D'un temps, d'un pais

Durant temps l’ex conseller Antoni Castells ha guardat silenci per sentit de ressponsabilitat institucional des de que va deixar el govern malgrat rebre atacs injustos i infundats sobre el llegat del govern anterior del qual va ser resposable financer,  per part de la nova majoria a l’excepció, reconeix, del president Pujol i del coselller Mas-Colell. L’ha indignat sobretot l’acusació de que no es va donar informació completa i rigorosa al govern cosa que no  pot afirmar cap dels participants de les comissions de Traspàs. Castells va realitzar  un informe sobre la situació financera de la Generalitat de Catalunya que va ser donat a conèixer públicament i lliurat pel president Montilla al president Mas i pel mateix Castells al conseller Mas-Colell. Les dades eren, com no podia ser altrament, previsions en un nivell de cumpliment de l’objectiu del 2,4% del PIB previst pel 2010, si bé es va avertir que previsiblement al tancament de l’exercici que s’iniciava es produiria  una desviació d’un punt del PIB previst. S’ha dit afirma Castells que nosaltres vam xifrar el dèficit en 2.000  milions (2,4% del PIB) quan ha estat de /7.000. El dèficit hauria d’haver estat de 4.00 amb una previsió de sobre 7.000. I segons les darreres estimacions’ha de situar a 7.600.

La realitat és que El precedent govern va posar totes les cartes sobre la taula senyalant les previsions corresponents sense crear alarmisme i el nou govern va voler confondre realitat i previsions.

A més, cal dir que el dèficit actual no és degut al descontrol de la despesa del tripartit, sinó a la recessió i a la caiguda d’ingressos.

Castells nega que “Catalunya tingui  un dèficit i un endeutament (conseqüència directa) absolutament exorbitant, molt superior al de qualsevol altra administració, i que aquesta situació, afegeix, s’hagi produït com a resultat directe i gairebé exclusiu de la pèssima gestió del govern anterior, que va ser incapaç de controlar la despesa; i en alguns casos també s’ha dit com a resultat d’un molt mal sistema de finançament que, com és sabut, va ser negociat i acordat per l’anterior govern.”

Segons Castells el dèficit es produeix molt fonamentalment i substancialment perquè la recessió (una recessió que diu  no havíem tingut en setanta anys) provoca una caiguda absolutament excepcional dels ingressos. La causa del déficit és  la recessió i l’esclat de la bombolla immobiliària. Nega que el dèficit de laGeneralitat sigui excepcional i superior al de qualsevol altra administració. Les últimes dades liquidades que es tenen són les del 2009 i la Generalitat no va ser, ni de bon tros afirma, la comunitat autònoma amb més dèficit. Va ser la vuitena (i la tretzena amb el déficit més alt si es té en compte la liquidació definitiva del sistema de finançament. És a dir que  dotze CCAA presentaven un dèficit més elevat i només quatre un dèficit inferior al de la Generalitat.

Un cop ajustat amb la liquidació definitiva del model definançament, el dèficit liquidat final del 2010 (aquest exercici sobre el qual el nou govern ha fet tant soroll) serà inferior al del 2009.

I resulta que la desviació que s’haurà produït l’any 2010 ( 1,3% o 1,4% delPIB) és molt similar a la que conté el pressupost per a l’any 2011 que acaba de presentar al Parlament l’actual govern, que hauria de tenir un dèficit màxim de l’1,3% del PIB i que  com és sabut, ja ha anunciat que incomplirà aquest objectiu,amb un dèficit que serà, segons la previsió, del 2,66% del PIB. És a dir, una desviació de l’1,36% del PIB similar a la incorreguda pel govern tripartit. Això sí, a seva desviació  però, la presenten gairebé com “una mostra de virtut, fermesa i realisme”.

Les dades també demostraran afirma Castells que el dèficit liquidat definitiu de l’any 2010, feta la correcció de les bestretes, és inferior   i la Generalitat de Catalunya no és, ni de lluny,l’administració més incomplidora, ni la que està en pitjor situació financera. Castells no dubta en afirmar que el temps i les dades li donaran la raó com ja li  la estan donant les  del 2009. I demana ponderació i sentit institucional a l’hora de valorar en aquest punt l’acció del govern anterior.

D’altra banda, per ell el déficit tampoc  és degut a un mal sistema de finançament,  sinó perquè el govern de l’Estat no compleix, i a més també cal dir que el déficit seria superior sense el model de finançament que va pactar el tripartit.

