Archive for the ‘General’ Category

El que està en joc en les eleccions del de 25 Novembre

Diumenge, octubre 28th, 2012

Antoni Castells acaba de  publicar un article al diari ARA que cap ciutadà, i si a més és votant del PSC, no pot deixar de llegir abans de les eleccions. Ens identifiquem  totalment amb el que s’hi diu perquè per primera vegada trobem en una veu autoritzada d’un polític com Castells el que hem anat dient i escrivint una sèrie de simples ciutadans entre els que tenim la satisfacció de encontrar-nos. Per a Castells,  “ara, la prioritat immediata (crisi a part naturalment) és aconseguir que al Parlament de Catalunya hi hagi una àmplia, una inqüestionable majoria que es pronunciï a favor de  la celebració d’un referèndum, d’una consulta o com se n’hagi de dir, en que els ciutadans de Catalunya ens puguem expressar sobre el nostre futur en relació amb Espanya. Aquesta és la prioritat i aquest és l’objectiu immediat. No cal confondre’ns ni confondre”. I això va dirigit tan  a Pere Navarro que a Artur Mas a qui Castells reprotxa “d’haver comès un error infantil i  lamentable de dir que el referèndum es faria dins o fora de la legalitat”,. “Una legalitat  que, s’hauria de modificar si calgués per fer possible la solució dels problemes i no utilitzar-la per fer-la impossible”, Aquestes no poden ser considera  Castells, “unes eleccions plebiscitàries a favor d’una persona , ni a favor d’un partit que tracti de monopolitzar la voluntat d’afirmació nacional del nostre poble” (…)

 

D’altra banda  Castells emplaça al PSC  a situar-se a on ha d’estar i que no pot ser a cap altre lloc que “entre la majoria dels ciutadans de Catalunya que volen expressar-se lliurement sobre la relació de Catalunya amb Espanya. Aquest lloc és, diu, “ el lloc que correspon al PSC de Joan Reventós i deMontilla. Al PSC que va fer del seu compromís amb la causa nacional de Catalunya i amb la llibertat i igualtat de tots els seus ciutadans la seva raó de ser (….) El PSC ha de ser capaç de recuperar la centralitat que mai hauria d’haver perdut. (…) la direcció del PSC no pot anar a aquestes eleccions sense pronunciar-se explícitament sobre el tema fonamental que està en joc en aquestes eleccions de saber si estarà entre aquells que al Parlament de Catalunya votaran de manera favorable a aquesta consulta.”

I  Castells acaba el seu article dient “emplaço a Pere Navarro i invito a amics i companys que pensin com jo a fer el mateix, a pronunciar-se clarament i favorablement  sobre aquesta qüestió. Per poder votar per ell.”

 

No voldríem ser grandiloqüents però amb aquest article i l’opció que brida al PSC d’esmenar el seu error d’haver-se situat fora dels partits favorables al dret a decidir de Catalunya, Castells possibilita a molts dels electors socialistes l’ocasió de continuar votant socialista. El compromís per part del PSC de votar al Parlament  amb els partits favorables a un referèndum s’haurà de formalitzar inequívocament i de manera solemne.

Que el govern espanyol no l’autoritzi o el català no faci el pas, serà qüestió dels dos governs i del poble de Catalunya com ha de ser.

 

 

Nacionalismes

Dilluns, octubre 22nd, 2012

He retrobat un quadern on anotava algunes reflexions personals. En reprodueixo una d’elles sobre nacionalisme que em sembla respondre particularment a l’actualitat: ” Nacionalisme: amor de la llibertat pel seu poble i per extensió de la de tots els pobles; altrament  no seria nacionalisme sinó que acabaria podent ser imperialisme. Els nacionalismes  però no són neutrals ideològicament; quan parteixen dels sentiments del poble generalment són socialment progressistes. Quan obedeixen als sentiments de la classe dirigent, solen ser interessats i conservadors. I quan volen enganyar al poble, com en el cas del nacional socialisme per exemple , montruosos!

