conduit el complot internacional dels ultranacionalistes i el ultranacionalisme, contemplem en el silenci de doloroses meditacions, l’espectacle d’una persistència suïcida en la desintegració dels nuclis polítics espanyols, a conseqüència , d’una irreflexiva lleialtat a normes, consells u ordres, que s’afanen en dictar forces estranyes al control pur i net de la voluntat sobirana del poble espanyol. Mentre tots els pobles lluiten per conquerir el dret i l’exercici de llur autodeterminació els nuclis rectors de la política espanyola semblen afanyar-se – en jornades intensives- cap a la troballa d’un « amo » afectuós i simpàtic que ens garantitze la vida i la ficció constitucional, a base d’una servitud ideològica que paralitza l’impuls generós de les masses espanyoles. Si Espanya vol recobrar la legitimitat de la seua sobirania, deu crear la unitat espiritual a base de trencar el simulacre d’unitat política, adaptant-se a les realitats federalistes de la diversitat Ibèrica i afrontar els problemes socials amb la resolució creadora d’una veritable revolució nacional.
La República de 1873 al igual que la de 1931, han desaparegut abans de remuntar el cicle dels teoritzants per a entrar en el període de les realitzacions. A la decepció de les masses progressistes i revolucionaries, els queda el consol d’uns meravellosos discursos i una Constitució « Impecable i inèdita »…
La tercera República Espanyola, deu esser realista, destruint tot vestigi de la vella armadura estatal, transformant completament la burocràcia hereditària dels règims desapareguts, el concepte de la propietat valoritzant l’esforç i la producció, destruint per a sempre el fatalisme religiós de la permanència inamovible de les classes i vinculant el sentit de llibertat a l’autonomia econòmica de l’individuo, dins un sistema igualitari de responsabilitat i una sola font d’autoritat ; el Poble.
En el que respecta al País Valencià, estan, estos principis en pugna amb l’esperit lliberal i generós del poble valencià ? Podem assegurar que no. Quina força pot frenar o impedir la realització d’estes fins ? Una sola ; la reacció, bé siga en forma de mística religiosa, bé en grups d’interessos, o bé amb la cega servitud dels grups actuants a normes exteriors de disciplina dogmàtica, que impedixen la flexibilitat d’interpretacions tan diverses com meravelloses de la diversitat ibèrica. Quina deu ésser nostra conducta ? Acció, Acció, i Acció.
Acció interna en la formació tècnica dels quadros i defensa intransigent, però exigint el compliment i l’acció del criteri majoritari.
Acció de cara a las realitzacions immediates d’un programa basic dins els principis humans que garantitzen la justícia.
Acció permanent en la valoració política i social d’estos principis, que asseguren la continuïtat històrica de l’esforç valencianista i del País Valencià.
Orà setembre 1944
****
Llegint aquesta gent, quí es pot estranyar que desprès de 40 anys de franquisme i passats 75 anys, que avui, a Catalunya, l’ordre del dia del poble més que dels partits, es situ-hi entre el federalisme i la independència ?
A les eleccions al parlament de Catalunya CiU ha obtingut 50 diputats, 21 ERC, 20 PSC, 19 PP, 13 ICV-EUiA, 9 C’s i 3 CUP-Alternativa d’Esquerres.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