Castells no considera que les CCAA tinguin un déficit elevat, malgrat  l’especial impacte de l’ensorrament dels impostos vinculats al cicle immobiliari i observa  la situació dels Länder alemanys que segons ell alguns d’ells tenen un nivell de deute que multiplica gairebé per set el que puga tenir Catalunya o el dels estats americans (amb Califòrnia) i ningú pensa que  e lque ha passat en aquests indrets és també responsabilitat del govern tripartit com tampoc és responsable del déficit públic espanyol que és molt més gran que el de les autonomies. Denunciant aquest fet va enviar una carta oficial i registrada a la ministra i vicepresidenta del govern; Castells veu en aquest discurs anti CCAAuna tentativa d’involució  del pacte constitucional per part d’alguns que consideren  l’Estat de les autonomies com  només un parentisi en la història d’Espanya. Ja sé  que no és el tema de l’article, però mentre uns parlen d’involució  i altres d’independentisme, seria hora que els socialistes  engeguessin per fí el carro del federalisme.

Tornant al tema del seu article, Castells és categòric: “La política que al llarg d’aquests mesos ha adoptat l’actual govern de la Generalitat i els partits que li donen uport respecte el llegat del govern anterior i la gravetat de la situació financera que s’ha trobat, és contrària a la realitat de les dades, impròpia del comportament institucional que cabria esperar d’un govern i completament contraproduent des del punt de vista dels interessos del país.

No cap el menor duote que Antoni Castells té una solvencia professional i fusta de president de la gGeneralitat i que  els conservadors li ho faran pagar. Quan s’acostin les eleccions, com a Rubalcaba li ho faran pagar car.

Castells ha volgut seguir la màxima d’Alfred de Vigny que va fer seva el General De Gaulle: “seul le silence est grand, tout le reste est faiblesse”.És el que ha fet durant el seu silenci “per no contribuir a magnificar encara més l’espectacle deplorable de situar les finances de la Generalitat en el focus de l’alarma de tot el mon,perquè els grans perjudicats éren la pròpa institució i la solvencia del país”.

Crec que hem donat l’essencial del seu missatge de Castells però aquells que les cifres apasionen poden seguir  amb més precisió les que dona a la seva conferència publicada a L’Hora:

http://www.noucicle.org/lhora/?p=4315http://www.noucicle.org/lhora/?p=4315

Des de la seva constitució,   podriem distingir  en la història del PSC al nostre entendre vàries etapes principals. Un primer perìode,  el dels constituents, encapçalat per Joan Reventós i RaimonObiols, amb totes les sensibilitats incloses que va coincidir però amb el  triomf  del pujolisme. Aquest periode va acabar amb el Congrès de Sitges, el  que  la premsa va nomenar el de “los capitanes” i on aquest grup   va considerar que havia arribat el seu moment de prendre el poder; és a partir d’aquí  que es va començar a parlar de les “dues ànimes” del PSC.

No és el sector més catalanista que va trencar la baralla, sinó   l’ànima més espanyolista  -per dir-ho d’alguna manera- la que va considerar que havia d’imposar-se. Un cop aquest equip al poder, impressionat potser per les seves esponsabilitats o limitacions se’n va anar a Roma a buscar Pasqual Maragall.

A continuació s’obre una nova etapa, la qual,  juntament amb el gir cap a l’esquerra de l’ERC de Carod Rovira i amb IC-V, obre les portes de la Generalitat al govern de l’Entesa de les Esquerres batejat per la premsa com Govern  del tripartit. Aquesta entesa permet l’accès per primera vegada dels tres partits al govern de la Generalitat.

No cal explicar com va acabar  aquesta etapa que tanmateix va possibilitar al primer secretari del PSC José Montilla ser President de la Generalitat. Sense documentació,  solament caben especulacions si bé per la gent normal  i corrent -els electors- allò que va quedar clar és que la sortida de Maragall del govern català es va produir de mutuo acord i per interès propi, entre les directions del PSOE i del PSC.

També creiem que no cal insistir massa sobre el final  d’aquesta etapa  en que la direcció del PSC va governar tenint el suport sense falla del sector catalanista , la qual cosa  no els va impedir col·lectar a les eleccions del 2010 una derrota electoral sense pal·liatius, derrota ratificada a les municipals del 2011, les dues més severes enregistrades pel PSC des de la seva creació. El sol de la cúpula dirigent que va treure dignament les conseqüències de la primera d’aquestes desfetes, cosa que l’honora, com així també l’honora la seva actitud durant la seva presidencia, és el president Montilla.

d’aquest ràpid repàs dels  trenta anys de l’existència del PSC, cadascú és lliure de treure’n les conclusions que li semblin més correctes.

La primera qüestió potser seria de saber si el canvi de direcció del Congrès de Sitges de  rresponia a un cavi sociològic intervingut en  la societat catalana o va ser degut a l’ambició de la posició que se savia majoritària en el si del PSC. Creiem sincerament que es tractava de la segona interpretació.

Ara bé, han passat trenta anys des de la transició democràtica i la societat catalana no és la de la dècada dels vuitanta ni la dels noranta.Si bé han pogut canviar els ciutadans de les dissept autonomies, com no van a canviar els habitants de la nació catalana, la“causant” del café para todos! d’entrada els joves catalans d’avui han nascut aquí i,en efecte,  es pot afirmar que ha canviat la societat catalana en la percepció de la seva identitat;  i tot indica que l’actual direcció del PSC sembla no adonar-se’n o no l’interessa adonar-se’n.