Que Catalunya o el País Valencià hagin fet part del regne d’Espanya a través la corona d’Aragó a  la fusió amb Castella  tot i onservar els propis sistemes d’organització, independents i clars es incontestable. Que malgrat dues derrotes militars i dues dictadures, Catalunya i PV hagin resitit   com a nació, salvaguardant la seva cultura i la seva llengua, només gent indocumentada ho pot negar. És necessari pels ciutadans saber distingir entre els sentiments individuals i els col·lectius, cosa que s’adquereix, en principi amb l’educació democràtica, i en aquest sentit cal reconèixer que Espanya, històricament no  és que hagi estat particularment afavorida. Els sentiments i drets individuals, en qualsevol democràcia formal, ja sigui l’Estat espanyol actual o l’eventual català, es respecten, i no cap el menor dupte que a Catalunya aquests drets es mantidran; seria  històricament paradoxal que fos el contrari!  Els drets col·lectius però ja són una altra qüestió; al segle XXI són tanmateix irrenunciables i oposar-s’hi com ho fa Espanya, és antidemocràtic i un signe d’altres temps.

També és comprensible que els dirigents polítics intentin responsablement d’evitar aventures i frustracions col·lectives sempre perilloses. Però aquests dirigents no deixen de tenir ells mateixos , com tot ciudadà, sentiments identitaris i en el cas que ens interessa, a Catalunya o al País  Valencià poden sentir-se català o valencià,  espanyol, o bé, tan valencià o català com espanyol. Però el que no poden els dirigents i per tant els partits polítics -sobretot si són progressistes- és trair els drets col·lectius del seu poble, actitud que, malauradament, no sempre es detecta  immediatament, però que a la llarga, s’acaba  pagant. Aquesta traïció ha succeit al País Valencià per part del PSPV-PSOE . A Catalunya el PSC, als seus orígens, representava aquest equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius de la societat catalana. Aquest equilibri, es va trencar al Congrés de Sitges on una nova generació va creure arribat el seu moment. Es poden discutir els seus mòbils, si  fou per ambicions  personals o ideològiques, però el ben cert és que ignorant en la pràctica que el PSC era un partit català, es van equivocar. No tenim proves òviament però la lògica ens condueix a pensar que el PSC no s’hagués despregut per interès propi d’un valor com Pasqual Maragall sense una forta pressió exterior. Desprès d’uns quants avisos electorals, els resultats no s’han fet esperar i  els tindrem  amb tota la seva magnitud a les properes eleccions del 25 de novembre on  em temo que el PSC, si no canvia res com tot ho deixa preveure, pot beure fins la última gota la copa de l’amargor!

Carta de un alumno CATALÁN a TELEMADRID

Divendres, octubre 19th, 2012

 

Aquí teníu una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a

Telemadrid. M’agradaria que la féssiu córrer a tots els vostres

contactes perquè  així coneguin el que realment passa a Catalunya .

A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que

el programa  de Telemadrid. La informació ens farà lliures….o això

és el que diuen.

 

Aquí va la carta:

 

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en

mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me

entiendan  con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un

traductor.

He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué?

Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo

en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘ la Anoia’

(provincia de Barcelona ) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes,

he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca

he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,

llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º

del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero

plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita

cualquier tipo de argumentación en su lengua.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a

decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo.

También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su

lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles

en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me

permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su

máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que

resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más,

hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de

Tormes o ‘ la Celestina’ ? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca?

¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano

es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la

domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de

hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de

castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año,

además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura

Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en

mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en

castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una

cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde

punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como

diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas

del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una

frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de

Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y

estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando

los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en

detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me

pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen. Todos

sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi

bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres

señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,

destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no

todas las asignaturas comunes se hacen en catalán: he hecho,

matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,

además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por

contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro

totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará

sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso

familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas. La extinción

de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano

(un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo

lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía

desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo,

nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.

¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no

quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que

vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo

hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación

del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras

raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso

de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis

amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y

lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…

Además, ¿como nos pueden considerar racistas si hemos tenido como

presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para

hablar el catalán?, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía

o Madrid ? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren

imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el

pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido,

creando una discriminación evidente entre personas, que se puede

tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he

hecho un esquema previo como mi profesora de castellano dice. Espero

que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que

me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con

ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se

dice en castellano.

Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

 

 

als valencians no ens fa falta espanyolitzar-nos!

Divendres, octubre 12th, 2012

Anava  a respondre al comentari que  José Vicente ha fet sobre  el vídeo que he cregut convenient  per la meua part de fer conèixer al meu Facebook. I ho havia començat a escriure en aquests termes que no van contra ningú i menys encara contra ell com ben bé sap: “Espanyolitzar els xiquets catalans! Quina ocurrència del senyor Ministre! A nosaltres valencians no ens fa falta, s’estalviarà diners senyor ministre.  Som nosaltres mateixos els qui ens espanyolitzem  i espanyolitzem  també parlant-los   en castellà als que venen de fora. I ho fem, no perquè tenim complexos, nooo… ni perquè hàgim abandonat la llenga dels nostres pares, a l’orígen per  una qüestió de supervivència o simplement per acostar-se als qui manaven o porqué hacia  más fino (que de tot hi ha a la vinya del Senyor!). Però no li podem garantir senyor Ministre, que això continue molt de temps; anem poc a poc recuperant la nostra autoestima; és una qüestió de temps.

 

José Vicente felicitats per la teua reacció sobre el vídeo. Si hi hagués més gent com tu al País Valencià i sobretot a Espanya, El Partit Popular no hauria tret les majories absolutes que ha tret.

Has reaccionat  emocionalment però has detectat racionalment les possibles febleses  argumentals, paradoxalment de tipus econòmic, que hi pot haver en el vídeo. Tens raó, no són els territoris que paguen, com no deixen de repetir  tots els tertulians espanyols, però tampoc és el territori que va eixir al carrer, va ser la gent que va sortir a cridar “volem decidir” i “Independència!”. Però el més important: has detectat que el vídeo sembla ser un encàrrec i t’has informat sobre el periodista. Bons punts!  Jo no ho faré, però tu podries respondre xifres en mà a cada un dels arguments econòmics com veig que ha començat a fer Jordi. Dic que no ho faré perquè sempre he considerat el tema identitari com un sentiment i no com una qüestió econòmica (per això ja estava bé a França!). I també,  si has tingut l’ocasió de seguir-me en els meus escrits hauràs vist que he passat d’un federalisme que m’ha adonat que ningú vol a Espanya a una independència negociada i pactada  com se sol fer en els Paísos civilitzats (sí, civilitzats! com Canada i Gran Bretanya. I aquesta evolució és fruit de diferents motius…”

 

 

Però com he trobat  un article del catedràtic  Vicenç Navarro que s’expressa millor que ho puga fer jo sobre  un problema  -que més de Catalunya és  d’Espanya- invite a tothom a llegir-lo:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Referèndum

Dijous, octubre 11th, 2012

Juanjo Sáez Ara

Potser que alguns considerin que és història pasada però recapitulem:

Convergència i Unió va gobernar 23 anys Catalunya i fins i tot el seu màxim representant obtingué el reconeiximent espanyol. El tripartit de Pasqual Maragall va intentar  fer aprovar un nou estatut que va obtenir   la sentència negativa del Tribunal Constitucional el qual  es va carregar l’aval del Parlament català, el del Parlament espanyol, i un referèndum pel poble català! Això tothom ho coneix. Però el  que tothom sembla  o vol oblidar és l’acord d’Artur Mas amb Zapatero a la Moncloa que va tallar tota vel·leitat de protesta per la “zepillada” en regla de l’Estatut.

Avui Mas ha pujat al carro de la independència aprofitant l’onada de la manifestació del 11 de Setembre intentant capitalitzar-ne els resultats.

ERC jugant com fan tots els partits i sabent que el resultat estava cantat ha obtingut el no d’Espanya a  tot referèndum legal a nivell de Catalunya i de passada ha retratat el PSC. Fa temps que els polítics juguen impunement en lloc de  negociar discretament per intentar trobar solucions  als nous reptes. Entre l’afany de Mas de capitalitzar pel seu partit l’onada indepentista d’una banda, i el nacionalisme tavernari antidemocràtic espanyol per una altra, ens dirigim cap a un xoc de trens per poc que CiU no faci com fa sempre i decideixi reprendre el seu joc de tornar a continuar vivint de les frustracions que genera.

