D'un temps, d'un pais

 

Aquí teníu una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a

Telemadrid. M’agradaria que la féssiu córrer a tots els vostres

contactes perquè  així coneguin el que realment passa a Catalunya .

A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que

el programa  de Telemadrid. La informació ens farà lliures….o això

és el que diuen.

 

Aquí va la carta:

 

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en

mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me

entiendan  con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un

traductor.

He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué?

Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo

en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘ la Anoia’

(provincia de Barcelona ) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes,

he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca

he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,

llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º

del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero

plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita

cualquier tipo de argumentación en su lengua.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a

decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo.

También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su

lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles

en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me

permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su

máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que

resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más,

hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de

Tormes o ‘ la Celestina’ ? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca?

¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano

es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la

domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de

hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de

castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año,

además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura

Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en

mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en

castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una

cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde

punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como

diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas

del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una

frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de

Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y

estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando

los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en

detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me

pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen. Todos

sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi

bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres

señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,

destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no

todas las asignaturas comunes se hacen en catalán: he hecho,

matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,

además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por

contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro

totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará

sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso

familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas. La extinción

de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano

(un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo

lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía

desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo,

nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.

¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no

quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que

vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo

hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación

del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras

raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso

de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis

amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y

lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…

Además, ¿como nos pueden considerar racistas si hemos tenido como

presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para

hablar el catalán?, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía

o Madrid ? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren

imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el

pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido,

creando una discriminación evidente entre personas, que se puede

tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he

hecho un esquema previo como mi profesora de castellano dice. Espero

que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que

me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con

ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se

dice en castellano.

Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

 

 

Juanjo Sáez Ara

Potser que alguns considerin que és història pasada però recapitulem:

Convergència i Unió va gobernar 23 anys Catalunya i fins i tot el seu màxim representant obtingué el reconeiximent espanyol. El tripartit de Pasqual Maragall va intentar  fer aprovar un nou estatut que va obtenir   la sentència negativa del Tribunal Constitucional el qual  es va carregar l’aval del Parlament català, el del Parlament espanyol, i un referèndum pel poble català! Això tothom ho coneix. Però el  que tothom sembla  o vol oblidar és l’acord d’Artur Mas amb Zapatero a la Moncloa que va tallar tota vel·leitat de protesta per la “zepillada” en regla de l’Estatut.

Avui Mas ha pujat al carro de la independència aprofitant l’onada de la manifestació del 11 de Setembre intentant capitalitzar-ne els resultats.

ERC jugant com fan tots els partits i sabent que el resultat estava cantat ha obtingut el no d’Espanya a  tot referèndum legal a nivell de Catalunya i de passada ha retratat el PSC. Fa temps que els polítics juguen impunement en lloc de  negociar discretament per intentar trobar solucions  als nous reptes. Entre l’afany de Mas de capitalitzar pel seu partit l’onada indepentista d’una banda, i el nacionalisme tavernari antidemocràtic espanyol per una altra, ens dirigim cap a un xoc de trens per poc que CiU no faci com fa sempre i decideixi reprendre el seu joc de tornar a continuar vivint de les frustracions que genera.

L’acceleració de la política d’aquests darrers temps ha revelat tanmateix cruelment la deriva en la que ha caigut la direcció actual del PSC.

Anem a veure a si ho entenem:

El PSOE anuncia que no vol sentir parlar d’un referèndum en el marc de  Catalunya.

Pere Navarro en dedueix que , Si PSOE i PP no el volen, no hi haurà referèndum legal. Aleshores pensa que no li costa res declarar de cara a la campanya electoral que el PSC no té cap inconvenient en acceptar un referèndum sempre que sigui legal.

 

A Carme Chacón que  seguint el PSOE, s’havia pronunciat contra tota consulta, algú li ha hagut d’explicar l’astúcia de Navarro i pel matí aprova la consulta dintre de la llei que  Navarro preconitza sabent que no es produirà. i a la tarda, probablement s’adona que una aspirant a governar Espanya no pot ser partidària d’un referèndum circumscrit  a Catalunya, legal o il·legal, i  amb els 14 diputats del PSC a Madrid el  PP, el PSOE y UPD vota que Catalunya no pugui convocar consultes!

Aquesta vegada però, hi ha un fet nou: la societat catalana sembla haver près la iniciativa als polítics i  obligarà al Parlament català a organitzar un referèndum siga legal o il·legal sota  la mirada de la opinió mundial . I solament la democràcia i els resultats de la consulta, més que les amenaces i les gesticulacions de l’Estat espanyol,  comptaran als ulls de l’opinió internacional.