I tots sabem que  el que es plantejarà  al proper Congrès del PSC no va a ser una simple retoc superficial que es pugui limitar a una questió de noms sinó que ha d’anar més enllà. Es tractarà de definir quin és el paper  que ha de jugar el partit dels socialistes  de Catalunya, el partit d’una societat capdavantera, que disposa d’un dels principals motors econòmics  de l’Estat espanyol, per no dir el principal  i del qual els joves dels que parlavem en són artícips. Si considerem la governança del món, és fàcil constatar que la influència política de les diferents societats va lligada, es vulgui o no,  al seu pes econòmic. A tot el món menys a l’Estat Espanyol i aquest és el drama d’una unitat espanyola mal feta entorn d’uns conceptes històricament retrògrads  ja des de l’inici i que s’arrosseguen de generació en generació.

I per descomptat, que no es faci il·lusions la dreta conservadora en el seu intent de dividir  els socialistes d’un costat i l’altre de  de l’Ebre, dels dos paísos forjats per anys  d’una història que tot i éssent dramàtica, ha estat compartida, creant  tot tipus de lligams humans, culturals -sí culturals!- entre dues nacions, per altra banda, netament diferenciades. Això sí,  si mai hi ha ruptura, aquesta vindrà per l’actitud d’una societat espanyola cada vegada més “nacionalista”, una societat  que tot i les iniciatives legislatives dels diferents governs socialistes,  no acaba de respondre als canons d’una societat laïca europea moderna, que no arriba a despendres dels seus dimonis, d’un catolicisme integrista d’altres temps, intervencionista en la vida política. La ruptura vindrà més per aquí que d’una voluntat de separació que històricament Catalunya no ha plantejat fins ara amb vocació majoritària. I en aquesta perspectiva és evident que l’objectiu principal del PSC que sortirà del proper Congrès serà de retornar més que mai –no organitzativament, però sí a l’esprit dels seus orígens- i haurà de tenir per tasca ineludible  dotar Catalunya de les eines polítiques i econòmiques que responguin a una nació amb el pes éconòmic  que té Catalunya en el conjunt de l’Estat.  Un Estat que per pròpi interès, hauria de ser el primer en reconèixer-ho i fer  de la màxima  del que és bo per Catalunya és bo per Espanya sigui una realitat  i no solament un eslogan. Cada vegada hi ha més ciutadans a Catalunya que constaten aquest desiquilibri  entre el pes econòmic i el pes polític de la nació catalana i no acepten  el paper subaltern de Catalunya dins l’Estat espanyol; és una aberració de la història que tard o d’hora s’ha de solucionar, o bé compartint l’Estat en igualtat de condicions o bé separant-se’n. En l’esprit de la Constitució del 79 que parla de regions i de nacions no cabia el contrasentit fins i tot  etimològic  d’una “nación de naciones”.  En aquests últims temps l’Estat espanyol ha anat recuperant en contra de l’esprit de la Constitució, el terreny perdut. Les competències són la xocolata del lloro si resulta que no queden marges pressupostaris i es limita el poder de decisió. No es pot dir , amb trenta anys de pujolisme  i de peix al cove que l’evolució sigui culpa la del PSC, però és evident que ens fa falta un altre PSC que respongui a la epercepció dels ciutadans de la necessitat de de més poder per Catalunya en front d’una reacció espanyola disposada a tot menys a perdre’l, a no ser que les circumstàncies  l’hi obliguin.

. Seria arriscat posar una data d’inici de l’evolució que constatem però unEstat que acepta que es voti un Estatut en un Parlament autònom, votació ratificada a les Corts Generals i refrendada pels  ciutadans, per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribual Constitucional desprestigiat, el menys que es pot dir d’entrada és que això és molt poc seriós. I els socialistas, tan espanyols com catalans, són els primers que n’han de treure les conseqüències.Es tracta  d’un Estat que no ha deixat mai de tenir una hitòria  de “charangua ipandereta” si no hagués estat, d’altra banda,  una història tan tràgica. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional i lingüista del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagagarem un cop més tots plegats. Cada vegada són més els ciutadans a Catalunya que han arribat a la conclusió que per realitzar una unió cal ser al menys dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el estatu quo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és  federar dues nacions dintre d’un mateix Estat que una separació pura i dura. Aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser imparable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut, i la seva conseqüència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar ni la retallada de l’Estatut ni les condicions en que es va fer. No és admisible que la propera direcció del PSC pugui deixar en mans de la dreta i dels conservadors com ho ha fet l’actual, un dret democràtic tan elemental com “el dret a decidir que, com les persones, també tenen les nacions. A decidir què? Ja ho veurem! L’error del PSC només s’explica perquè contràriament al que va declarar solemnement el president José Montilla, la preocupació principal de la direcció que ha fracassat sense pal·liatius, no ha estat Catalunya i els catalans.