L’acceleració de la política d’aquests darrers temps ha revelat tanmateix cruelment la deriva en la que ha caigut la direcció actual del PSC.

Anem a veure a si ho entenem:

El PSOE anuncia que no vol sentir parlar d’un referèndum en el marc de  Catalunya.

Pere Navarro en dedueix que , Si PSOE i PP no el volen, no hi haurà referèndum legal. Aleshores pensa que no li costa res declarar de cara a la campanya electoral que el PSC no té cap inconvenient en acceptar un referèndum sempre que sigui legal.

 

A Carme Chacón que  seguint el PSOE, s’havia pronunciat contra tota consulta, algú li ha hagut d’explicar l’astúcia de Navarro i pel matí aprova la consulta dintre de la llei que  Navarro preconitza sabent que no es produirà. i a la tarda, probablement s’adona que una aspirant a governar Espanya no pot ser partidària d’un referèndum circumscrit  a Catalunya, legal o il·legal, i  amb els 14 diputats del PSC a Madrid el  PP, el PSOE y UPD vota que Catalunya no pugui convocar consultes!

Aquesta vegada però, hi ha un fet nou: la societat catalana sembla haver près la iniciativa als polítics i  obligarà al Parlament català a organitzar un referèndum siga legal o il·legal sota  la mirada de la opinió mundial . I solament la democràcia i els resultats de la consulta, més que les amenaces i les gesticulacions de l’Estat espanyol,  comptaran als ulls de l’opinió internacional.

Resposta a Vicent Parpal

Diumenge, octubre 7th, 2012

Difícilment no es pot no estar d’acord amb l’article Per què soc optimista? de Vicent Partal a Vilaweb. ho diu tot. Però més  que dir-ho tot, em sembla, amb ànim de crítica constructiva, que vulgui justificar moltes coses. I com demana debat, ací té la meva participació:

 

Celebre que faci referencia a Compromís, però seria de justícia senyalar que els primers resultats positius de la coalició arriben quan ha començat a seguir l’exemple dels nacionalistes de la generació política republicana, gent que coneixia perfectament el feble nivell de consciència nacional de la seua societat i que des d’una posició inequívocament popular intentaven adreçar-se al conjunt del poble i no a una minoria. Des de fa un temps Compromis ha decidit, com aquells polítics,  adreçar-se directament al conjunt del poble valencià i per això ha cregut necessari de renunciar a la batalla anecdòtica dels  símbols sorgits de la renaixença conservadora, els quals malgrat les seves limitacions, amb les dues dictadures successives que hem patit, malauradament com no podia ser altrament, els valencians han fet seus.

Des de sempre, els nacionalistes valencians consideren  que els Països Catalans,  entre ells el País Valencià modern, tenen el seu origen en la nació catalana. Avui en dia ningun nacionalista  rebutja l’herència de Fuster, una altra cosa desgraciadament és la societat valenciana! En la lluita pel retorn de l’exili de la Generalitat catalana combateren les esquerres catalanes exiliades i les de l’interior, les dues amb experiència política,  si bé  el concepte de Països catalans, solament era defensat pel sector nacionalista catòlic dretà català, el sol “tolerat” pel règim, i per raons comprensibles, pel jove i renaixent nacionalisme valencià que hi va poder trobar refugi i suport. Avui en dia i com en aquells temps, la llengua comuna i el concepte de País Valencià i òviament l’economia són elements més tangibles pel discurs polític que el fet de fer part d’una Nació en vies encara de conquerir una part d’ella, Catalunya, el seu reconeixement. No pot un nacionalista valencià no ser catalanista. Tanmateix l’optimisme demostrat per Partal em fa témer d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Encara no ha reeixit a obtenir Catalunya la seva independència i ja estem mirant els valencians cap el nord! El que han de fer aquells que tenen audiència i disposen de la capacitat d’influir a través de mitjans de comunicació, malauradament poc nombrosos, com Vilaweb i el setmanari El Temps, i encara que personalment n’hagin de patir les conseqüències, és escriure  pel poble que tenim, sense equivocs, amb l’objectiu d’elevar la seua consciència nacional i amb periodistes i temes del país,  i fomentar que la nostra lluita és la consecició de la llibertat del País Valencià.