Pensant en el cap de falage que organitzava -cobrant- el passatge clandestí de la frontera cap a França als espanyols, resulta  trist de constatar que en el món, els èxodes i les migracions humanes degudes a les guerres o a la misèria no han desaparegut i que  les màfies es van succeint i ocupen el terreny. Com és que sempre ha d’haver gent disposada a aprofitar-se de les tragèdies humanes? Avui, això sí, és políticament correcte, per exemple, posar l’accent sobre les màfies que es lucren a costa dels immigrants de les pateres; al mateix temps però, es silencia, quan no es nega, l’explotació descarada de la condició d’il·legals amb sous de misèria en les nostres societats “modèliques”. Actualment, això de classes socials sembla que ja no s’hagi de portar o millor dit la lluita de classes “vertical”, és a dir els de baix enfrontats als de dalt, s’està convertint en lluita de classes “horitzontal”: els pobres contra d’altres pobres, els que treballen defensant-se dels que estan a l’atur, i tots en contra dels immigrants. Actualment, allò correcte, sembla, es silenciar aquestes qüestions tot i que resulti cada cop més evident que a nivell planetari una ínfima minoria vivim a costa d’una immensa majoria i que l’escàndol de l’explotació despietada hagi canviat de latitud i de magnitud. Com diu José Saramago: “La mentida universal ocupa el lloc de les veritats plurals”. Seria hora de prendre consciència d’allò que denunciava un cartell a la darrera Festa de la Diferència que els immigrants celebren cada any a Barcelona; referint-se al tercer món el cartell proclamava: SOM MILIONS I EL MÓN ÉS VOSTRE. Actualment és moda invocar la globalització econòmica i mentre el món s’hi aboca ineludiblement perquè ho porta la mateixa revolució tecnològica de la societat de la informació -de la mateixa manera que el vapor propicià la industrialització- enlloc d’intentar universalitzar el desenvolupament i el benestar, o com a mínim anar escurçant les distàncies entre les zones privilegiades del planeta i la resta, es mantenen o van naixent móns com a bolets: primer món, tercer món i ja es parla de misèria  en els mateixos països  desenvolupats, car amb l’excusa de “l’estafa” de la crisi  el món va en direcció contrària a la que hauria d’anar.

Des de la manifestació de l’11 de setembre, la independència de Catalunya ja no és  una més de les opcions que es presenten als catalans, sinó que ha esdevingut l’opció a favor o en contra de la qual es posicionen totes les altres.  D’entrada, també ha provocat  l’error en el  que s’ha precipitat amb la por de que li guanyés la ma el PP en la defensa de les essències pàtries espanyoles, el primer secretari del socialisme espanyol. Un error més comprensible que el comès també  pel líder del PSC que podia haver près tot el seu temps. D’altra banda, per si no hi havia  prou tela al teler en d’altres qüestions, el PSC, pronunciant-se amb la precipitació que ho acaba de  fer ha tirat per la borda 30 anys de catalanisme i de centralitat, dels que havia fet gala des dels seus orígens, i d’entrada, ha perdut una part dels seus electors potencials.

Fins ara, el catalanisme que ha estat considerat  com el nacionalisme d’esquerra, és a dir resistencial front al nacionalisme agressiu espanyol” podia obviar la secessió perquè disposava amb el federalisme d’una alternativa a  la independència, en mans fins no fa molt d’una minoria.

Contràriament a les qüestions socials que han demostrat darrerament amb la crisi el poc poder que tenen els polítics -inclosos a nivell europeu- en front del capital , els problemes territorials i ’identitaris  estan  més a prop i depenen directament dels “polítics “locals” de resoldre’ls o no. I com ha escrit Joaquim Nadal: “qui no vegi que ara que la sobirania, el dret a decidir i les estructures d’estat són el centre del debat, és miop.”

Al PSC que sempre s’ha considerat amb justícia com el partit més representatiu de la societat catalana hi són tots els matisos que trobem en aquesta. La direcció actual defensa la unitat d’Espanya i voldria encapçalar la part catalana que no vol la independència, i  és decanta per  l’autonomia o el federalisme. En el  si del PSC, un sector de joves que aposta pel catalanisme considera que el PSC no pot quedar-se com el partit de la “antiindependència” i no volen ser exclosos del debat. Aposten per un federalisme modern  amb unes relacions contemplant una sobirania compartida amb l’Estat espanyol.

 

Un altre sector en el que podem incloure Ernest Maragall es pronuncia per una via confederal, és a dir una annexió voluntària a l’Estat però amb dret a l’autodeterminació reconegut.

Tal com estan les coses, l’opció independentista catalana sembla  que podria  anar  tan  lluny com la reforma constitucional quebequesa, que reconeix el dret a decidir, si bé refusa   el dret a l’autodeterminació per considerar que no existeix una situació colonial. Sí que el Canadà accepta tanmateix la secessió amb tres condicions: la primera,  que es faci a través d’un  referèndum amb una pregunta clara; la segona, amb l’obtenció d’una majoria qualificada del cens (el que els canadencs nomenen une majorité élargie) i la tercera, l’obertura d’una negociació per pactar les compensacions de l’Estat perjudicat. Òbviament aquesta via negociada requereix l’acord del PSOE i del PP, que com es pot comprovar, de moment  no donen signes “d’estar massa “por la labor”. Fora d’aquesta via sempre queda la declaració unilateral d’independència per part del parlament català amb totes les incògnites internes i internacionals. No crec que sigui ridícul suposar que les delegacions de la Generalitat a l’estranger, a més de les gestions comercials, fan altres tasques com sondejar els governs sobre la eventual independència de Catalunya,  i el president de la Generalitat hauria de saber a què atendre’s. O potser sí, sigui ridícul suposar-ho!

 

 

Bé, desprès de llegir tot aquest ventall de possibilitats que s’obren a la ciutadania catalana, solament queda recomanar-li al PSC que l’opció per la que finalment  es decanti, que tot indica que continuarà sent la federal, estigui suficientment definida -no com fins ara- per convèncer l’electorat, ja que tindrà que afrontar-ne dues altres opcions tan clares com l’Estat propi o la unitat amb Espanya.