La mentida universal

Dimecres, octubre 3rd, 2012

Pensant en el cap de falage que organitzava -cobrant- el passatge clandestí de la frontera cap a França als espanyols, resulta  trist de constatar que en el món, els èxodes i les migracions humanes degudes a les guerres o a la misèria no han desaparegut i que  les màfies es van succeint i ocupen el terreny. Com és que sempre ha d’haver gent disposada a aprofitar-se de les tragèdies humanes? Avui, això sí, és políticament correcte, per exemple, posar l’accent sobre les màfies que es lucren a costa dels immigrants de les pateres; al mateix temps però, es silencia, quan no es nega, l’explotació descarada de la condició d’il·legals amb sous de misèria en les nostres societats “modèliques”. Actualment, això de classes socials sembla que ja no s’hagi de portar o millor dit la lluita de classes “vertical”, és a dir els de baix enfrontats als de dalt, s’està convertint en lluita de classes “horitzontal”: els pobres contra d’altres pobres, els que treballen defensant-se dels que estan a l’atur, i tots en contra dels immigrants. Actualment, allò correcte, sembla, es silenciar aquestes qüestions tot i que resulti cada cop més evident que a nivell planetari una ínfima minoria vivim a costa d’una immensa majoria i que l’escàndol de l’explotació despietada hagi canviat de latitud i de magnitud. Com diu José Saramago: “La mentida universal ocupa el lloc de les veritats plurals”. Seria hora de prendre consciència d’allò que denunciava un cartell a la darrera Festa de la Diferència que els immigrants celebren cada any a Barcelona; referint-se al tercer món el cartell proclamava: SOM MILIONS I EL MÓN ÉS VOSTRE. Actualment és moda invocar la globalització econòmica i mentre el món s’hi aboca ineludiblement perquè ho porta la mateixa revolució tecnològica de la societat de la informació -de la mateixa manera que el vapor propicià la industrialització- enlloc d’intentar universalitzar el desenvolupament i el benestar, o com a mínim anar escurçant les distàncies entre les zones privilegiades del planeta i la resta, es mantenen o van naixent móns com a bolets: primer món, tercer món i ja es parla de misèria  en els mateixos països  desenvolupats, car amb l’excusa de “l’estafa” de la crisi  el món va en direcció contrària a la que hauria d’anar.

Memòria històrica del PAÍS VALENCIÀ

Dissabte, setembre 29th, 2012

Creiem interessant, al moment en que la història sembla accelerar-se a Catalunya, publicar una carta  datada a Orà  el 9 de desembre de 1944 i adreçada  a Manuel de Irujo, ministre del Govern de la República   a l’exili, per Josep Castanyer president del Partit Valencianista d’Esquerra a l’exili .

D’aquesta carta en podem treure vàries  conclusions:

  La primera, que el valencianisme polític que des del primer moment havia reprès la seva activitat  a Orà, no va perdre temps  en  restablir els seus contactes internacionals quan les circumstàncies ho permeteren amb el desembarcament de les tropes americanes al Continent  Africà l’11 de maig de 1943.

La segona,  que el Partit Valencianista d’Esquerra celebra el dret d’autodeterminació de Catalunya, País Basc i Galicia reconegut pel cap del govern de la República Espanyola a l’exili.

I la tercera conclusió, El Partit Valencianista d’Esquerra  reclama aquest mateix dret pel País Valencià.

***

Oran 9 diciembre 1944

Sr. Dn. Manuel de Irujo

Londres

 

Mi distinguido amigo :

 

A raíz del desembarco aliado en estas latitudes, me apresuré a ponerme nuevamente en contacto con Vd., lo que intenté escribiéndole dos tarjetas postales que deben haber quedado prendidas en las redes de la censura, ya que eran ilustradas y pude enterarme luego que su circulación no era permitida.

Hoy me decido a insistir, habida cuenta de que ciertos acontecimiento requieren hacer uso de la benévola deferencia de Vd ha venido concediendo al movimiento valencianista. Nuestra situación en orden a la política del exilio, con relación al futuro ibérico,  puede resumirse en la siguiente forma : Cuando se constituyó en México la llamada Junta Española de liberación y leímos en su primer manifiesto la exclusión del nacionalismo vasco, pensamos que la citada Junta nacía con pecado original y determinamos no adherirnos a los órganos filiales que aquí surgieron con asombrosa docilidad. Después, hemos sido requeridos con insistencia por los representantes de la llamada Junta Suprema de Unión Nacional, para formar parte del órgano directivo de este movimiento, cuyo alcance y finalidad ( en aquello que hemos podido comprender) nos parecen ajenos al espíritu y conveniencia de nuestra península. Recientemente, hemos leído en la prensa local unas manifestaciones atribuidas al Sr. Pi y Sunyer, cuyo simple enunciado ha tenido la virtud de atraer nuestro máximo interés,

pues si el hecho que se cita tiene confirmación en la realidad, podemos afirmar que el porvenir Ibérico encuentra -al fin- el camino de la razón.

Es motivo de honda satisfacción para nosotros, observar la rectitud y energía con que Vasconia, Cataluña y Galicia, mantienen el principio de su personalidad inconfundible y el derecho al libre ejercicio de autodeterminación (tan torpemente definido por el Sr. Albornoz en uno de sus recientes discursos) ; pero nos duele en el alma, el olvido en que se tiene al movimiento nacionalista valenciano , cuya existencia Vd. bien conoce, así como la del Partit Valencianista d’Esquerra, que desde el ano1931 viene desempeñando cargos de elecciones popular y participando con todas sus fuerzas y responsabilidad en la guerra contra la sublevación franquista y la intervención extranjera. Hoy, cuenta con un numero reducido de hombres en el exilio y otro desgraciadamente superior entre las victimas de la represión falangista. Es por todo esto, que hemos creído oportuno no dejar en silencio nuestra actitud como nacionalistas valencianos, sumándonos con todo entusiasmo al movimiento liberador de las distintas nacionalidades y a la constitución de un estado federal que posibilite la inteligencia reciproca de la maravillosa diversidad Ibérica.

Desconocemos el domicilio actual de Presidente Sr. Aguirre y la de Dn. Carlos Pi y Sunyer, a quienes hubiésemos querido significar nuestro criterio y encarecer el estimulo que significaría para los valencianos, el verse reconocidos por las representaciones de los diversos movimientos nacionalistas de Iberia, con el solo enunciado de su existencia, pues entendemos que el principio de justicia que anima nuestros movimientos ha de tener valoración adecuada en el criterio de quienes se inspiran en las fuentes de la misma razón política.

De aquí que recordaremos la simpatía dispensada por Vd. a nuestra significación patriótica me haya decidido a la exposición de nuestras preocupaciones actuales frente a la posibilidad de un núcleo de coincidencia que valorice el verdadero perfil histórico de nuestra península y defienda el reconocimiento positivo de su diversidad, para que VD. nos honre haciéndose interprete de estas preocupaciones y las transmita –si en ello no hay inconveniente- a los representante de Vasconia y Cataluña.

Deseando que la salud y el espíritu se mantengan al nivel de sus elevados merecimientos, aprovecho esta nueva oportunidad para reiterarle la respetuosa consideración de su Afmo. ;

 

q.e.s.m.

 

 

 

Entrevistes Audio de 1966 a Angelí Castanyer, Antoni Gardó i Josep Gumbau

Divendres, setembre 21st, 2012

Fa uns dies Publicavem la conferència que va donar Angelí Castanyer  a l’ocasió de l’homenatge organitzat l’any 1966 per la Casa Regional Valenciana de París i l’Ateneo  Iberiamericano a Maximilià Thous Llorens. D’ençà, hem localitzat les entrevistes en MP3  fetes a Angeli Castanyer, president de la Casa Regional Valenciana, Antoni Gardó, president del Ateneo,  i al pintor Josep Gumbau que va realitzar el retrat de l’homenatjat a l’ocasió d’aquest acte;  unes entrevistes  que es van reretransmetre  a America llatina i que podem escoltar avui al final  del text de la la conferència Homenatge a Maximilià Thous Llorens

 

 

 

 

Catalunya a la cruïlla de camins

Dimarts, setembre 18th, 2012

Des de la manifestació de l’11 de setembre, la independència de Catalunya ja no és  una més de les opcions que es presenten als catalans, sinó que ha esdevingut l’opció a favor o en contra de la qual es posicionen totes les altres.  D’entrada, també ha provocat  l’error en el  que s’ha precipitat amb la por de que li guanyés la ma el PP en la defensa de les essències pàtries espanyoles, el primer secretari del socialisme espanyol. Un error més comprensible que el comès també  pel líder del PSC que podia haver près tot el seu temps. D’altra banda, per si no hi havia  prou tela al teler en d’altres qüestions, el PSC, pronunciant-se amb la precipitació que ho acaba de  fer ha tirat per la borda 30 anys de catalanisme i de centralitat, dels que havia fet gala des dels seus orígens, i d’entrada, ha perdut una part dels seus electors potencials.

Fins ara, el catalanisme que ha estat considerat  com el nacionalisme d’esquerra, és a dir resistencial front al nacionalisme agressiu espanyol” podia obviar la secessió perquè disposava amb el federalisme d’una alternativa a  la independència, en mans fins no fa molt d’una minoria.

Contràriament a les qüestions socials que han demostrat darrerament amb la crisi el poc poder que tenen els polítics -inclosos a nivell europeu- en front del capital , els problemes territorials i ’identitaris  estan  més a prop i depenen directament dels “polítics “locals” de resoldre’ls o no. I com ha escrit Joaquim Nadal: “qui no vegi que ara que la sobirania, el dret a decidir i les estructures d’estat són el centre del debat, és miop.”

Al PSC que sempre s’ha considerat amb justícia com el partit més representatiu de la societat catalana hi són tots els matisos que trobem en aquesta. La direcció actual defensa la unitat d’Espanya i voldria encapçalar la part catalana que no vol la independència, i  és decanta per  l’autonomia o el federalisme. En el  si del PSC, un sector de joves que aposta pel catalanisme considera que el PSC no pot quedar-se com el partit de la “antiindependència” i no volen ser exclosos del debat. Aposten per un federalisme modern  amb unes relacions contemplant una sobirania compartida amb l’Estat espanyol.

 

Un altre sector en el que podem incloure Ernest Maragall es pronuncia per una via confederal, és a dir una annexió voluntària a l’Estat però amb dret a l’autodeterminació reconegut.

Tal com estan les coses, l’opció independentista catalana sembla  que podria  anar  tan  lluny com la reforma constitucional quebequesa, que reconeix el dret a decidir, si bé refusa   el dret a l’autodeterminació per considerar que no existeix una situació colonial. Sí que el Canadà accepta tanmateix la secessió amb tres condicions: la primera,  que es faci a través d’un  referèndum amb una pregunta clara; la segona, amb l’obtenció d’una majoria qualificada del cens (el que els canadencs nomenen une majorité élargie) i la tercera, l’obertura d’una negociació per pactar les compensacions de l’Estat perjudicat. Òbviament aquesta via negociada requereix l’acord del PSOE i del PP, que com es pot comprovar, de moment  no donen signes “d’estar massa “por la labor”. Fora d’aquesta via sempre queda la declaració unilateral d’independència per part del parlament català amb totes les incògnites internes i internacionals. No crec que sigui ridícul suposar que les delegacions de la Generalitat a l’estranger, a més de les gestions comercials, fan altres tasques com sondejar els governs sobre la eventual independència de Catalunya,  i el president de la Generalitat hauria de saber a què atendre’s. O potser sí, sigui ridícul suposar-ho!

 

 

Bé, desprès de llegir tot aquest ventall de possibilitats que s’obren a la ciutadania catalana, solament queda recomanar-li al PSC que l’opció per la que finalment  es decanti, que tot indica que continuarà sent la federal, estigui suficientment definida -no com fins ara- per convèncer l’electorat, ja que tindrà que afrontar-ne dues altres opcions tan clares com l’Estat propi o la unitat amb Espanya.